Blog – Full Width

per

L’Orfeó Proletari i La Balanguera.

El juliol de 1936 es podia sentir la melodia de La Balanguera pels carrers de Palma, faltava molt poc perquè s’iniciàs la tragèdia que destruiria aquell món i marcaria les futures generacions del país, però en aquell moment, aquell estiu, un insigne ciutadà palmesà escrivia: “nuestro coro canta las estrofas de La Balanguera, una de las mejores poesías de Alcover, admirablemente musicada.” Qui signava aquestes paraules era Alexandre Jaume, al darrer número que sortiria de El Obrero Balear, “Defensor de la clase obrera”, en el seu any XXXVII, el 17 de juliol de 1936. L’exdiputat socialista continuava relatant les melodies que estava assajant l’Orfeó Proletari: “El del triste y sentimental de L’Emigrat me llegó al alma. Canto perfecto, ajuste irreprochable, sin un solo desentono”. Concloïa amb eufòria: “El Orfeón Proletario será, en breve el mejor Orfeón de Mallorca.” Malhauadament, els cants dels obrers i els repertoris en català, ben aviat serien silenciats pel cop d’estat feixista.

Alexandre Jaume contava que era una nit calorosa, asfixiant, i que a proposta de Jaume Garcia anaren fins a la Casa del Poble a sentir com assajava aquell Orfeó, creat un any abans. El Obrero Balear de 30 d’agost de 1935 havia relatat la presentació de l’Orfeó Proletari, el 24 d’agost de 1935, a un saló d’actes ple, amb nombrosa assistència de dones (fet que sorprèn al redactor del setmanari socialista), es presentava la nova agrupació musical, camises i bruses blanques amb un estel de cinc puntes vermell brodat sobre el pit, saludant al públic amb el puny en alt. Ignasi Ferretjans dirigí unes paraules de presentació i a continuació feren solemne entrega de l’Estendard de l’Orfeó, del que fou “madrina” Maria Plaza (esposa d’Andreu Crespí Salom), acompanyada del propi Alexandre Jaume, el color que llueix és el vermell, amb una inscripció: “Orfeón Proletario de la Casa del Pueblo”, rodejant una lira i un estel de cinc puntes, disseny de Vicenç Torres. Se li col·loca la primera corbata de l’Estendard, obsequi d’Alexandre Jaume i amb la inscripció:” Alejandro Jaume, en obsequio al Orfeón Proletario.”

El primer director fou Jacint Torrandell, que dirigí el cant que donà inici a la trajectòria d’aquell Orfeó: Salut als cantors. Seguiren, sempre segons El Obrero Balear, “Muntanyes Pirenaiques” i tot seguit “La Internacional”, que el públic seguí dempeus i amb el puny alçat. L’Orfeó hagué d’oferir una nova cançó, en aquest cas la “Marsellesa de la Paz”. Altres actuacions musicals completaren aquella vetllada tan significada.

Durant l’any següent l’Orfeó Proletari guanyà protagonisme, però també fou objecte d’un dels episodis més dolorosos d’aquells temps, ja que un bomba llençada a la Casa del Poble per elements de Falange Española, causà sis ferits entre els cantaires, que estaven reunits allà per assajar, entre ells un infant d’un any i el director, Jaume Dalmau, tot i que la víctima més greu fou Reyes Díaz, amb una ferida al cap que va haver de ser intervinguda, esposa del militant de Joventuts Socialistes Miquel Rigo. Va ser aquest mateix qui el 1986, a una entrevista amb Llorenç Capellà, contava el seu pas per l’Orfeó Proletari, explicant el repertori que interpretaven com l’Emigrant, Salut Cantors, La Internacional o La Balanguera, de la que assegurava a l’entrevista que “ja s’identificava com a himne de la mallorquinitat.”

Gairebé un any després de la seva presentació, Alexandre Jaume s’emocionava al sentir el cant de “La Balanguera” i animava des de les pàgines de El Obrero Balear: “Hay que agotar nuestros cantos vernáculos, algunos de ellos sumamente bellos. A través de ellos se proyecta el alma de Mallorca.” A través de la música de l’Orfeó l’antic diputat constituent voldria despertar l’esperit de Mallorca i anima a recórrer els pobles de l’illa, deixant sentir a tots ells les cançons mallorquines. Lligava aquest despertar amb la futura aprovació d’un Estatut (“Mallorca sin las trabas que la ahogan, con la libertad que constitucionalmente podria aconseguir, sería un emporio de riqueza. Para alcanzar eses fin necesitamos antes crear el ambiente propicio.”).

L’Orfeó Proletari havia de representar Mallorca a l’Olimpíada Popular de Barcelona, era un més dels set orfeons que mallorquins embarcaven hores abans del cop d’estat del 18 de juliol cap a la ciutat comtal, fugint, sense saber-ho, de la brutal repressió que els militars i elements feixistes iniciarien dies després a l’illa dels grans cementiris sota la lluna. Els somnis de Jaume de despertar l’esperit de Mallorca a través de la música de l’Orfeó Proletari i el seu repertori mallorquí hauria d’esperar anys i la mort del dictador, mentre, els versos d’Alcover amb música d’Amadeu Vives sobreviurien a la llarga nit del franquisme, sobreviurien a la prohibició d’emprar la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i esdevindrien un símbol, fins al punt de ser declarada oficialment, el 1996, himne de Mallorca. La Balanguera segueix representant l’ànima mallorquina, així ho sentim, 90 anys després, igual que ho sentí Alexandre Jaume.

per

Obrir pensament, reforçar democràcia

Obrir pensament, reforçar democràcia
Obrir pensament, reforçar democràcia

Vivim temps convulsos marcats per profundes transformacions socials, polítiques i culturals. Moments històrics en què la velocitat dels canvis genera incerteses, en què la veritat sovint es veu desdibuixada per la desinformació i on els consensos democràtics construïts durant dècades resisteixen enfront envestides cada vegada majors. No es tracta només d’un procés espontani o inevitable. Les transformacions que estam vivint responen també a una ofensiva ideològica global impulsada per una onada reaccionària que combina postulats ultradretans amb dinàmiques neoliberals, i que compta amb potents suports econòmics, mediàtics i tecnològics.

Aquesta onada promou models socials més desiguals, qüestiona el paper de l’Estat com a garant de drets i debilita el multilateralisme com a instrument per afrontar els grans reptes globals. Al mateix temps, intenta desacreditar la necessitat de polítiques públiques valentes davant la crisi climàtica, promou discursos que criminalitzen o simplifiquen el fenomen migratori i impulsa plantejaments que cerquen reduir el paper dels serveis públics i dels mecanismes de redistribució social. Tot plegat respon a una visió ideològica que pretén substituir la cooperació per la competència sense escrúpols i la solidaritat per l’individualisme més egoista.

La utilització massiva d’eines de comunicació digital, sovint orientades a amplificar la polarització i la desinformació, forma part d’aquesta estratègia cultural i política. No només es tracta de disputar el poder institucional, sinó de redefinir els marcs mentals i els valors sobre els quals es construeixen les societats democràtiques. Davant aquest escenari, el pensament progressista necessita reforçar la seva capacitat d’anàlisi, generar alternatives i construir relats convincents que afavoreixin l’enfortiment de societats basades en la justícia social, la sostenibilitat i la convivència democràtica.

És precisament en aquest context que la Fundació Gabriel Alomar vol reforçar el seu paper com a espai de reflexió, debat i generació de pensament progressista. La figura de Gabriel Alomar ens recorda que la transformació social no és possible sense una base cultural i intel·lectual sòlida. El seu pensament, profundament humanista, federalista i modernitzador, va situar la cultura i el coneixement com a eines imprescindibles per avançar cap a societats més lliures i més justes.

Iniciem així una nova etapa de la Fundació, orientada a reforçar el seu paper com a espai de pensament crític i de construcció de cultura democràtica. Una nova etapa que ha de construir-se sobre tres grans pilars que alhora que defineixen una línia d’actuació, també profunditzen en una manera d’entendre el compromís progressista amb la societat illenca.

El primer pilar és situar la ciutadania en el centre del pensament polític i social. La socialdemocràcia només és transformadora quan connecta amb les inquietuds, els conflictes i les aspiracions reals de la gent. En un moment en què determinats corrents ideològics intenten convertir la política en un exercici de confrontació emocional i simplificació del debat públic, la Fundació vol reivindicar el valor del coneixement, del contrast d’idees i de la deliberació col·lectiva. Això implica generar espais oberts de reflexió sobre qüestions que interpel·len directament la ciutadania: l’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, l’impacte social de la transformació tecnològica, la cohesió social o el futur de l’estat del benestar. La voluntat és impulsar cicles de debat oberts, fòrums participatius, tallers de formació cívica i activitats divulgatives que contribueixin a reforçar el pensament crític i la cultura democràtica.

El segon pilar és construir un pensament progressista arrelat al territori i capaç d’integrar la pluralitat insular de les Illes Balears. El progrés social només pot ser sòlid si reconeix les realitats diverses que configuren el nostre territori illenc. Davant dinàmiques econòmiques i socials que sovint accentuen desequilibris territorials, la Fundació vol contribuir a vertebrar un relat progressista que entengui la insularitat no com una fragmentació, sinó com una riquesa col·lectiva. Això suposa impulsar activitats, espais de debat i projectes de recerca a totes les illes, promoure jornades de reflexió sobre els reptes específics de cada territori —com el model turístic, la sostenibilitat ambiental, l’accés als serveis públics o la preservació de la identitat cultural— i fomentar el diàleg interinsular com a eina de cohesió social i política.

El tercer pilar és convertir la Fundació en un espai de confluència del pensament progressista, obert a la societat civil, al món acadèmic i als moviments socials. En un context global marcat per l’avenç de corrents reaccionàries que pretenen fragmentar la societat i debilitar els espais de consens, la socialdemocràcia necessita construir aliances àmplies basades en el coneixement, la cultura democràtica i la defensa dels drets socials. La Fundació vol actuar com a plataforma de cooperació amb universitats, centres d’estudi, entitats culturals i altres fundacions progressistes, promovent projectes compartits, publicacions col·lectives, seminaris internacionals i espais de pensament que connectin la reflexió local amb els grans debats globals sobre democràcia, justícia social, feminisme, sostenibilitat ambiental o governança internacional.

Aquests tres pilars defineixen una manera d’entendre el paper de la Fundació com a eina al servei d’una societat més justa, cohesionada i democràtica. El pensament socialdemòcrata ha demostrat històricament que el progrés col·lectiu només és possible quan la llibertat es construeix sobre la igualtat d’oportunitats, quan el creixement econòmic es combina amb la justícia social i quan les institucions públiques actuen com a garants dels drets de la ciutadania. En un context global en què determinats corrents ideològics intenten debilitar l’Estat del benestar i erosionar els mecanismes de solidaritat, resulta imprescindible reforçar espais de pensament que defensin i actualitzin el contracte social que sustenta les societats democràtiques.

Des d’aquesta convicció, la Fundació vol contribuir a mobilitzar idees, talent i compromís cívic per afrontar els desafiaments del present amb una clara voluntat transformadora. Es tracta de connectar la reflexió amb l’acció política i social, impulsant iniciatives que ajudin a interpretar els canvis globals i el seu impacte sobre la realitat de les Illes Balears, alhora que es promou una socialdemocràcia capaç de conjugar arrelament territorial, vocació europea i defensa activa dels valors democràtics.

Els moments d’incertesa exigeixen claredat, convicció i capacitat d’impuls col·lectiu. La Fundació Gabriel Alomar vol contribuir a aquest esforç esdevenint un espai de trobada del pensament progressista i un punt de connexió entre cultura, política i societat, obert a totes aquelles persones que vulguin participar en la construcció d’un futur més just, més cohesionador i més lliure.

Perquè, com ens recorda el llegat intel·lectual d’Alomar, el progrés no és mai una conquesta definitiva, sinó una obra col·lectiva que s’ha de defensar i reconstruir cada generació. I és precisament en temps d’incertesa quan el pensament, la cultura i el compromís cívic es converteixen en les eines més poderoses per garantir que la democràcia no només sobrevisqui, sinó que continuï avançant.

Marc Pons
Director de la Fundació Gabriel Alomar.

per

Jornada analitza a Palma la pau i l’autoritarisme

Jornada analitza a Palma la pau i l'autoritarisme
Jornada analitza a Palma la pau i l’autoritarisme

La Fundació Gabriel Alomar ha programat per a demà, dijous 5 de febrer, una jornada de debat polític a Palma sota el títol “La pau a l’era dels autoritarismes”. L’acte, que se centrarà en el multilateralisme, els drets humans i l’ordre internacional, comptarà amb la participació destacada de Francina Armengol, secretària general del PSIB-PSOE i presidenta del Congrés dels Diputats.

Aquesta trobada arriba en un moment de canvi global on les estructures internacionals es veuen qüestionades. L’esquerra balear busca analitzar aquest context a l’Espai Francesc Quetglas (actualment Espai IBAVI), situant el focus en la protecció dels drets fonamentals davant la puixança de models autoritaris.

Taula rodona sobre la situació internacional

El nucli de l’acte serà una taula rodona que comptarà amb la presència d’Emilio Doménech “Nanísimo”, periodista i creador de contingut conegut pel seu seguiment de la política nord-americana i col·laborador en diversos programes de televisió. La seva anàlisi sobre els EUA servirà per a desgranar com les derives polítiques exteriors afecten l’ordre establert, un marc que sovint la dreta i l’extrema dreta d’aquí utilitzen per a carregar contra els consensos democràtics.

També hi intervindrà Margalida Capellà, professora titular de dret internacional públic a la UIB, que aportarà la visió tècnica sobre la situació dels drets humans. Davant els qui arremeten contra el dret internacional, l’acadèmica analitzarà les eines per a mantenir la seguretat jurídica global.

Representació institucional i europea

La visió des de la diplomàcia parlamentària anirà a càrrec de Pere Joan Pons, senador per Mallorca i president de l’Assemblea parlamentària de l’OSCE. Pons participarà en el debat aportant la seva experiència en organismes internacionals que sovint són objecte de crítica per part dels sectors més reaccionaris de la política actual.

L’acte serà moderat per Alícia Homs, secretària de Política Internacional del PSIB-PSOE i diputada del Grup S&D al Parlament Europeu. Homs serà l’encarregada de conduir una discussió que posa sobre la taula la necessitat d’un front comú davant les amenaces a la pau internacional.

L’esdeveniment tindrà lloc a les 17.00 hores a la zona de Ca’n Blau, a Palma, organitzat per la Fundació Gabriel Alomar.

per

Adéu a Carlos Hernández, periodista incòmode i referent en la denúncia dels crims del franquisme

Adéu a Carlos Hernández, periodista incòmode i referent en la denúncia dels crims del franquisme
Adéu a Carlos Hernández, periodista incòmode i referent en la denúncia dels crims del franquisme

La mort del periodista i escriptor Carlos Hernández de Miguel, als 56 anys, suposa una pèrdua rellevant per al periodisme compromès i per la recerca històrica sobre la repressió franquista. Corresponsal de guerra en conflictes com Kosovo, Palestina, l’Afganistan o l’Iraq, Hernández va destacar sempre per una mirada crítica, incòmoda i profundament vinculada a la defensa dels drets humans. Va ser també una veu persistent en la denúncia de l’assassinat del càmera José Couso i de la impunitat dels crims de guerra.

Adéu a Carlos Hernández, periodista incòmode i referent en la denúncia dels crims del franquisme

Més enllà del periodisme internacional, una part central de la seva trajectòria va estar dedicada a l’estudi dels camps de concentració del franquisme i de la deportació de republicans espanyols als camps nazis. Amb obres com Los últimos españoles de Mauthausen i els seus treballs posteriors, Hernández va documentar amb rigor la col·laboració activa del règim de Franco amb el nazisme i va contribuir decisivament a trencar dècades de silenci institucional.

Aquest compromís amb la memòria democràtica el dugué també a Mallorca, on el 2019 va presentar el seu llibre sobre els camps de concentració franquistes en un acte públic que va tenir una forta càrrega simbòlica. La presentació comptà amb la participació de Catalina Cladera, Francesc Antich i Cosme Bonet, i, de manera especialment significativa, amb el testimoni de Gabriel Riera Sorell, supervivent de la presó de Ca’n Mir i dels camps de concentració de Mallorca. Aquell acte va unir la recerca històrica amb la veu directa de les víctimes, una constant en la manera d’entendre la memòria per part de Hernández.

Adéu a Carlos Hernández, periodista incòmode i referent en la denúncia dels crims del franquisme

Fins al final, Carlos Hernández va mantenir una actitud combativa i lúcida, denunciant les vulneracions de drets humans i posicionant-se amb claredat davant les injustícies del present. La seva mort deixa una obra sòlida i una empremta cívica que transcendeix el periodisme: la d’algú que va entendre la història com una eina per incomodar el poder i per donar veu als qui massa sovint han estat condemnats a l’oblit.

per

El dret front a la força: el perill d’un món sense normes

El dret front a la força: el perill d’un món sense normes
El dret front a la força: el perill d’un món sense normes

“La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la Pau.”
(La Internacional, versió en català).

El 10 de desembre de 1948 s’aprovava la Declaració Universal dels Drets Humans, la qual deixa clar el seu objectiu al preàmbul amb una definició contundent: “la llibertat, la justícia i la pau al món tenen per base el reconeixement de al dignitat intrínseca i els drets iguals i inalienables de ttis els membres de la família humana.” També al preàmbul de la Declaració s’afirma que els drets humans han de ser protegits per un règim de Dret, per tal que “l’home no es vegi compel·lit al suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania i l’opressió.” El concepte de drets humans té molt a veure amb la idea revolucionària liberal de l’home (i de la dona) com a ciutadà lliure i igual en drets, la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, al seu article 2on. els concreta com “la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió”, desenvolupant la idea de llibertat com “la facultat de fer qualsevol cosa que no perjudiqui als altres”, per tant, deixant clar que l’únic límit a la llibertat és el fet de que vivim en societat, en comunitat i per tant hi ha d’haver unes normes de convivència, una idea que tant es pot aplicar a la llibertat dels humans com a la llibertat de les nacions. Per garantir aquests límits, base de la convivència i de la pròpia llibertat, la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà establia que “aquests límits sols poden determinar-se per llei.” La llei, el dret, així són per tant l’arma de la ciutadania, de tot ésser humà, per veure garantida la seva llibertat i els seus drets front a l’opressió, front a al tirania dels poderosos.

És per tot això que la política del més fort, la que practica de forma ostentosa l’actual president nord-americà, Trump, va contra la idea del dret internacional com a garant dels drets de les persones, dels drets humans, i va contra la tradició liberal de garantir mitjançant la llei els drets de la ciutadania, són els propis habitants del Estats Units d’Amèrica qui pateixen aquesta interpretació il·liberal de l’estat que està fent l’administració Trump.

La llei del més fort és la llei dels tirans, és la llei de l’opressió, és contra el que han lluitat a través de la història els pobles del món.

No podem seguir vivint dins la mentida que l’ordre internacional es basa encara en aquests principis de respecte a les normes i límits que garanteixen la convivència i la llibertat dels estat sobirans, ens recordava recentment a Davos el primer ministre canadenc, Mark Carney, qui denunciava aquests dies la destrucció de l’ordre mundial tal i com l’hem entès fins ara. No es pot acceptar que l’ordre internacional basat en el dret, en les normes, desapareixi, perquè seria renunciar als principis que han inspirat les democràcies contemporànies des dels seus orígens. No es poden riure les gràcies de Trump, no es poden perdonar perquè el personatge sigui histriònic, perquè cada vegada que se li perdona un exabrupte contra el dret internacional estam acceptant que destruïm un principi que és el de la llei com a garantia d’igualtat i de llibertat per als estats, però també per a les persones. Exigir l’entrega de Groenlàndia com un trofeu és anar contra el dret del groenlandesos a la seva lliure autodeterminació, així com anar contra les normes bàsiques de les relacions entre els estats. No respectar la llei a nivell internacional com a concepte, en base a la seva legimititat basada en la força (hio va deixar clar al seu discurs de DAvos) té una traducció terrible aplicant el mateix concepte a la política interna: la ciutadania no té llibertat ni garantits els seus drets perquè la llei es burla, es posa al servei d’interessos particulars, i això significa la destrucció de les llibertats civils, vertader fonament de tota democràcia.

No es tracta de disculpar o riure els desbarats de Trump, es tracta de denunciar-los, senyalar-lo amb el dit com un agressor, com un perill per a la democràcia i per a la llibertat, com una desviació autoritària incompatible amb els valors que inspiren les Constitucions de les democràcies actuals, a Amèrica i també al nostre país.

Cosme Bonet
Secretari d’Organització i Acció Electoral del PSIB-PSOE.
Membre del Patronat de la Fundació Gabriel Alomar.

per

Compromís amb la memòria democràtica i la seva defensa

Compromís amb la memòria democràtica i la seva defensa
Compromís amb la memòria democràtica i la seva defensa

La Fundació Gabriel Alomar dona suport a l’esmena a la totalitat registrada pels grups parlamentaris del PSIB-PSOE, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem a la proposició de llei presentada per Vox i avalada pel PP per derogar la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics de les Illes Balears.

L’esmena presentada recupera íntegrament el text de la Llei 2/2018, de 13 d’abril, actualment vigent, i es presenta com una resposta directa a la voluntat del Govern de PP i Vox de “lliurar la memòria democràtica a l’oblit” i desmuntar les polítiques públiques que garanteixen la reparació i el reconeixement de les víctimes del franquisme.

Des de la Fundació Gabriel Alomar, recordam que la memòria històrica no és patrimoni d’una ideologia, sinó una obligació moral, jurídica i democràtica amb les generacions passades, presents i futures. És un dret fonamental reconegut per instàncies internacionals com l’ONU, que estableixen que les víctimes de greus vulneracions dels drets humans tenen dret a la veritat, a la justícia i a la reparació.

Una esmena que reclama coherència i responsabilitat institucional

Durant el registre de l’esmena, el diputat socialista Omar Lamin va recordar que la llei de memòria democràtica va ser aprovada amb més d’un centenar d’esmenes del mateix PP, fet que evidencia la incoherència de la seva derogació. Lamin va qualificar d’“hipòcrita” l’actitud del Govern i va denunciar que Marga Prohens incompleix els acords amb l’oposició en favor d’un pacte amb l’extrema dreta de Vox.

Maria Ramon, diputada de MÉS per Mallorca, va alertar del retrocés que suposa eliminar la llei, qualificant-lo de “desmantellament dels consensos” i d’“abandonament de les famílies de les víctimes”. Va recordar que la memòria democràtica és un compromís amb els drets humans i no una qüestió partidista.

En la mateixa línia, Josep Castells, portaveu de Més per Menorca, va denunciar que derogar aquesta norma representa un “acte de negacionisme institucional” que “pretén esborrar una part fonamental de la nostra història recent”. Va advertir que “no es pot construir una societat democràtica sòlida sobre el silenci, l’oblit i la impunitat”.

Des d’Unides Podem, el diputat José María García va remarcar que aquesta actuació del Govern balear “va contra tota la societat”, ja que suposa un incompliment dels estàndards internacionals i de les resolucions de Nacions Unides en matèria de drets humans i memòria.

Una posició clara de la Fundació Gabriel Alomar

La Fundació Gabriel Alomar considera imprescindible mantenir viva la memòria democràtica com a eina de construcció col·lectiva, de defensa dels valors republicans i de dignificació de totes les persones que patiren la repressió, l’exili, l’empresonament o l’assassinat durant la dictadura franquista.

Ens sumam a la crida dels grups d’esquerres i de les entitats memorialistes per rebutjar qualsevol pas enrere en la lluita per la veritat, la justícia i la reparació. És responsabilitat de les institucions garantir el dret de les víctimes i dels seus familiars a ser reconeguts i a no tornar a ser silenciats.

La derogació de la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics no és només una maniobra política: és una agressió a la dignitat col·lectiva, a la democràcia i als drets humans. Davant això, la Fundació reafirma el seu compromís amb la memòria històrica com a pilar fonamental de la societat que volem construir.

    Etiam magna arcu, ullamcorper ut pulvinar et, ornare sit amet ligula. Aliquam vitae bibendum lorem. Cras id dui lectus. Pellentesque nec felis tristique urna lacinia sollicitudin ac ac ex. Maecenas mattis faucibus condimentum. Curabitur imperdiet felis at est posuere bibendum. Sed quis nulla tellus.

    ADDRESS

    63739 street lorem ipsum City, Country

    PHONE

    +12 (0) 345 678 9

    EMAIL

    info@company.com