Compromís amb la memòria democràtica i la seva defensa
La Fundació Gabriel Alomar dona suport a l’esmena a la totalitat registrada pels grups parlamentaris del PSIB-PSOE, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem a la proposició de llei presentada per Vox i avalada pel PP per derogar la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics de les Illes Balears.
L’esmena presentada recupera íntegrament el text de la Llei 2/2018, de 13 d’abril, actualment vigent, i es presenta com una resposta directa a la voluntat del Govern de PP i Vox de “lliurar la memòria democràtica a l’oblit” i desmuntar les polítiques públiques que garanteixen la reparació i el reconeixement de les víctimes del franquisme.
Des de la Fundació Gabriel Alomar, recordam que la memòria històrica no és patrimoni d’una ideologia, sinó una obligació moral, jurídica i democràtica amb les generacions passades, presents i futures. És un dret fonamental reconegut per instàncies internacionals com l’ONU, que estableixen que les víctimes de greus vulneracions dels drets humans tenen dret a la veritat, a la justícia i a la reparació.
Una esmena que reclama coherència i responsabilitat institucional
Durant el registre de l’esmena, el diputat socialista Omar Lamin va recordar que la llei de memòria democràtica va ser aprovada amb més d’un centenar d’esmenes del mateix PP, fet que evidencia la incoherència de la seva derogació. Lamin va qualificar d’“hipòcrita” l’actitud del Govern i va denunciar que Marga Prohens incompleix els acords amb l’oposició en favor d’un pacte amb l’extrema dreta de Vox.
Maria Ramon, diputada de MÉS per Mallorca, va alertar del retrocés que suposa eliminar la llei, qualificant-lo de “desmantellament dels consensos” i d’“abandonament de les famílies de les víctimes”. Va recordar que la memòria democràtica és un compromís amb els drets humans i no una qüestió partidista.
En la mateixa línia, Josep Castells, portaveu de Més per Menorca, va denunciar que derogar aquesta norma representa un “acte de negacionisme institucional” que “pretén esborrar una part fonamental de la nostra història recent”. Va advertir que “no es pot construir una societat democràtica sòlida sobre el silenci, l’oblit i la impunitat”.
Des d’Unides Podem, el diputat José María García va remarcar que aquesta actuació del Govern balear “va contra tota la societat”, ja que suposa un incompliment dels estàndards internacionals i de les resolucions de Nacions Unides en matèria de drets humans i memòria.
Una posició clara de la Fundació Gabriel Alomar
La Fundació Gabriel Alomar considera imprescindible mantenir viva la memòria democràtica com a eina de construcció col·lectiva, de defensa dels valors republicans i de dignificació de totes les persones que patiren la repressió, l’exili, l’empresonament o l’assassinat durant la dictadura franquista.
Ens sumam a la crida dels grups d’esquerres i de les entitats memorialistes per rebutjar qualsevol pas enrere en la lluita per la veritat, la justícia i la reparació. És responsabilitat de les institucions garantir el dret de les víctimes i dels seus familiars a ser reconeguts i a no tornar a ser silenciats.
La derogació de la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics no és només una maniobra política: és una agressió a la dignitat col·lectiva, a la democràcia i als drets humans. Davant això, la Fundació reafirma el seu compromís amb la memòria històrica com a pilar fonamental de la societat que volem construir.
Pels que hi vivim, afirmar que les Illes Balears constitueixen una comunitat complexa és una obvietat, una constatació empírica de la nostra identitat. La complexitat no només rau en la nostra diversitat lingüística i cultural, també en la intersecció d’una genuïtat històrica, econòmica i social que configura cada illa com un microcosmos amb les seves pròpies dinàmiques, amb les seves lògiques i contradiccions. Una vegada ha estat suggerida, des de determinats sectors, la idea de descartar la balearitat com a concepte, i assumit que la identitat els nostres pobles es circumscriu única i exclusivament a cada una de les seves illes, la pregunta és evident: què és Balears, llavors?
Imaginem que fos certa la idea de que, efectivament, Balears és una unitat politicoadministrativa que sols serveix per definir quatre illes enmig del mediterrani. I punt. Quatre illes que, fet i fet, només comparteixen una mateixa llengua, amb varietats insulars pròpies; certes paraules, girs i formes d’expressio; bona part de la seva gastronomia; un mateix ritme vital; els estius llargs, la llum intensa, els hiverns suaus; la dependència del transport marítim i aeri; els costos derivats de les insularitats; el caràcter reservat o desconfiat al principi, però afectuós després; les rondaies, les festes, les danses, la música; la Corona d’aragó; la ironia i l’humor sec; l’orgull de la pròpia identitat; la dependència del turisme i la recerca de la diversificació; els problemes d’accés a l’habitatge; la saturació territorial; les xarxes familiars i socials fortes; els estius de platja i pobles, el pa torrat; l’olor a sal… en definitiva, minúcies sense importància.
El fet de que cada illa hagi desenvolupat una manera de ser pròpia no oculta que les identitats de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera comparteixen un mateix tronc cultural, històric i lingüístic que prové de la conquesta catalana i de segles d’evolució mediterrània. Diria que aquestes identitats no són estàtiques, sino dinàmiques. Són obertes i en constant transformació, influïdes pel turisme, la multiculturalitat creixent, els canvis socials i la modernitat. El doctor Antoni Aguiló, el 2018, escrivia al diari Público sobre la mallorquinitat líquida. Planteja una identitat mallorquina que s’allunya de visions rígides o essencialistes i s’entén com un procés obert, canviant i permeable. Aquesta mallorquinitat, tal com ell l’exposa, es construeix a partir de valors compartits —el paisatge, la gastronomia, la llengua i les pràctiques culturals quotidianes— però no es tanca en una definició única ni excloent. Aguiló defensa que la identitat mallorquina contemporània pot i ha de dialogar amb la diversitat social i cultural que habita l’illa, i que la força de la mallorquinitat rau avui en la seva capacitat d’adaptar-se sense perdre arrels, d’integrar sense diluir-se i de reinventar-se sense renunciar a la memòria col·lectiva.
Des d’una mirada contemporània i progressista, les identitats illenques no es basen en l’essencialisme, entès com aquella manera de pensar que dona a les coses, grups o identitats una essència fixa i inalterable, com si tenguessin una naturalesa intrínseca que no canviàs amb el temps ni amb el context. Més aviat es basen en la idea de pertinença plural i flexible, que combina arrels locals amb una visió oberta i integradora. Això implica entendre la identitat de cada illa com una manera d’entendre la vida i el món entre la tradició i el canvi, entre singularitat cultural i diversitat, i entre memòria i un futur encara per definir.
Induïts per certs sectors que ens conviden a abandonar el concepte de balearitat -o quelcom similar que ens permeti posar nom als trets comuns que ens defineixen, i no com a substitutiu de la identitat de cada una de les illes-, posem sobre la taula qüestions que, senzillament, ens uneixen als ciutadans i ciutadanes de les quatre illes d’aquest petit país. I amb l’embranzida de l’anàlisi, entre idea i idea, m’atravesc a plantejar un decàleg. A les Balears, des dels espais de progrés, què volem?
Preservar i fomentar la llengua pròpia
La llengua catalana, amb les seves variants insulars, és el nostre principal pilar identitari. Volem garantir que es parli, s’ensenyi i s’utilitzi en tots els àmbits de la vida quotidiana, des de l’escola fins a l’administració pública, sense que la globalització i el castellà l’acabin relegant.
Protegir el paisatge i l’entorn natural
Les illes són espais fràgils i limitats. Protegir les platges, les cales, les serres, els pobles i els camps de l’urbanisme massiu i de l’explotació turística insostenible s’ha convertit en el nostre deure i la nostra responsabilitat.
Defensar la nostra cultura, el nostre patrimoni i la nostra gastronomia
Ens molesta que es folcloritzi la nostra cultura. Ens sembla una pallassada. No sofrim veure còpies absurdes de l’ensaïmada o de la sobrassada. Defensam que la nostra música, les nostres tradicions, les nostres festes i les nsotres tradicions es reconeguin com a part viva del patrimoni col·lectiu i es transmetin a les noves generacions, independentment de la integració de moltes altres cultures.
Garantir habitatge digne i accessible
L’augment del preu de la compra i del lloguer de l’habitatge i la gentrificació de molts nuclis urbans són un problema pels residents de sempre i pels que són o seran els seus descendents. És el nostre principal problema. I no es pot amagar que, en part, és un problema agreujat per persones que estan entre nosaltres. Demanam fets i responsabilitat col·lectiva.
Participar de les decisions, encara que no sempre pels canals proposats
La ciutadania de les nostres illes vol decidir sobre els temes més rellevants. Hi sol haver un bon negociant dins cada un de nosaltres. Volem ser escoltats i implicats en el debat de temes com urbanisme, sostenibilitat, cultura i economia. Però no sempre ens semblen bé les eines que ens donen. A vegades pensam que els nostre sistema d’influència personal és millor i tiram pel dret. Què hi farem… coses de la identitat.
Fomentar un turisme sostenible i respectuós
Les illes depenen del turisme, però es vol un model que respecti l’entorn i la cultura local. Això implica limitar l’afluència massiva, prioritzar experiències culturals i naturals sostenibles i garantir que els beneficis arribin a la majoria. L’habitatge turístic ens va semblar una bona manera de diversificar ingressos, fins que ens varem adonar de que aquest nou negoci ens deixava sense lloc per viure.
Protegir la memòria i història local
La història insular i la memòria col·lectiva han de ser preservades i divulgades, perquè la identitat de les illes no s’esborri i les noves generacions coneguin les seves arrels.
Impulsar una identitat oberta i flexible
Les identitats insulars no són essències tancades. Ans el contrari, assumeixen que poden integrar la diversitat social, cultural i migratòria sense perdre la seva singularitat. El nostre regne enmig de la mar sempre ha estat terra de descans i d’intercanvi. Sempre hem estat terra d’acollida. La pluralitat interna és la nostra força.
Defensar serveis públics de qualitat
Sanitat, educació i una xarxa de benestar social adaptada a les necessitats de les illes. Per això sempre demanam més, perquè ens manca finançament. Som solidaris, però no hi volem perdre. Volem que a la nostra terra es garanteixi la igualtat d’oportunitats i la qualitat de vida per a tots els residents.
Construir un futur que conciliï tradició i modernitat
Som defensors de la nostra memòria, de la nostra història i del nostre patrimoni. Però aspiram a un futur que permeti la innovació, la modernitat i el lideratge del progrés. Cada un, des de la seva illa, desitja viure a una terra viva, resilient i capaç d’enfrontar els reptes del segle XXI sense perdre la seva essència.
Miquel Àngel Coll Secretari d’Anàlisi Electoral Federació Socialista de Mallorca
Pablo Iglesias i Mallorca: el dol socialista de 1925 a través de Bisbal i Jaume
El 9 de desembre de 1925 moria a Madrid Pablo Iglesias Posse, fundador del PSOE, de la UGT i del diari El Socialista. La seva desaparició física va generar un impacte profund arreu de l’Estat, especialment entre les organitzacions obreres, que el consideraven el referent moral i polític de tota una generació. A Mallorca, la resposta no es va fer esperar. El setmanari socialista El Obrero Balear, publicat a Palma, li va dedicar un número monogràfic en data 18 de desembre de 1925, amb cartes, articles, necrològiques i reflexions de destacats militants i dirigents de l’illa. MIRA AQUÍ EL OBRERO BALEAR DE 1925.
Entre aquestes veus hi destaquen dues de fonamentals: Llorenç Bisbal Barceló i Alexandre Jaume Roselló, membres del Comitè Nacional del PSOE per les Balears i figures clau del socialisme insular durant les primeres dècades del segle XX. Les seves contribucions a aquell número especial representen no només un homenatge íntim i polític a Pablo Iglesias, sinó també un retrat precís del moment en què el moviment obrer mallorquí s’estava consolidant com a força organitzada.
Llorenç Bisbal: “Descansa, Pablo Iglesias, descansa”
L’article signat per Llorenç Bisbal, titulat Pablo Iglesias. ¡No quería vivir muerto!, és un homenatge profundament emocional. Bisbal reconeix que la mort d’Iglesias li ha provocat un dolor tan intens que “el alma se nos ha roto en pedazos”. A través d’un relat carregat d’admiració personal, presenta la figura d’Iglesias com una mena de guia moral, algú que “nos inspiraba a todos, nos enseñaba y educaba en la lucha noble de las ideas”.
El record esdevé més íntim quan Bisbal explica la seva correspondència amb Iglesias. L’havia conegut en persona feia tres anys i l’impressionà veure’l “recostado en la cama, tan enfermo, que me pareció un cadáver con vida y gran lucidez mental”. Iglesias llegia tots els números d’El Obrero Balear i acostumava a escriure cartes plenes de consells. En una d’aquestes, datada l’1 de desembre de 1924, i després que Bisbal li demanàs que descansàs, Iglesias li contestà: “Yo descansaré cuando muera. Antes no puedo hacerlo. Sería vivir muerto”.
La frase va quedar gravada en la memòria del dirigent mallorquí i dona títol al seu article. Bisbal entén que Iglesias no volia una vida desvinculada de la lluita social, i per això conclou que “ya has muerto, descansa en tu fría tumba, mientras nosotros te lloramos… Descansa Pablo Iglesias, descansa… Sí, un muerto que vives y vivirás eternamente en el alma de los trabajadores irredentos”.
El text també serveix per defensar la cultura popular. Davant les veus que menystenien Iglesias per la seva manca d’estudis formals, Bisbal respon: “¿Escasa cultura un hombre que ha sido el verdadero preceptor social de las masas, el que las ha educado societaria y políticamente…?”. I afegeix que cap “sabio” no ha fet sentir el desig de saber “a las masas ignorantes y trabajadoras” com ho havia aconseguit ell, a través d’un sistema senzill i pràctic.
Alexandre Jaume: un retrat polític del líder
L’article d’Alexandre Jaume, titulat En la muerte de Pablo Iglesias, és més analític i polític. Jaume considera que Iglesias ocupa un lloc equivalent al de figures com Salmerón o Pi i Margall, malgrat no haver pogut tenir accés a la mateixa formació acadèmica. Segons ell, “el valor político más alto que ha desfilado en estos tiempos por el escenario de la vida pública”, no per la seva eloqüència, sinó per la “austeridad inmaculada” i el “ideal que sustentaba”.
Un dels fragments més colpidors del seu text descriu amb claredat la trajectòria vital d’Iglesias: “El proceso de su vida ha sido un proceso de lucha y de dolor. Conoció el hospicio, la cárcel y las persecuciones, y los procesos judiciales le persiguieron despiadadamente. Su noble frente fué aureolada por la calumnia y la difamación”.
També subratlla la seva perseverança, fins i tot durant la malaltia: “Durante su lecho de dolor iba escribiendo sus artículos tan plenos de optimismo… y desde ese mismo lecho seguía todo el movimiento socialista español e internacional en sus más pequeños detalles”.
Jaume recorda una anècdota personal: després d’haver publicat un article on apuntava que la monarquia podia revifar si sabia renovar-se, Iglesias li replicà en una carta enviada a Bisbal: “comentó y combatió mi optimismo”. Aquest episodi l’impressionà profundament, no només perquè Iglesias el llegia i hi reflexionava, sinó perquè, malgrat el seu estat, continuava discutint ideològicament les estratègies del moviment.
L’article conclou amb una reflexió que apel·la a transformar el dol en acció col·lectiva i a continuar la lluita inspirant-se en la trajectòria d’Iglesias, sense quedar paralitzats per la tristesa.
Els autors: dues veus fonamentals del socialisme illenc
La significació d’aquests dos textos guanya encara més valor si es té en compte qui eren els seus autors.
Llorenç Bisbal (1876–1935), nascut a Alcúdia i establert a Palma, fou sabater, sindicalista i dirigent històric de la UGT. Fundador de la Federació de Societats Obreres de Palma, director d’El Obrero Balear i primer batle republicà de Palma el 1931, va ser també el primer secretari general de la UGT de Balears. Conegué personalment Pablo Iglesias i mantingué una relació epistolar continuada amb ell. Representa la figura del militant forjat en la lluita obrera directa, compromès amb l’organització i la pedagogia política.
Alexandre Jaume (1879–1937), nascut a Montevideo i vinculat a Palma des de ben jove, era advocat i intel·lectual, amb formació a Barcelona, València, Madrid, Roma i París. Va passar del liberalisme al socialisme el 1919 i esdevingué una figura central en el pensament polític de l’esquerra mallorquina. Va dirigir El Obrero Balear, va ser batle interí el 14 d’abril de 1931 i diputat socialista a Corts durant la Segona República. El 1936 fou empresonat pels revoltats i afusellat al cementeri de Palma el febrer de 1937.
Un document clau per entendre la cultura socialista de l’època
Els articles de Llorenç Bisbal i Alexandre Jaume, publicats el 18 de desembre de 1925 al número especial de El Obrero Balear, constitueixen un testimoni històric de gran valor. A través d’ells es pot resseguir:
– La manera com el moviment obrer mallorquí conceptualitzava la figura d’Iglesias – El paper de la premsa obrera com a espai d’educació política – El pas de la devoció emocional al compromís militant – L’articulació entre vida personal, ideologia i acció col·lectiva
Més enllà de la crònica del dol, els textos deixen constància d’una ètica de combat, d’una fe profunda en la transformació social i d’un vincle directe entre Mallorca i el socialisme espanyol del primer terç del segle XX.
RTVE recupera la figura de Pablo Iglesias en un documental
RTVE ha estrenat avui un nou capítol de Documentos RNE dedicat a Pablo Iglesias Posse, coincidint amb el centenari de la seva mort. El programa revisa en profunditat la trajectòria del fundador del Partit Socialista Obrer Espanyol i de la Unió General de Treballadors, i situa el seu llegat dins el naixement del moviment obrer organitzat a l’Estat. La peça sonora recupera testimonis especialitzats i materials del fons documental de RTVE per aproximar-se, amb rigor, a un dels actors centrals de la història del socialisme.
El context d’un recorregut vital marcat pel treball i l’organització
El documental recorda com Iglesias, nascut a Ferrol, va arribar a Madrid després de quedar orfe de pare. Al seu pas pel hospici de San Fernando es va formar com a tipògraf, un ofici que el portaria a integrar-se ben aviat en el món laboral. La seva experiència com a infant obrer, en unes condicions dures i precàries, el va situar a l’epicentre de la presa de consciència col·lectiva que caracteritzaria les primeres dècades del moviment obrer modern.
L’Associació de l’Art d’Imprimir es convertiria en el seu primer espai d’organització, i n’arribaria a ser president. Aquest nucli sindical va ser el punt de partida del futur Partit Obrer —que posteriorment adoptaria el nom de Partit Socialista Obrer Espanyol— fundat juntament amb una vintena de treballadors. A partir d’aquí vindrien altres fites: la creació del diari El Socialista, la constitució de la UGT, la inauguració de la primera Casa del Pueblo i, finalment, la seva entrada al Congrés dels Diputats l’any 1910.
Un funeral convertit en afirmació col·lectiva
El 13 de desembre de 1925, milers de treballadors van acompanyar el fèretre d’Iglesias des de les seus obreres fins al cementeri civil de Madrid. Segons la premsa de l’època, la mobilització va ser la més nombrosa viscuda fins aleshores a la ciutat. El documental presenta aquest funeral multitudinari com a expressió del paper central que havia assumit Iglesias en la configuració del socialisme espanyol i de la seva projecció entre les classes treballadores.
Veus expertes i arxius que completen el relat
El guió, obra de Juan Ballesteros, compta amb el disseny sonor de Miguel Ángel Coleto i amb la participació de diversos especialistes. Joan Serrallonga, catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, contextualitza les arrels i desenvolupaments del moviment obrer. Gustavo Vidal, autor d’una biografia d’Iglesias, aporta elements d’interpretació sobre la seva figura política. També hi intervé María Luisa Carcedo, presidenta de la Fundació Pablo Iglesias, que identifica el llegat històric del fundador i la seva vigència institucional.
La peça inclou, a més, fragments de documents sonors del propi Iglesias i d’altres dirigents socialistes conservats a l’Arxiu RTVE, així com dramatitzacions de textos escrits pel fundador, interpretats pel actor Víctor Clavijo.
Un material de referència per entendre la tradició socialista
Amb aquest nou documental, Documentos RNE ofereix una mirada documentada i accessible sobre la trajectòria personal, sindical i política de Pablo Iglesias. A través de fonts primàries, recerca històrica i memòria sonora, RTVE contribueix a reforçar la difusió del llegat socialista en un moment de commemoració del seu centenari.
Ofensiva socialista per salvar la Llei de Memòria Democràtica
El PSIB-PSOE ha posat en marxa una ofensiva institucional per evitar que es derogui la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics de les Illes Balears. Davant l’anunci del pacte entre el Partit Popular i Vox per eliminar una de les normatives més avançades en matèria de veritat, justícia i reparació a l’Estat espanyol, els socialistes han activat una estratègia transversal que inclou mocions als ajuntaments, una iniciativa parlamentària i l’exigència de continuar amb projectes clau com el IV Pla de Fosses i el Memorial de la Dignitat.
Un precedent democràtic amenaçat
Aprovada l’any 2018, la Llei 2/2018 fou concebuda com una eina per reconèixer les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura, condemnar explícitament el franquisme i garantir polítiques públiques de memòria com ara les exhumacions, identificacions i actuacions pedagògiques. En aquests anys, el marc normatiu ha permès a les Balears situar-se com un referent estatal en justícia històrica, implicant institucions, societat civil i professionals en un treball conjunt reconegut arreu.
Amb l’acord pressupostari entre el PP i Vox per al 2025, aquest consens democràtic es veu greument amenaçat. L’eliminació de la norma implicaria un retrocés en les exhumacions, la paralització de processos d’identificació, l’abandonament dels espais de memòria i la invisibilització institucional del patiment de les víctimes i les seves famílies.
Compromís socialista amb la veritat, la justícia i la reparació
Per respondre a aquesta amenaça, el PSIB-PSOE ha activat un front polític i institucional. S’ha elaborat una moció tipus que s’està presentant als ajuntaments i institucions de l’arxipèlag. El text proposa sis punts clau: el rebuig explícit a la derogació de la llei, l’exigència de mantenir les polítiques públiques de memòria, el suport actiu a les famílies i entitats memorialístiques i la continuïtat de les iniciatives locals per preservar espais, documents i activitats de sensibilització dirigides a les noves generacions.
Aquest compromís es visualitza també en la petició d’inaugurar el Memorial de la Dignitat i la celebració d’un acte civil d’homenatge institucional. A més, el PSIB-PSOE exigeix la publicació immediata dels estudis i informes elaborats del IV Pla de Fosses, que actualment romanen ocults per decisió del Govern presidit per Marga Prohens.
Un pacte incomplert i una memòria amenaçada
Els socialistes recorden que aquest intent de derogació suposa també una ruptura amb el compromís adquirit públicament per part del PP. El desembre de 2024, després d’una crisi política i institucional, el Govern balear es va comprometre amb les forces progressistes a mantenir intacta la Llei de Memòria. L’incompliment d’aquest acord és considerat una “traïció manifesta” i un “menyspreu cap a les víctimes i la història del nostre poble”.
En paraules del secretari de Nous Drets, Cooperació i Migracions, Omar Lamin, “farem un front comú a cada un dels ajuntaments i institucions per defensar la memòria democràtica”. La consellera socialista Bea Gamundí i el regidor Francesc Dalmau han denunciat també que l’actual Govern incompleix amb la societat civil i actua únicament per satisfer interessos de l’extrema dreta. “Denunciam l’abandonament de les polítiques de memòria democràtica d’un govern totalitarista i els hi plantarem cara”, ha afirmat Dalmau.
Una crida a la responsabilitat institucional
La moció impulsada pel PSIB-PSOE defensa que la memòria democràtica “no és una opció partidista, sinó un deure de país”. Recordar les víctimes no divideix, sinó que fa justícia i construeix una societat més justa i lliure. Els socialistes insisteixen que desmuntar aquest consens suposa un gir cap al revisionisme i la negació de la dictadura, imposat per Vox i assumit pel PP, i denuncien l’ús de la memòria com a moneda de canvi política.
Des de la Fundació Gabriel Alomar, que neix amb vocació de salvaguardar valors com la llibertat, la democràcia i la justícia social, es reivindica la necessitat de preservar el llegat democràtic i continuar amb les polítiques de memòria que garanteixen el reconeixement institucional a qui va ser perseguit per defensar els drets humans. Davant l’intent de desmantellar aquest consens, la resposta ha estat clara: memòria, dignitat i justícia, sempre.
El novembre de 1975, al llit de l’hospital de La Paz de Madrid no agonitzava només el dictador, Francisco Franco, sinó també el règim que representava, la fràgil figura que el seu entorn sostenia amb vida des de feia dies entre “partes” mèdics indesxifrables era la metàfora d’un sistema que mai havia deixat de ser tan sinistre i sanguinari com el primer dia, pocs mesos abans (el setembre) el dictador encara havia signat les seves darreres sentències de mort enmig de la desafecció de la joventut del país, que anhelava la llibertat de la que no es podia gaudir sota el franquisme, no es podien expressar en públic les idees, les dones no gaudien dels mateixos drets que els homes, no es podien comprar segons quins llibres ni es podien veure les pel·lícules que s’estrenaven a la resta d’Europa, fins al punt que era bastant comú a la península creuar la frontera de França per anar al cine, un fet que es recorda amb romanticisme per part dels que ho varen viure però que té un punt d’absurd en consonància amb el que era el propi règim franquista en el context europeu de 1975: absurd, anacrònic, antic, un llast per a la prosperitat de tot un país.
El règim franquista va néixer d’un cop d’estat militar contra la voluntat del poble expressada a les urnes, per no voler acceptar el triomf del Front Popular el 1936, i per no reconèixer els valors i les esperances que inspiraven la República del 14 d’abril, per tant, violant la legalitat i al mateix temps la voluntat popular, només la victòria militar amb la imprescindible ajuda dels règims de Hitler i Mussolini i la brutal repressió practicada durant i després de la Guerra Civil, mantinguda amb major o menor intensitat fins a la mort física del dictador, explicaven l’existència del règim, i aquest pecat original del règim, la il·legitimitat d’origen, la barbàrie en que es va fonamentar per jo expliquen l’obsessió que tingué la vella dictadura en silenciar el que havia passat, sobretot després de la desfeta dels seus aliats naturals, nazis i feixistes italians, escombrats de la història per les nacions democràtiques, les mateixes que havien abandonat a la república espanyola.
Quan l’amic americà permeté al franquisme normalitzar-se al context internacional, aconseguint així un aliat dòcil i submís als dictats dels interessos militars dels Estats Units, els dirigents de la dictadura intentaren dissimular el seu esperit i naturalesa, passant per distintes etapes però no deixant de ser mai un règim condicionat pel seu naixement violent i per la seva identificació amb els feixismes derrotats a la Segona Guerra Mundial. Pot ser per això van donar tanta importància a reescriure la seva pròpia història, i després de la mort del dictador, a oblidar els desastres, la repressió, la misèria, la fam, la manca de llibertat, en nom de la reconciliació. El franquisme havia de morir amb el seu primer representant perquè era un anacronisme, injustificable des de qualsevol punt de vista, il·legítim i violent, impedia la llibertat del poble espanyol i limitava el progrés del país. La democràcia va ser possible perquè en un moment donat el poble es va expressar clarament als carrers, als centres de treball, a les universitats. L’oposició democràtica pressionava des de la clandestinitat demostrant que després de 40 anys hi havia una altra Espanya possible, lliure, democràtica, amb valors moderns i compatibles amb la resta d’Europa; la seva pressió va ser clau per assolir la llibertat i la democràcia que vendrien després de 1975, a tots aquells lluitadors i lluitadores devem també un reconeixement públic.
La generació de la guerra estava marcada pels horrors viscuts i per la brutal venjança dels vencedors; la dels seus fills va créixer entre la fam de la postguerra i el “desarrollismo”, que va semblar un miracle en el context d’una dictadura incompatible amb la modernitat d’Europa els anys 60, i va decidir fer la Transició acceptant el silenci a canvi de democràcia, pot ser un error, però no una traïció. I finalment, els nets de la Guerra Civil som els que hem hagut de reivindicar la memòria, lluitar contra l’oblit i argumentar que els condicionants de 1975 ja no hi són com per seguir tergiversant o silenciant la veritat de la dictadura franquista. 50 anys després de la mort de la figura que va liderar els colpistes, va simpatitzar amb Hitler i es va humiliar davant els Estats Units de la guerra freda, sembla increïble que haguem de seguir debatent, discutint, sobre la necessitat de recordar, dignificar, a les víctimes d’aquell règim, i explicar la veritat sobre el que va significar pel país.
El silenci va tenir una utilitat política evident pel franquisme, serví per negar la seva falta de legitimitat d’origen, serví per oblidar les seves aliances amb el sinistre eix Berlín-Roma, serví per integrar dins la democràcia i l’Europa dels anys 1970 als hereus del règim franquista sense haver de donar explicacions, però aquell temps ha passat, 50 anys després no podem seguir acceptant que s’exigeixi el silenci, per les víctimes, per la veritat però sobretot pel futur del país. És clar que hi ha forces polítiques que creuen que el silenci els és útil políticament, perquè així veuen créixer les seves aspiracions, per això mateix i en nom de la democràcia, avui, 50 anys després, hem de reivindicar que es parli, s’analitzi, es debati, s’expliqui la Guerra Civil i el franquisme, amb la seva crua realitat. Sols fent aquest exercici posarem les bases per a un futur de democràcia i prosperitat, de llibertat i esperança, que a Espanya només es va poder albirar quan un 20 de novembre de 1975 un sinistre fiscal de la repressió feixista reconvertit en president del govern, aparegué a la televisió per anunciar que “Franco ha muerto”. El país seguí en silenci, però darrera les portes i finestres tancades de les cases particulars s’obrien botelles de cava, o del que es tenia, i es brindava perquè, a la fi, aquelles portes i persianes es podrien obrir sense por.
Cosme Bonet Secretari d’Organització del PSIB-PSOE
Etiam magna arcu, ullamcorper ut pulvinar et, ornare sit amet ligula. Aliquam vitae bibendum lorem. Cras id dui lectus. Pellentesque nec felis tristique urna lacinia sollicitudin ac ac ex. Maecenas mattis faucibus condimentum. Curabitur imperdiet felis at est posuere bibendum. Sed quis nulla tellus.
