Pepe Mujica, el guerriller que predicava la pau
Entre les moltes paraules que s’han dedicat a qui va ser President de la República Oriental de l’Uruguai, Pepe Mujica, després de la seva mort el passat 13 de maig, les que més m’han emocionat han estat les que li dedicava Mauricio Rosencof, company de cel·la i poeta: “Y si este fuera mi último poema, insumiso y triste, raído pero entero, tan solo una palabra escribiría: compañero.” La paraula company resumeix a la perfecció per una banda l’amistat que unia els dos antics “tupamaros” però també inclou un significat que a les persones d’esquerres ens identifica: amb els nostres valors, amb la nostra història comuna de lluita contra la injustícia, de resistència front a la tirania, de lleialtat als principis, i ens fa pensar que de tenir a Mujica davant ens hi hauríem dirigit, també, amb un sincer Pepe, compañero. Ens sentim companys de Mujica perquè era un referent arreu del món, un líder moral, exemple de l’honestedat i la coherència en política. Així ho han afirmat destacats líders que van tractar amb ell, com l’expresident nord-americà Barack Obama, que el considerava “una inspiració per a tothom que creu en la política com a servei”, o Noam Chomsky que digué que la seva figura “demostra que la sobrietat i l’ètica poden anar de la mà del poder.” I és que la pròpia vida de Mujica, des de la militància juvenil a les presons de la dictadura, des de la Presidència de la República al lideratge moral exercit des de la humilitat de la seva residència particular els darrers anys, és el que el converteix en un referent més enllà de les fronteres de l’Uruguai.
La pròpia vida de Mujica nomé es pot entendre com un compromís que s’estén des de la joventut fins al darrer dia, des del seu ingrés a la política amb un partit tradicional que aviat canviaria per participar de la Unió Popular, fins a radicalitzar-se en un context d’inestabilitat política, crisi econòmica i repressió social, que duria a l’aparició del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros el 1963. Acabaria a la presó de la dictadura en situació d’incomunicació extrema, amb companys destacats com Mauricio Rosencof (de qui hem parlat que recordava que havien “reinventat” el morse en aquell aïllament inhumà), Fernández Huidobro o Henry Engler. Allà restarien, entre 1972 i 1985, fins al retorn de la democràcia i la Presidència de Julio Maria Sanguinetti, que decretaria una amnistia.
En aquest punt Mujica pot recordar a altres grans líders internacionals que convertiren el seu pas per la presó en un exemple de vida, de sofriment i de superació, com el propi Nelson Mandela. Es reintegraria a la vida política democràtica de l’Uruguai essent diputat i ministre abans d’arribar a la Presidència de la República el 2010. I es des d’allà on la coherència de l’home humil, de l’exguerriller, es demostra en tot el seu esplendor, a Mujica no el canvia convertir-se en el màxim dirigent del seu país sinó que converteix la seva posició en un altaveu per a seguir llençant el seu missatge sobre la reivindicació de la lluita col·lectiva, de l’esperança, front al consumisme i l’individualisme (“pobre no el que tiene poco, sinó el que necessita infinitamente mucho”), compromés amb la pau i la reconciliació, amb la lluita contra el canvi climàtic… és una de les veus de la consciència global que apel·la a tota la humanitat. A l’Assemblea General de l’ONU el 2013 va deixar dit: “Mentre l’home visqui en temps de guerra, viurà en la prehistòria.” Paraules que ressonen amb força encara avui, quan assistim a la barbàrie de la guerra a Ucraïna o, sobretot , a Gaza. Necessitam seguir sentint la seva veu, tenint present sempre que hi va haver un polític, un President, un ex-guerriller, un home bò, que amb el seu exemple i la seva coherència ens senyalava el camí correcte. Gràcies per tot, “compañero”.
Cosme Bonet Bonet
Secretari d’Organització del PSIB-PSOE
