Blog – Full Width

El 6 de setembre se celebrarà un acte unitari de commemoració dels 25 anys del primer pacte de progrés i de les transformacions que va suposar

El 6 de setembre se celebrarà un acte unitari de commemoració dels 25 anys del primer pacte de progrés i de les transformacions que va suposar

Organitzat per les fundacions Gabriel Alomar, Darder-Mascaró i el col·lectiu Aurora Picornell, la commemoració pretén reivindicar el llegat del primer pacte amb la vista posada en què l’esquerra torni a governar per continuar millorant la vida de la ciutadania.

En el dia en què es compleixen els 25 anys de la primera investidura de Francesc Antich com a primer president progressista del Govern de les Illes Balears, la Fundació Gabriel Alomar, les Fundacions Darder-Mascaró i el col·lectiu Aurora Picornell han anunciat una commemoració unitària d’aquest fet històric el pròxim 6 de setembre, amb un acte que servirà per realçar tota la feina feta pel primer Executiu progressista de la democràcia, però també per ressaltar una forma de fer política basada en el diàleg, en l’acord i en l’entesa entre forces polítiques diferents per millorar la vida de la ciutadania.

L’acte commemoratiu serà obert a tota la ciutadania, i comptarà amb els protagonistes d’aquell primer pacte de progrés, tot i que també es convidaran als representants de la societat civil, entitats, i tots aquells i aquelles que hi vulguin ser presents.

Cal tenir en compte que el primer Govern de Francesc Antich va ser la primera experiència de pacte autonòmic en tot l’estat espanyol, amb quatre anys de polítiques profundament transformadores que avui en dia continuen vigents, com els Serveis Ferroviaris de Mallorca i el transport públic, l’ecotaxa, el Consell Econòmic i Social o l’Institut Balear de la Dona.

Tal com han explicat els representants de les tres entitats, Cosme Bonet, Lila Thomàs i Juanjo Martínez, el 1999 es va demostrar que l’esquerra era capaç de sumar una majoria plural, com existeix ara al Govern d’Espanya, impulsant polítiques pioneres. De fet, José María Aznar va dir quan es va conformar el pacte “quina tropa”, mentre que ara, amb un Govern de dreta i extrema dreta a les Illes Balears, s’ha demostrat que qui no té cultura de pacte i d’acord és el PP, tenint en compte que en només un any Marga Prohens ja té el pacte romput.

El Govern del 1999 també va ser el primer que va aplicar polítiques de sostenibilitat i de protecció del territori a les Illes Balears, creant el Parc Natural de Llevant, el de Ses Salines d’Eivissa, el de Cala d’Hort, la reserva natural de s’Albufereta, o la compra de les finques de Son Real, Albarca, Sa Coma Vella o Sa Coma d’En Vidal. Una herència de la qual les formacions progressistes s’hi senten més orgulloses que mai, amb l’esperit de reivindicar-la i amb l’objectiu de tornar a governar aquestes illes per posar-les com a exemple d’innovació i de polítiques progressistes pioneres en el conjunt de l’estat espanyol.

La comoditat de viure de rendes (un any de pactes de dretes)

La comoditat de viure de rendes (un any de pactes de dretes)

En temps pretèrits, quan predominava el sentir de l’existència de les classes socials, les famílies benestants eren denominades “de classe alta” i en el transcórrer del temps, s’han autodenominat, encara avui en dia, com “gent de bé”. En altres paraules, aquells que volen negar l’evidència de l’existència de classes amb la banal defensa de la llibertat i la igualtat entre tots els espanyols saben diferenciar perfectament un tipus de gent, la de bé, de l’altra. Supòs que la de mal. Però, en definitiva, una classificació de gent.

Arribats aquí, és obvi que, com a persona de mal, soc dels que creu que les premisses marxistes encara són vàlides per entendre la societat. Però res està més lluny de la meva intenció que disgregar tota un corrent de pensament per actualitzar-la al present, ni intentar convèncer ningú d’aquesta realitat. Més aviat m’agradaria poder explicar com aquest fet pot ajudar a entendre la situació política actual. Perquè entendre d’on venim pot ajudar a entendre on estem.

En la societat mallorquina, el costum de les famílies benestants, les de bé, les de classe alta, les terratinents, les propietàries dels béns de producció era la de denominar un hereu entre els seus fills (les filles era una altra història) per a perpetuar el patrimoni familiar. Aquest costum s’ha estès fins l’actualitat, on tot el patrimoni ha passat a ser el bé de producció. La terra ha esdevingut el bé més productiu d’aquestes illes i, a més, s’ha fet innecessari menester del proletariat per explotar-la.

Des del punt de vista de l’hereu, la gestió d’aquest patrimoni familiar pot seguir diferents camins. Segons la sort, la capacitat i la voluntat del beneficiari, aquest capital pot augmentar, mantenir-se, reduir-se, dividir-se o dilapidar-se. Però, en tot cas, la seva qualitat de vida es basa en els béns heretats. En altres paraules, tots ells tenen en comú què, almenys en algun moment de la seva vida, “viuen de rendes”.

Per tant, sembla obvi que els representants polítics d’aquesta manera de concebre la societat i els defensors de conservar-la (no sense raó es denominen conservadors) se sentin còmodes amb les herències. Encara més, quan el patrimoni heretat és alt i tens certa habilitat, pots viure de rendes durant molt de temps. Tot depèn de la voluntat, la capacitat i la sort de cada dirigent.

Centrant-nos en l’anàlisi del primer any de mandat dels governs conservadors en la majoria d’institucions de les Illes Balears, tots ells recolzats pel neofeixisme més recalcitrant i perillós, el balanç general és pràcticament de nul·litat en l’acció sobre els serveis públics i un retrocés secular en les qüestions més simbòliques. Tot i ser extraordinàriament important per les conseqüències polítiques i socials que té carregar-se la Llei de Memòria Històrica, deixar de liderar la lluita pels drets civils i contra la violència masclista des de les institucions, i volent deixar de banda el debat sobre si es tracta d’un segrest per part de la ultradreta o el vertader rostre del conservadorisme mallorquí, voldria centrar-me en els serveis públics.

Entre 2015 i 2023, les Illes Balears varen fer un salt qualitatiu i quantitatiu en serveis públics i polítiques basades a millorar la redistribució dels recursos i la igualtat d’oportunitats; tot més enllà de les qüestions més simbòliques com la defensa de la llengua pròpia, la memòria històrica, la defensa dels drets LGTBI i la lluita contra la violència masclista. Totes elles en pro de la igualtat i la llibertat des d’un punt de vista individual i col·lectiu. Pel que fa als serveis públics, es va avançar molt respecte el quadrienni ominós de Bauzá.

Per començar, la millora en la dotació i estabilització de les persones treballadores de la sanitat pública, l’ampliació dels horaris i els serveis d’urgències dels PACs fou considerable. Sense deixar de banda la creació de la facultat de Medicina, les reduccions de les llistes d’espera i un llarg etcètera pel que fa a la sanitat.

Alhora, es va tornar a invertir en polítiques públiques d’habitatge. Per exemple, per primera vegada en molt temps es va apostar per augmentar el parc d’habitatge públic i de lloguer. Per això es va aprovar la Llei d’Habitatge, i materialment es van crear les ajudes al lloguer i es van iniciar una gran quantitat de projectes de construcció d’habitatges de lloguer social pendents únicament de l’entrega de claus.

També es van assentar les bases per a la gratuïtat de l’educació infantil 0-3 anys. Es va passar d’una situació d’absoluta tensió a una pau social en el món educatiu que es mantingué durant les dues legislatures. Tot gràcies al treball conjunt amb el col·lectiu educatiu i l’administració. A més, es va avançar en la millora de les instal·lacions de tots els centres educatius i millora de ràtios. Per altra banda, el salt qualitatiu dels serveis en mobilitat pública tant a l’EMT de Palma com al TIB Mallorca va esser extraordinari en la millora de les freqüències, la qualitat del servei, les infraestructures i la modernització de la flota i tot amb una gratuïtat aconseguida gràcies a les aportacions del govern central.

Tot això és una enumeració de manera genèrica de només algunes de les polítiques dutes a terme pel pacte de progrés liderat pel PSIB-PSOE en les diferents institucions. Tenint en compte, sempre, que tot és millorable i que en alguns aspectes les polítiques públiques es quedaren curtes, els avenços són evidents.

Explicava que el balanç en l’acció dels serveis públics per part dels governs de dretes després d’un any de mandat és de nul·litat. Però les famílies de bé si d’alguna cosa en són experts és en viure de rendes. I, per això, em sap greu dir que el Partit Popular de les Balears en els diversos governs que lidera es troba en una situació d’absoluta comoditat.

I és que els dirigents de la dreta, el conservadorisme mallorquí, s’ha sentit molt còmode i amb capacitat de canalitzar les rendes favorables en el seu favor i liderar un relat de culpabilització de les polítiques que més preocupen a la ciutadania a les males rendes.

Concretem amb diversos exemples. En mobilitat, es segueix amb la gratuïtat, no hi ha cap altra proposta, cap novetat però no cost mantenir un servei ja creat i dotat, no per ells. Pel que fa als processos d’estabilització del funcionariat també gestiona la política ja duta a terme. Igual, sense novetats però amb l’habilitat de rendibilitzar les seves conseqüències.

A més, tot això havent-hi posat pals a les rodes de manera constant, amb discursos totalment oposats als seguits fins ara. No es parla de sanitat. Tampoc hi ha cap novetat de què parlar. Es manté, sense millorar, el servei existent.

En educació, més enllà d’haver sabut gestionar molt millor el relat contracultural que en el quadrienni ominós, el govern Prohens no ha fet més que mantenir els ajuts a la xarxa de centres públics i han acabat d’implementar la política ja iniciada per l’anterior govern de la gratuïtat del primer cicle educatiu.

I el darrer exemple i no el menys important, són les polítiques d’Habitatge pel que fa al lloguer social i l’augment del parc públic d’habitatges. En aquest sentit, en el primer any, el govern ha mantingut idènticament les ajudes de 2023, ja preparades per l’equip sortint, i ara està pagant les resoltes. Veurem si surten les del 2024. Finalment, estan els tres projectes de construcció d’habitatges finalitzats a l’acabament de la legislatura anterior i dels quals encara no s’han entregat les claus. Tenc la hipòtesi que, com a bons vividors de rendes, gestionen l’entrega dels pisos de lloguer per a que els hi duri tota la legislatura i, així, poder dir que hi han treballat.

En aquest sentit, a més de gestionar les rendes sense desllomar-se, hem de saber que la gent de bé no deixa mai de banda a la seva família. Però també saben que en política no està massa ben vist. I han de mantenir-se en el poder. Saben que han de ser capaços d’ajudar als seus, però han de tenir l’habilitat suficient per a mantenir la seva situació de privilegi. I aquí entra en joc la gestió de les rendes negatives. Perquè un bon hereu també ha de saber gestionar aquelles rendes que en principi no li aporten beneficis. I el PP balear ha trobat una manera de, fins i tot, treure-lis partit utilitzant-les per maquillar les decisions més polèmiques i més ideològiques.

M’explic amb l’exemple de les pseudopolítiques d’Habitatge del govern Prohens. Òbviament el problema de l’habitatge és greu. Probablement, el problema ja era greu en el seu moment i no es va poder dur endavant les polítiques necessàries a la velocitat necessària per reduir la problemàtica. Però en cap cas, la situació és culpa del sentit d’aquestes polítiques. És a dir, s’ha de crear més parc d’habitatge públic destinat a lloguer, s’han de fer arribar més, majors i amb més celeritat les ajudes a lloguer d’habitatge. S’ha de ser més valent a l’hora d’acabar amb la xacra de l’especulació amb els habitatges de lloguer vacacional.

Però el Partit Popular ha utilitzat la greu situació de l’accés a l’habitatge per part dels residents de les Illes Balears per culpabilitzar sense fonament el Govern Armengol i utilitzar la Llei estatal d’Habitatge per aprovar un Decret de mesures urgents en matèria que no incorpora cap eina de les que disposa la mateixa llei per ajudar a les persones afectades per la problemàtica. En canvi, l’únic que fa és afavorir l’especulació i l’amnistia de les construccions nascudes en il·legalitat.

En aquest sentit, també han aprovat un Decret mal anomenat de “simplificació administrativa”, és a dir, utilitzant una premissa d’herència negativa (la burocràcia de l’administració), per intentar tapar el suposa en realitat una amnistia pràcticament total a les construccions il·legals en sòl rústic. Sense entrar en la incoherència que suposa que una norma amb rang de llei es denomini de “simplificació administrativa” i després carregui tot el pes d’una nova tramitació (la de legalització) sobre l’administració municipal.

Després d’un any de mandat de la dreta en les diferents institucions de les Illes Balears el balanç per a la nostra societat és tremendament negatiu: cap proposta de millora dels serveis públics i molt menys en els que tenen a veure amb els pilars de l’Estat del Benestar, un retrocés en drets civils i en protecció territorial. Però, així i tot, la dreta està còmoda. Se sent massa còmoda amb la gestió de les bones rendes i, per ara s’ha sentit massa còmoda emetent discursos que saben que agraden, però que mai no venen acompanyats de polítiques reals.

Però tard o d’hora les rendes s’acaben. Què això ocorri més prest que tard depèn de moltes variables. Depèn de la capacitat i habilitat dels seus líders de mantenir-les, és a dir, de la capacitat de convèncer a la majoria de la població que les seves accions es corresponen amb el discurs populista que han seguit enguany.

Eduard Soriano

Politòleg

El Congrés de Turisme de la Societat Civil.

El Congrés de Turisme de la Societat Civil.

El confinament de l’any 2020 va ser un moment de profunda reflexió i sentit humanista, en sortir-ne pareixia que s’havien consolidat dues certeses: la necessitat de l’estat, com a bé comú, i el valor de la solidaritat i de la societat civil. Immediatament, el Consell Europeu va implementar el programa Next Generation i, posteriorment, la UE firmava el Pacte Verd Europeu. En conjunt, aquestes decisions, representaven emprendre un camí de transició ecològica i posaven la base per a la transformació de la UE en una societat equitativa i pròspera amb una economia moderna i competitiva. No va trigar gaire temps a aparèixer la guerra i va sorgir la idea de seguretat, davant de concepte de transició. En aquest impàs és on Europa es troba ara, encara no sabem amb precisió el que implicaran els resultats de les passades eleccions i l’ascens de les forces de dretes a Alemanya i França.

A Mallorca, just després del confinament, un bon grapat d’entitats, organitzacions, sindicals i empresarials, i diferents col·lectius, varen crear el Fòrum de la Societat Civil per a la reconstrucció de les Illes Balears. Responia a la necessitat d’elaborar una estratègia de país per una transició econòmica, ecològica i social de caràcter obert i inclusiu. Una iniciativa que, ben bé, es podria emmarcar a l’àmbit de les recomanacions de la Comissió Europea sobre la participació efectiva dels ciutadans i les organitzacions de la societat civil en els processos d’elaboració de polítiques públiques. Mentre, l’impàs mallorquí estaria definit per una mena síndrome del Caló del Moro, en què l’alcaldessa del municipi, mentre abraça el discurs de la massificació, duplica l’estacionament per a vehicles i les forces d’ordre públic desallotgen els manifestants de l’espai públic de la platja per facilitar l’entrada dels turistes. El mercat escalfa la platja i engoleix l’espai públic.

Actualment, les entitats del Fòrum posen a exposició i revisió pública el treball conjunt fet durant els quatre anys, des de la seva creació, a través d’un procés obert de participació que ha durat uns quants mesos i que culminarà aquest dia 26 de juny en el I Congrés de Turisme de la Societat Civil. Les conclusions es convertiran en una oferta de col·laboració a les institucions públiques i a la societat en general, per fer camí comú en la transició cap a un model econòmic, ambiental i social a l’altura dels temps actuals. El document inicial, síntesi de la feina feta, es titula Quin és el turisme que volem? Una proposta actual, profunda i innovadora oberta a tothom.

Més enllà de ser un exercici democràtic i de participació, un congrés d’aquestes característiques troba la justificació en què el turisme és una activitat que afecta tot el conjunt de la societat, sector públic i privat i població en general, i impacta sobre el territori i el medi de manera global i, per tant, el ciutadà com a ens depositari de la sobirania del país té dret a opinar sobre el desenvolupament de l’activitat i els seus límits, de la mateixa manera que en té a participar en el procés d’elaboració de polítiques públiques. Enfront de la despolitització de l’economia que imposa el sistema, es reivindica la democratització de la raó econòmica.

Pel que fa al model econòmic, el document es vertebra sobre la base de quatre eixos: el decreixement de l’oferta turística, la diversificació econòmica, la cohesió social i la justícia ambiental. Ha estat un debat llarg i ampli, resultes del qual es podria dir que el Fòrum, en bona part, és culpable que la idea decreixement de l’oferta d’allotjament turístic, hoteler i residencial, com a instrument de modernització, juntament amb la diversificació econòmica, hagi entrat al debat polític. S’han romput alguns tabús, com és que de turisme en pot parlar tothom, no només els professionals, i ha avançat en una visió holística, en el sentit que cal parlar de model econòmic i no de model turístic únicament.

El decreixement estaria al moll de l’os del debat, per moltes raons. La manera més directa que té la comunitat autònoma per influir sobre el mercat és limitar l’oferta, reduint el nombre d’allotjaments turístics, no en té altre més simple. Les competències  d’ordenació del territori, urbanisme, turisme i medi ambient són instruments prou potents per emprendre mesures de decreixement. La idea del decreixement no representa un debat estèril, una conjectura irresoluble, com ho va ser durant anys la desestacionalització. La diferència fonamental, entre un debat i l’altre, radica en el fet que mai hi ha hagut un clam ciutadà per trencar l’estacionalitat, mentre que la mobilització contra la massificació i en favor del decreixement comença a estar al carrer i provoca passions.

Pensar que tenim la capacitat d’escollir sobre el tema és il·lusori, llevat que s’estigui disposat a arribar al col·lapse. El Congrés del Turisme és una incitació a respondre als reptes i a redreçar el rumb.

Celestí Alomar

Exconseller de Turisme del Govern de les Illes Balears i Geogràf

Mai és tard quan arriba

Mai és tard quan arriba

A la fi una part de la dreta ha començat a entendre que Mallorca té límits i que no podem continuar creixent de manera il·limitada.

Però com sempre, ho fa donant les culpes de l’actual situació als altres. Ells no tenen cap responsabilitat del que ara vivim, tot i haver votat sistemàticament en contra de qualsevol mesura de contenció. Ells, fins ara, defensaven la llibertat (bàsicament la dels poderosos i no la de la majoria).

Així, ara resulta que són ells, el que per primera vegada redueixen places turístiques a Mallorca, es veu que tenen poca memòria i no recorden que abans de la revisió que es va fer de la llei turística 8/2012 dels Senyors Delgado / Martínez l’any 2017, les famoses bosses eren un mecanisme inútil, ja que la majoria d’establiments que iniciaren la tramitació en la seva època estaven exempts de comprar places. Els Hotels de cinc estrelles, hotels de ciutat ( aquí s’arriba a considerar que els hotels de platja de Palma eren hotels de ciutat), hotels rurals, agroturismes i també les Estances Turístiques Vacacionals (ETV), entre d’altres, estaven exonerats. Per tant, el nombre de places era infinit i no va ser precisament fins a l’aprovació del PIAT, que es va saber quantes places turístiques existien a l’illa i quin era el límit màxim.

També cal recordar que amb el sistema de decreixement disposat a la Llei 6/2017 aquest nombre de places es va reduint. Així, totes aquelles places que es varen concedir sense passar per la borsa, en donar-se de baixa l’establiment (hotel o habitatge) a on estan assignades, no retornen a la borsa i, per tant, a poc a poc, el nombre es va reduint.

En conseqüència, queda clar qui va ser el que posà un límit i qui començà a reduir el nombre de places turístiques. És cert que el nombre de places en aquell període va créixer considerablement, però va ser a causa de tots els establiments que havien reservat plaça amb les excepcions abans esmentades i també per la regularització de moltes estances turístiques en habitatges (ETH).

Aquí cal recordar, que es varen guanyar les eleccions del 2015 amb el compromís de regularitzar una part de l’oferta il·legal d’ETH que existia en aquell moment. (Ara veiem que hi ha partits que en campanya electoral diuen una cosa i després en fan un altre). Aquí de nou es va fer amb criteri, sense demonitzar aquesta modalitat de turisme, es va decidir a on era adequat que es permetessin regularitzar i a on no ho era. Per si algú no es recorda, aquella va ser una mesura transitòria, fins que els municipis decidissin la seva zonificació pròpia, cosa que, ara per ara, cap ho ha modificat.

Dit això, està clar que les mesures de contenció no foren suficients. Cal reconèixer que l’oferta il·legal continua sent un problema i també que quan es va fer l’anàlisi que justificà les mesures preses no es va considerar prou el creixement de la població (no només la resident empadronada) que en els darrers anys ha anat incrementant-se molt més.

Per això quan es va aprovar la Modificació tres del Pla Territorial, es va decidir, d’acord amb la llei 3/2022 de circularitat del Turisme, eliminar les borses de Places turístiques, per tal de revaluar la nostra capacitat i reduir-les. A l’eliminar les borses varen quedar fora joc aproximadament les 18.000 places, que ara el partit que governa ha anunciat que vol eliminar-les, com a mesura estrella, que no és tal, ja que això ja està fet.
Per tant, cal reavaluar la nostra capacitat amb estudis seriosos que ho referendin i no com una decisió política precipitada per fer una roda de premsa anunciant el que ja existeix i aquest cop si, considerant seriosament no només els turistes sinó també al gran increment de la població que suporta l’illa. I aquí cal considerar també de manera important el turisme residencial , ja que bona part del que construïm i del que es compra és per aquesta població.

És cert que el marc Europeu no ens ho facilita, però s’ha de lluitar perquè es reconegui la nostra singularitat com a territori insular. Però mentre, no hem d’oblidar que des del Consell tenim les competències amb ordenació turística i ordenació del territori i urbanisme i això ens permet prendre mesures de caràcter transversal i global. En aquest sentit, fins ara hem pres mesures valentes desclassificant sòls residencials i turístics que han minvat la pressió i en contra de les falsedats dites, això no han incrementat el problema de l’habitatge, ja que aquests sòls eren zones residencials de baixa densitat o per construir més hotels i, per tant, no estaven a l’abast dels demandants d’habitatge.

En definitiva, cal prendre mesures valentes, transversals i globals per reconduir el nostre model productiu. No ho demorem més, mai és tard quan arriba.

Grup d’Experts pel Territori (GExT) de la FGA