Record i homenatge a les víctimes del franquisme a Palma
El pròxim 24 de febrer, la ciutat de Palma acollirà un acte de record a les víctimes del franquisme. La Plataforma per la Memòria Democràtica ha organitzat aquesta commemoració, que tindrà lloc al Mur de la Memòria a les 17.00 hores. La Fundació Gabriel Alomar dona suport a aquesta iniciativa que ret homenatge als afusellats durant la dictadura.
Un acte per mantenir viva la memòria històrica
Cada any, el 24 de febrer es commemora el Dia de Record a les Víctimes del Franquisme. Aquesta jornada pretén visibilitzar les víctimes de la repressió i reivindicar la importància de la memòria històrica. L’homenatge a Palma posarà el focus en figures com Àlexandre Jaume, Emili Darder, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, executats el 1937.
El Mur de la Memòria, espai de record
L’acte tindrà lloc al Mur de la Memòria, situat al cementeri de Palma. Aquest espai s’ha convertit en un punt de referència per a la memòria històrica a Mallorca. Inaugurat com a lloc de record, acull noms de persones represaliades pel règim franquista i simbolitza la lluita per la veritat, la justícia i la reparació.
Suport institucional i social
La Fundació Gabriel Alomar, compromesa amb la divulgació del pensament progressista i la defensa dels drets humans, se suma a aquesta convocatòria. L’acte està obert a tothom qui vulgui participar en el record de les víctimes i en la reivindicació d’un passat que encara ressona en la societat actual.
Una data amb significat
Durant els primers mesos de la Guerra Civil, centenars de persones van ser detingudes i afusellades per la seva ideologia política. Entre elles, l’advocat i diputat Àlexandre Jaume, el batle de Palma Emili Darder, i els polítics Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. La seva execució simbolitza la persecució de les idees democràtiques durant la dictadura.
Un compromís amb la memòria
L’acte del pròxim 24 de febrer forma part d’un conjunt d’iniciatives destinades a mantenir viva la memòria històrica. La reivindicació d’aquests fets no només vol recordar les víctimes, sinó també reafirmar el compromís col·lectiu amb els valors democràtics. Per això, l’organització fa una crida a la participació ciutadana en aquesta jornada de record i reflexió.
Xisco Antich serà homenatjat en un acte obert a Palma
Un esdeveniment per recordar la trajectòria política i personal de Xisco Antich
La societat civil de les Illes Balears retrà homenatge a Xisco Antich el pròxim 27 de febrer en un acte obert al públic que reunirà figures destacades de la política i la societat balear. L’esdeveniment, organitzat pel PSIB-PSOE i la Fundació Gabriel Alomar, se celebrarà al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears, a les 18:30 hores.
Un acte amb noms destacats
L’homenatge comptarà amb la participació de José Luís Rodríguez Zapatero, expresident del Govern d’Espanya, que compartirà la seva experiència i relació amb Antich. També intervindrà Francina Armengol, secretària general del PSIB-PSOE, qui destacarà la seva aportació política i el seu llegat dins el partit i la comunitat autònoma.
L’acte inclourà la intervenció del seu fill, Tomeu Antich, amb un repàs més personal a la seva figura. Marga Fullana, batlessa d’Algaida, parlarà de la seva petjada en la política local.
Veus de la societat civil
A més de les personalitats polítiques, tres representants de la societat civil que van col·laborar amb Antich en diferents àmbits intervindran per recordar la seva contribució en matèries com l’economia, l’ecologisme i la igualtat.
Testimonis i records en format audiovisual
Durant l’esdeveniment, es projectaran vídeos amb moments clau de la trajectòria de Xisco Antich, així com fragments de discursos i declaracions rellevants.
Música i presentació
L’acte comptarà amb una actuació musical de Biel Majoral i serà conduït per Neus Picó, qui s’encarregarà de la presentació.
Accés lliure per al públic
L’homenatge està obert a tothom qui vulgui assistir-hi i recordar la figura de Xisco Antich, que va ser president del Govern Balear en dues ocasions i secretari general del PSIB-PSOE.
Fa vint anys que el nostre país va aprovar una llei pionera, que no només va canviar una realitat jurídica, sinó que ha contribuït a canviar la mentalitat de la ciutadania sobre un assumpte capital: la violència contra les dones. La Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, va ser un assoliment legal, però, sobretot, fou una assoliment social: per la conscienciació en el moment de la seva tramitació, per la participació de la societat civil, particularment del moviment feminista, i per la unanimitat política que va suscitar.
L’assassinat d’Ana Orantes va marcar un punt d’inflexió. La seva aparició televisiva, la repercussió del seu testimoni i el fet que fos assassinada uns dies després de contar la seva experiència va provocar una commoció tan enorme que donar-hi una resposta va esdevenir imperatiu. La violència que va patir Ana Orantes, i que han patit i pateixen tantes dones, estava emmarcada dins l’àmbit privat, en el domèstic, en què una parella havia de resoldre de portes per a dins. No obstant això, a partir de la seva entrevista va saltar al debat públic i es van posar en marxa els mecanismes per a prendre mesures que poguessin posar fi a la roda de la violència en què estaven sumides tantes dones.
Aquesta diferència, passar de privat a públic, no és en absolut fútil. Molt al contrari, és el que genera el gran canvi respecte a la forma en què la societat veu aquesta realitat. És el que permet també que moltes dones que passaven i passen per una situació similar puguin identificar-se i identificar-la; i no tan sols elles, sinó també els seus entorns. En aquest aspecte, l’empenta de les organitzacions feministes, que venien reivindicant en la seva agenda aquest assumpte com a prioritari, va ser decisiva. De la mateixa forma va ser també fonamental l’obstinació del president José Luis Rodríguez Zapatero i la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, que varen liderar la iniciativa política des de la perspectiva de conjuminar a totes les sensibilitats.
Una vegada posat el focus en una realitat social tan dura com evident, el pas necessari era treballar en una llei que perseguís la violència de gènere, que donés recursos a les dones per a sortir-ne, que les protegís, que sensibilitzés, que formés adequadament a totes les persones professionals que intervenen en les diferents fases del procés i que, en definitiva, posés a les administracions al capdavant de la cerca de solucions. Parlem d’una problemàtica complexa que requeria un tractament integral, des de múltiples perspectives, perquè el seu abordatge fos el més eficaç possible. Igualment, havia de portar aparellat un gran acord polític, no sols per a tirar endavant la millor llei, sinó per a reflectir i posar de manifest la presa de consciència per part de tots els actors implicats. Llançar aquest missatge conjunt i d’unitat a tota la ciutadania era imprescindible. Sense el compromís de totes i tots no hauria estat possible aconseguir el suport que aquesta llei ha tingut ni tampoc hauríem pogut estendre el seu missatge a tots els espais.
Vint anys després, les dones han de continuar estant en el centre de les nostres polítiques. Enfrontem reptes sobre els quals hem de continuar treballant: la violència sexual, l’econòmica, la digital, la vicària. Són qüestions que formaran part de la renovació del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere que, de bell nou, serà fruit de la negociació entre els grups polítics amb un ample consens. Tirar-ho endavant és un exercici de responsabilitat, a més d’una mostra de la importància del parlamentarisme i de com des de posicions diferents poden aconseguir-se grans acords, perquè cada víctima està molt present en la ment de totes les persones que ens dediquem a lluitar contra la violència masclista, sigui quin sigui l’àmbit en què ens trobem. D’altra banda, la nostra responsabilitat des de les institucions és, igualment, posar tots els mitjans i identificar i abordar totes les millores pendents en cada baula del sistema.
Desafortunadament, en aquesta ocasió el consens polític no aconseguirà la unanimitat a causa de l’existència d’un negacionisme que mata. Ens hi hem d’enfrontar amb fermesa i determinació. Hem de garantir que tot l’esforç fet i tot el que s’ha aconseguit no caigui en sac foradat, sinó que s’afermi i evolucioni. Hem assistit a la transformació del sistema de justícia, de les Forces i Cossos de Seguretat, dels serveis socials, del sistema penitenciari o del sistema d’atenció sanitària, i encara podem i hem d’incidir més en àmbits com la coeducació. No ens podem permetreperdre tots aquests avanços. A més, en el context actual de polarització i d’avenç de l’extrema dreta, Espanya és una referència i un far per al feminisme internacional. La nostra legislació ens ha col·locat a l’avantguarda en la lluita contra la violència contra les dones i en la senda que la igualtat formal es transformi en igualtat real. El nostre compromís s’enfortirà ara més que mai perquè som conscients del paper que juguem. El Govern d’Espanya és el que no ha deixat a ningú enrere en cap de les crisis a què ha hagut d’enfrontar-se, i no farem una excepció davant l’amenaça del retrocés reaccionari. Tractarem de sumar en aquesta tasca a quantes més persones, institucions, organismes, entitats, empreses… s’hi vulguin afegir perquè així més possibilitats tindrem de sobreposar-nos a aquest moment.
Després d’aquests vint anys d’aplicació de la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere som conscients dels aspectes a millorar i a incloure, però també que moltes dones poden mirar endavant amb esperança. Continuarem treballant amb la confiança que la unió i el compromís de totes i tots contra la violència masclista és l’únic camí possible per aconseguir una societat plenament lliure i igualitària.
La vivienda ha roto todos los esquemas mentales y contratos sociales establecidos. El aumento desmedido y predatorio de los precios ha dejado sin sentido el refranero. Las casas ya no cuestan un riñón: hace tiempo que el valor este órgano en el mercado negro (30.000€) dejó de dar para la entrada. El Gordo de Navidad está más escuchimizado que nunca y de aquel premio que daba para comprar catorce casas ya no da ni para una. Mientras seis de cada diez casas se compran a tocateja, el único prospecto de miles de jóvenes no es conseguir una casa en una inmobiliaria, sino en un tanatorio.
Propietarios y apátridas: dos realidades opuestas
Datos y más datos que ahondan en una sensación compartida por todos. La vivienda se ha ido al carajo. Y ahora, ¿qué hacemos? Eso cuesta más decidirlo. El debate del “¿y ahora qué?” debe convivir con la disonancia cognitiva de que, independientemente de cuántas casas tienes, nadie llega, aparentemente, a final de mes, o al menos eso me dice mi casero.
Mientras el PP replica que las zonas tensionadas eliminan oferta del mercado, el mercado ha desaparecido sin haber declarado nada, al menos el 95% de este que ya se encuentra por encima de los 900€. ¿El resultado? Dejar la vivienda a ricos y desesperados.
Y así se va agrandando la brecha entre aquellos que compraron en su día y aquellos que no sueñan con comprar jamás. Apátridas y propietarios que contemplan el mundo con miradas bien distintas, con miedos y perspectivas cada vez más distantes. Mientras unos luchan por el derecho a la vivienda, otros reivindican el derecho a mercantilizarla sin ningún riesgo.
Vivienda: ¿un bien esencial o una inversión?
Miradas distintas de las que surgen villanos y mártires. Como otras veces, al otro lado del charco se puede vislumbrar nuestro futuro, donde las editoriales se llenaban de condenas al asesinato del CEO de una de las principales aseguradoras médicas en EE.UU, las redes sociales se llenaban de personas anónimas que veían al asesino como un mártir. Desigualdades que ven nacer nuestro lado más mezquino.
No vengo a relatar soluciones, haberlas hay muchas, casi todas ellas dentro del largo plazo. La pregunta no es cual es la línea de trabajo, sino cómo de valientes nos atrevemos a ser.
El futuro de la vivienda: preguntas sin respuesta
Pero pese a no querer aburrir con respuestas, quiero acabar con preguntas.
Si cuando hay sequía no dejamos regar campos de golf ni rellenar piscinas, en una emergencia habitacional, ¿debemos permitir comprar segundas, terceras, cuartas, o sucesivas residencias cuando cada vez más gente no alcanza a comprar una?
Si tener una vivienda para alquilar vale más la pena que un trabajo, ¿los “pequeños” propietarios son clase media?
Tras un lustro de repartir gratis zanahorias sin resultado, ¿cuándo empezaremos a utilizar el palo?
Pepe Martínez Secretario de estrategia electoral y política de vivienda de JSIB Regidor de l’Ajuntament de Palma.
Els ajuntaments són l’administració més propera a la ciutadania, el primer lloc al qual tothom recorre quan té un problema, una queixa o una necessitat. Són els que millor coneixen el seu entorn, el dia a dia de cada poble i ciutat. Tot i que sovint no disposen de recursos suficients, tenen la responsabilitat de respondre a les necessitats immediates de les persones. Aquesta proximitat els converteix en un pilar fonamental per garantir el benestar col·lectiu, millorar la convivència i transformar el territori.
La política local es viu cada dia. Es fa evident en el manteniment dels carrers, en la renovació d’una plaça o en l’organització d’activitats culturals. En altres àmbits, tot i no tenir competències directes, els ajuntaments impulsen iniciatives per complementar les polítiques d’altres administracions o per suplir mancances d’aquestes. A més, tenen la capacitat d’innovar i trobar solucions concretes i arrelades en el territori per afrontar reptes globals com el canvi climàtic, la mobilitat sostenible o les desigualtats socials. I, en un context on l’accés a l’habitatge és una prioritat, els ajuntaments han de tenir un paper clau per poder respondre a les necessitats de la ciutadania.
Però els ajuntaments no són només gestors. Són també espais de participació, on la ciutadania pot fer sentir la seva veu. Aquesta proximitat facilita el diàleg amb veïns, entitats i associacions per escoltar i entendre millor les necessitats reals. Gràcies a aquest contacte constant, es reforça el sentiment de comunitat i s’impulsa la implicació col·lectiva en la construcció d’una societat més justa i igualitària.
Davant dels grans reptes del segle XXI, com la sostenibilitat i la lluita contra les desigualtats, els ajuntaments han de liderar projectes que no només millorin la qualitat de vida de les persones, sinó també promoguin ciutats i pobles més humans, sostenibles i productius. Espais on les persones puguin viure dignament, desenvoluparse amb plenitud i interactuar en un entorn de convivència i sociabilitat. Amb la col·laboració d’altres institucions, els ajuntaments han de ser motors de canvi per avançar cap a un futur més inclusiu i equilibrat.
Els ajuntaments són molt més que una administració. Són la primera porta a la qual recorre la ciutadania quan necessita ajuda i el lloc on poden participar activament en la vida del seu poble o ciutat. La seva tasca és imprescindible per fer funcionar la societat i millorar les condicions de vida de tothom. Apostar pel municipalisme és creure en una política que escolta, dialoga i actua per les persones, des del dia a dia i amb la força de la proximitat.
Virgilio Moreno Batle d’Inca Secretari General dels Socialistes d’Inca
Costa escriure amb el cor romput. Costa escriure d’un amic que se’n va. Quan saps que aquelles converses llargues, que aquells consells sempre encertats, que aquelles reflexions profundes plantejades des de la humilitat no es repetiran. Costa perquè en Xisco Antich no era només la meva principal referència política, era sobretot un amic.
En Xisco era la brillantor en l’anàlisi, el compromís amb la justícia com a guia de cada passa. Però, abans de tot i sobretot, en Xisco era una bona persona. El president capaç d’empatitzar i estimar a cada moment. Era el secretari general que agombolava els novells, l’amic que sempre hi era i el company a qui mai faltava una bona història d’on aprendre. Era el verb capaç de transmetre pau i il·lusió alhora. En Xisco era, en definitiva, el cor més gran, amb la visió més bella.
Ell ens va imaginar millors i, precisament per això, ens va fer millors. Perquè en l’honestedat de la seva mirada i en l’amor per aquesta terra i la seva gent es troba el seu llegat. Ningú va creure tant com ell en les possibilitats de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera ni es va esforçar tant per teixir amb sentiment, cultura, llengua i diversitat aquesta comunitat. Només ell va defensar amb tanta fermesa el futur d’aquestes illes que, juntament amb els homes i dones compromesos que van conformar els seus governs, ens varen impulsar a un present de modernitat que fa 25 anys era només un somni.
Un somni que era el seu i que va transmetre a cada militant i simpatitzant del seu partit, el nostre partit, el PSIB. El mateix Partit Socialista que ell va obrir a tothom, per encomanar-nos una missió que, avui i sempre, assumim i assumirem amb passió i sentiment tots i totes els que formam part de la família socialista: fer feina sempre per fer d’aquestes illes una societat millor; creure sempre en el talent de les ciutadanes i ciutadans d’aquest petit país enmig de la mar; no oblidar mai la nostra història i el que ens costà la democràcia; lluitar per cada causa justa, i fer-ho des del convenciment que el diàleg i la paraula són sempre els nostres millors aliats.
Per tot això, Francesc Antich va ser el president capaç d’avançar-se al futur. Un home d’esquerres, que sabia que la igualtat d’oportunitats i la justícia social es guanyen cada dia, que una educació pública i inclusiva sempre són el millor ascensor social o que només amb una sanitat gratuïta i universal o amb uns serveis socials de qualitat es garanteix assistència a aquells que no se la poden pagar. Un polític que entenia que el futur es construeix protegint el medi ambient i amb una economia més justa, i que la llibertat es garanteix amb més formació, més cultura, més ciència i per a tothom.
Hi haurà temps d’analitzar el llegat que ens deixa el president Antich, tan immens que exigeix afecte, deteniment, serenor. Les dècades que en Xisco va dedicar a convertir els millors valors d’aquesta societat en polítiques capaces de millorar la vida de tots ens conviden a una relectura de cada moment. Perquè en cada pacte que va forjar, en cada discurs, en cada debat, en cada llei avançada al seu temps, el president Antich ens continuarà ajudant a trobar la nostra millor versió. Ens ajudarà a tornar a veure el que ell ens va demostrar que som: un poble solidari, afectuós, pròxim, divers, talentós, valent i ple de cor, un poble que vol progressar des de la convivència.
El poble que avui, des de la diversitat d’idees polítiques, sigles i sensibilitats, expressa el seu dolor, el seu respecte i la seva admiració pel president que, amb la seva bonhomia i la seva capacitat per entendre’s amb tothom, ens continua posant al davant la nostra millor versió.
Etiam magna arcu, ullamcorper ut pulvinar et, ornare sit amet ligula. Aliquam vitae bibendum lorem. Cras id dui lectus. Pellentesque nec felis tristique urna lacinia sollicitudin ac ac ex. Maecenas mattis faucibus condimentum. Curabitur imperdiet felis at est posuere bibendum. Sed quis nulla tellus.
