Blog – Full Width

per

Pepe Mujica, el guerriller que predicava la pau

Pepe Mujica, el guerriller que predicava la pau.
Pepe Mujica, el guerriller que predicava la pau.

Entre les moltes paraules que s’han dedicat a qui va ser President de la República Oriental de l’Uruguai, Pepe Mujica, després de la seva mort el passat 13 de maig, les que més m’han emocionat han estat les que li dedicava Mauricio Rosencof, company de cel·la i poeta: “Y si este fuera mi último poema, insumiso y triste, raído pero entero, tan solo una palabra escribiría: compañero.” La paraula company resumeix a la perfecció per una banda l’amistat que unia els dos antics “tupamaros” però també inclou un significat que a les persones d’esquerres ens identifica: amb els nostres valors, amb la nostra història comuna de lluita contra la injustícia, de resistència front a la tirania, de lleialtat als principis, i ens fa pensar que de tenir a Mujica davant ens hi hauríem dirigit, també, amb un sincer Pepe, compañero. Ens sentim companys de Mujica perquè era un referent arreu del món, un líder moral, exemple de l’honestedat i la coherència en política. Així ho han afirmat destacats líders que van tractar amb ell, com l’expresident nord-americà Barack Obama, que el considerava “una inspiració per a tothom que creu en la política com a servei”, o Noam Chomsky que digué que la seva figura “demostra que la sobrietat i l’ètica poden anar de la mà del poder.” I és que la pròpia vida de Mujica, des de la militància juvenil a les presons de la dictadura, des de la Presidència de la República al lideratge moral exercit des de la humilitat de la seva residència particular els darrers anys, és el que el converteix en un referent més enllà de les fronteres de l’Uruguai.

La pròpia vida de Mujica nomé es pot entendre com un compromís que s’estén des de la joventut fins al darrer dia, des del seu ingrés a la política amb un partit tradicional que aviat canviaria per participar de la Unió Popular, fins a radicalitzar-se en un context d’inestabilitat política, crisi econòmica i repressió social, que duria a l’aparició del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros el 1963. Acabaria a la presó de la dictadura en situació d’incomunicació extrema, amb companys destacats com Mauricio Rosencof (de qui hem parlat que recordava que havien “reinventat” el morse en aquell aïllament inhumà), Fernández Huidobro o Henry Engler. Allà restarien, entre 1972 i 1985, fins al retorn de la democràcia i la Presidència de Julio Maria Sanguinetti, que decretaria una amnistia.

En aquest punt Mujica pot recordar a altres grans líders internacionals que convertiren el seu pas per la presó en un exemple de vida, de sofriment i de superació, com el propi Nelson Mandela. Es reintegraria a la vida política democràtica de l’Uruguai essent diputat i ministre abans d’arribar a la Presidència de la República el 2010. I es des d’allà on la coherència de l’home humil, de l’exguerriller, es demostra en tot el seu esplendor, a Mujica no el canvia convertir-se en el màxim dirigent del seu país sinó que converteix la seva posició en un altaveu per a seguir llençant el seu missatge sobre la reivindicació de la lluita col·lectiva, de l’esperança, front al consumisme i l’individualisme (“pobre no el que tiene poco, sinó el que necessita infinitamente mucho”), compromés amb la pau i la reconciliació, amb la lluita contra el canvi climàtic… és una de les veus de la consciència global que apel·la a tota la humanitat. A l’Assemblea General de l’ONU el 2013 va deixar dit: “Mentre l’home visqui en temps de guerra, viurà en la prehistòria.” Paraules que ressonen amb força encara avui, quan assistim a la barbàrie de la guerra a Ucraïna o, sobretot , a Gaza. Necessitam seguir sentint la seva veu, tenint present sempre que hi va haver un polític, un President, un ex-guerriller, un home bò, que amb el seu exemple i la seva coherència ens senyalava el camí correcte. Gràcies per tot, “compañero”.

Cosme Bonet Bonet
Secretari d’Organització del PSIB-PSOE

per

La universitat no és un negoci

La universitat no és un negoci: per una educació superior de qualitat i per a tothom enfront dels interessos privats

La universitat no és un negoci
La universitat no és un negoci

Fa anys que les universitats privades creixen com bolets a Espanya. En la darrera dècada, mentre les universitats públiques han vist créixer la seva matrícula només un 2%, les privades ho han fet en un espectacular 117%. Ja representen el 31% de l’estudiantat universitari a l’Estat, i en màsters oficials, superen el 50%. Molts veuen en aquest augment una simple ampliació de l’oferta, com si més fos sinònim de millor. Però aquest miratge, que la dreta política presenta com una bona notícia, amaga una realitat molt més preocupant: la pèrdua de qualitat i l’afebliment de l’equitat en un sistema universitari que fins ara s’havia caracteritzat per la seva qualitat global i per la seva vocació d’equitat.

La universitat no és només un lloc on es reparteixen títols. És un espai de coneixement, recerca i progrés col·lectiu. És, com assenyala el filòsof nord-americà Michael Sandel, una de les institucions que hauria de garantir la igualtat d’oportunitats real, no només formal. Però quan la mercantilització substitueix la missió educativa per la lògica del benefici, el que està en joc no és només la qualitat de la docència, sinó la cohesió social.

Una proliferació desordenada i sense garanties

Des de l’any 2000, no s’ha creat cap nova universitat pública a Espanya. En canvi, només en els darrers 25 anys, han aparegut 27 universitats privades. Algunes són iniciatives solvents i compromeses amb la qualitat, però d’altres sorgeixen sense massa crítica d’estudiants, amb plantilles precàries, sense recerca pròpia i amb un model de negoci basat en titulacions online de baixa exigència. Fins i tot, algunes han estat autoritzades per lleis autonòmiques malgrat tenir informes negatius de qualitat.

Aquesta tendència no és només espanyola. A països com Polònia, França o Portugal, la liberalització massiva del sistema universitari ha generat escàndols, tancaments sobtats d’universitats i una pèrdua de confiança en els títols. El perill és real. No és una qüestió ideològica, sinó de protecció del bé comú.

El nou decret: garantir el que hauria de ser obvi

El Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats ha impulsat una reforma del Reial decret 640/2021 que cerca posar ordre en aquest panorama. No es tracta de prohibir universitats privades, sinó d’exigir a totes –públiques i privades– el que hauria de ser mínim: professorat estable i qualificat, massa crítica d’estudiants, recerca pròpia, instal·lacions adequades i garanties de sostenibilitat.

A partir d’ara, qualsevol nova universitat haurà de superar una avaluació vinculant i independent per part d’agències de qualitat. Haurà de demostrar que pot acollir almenys 4.500 estudiants en cinc anys, oferir titulacions en almenys tres branques del coneixement, i dedicar com a mínim un 5% del seu pressupost a recerca. No és una barrera; és una protecció. Per a l’estudiantat, per a la societat i per a la pròpia credibilitat del sistema.

Aquest nou marc legal ha estat recolzat per la Conferència de Rectors (CRUE), que representa 77 universitats, i per la Coordinadora d’Estudiants (CREUP). No és una imposició ideològica, sinó una necessitat compartida per defensar el prestigi i la solidesa de la universitat espanyola.

El cas balear: per la porta del darrere i risc pels recursos públics

I mentre el Ministeri treballa per establir normes clares i garantir la qualitat del sistema, a les Illes Balears es produeix un moviment en sentit contrari. El Govern de Marga Prohens ha autoritzat recentment la implantació d’una nova universitat privada, disfressada com a centre adscrit a la Universitat San Pablo CEU de Madrid. Es tracta d’una maniobra per evitar el debat parlamentari i el control de qualitat que exigeix la normativa estatal per a universitats de nova creació.

Aquest centre, Beato Luis Belda, s’especialitzarà en graus de Ciències de la Salut, els quals requereixen pràctiques en hospitals i centres sanitaris públics. Això suposa una competència directa amb l’alumnat de la Universitat de les Illes Balears, que ja pateix dificultats per accedir a places de pràctiques dins del sistema públic. La situació viscuda a Madrid n’és un precedent clar: allà, estudiants de formació professional sanitària s’han hagut de mobilitzar perquè la irrupció massiva de centres privats ha saturat les pràctiques fins al punt d’impedir-los cursar mòduls o assignatures obligatòries. La dreta ven que augmentar l’oferta implicarà automàticament més professionals, però la realitat no és tan senzilla: sense recursos suficients, el que augmenta no és la qualitat, sinó la precarització.

El risc és evident: mentre les universitats públiques pateixen infrafinançament, els recursos públics acaben beneficiant empreses educatives privades, que sovint no retornen cap valor real en recerca ni en servei públic. I encara pitjor, es posa en perill la formació d’alumnes de la pública que sí compleixen tots els requisits d’exigència acadèmica.

Una aposta per l’equitat i el futur

Com ens recorda Sandel, una societat justa no és aquella on uns quants poden comprar l’excel·lència, sinó aquella que garanteix que el talent de qualsevol jove pugui florir, visqui on visqui i tingui els recursos que tingui. Aquesta és la universitat que volem: pública, exigent, oberta al món i arrelada al territori. I aquesta és la universitat que la reforma del Reial decret vol protegir.

Perquè no es tracta de tenir més universitats. Es tracta de tenir millors universitats. De garantir que totes –públiques i privades– comparteixen uns mínims de rigor i compromís. De defensar el dret de tothom a una formació superior de qualitat. En definitiva, de fer realitat l’ideal d’una educació que no sigui un privilegi, sinó un dret fonamental i un motor d’igualtat. Perquè una universitat pública forta no és una opció: és una necessitat democràtica.

Carles Bona
Diputat del PSIB-PSOE al Parlament de les Illes Balears

per

Identificades sis víctimes de la repressió franquista a Manacor i Formentera

Identificades sis víctimes de la repressió franquista a Manacor i Formentera
Identificades sis víctimes de la repressió franquista a Manacor i Formentera

Les anàlisis d’ADN i estudis antropològics han permès posar nom a sis persones assassinades pel feixisme. Les restes foren localitzades a les fosses comunes de Son Coletes i del cementeri de Sant Francesc Xavier. Les identificacions formen part del IV Pla de Fosses, impulsat pel Govern de les Illes Balears amb l’aval de la Comissió Tècnica de Fosses i Desapareguts.

Restes exhumades a Son Coletes

Entre 2020 i 2023, a Manacor, les excavacions arqueològiques varen permetre recuperar restes humanes en diferents campanyes. Ara, s’han identificat tres víctimes: Serafí Vives Servera, Bartomeu Fornés Bordoy i Gabriel Picornell Femenias.

Serafí Vives, nascut a Son Servera el 1905, era guàrdia jurat. Va ser assassinat amb el seu pare el 17 d’agost de 1936. La seva identificació s’ha fet mitjançant ADN comparat amb una mostra del seu fill.

Bartomeu Fornés, de Manacor, va néixer el 1896. Durant el desembarcament de Bayo es va amagar amb la família. Malferit, va ser detingut i executat a Son Coletes el 27 d’agost del mateix any. La identificació també s’ha fet amb ADN del seu fill.

Gabriel Picornell, picapedrer i militant comunista, va néixer a Palma el 1906. Va ser reclòs a Can Mir i executat a Manacor entre 1936 i 1937. La identificació ha estat possible gràcies a les mostres d’ADN de familiars també assassinats.

Identificacions a Formentera

Al cementeri de Sant Francesc Xavier, les intervencions realitzades el 2023 han permès identificar tres víctimes més: Francisco Delgado Machío, Antonio Sánchez Capilla i Manuel Gordillo Vega. Tots tres varen morir l’any 1941, empresonats al penal franquista de Formentera.

Francisco Delgado era jornaler i cap de la guàrdia municipal al seu poble. Procedia de Badajoz i va morir a la presó per malaltia. Tenia 50 anys. La identificació s’ha fet a partir de restes òssies i una mostra genètica del seu fill difunt.

Antonio Sánchez, obrer afiliat al PSOE i la UGT, va ser mobilitzat amb l’exèrcit republicà. Va passar per diverses presons i va morir a Formentera. L’ADN de les seves filles ha permès identificar-lo.

Manuel Gordillo, també jornaler, era militant d’Esquerra Republicana. Va ser empresonat i traslladat al penal de l’illa amb 56 anys. Hi va morir el 1941. La seva filla va aportar la mostra genètica que ha fet possible la identificació.

Memòria i reparació

Aquestes sis identificacions se sumen a les 61 ja efectuades a les Illes Balears des de l’inici dels Plans de Fosses. Les anàlisis d’ADN han estat realitzades pel laboratori BIOMICs de la Universitat del País Basc, amb el suport de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Pompeu Fabra.

La Fundació Gabriel Alomar expressa el seu compromís amb la veritat, la memòria i la reparació. Reafirma el seu suport a les polítiques públiques que permeten dignificar les víctimes del franquisme. Fa una crida a continuar avançant en la identificació de totes les persones assassinades per defensar la legalitat republicana i els drets socials i col·lectius.

per

Diada per la Llengua: els socialistes donen suport

Fundació Gabriel Alomar dona suport a la Diada per la Llengua
Fundació Gabriel Alomar dona suport a la Diada per la Llengua

Els socialistes han mantingut una reunió amb una delegació de l’Obra Cultural Balear (OCB) en el marc de la Diada per la Llengua, que tindrà lloc dissabte 10 de maig a Santa Maria.

La secretària general del PSIB-PSOE, Francina Armengol, i la secretària general dels Socialistes de Mallorca, Amanda Fernández, han mantingut una trobada amb representants de l’Obra Cultural Balear (OCB). També hi ha assistit Pilar Costa, secretària de Cultura del PSIB-PSOE. Per part de l’OCB, hi han participat el president Antoni Llabrés i Neus Picó.

Durant la reunió s’ha posat de manifest la preocupació compartida per les polítiques lingüístiques del Govern, especialment pel fet que es torni a posar en qüestió el català en el context de les negociacions amb forces d’extrema dreta per aprovar els pressuposts autonòmics.

Preocupació per l’ús de la llengua com a moneda de canvi

Els socialistes denuncien que cada vegada que s’inicia una negociació pressupostària, el català, la cultura, l’educació i la memòria democràtica són els primers elements que es posen en risc. Consideren que el Govern torna a utilitzar la llengua pròpia com a moneda de canvi per obtenir suports parlamentaris.

També han assenyalat l’ampliació prevista del pla de segregació lingüística a nous centres educatius, una mesura rebutjada per la major part de la comunitat educativa. Així mateix, han expressat el seu desacord amb la supressió del requisit de català a les empreses públiques de l’Ajuntament de Palma, que qualifiquen com un pas enrere en drets lingüístics.

Mobilització ciutadana

Els socialistes recorden que, l’any passat, més de 40.000 persones varen participar en la manifestació de la Diada per la Llengua. Aquest fet es considera una mostra clara del suport social a la normalització lingüística i una expressió col·lectiva de rebuig al retrocés en drets.

També han remarcat que les polítiques actuals no donen resposta a problemàtiques estructurals com l’accés a l’habitatge o la saturació turística, mentre es desvien els debats cap a qüestions identitàries.

Suport institucional i crida a la participació

Els socialistes han expressat el seu suport a les entitats organitzadores de la Diada per la Llengua, com l’Obra Cultural Balear i Joves per la Llengua. Reafirmen el seu compromís amb la defensa del català com a llengua pròpia i com a vehicle de cohesió social.

Des de la Fundació Gabriel Alomar, s’hi afegeix aquest suport i es fa una crida a la participació a la mobilització del 10 de maig a Santa Maria. La Fundació considera imprescindible defensar els drets lingüístics i culturals davant els intents de regressió democràtica.

per

La UIB organitza jornades sobre franquisme i memòria

La UIB organitza jornades sobre franquisme i memòria
La UIB organitza jornades sobre franquisme i memòria

La Universitat de les Illes Balears (UIB) ha programat dues jornades centrades en l’estudi del franquisme, la Guerra Civil i la memòria democràtica. Les activitats es duran a terme els dies 16, 22 i 23 de maig a Palma.

Una mirada crítica sobre el franquisme

La primera jornada porta per títol «Franquisme, feixisme, nacionalisme espanyol. Un balanç» i tindrà lloc el divendres 16 de maig a les 18 h a Ca n’Oleo, al carrer de l’Almudaina de Palma. Hi participaran els historiadors Ismael Saz (Universitat de València) i Xosé M. Núñez Seixas (Universitat de Santiago de Compostel·la). No cal inscripció prèvia per assistir-hi. L’acte està organitzat pel Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts de la UIB i les fundacions Darder Mascaró.

Un seminari universitari amb participació d’experts

Els dies 22 i 23 de maig, la Facultat de Filosofia i Lletres acollirà el seminari «La guerra civil i el franquisme: Història i memòria de la guerra i la postguerra». L’activitat està coordinada per David Ginard Féron i Miquel Vidal Bosch i reuneix una quinzena de ponències a càrrec de docents i investigadors especialitzats. Per assistir-hi cal fer inscripció prèvia abans del 15 de maig escrivint a l’adreça democratiquesarrels@gmail.com. Les places són limitades i la sala concreta es comunicarà per correu electrònic.

Programa de les sessions

Dijous 22 de maig, el seminari començarà a les 16 h amb una presentació institucional. A les 16.10 h, Montserrat Duch oferirà la conferència inaugural titulada «1931-1948: història, memòria i política». La sessió continuarà amb intervencions de David Ginard, Jordi Carrillo i Miquel López Gual, entre altres. Es preveu un espai de debat i una pausa a mitjan horabaixa.

Divendres 23 de maig, el programa inclou aportacions de Laura Miró sobre la comunitat xueta durant la guerra i el franquisme, Carlo Bertran sobre la formació militar a Mallorca entre 1936 i 1937, i Margalida Roig sobre el sistema sanitari en temps de guerra. També hi intervindran Carolina Peña, Adrià Baranda i Magdalena Abril amb ponències sobre indústria, moviment obrer i repressió del magisteri.

Un espai per al coneixement i la memòria

Amb aquestes jornades, la UIB reforça el seu compromís amb la recerca històrica i la defensa d’una memòria fonamentada en fets. L’activitat s’adreça a estudiants, investigadors i públic interessat en comprendre les conseqüències del franquisme i la guerra des d’una perspectiva crítica i documentada.

per

UGT i CCOO criden a sortir al carrer l’1 de Maig

UGT i CCOO criden a sortir al carrer l’1 de Maig
UGT i CCOO criden a sortir al carrer l’1 de Maig

La Fundació Gabriel Alomar s’ha adherit a la crida feta per UGT i CCOO perquè la ciutadania participi en les manifestacions del Primer de Maig. Enguany, els sindicats han situat al centre del debat l’accés a l’habitatge, la reducció de la jornada laboral i l’increment dels salaris, amb l’objectiu de garantir unes condicions de vida més dignes per a la classe treballadora.

Sota el lema “Protegir el que s’ha conquerit, guanyar el futur”, les mobilitzacions a Balears es desenvoluparan a Palma, Maó i Eivissa. A Palma, la convocatòria partirà a les 11.30 h des de la Plaça d’Espanya; a Maó, la manifestació començarà a les 12.00 h a la Plaça de l’Explanada; mentre que a Eivissa s’ha previst una concentració a les 12.00 h al Parc de la Pau.

Durant la presentació de les mobilitzacions, el secretari general d’UGT a Balears, Pedro Homar Ferragut, i el de CCOO, José García Vidal, han remarcat la necessitat de continuar avançant en drets laborals, més enllà de les reformes aconseguides en els darrers anys. Homar ha assenyalat que, tot i els avenços com l’augment del salari mínim i l’increment dels contractes indefinits, persisteixen desigualtats greus com la dificultat d’accedir a un habitatge o les condicions laborals precàries en sectors com el turisme.

Segons Homar, “l’habitatge ha deixat de ser un dret per convertir-se en un objecte de pura especulació”. En aquest sentit, ha denunciat la manca de regulació efectiva i ha reclamat solucions consensuades entre governs autonòmics i estatals per frenar l’escalada de preus i facilitar l’emancipació de la població jove. També ha advertit sobre la coexistència, especialment a Eivissa, de grans fortunes amb situacions d’emergència residencial com els assentaments de caravanes.

Els sindicats consideren que els beneficis del turisme no es tradueixen en una millora real per a la ciutadania, ni tan sols per als treballadors del sector, que pateixen sobrecàrregues laborals i sous allunyats del cost de vida. Per això, reclamen una pujada generalitzada dels salaris i una reducció de la jornada que permeti conciliar millor la vida personal i fomentar el consum intern.

D’altra banda, Homar ha mostrat el suport d’UGT a la vaga indefinida de les treballadores de les escoletes externalitzades de l’Ajuntament de Palma, que reclamen una equiparació salarial amb les seves companyes de gestió directa. També ha exigit mesures que evitin que el personal públic estatal amb sous baixos consideri Balears com un lloc de pas, a causa de la dificultat d’assumir les despeses derivades de residir-hi.

Els responsables sindicals han conclòs que les reivindicacions d’aquest Primer de Maig responen a necessitats reals i urgents, i han animat tota la població a sortir al carrer per reclamar polítiques públiques que garanteixin una vida digna.

    Etiam magna arcu, ullamcorper ut pulvinar et, ornare sit amet ligula. Aliquam vitae bibendum lorem. Cras id dui lectus. Pellentesque nec felis tristique urna lacinia sollicitudin ac ac ex. Maecenas mattis faucibus condimentum. Curabitur imperdiet felis at est posuere bibendum. Sed quis nulla tellus.

    ADDRESS

    63739 street lorem ipsum City, Country

    PHONE

    +12 (0) 345 678 9

    EMAIL

    info@company.com