Blog – Full Width | Fundació Gabriel Alomar

Memòria i dignitat: exigim la dimissió de Le Senne

juny 02, 2025

per Redacció

Memòria i dignitat: exigim la dimissió de Le Senne

L’Audiència Provincial de Palma ha confirmat l’obertura de judici oral contra Gabriel Le Senne, actual president del Parlament de les Illes Balears, com a presumpte autor d’un delicte d’odi. Els fets es remunten a una sessió parlamentària on Le Senne va arrabassar i trencar una imatge d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, exhibida per dues diputades socialistes durant el debat sobre la derogació de la llei de memòria democràtica.

Memòria i dignitat: exigim la dimissió de Le Senne

Davant aquesta resolució judicial, la Fundació Gabriel Alomar, com a entitat compromesa amb la memòria democràtica i la defensa de les víctimes del franquisme, considera que Gabriel Le Senne ha de presentar la seva dimissió immediata. Mantenir-se al capdavant de la principal institució legislativa de les Illes en aquestes circumstàncies és incompatible amb els valors democràtics i amb la dignitat institucional que el càrrec exigeix.

L’Audiència rebutja el recurs de Le Senne i de la Fiscalia

La Secció Segona de l’Audiència ha desestimat els recursos d’apel·lació presentats per Le Senne i pel Ministeri Fiscal. El tribunal ha confirmat íntegrament la interlocutòria del Jutjat d’Instrucció número 1 de Palma, que ja havia acordat la continuació de les diligències i l’obertura del judici oral.

En la seva resolució, l’Audiència argumenta que els indicis existents apunten a una possible actuació intencionada per part de Le Senne. Tot i que la seva defensa al·lega que no tenia voluntat de trencar la fotografia, el tribunal considera que les imatges del ple i la declaració de la diputada Mercedes Garrido configuren un context compatible amb una conducta deliberada.

El tribunal afegeix que l’actuació de Le Senne, per molt que fos exercida en el marc de la seva funció com a president de la Cambra, no pot servir com a justificació per a una conducta potencialment delictiva. Segons la interlocutòria, l’exercici d’un càrrec públic no eximeix de responsabilitats penals.

El PSIB-PSOE reclama també la seva destitució

Després de conèixer la resolució, el portaveu del Grup Parlamentari Socialista, Iago Negueruela, ha demanat la dimissió immediata de Le Senne. “No pot continuar ni un dia més”, ha declarat, afegint que la seva continuïtat només és possible pel suport explícit del Partit Popular. Per al PSIB, el manteniment de Le Senne al capdavant del Parlament és una mostra que l’acord polític amb Vox segueix vigent.

Els socialistes han iniciat converses amb la resta de grups de l’oposició per activar els mecanismes previstos al Reglament del Parlament que permetin forçar una resposta institucional. Segons Negueruela, “tornarem a estar-hi tantes vegades com faci falta perquè es compleixi el Reglament”.

Memòria de Mallorca celebra l’obertura del judici

L’associació Memòria de Mallorca ha valorat com un fet rellevant l’obertura del judici oral. Segons han expressat en un comunicat, és la primera vegada que un alt càrrec institucional haurà de respondre davant la justícia per una ofensa pública a víctimes del franquisme. L’entitat ha remarcat la importància simbòlica i jurídica d’aquest pas i ha agraït l’esforç de les famílies i de l’equip jurídic que exerceix l’acusació.

Per a Memòria de Mallorca, aquest procés judicial representa un avenç en la lluita contra la impunitat de les violacions de drets humans comeses durant la dictadura franquista.

La Fundació Gabriel Alomar es posiciona

Davant aquesta situació, des de la Fundació Gabriel Alomar es considera que la continuïtat de Gabriel Le Senne al capdavant del Parlament és insostenible. El Parlament ha de ser un espai de respecte institucional i de defensa dels valors democràtics, no pot estar presidit per una persona que haurà d’afrontar un judici per un delicte d’odi comès precisament en l’exercici de les seves funcions.

La Fundació expressa el seu suport a les víctimes i familiars d’Aurora Picornell, així com a totes les persones represaliades pel franquisme, i reitera el seu compromís amb la memòria democràtica com a eina fonamental per a una societat justa, plural i respectuosa amb els drets humans. Le Senne ha de dimitir, no només per responsabilitat política, sinó per respecte a les víctimes i a la història democràtica de les Illes Balears.

Anuari 2024 en homenatge a Francesc Antich

maig 30, 2025

per Redacció

Anuari 2024 en homenatge a Francesc Antich

La Fundació Gabriel Alomar va presentar ahir horabaixa l’Anuari 2024 en un acte dedicat a recordar i analitzar el llegat polític de Francesc Antich i el primer Pacte de Progrés, coincidint amb el 25è aniversari del seu inici. L’acte va comptar amb la intervenció de la presidenta de la Fundació i secretària general del PSIB-PSOE, Francina Armengol, qui va glossar la figura d’Antich com a referent del canvi polític a les Illes Balears a finals dels anys noranta. CONSULTA L’ANUARI 2024.

Anuari 2024 en homenatge a Francesc Antich

Un canvi en les formes i en el fons

Francina Armengol va destacar la importància del primer Pacte de Progrés per introduir noves maneres de fer política i per desplegar polítiques que encara avui es mantenen com a referents. Segons va recordar, Antich va saber construir consensos i liderar un projecte compartit en un context de gran complexitat. Per a Armengol, aquell estil dialogant i tenaç ha deixat empremta dins el socialisme balear i marca encara avui una manera de fer política basada en el servei a la ciutadania.

L’expresident va apostar per la planificació a llarg termini i per l’impuls de normatives i iniciatives pioneres, com l’ecotaxa o la creació de la conselleria d’Habitatge. En paraules d’Armengol, es tractava de “pensar el futur” per garantir un present i un demà millors.

Reconeixement institucional i acció política

El coordinador de l’Anuari, Cosme Bonet, va remarcar el valor de la publicació com a homenatge coral a la generació política que va protagonitzar el primer govern progressista de la comunitat. Va afirmar que aquella experiència de govern continua essent un exemple vigent per a l’acció política progressista davant els reptes actuals.

Per part seva, Marc Pons, secretari d’Idees i Programa i nou responsable de la Fundació, va emfatitzar el paper de l’entitat com a espai de reflexió obert a les diverses sensibilitats de l’esquerra, tot mantenint-se fidel als principis socialdemòcrates.

L’Anuari: reflexions sobre el Pacte i el futur

El contingut de l’Anuari 2024 es centra en l’anàlisi del primer Pacte de Progrés des de diferents punts de vista: històric, polític, econòmic i social. Recull testimonis i anàlisis de protagonistes, acadèmics i periodistes que repassen les condicions que varen fer possible aquell acord i les polítiques que es varen posar en marxa.

Entre els autors i autores de l’Anuari hi ha noms com Marisa Goñi, directora del Diario de Mallorca, que narra la complexa formació del primer executiu de coalició a Balears i el context històric que el va fer possible. Joan Riera hi aporta una visió sobre la transformació de la consciència política a les illes i el paper de Francesc Antich com a aglutinador d’un nou esperit progressista. Esther Ballesteros explora la implantació de la coneguda ecotaxa i el xoc amb els sectors econòmics dominants. Maria Llull reflexiona sobre la vigència dels desafiaments que el Pacte va intentar abordar fa 25 anys, com la sostenibilitat o l’accés a l’habitatge.

Altres contribucions provenen de protagonistes directes del primer Pacte, com Celestí Alomar, que detalla el debat entorn de la creació de l’ecotaxa i el seu valor simbòlic com a expressió de sobirania política. Bartomeu Llinàs comparteix la seva experiència com a director general al primer govern Antich i el desenvolupament normatiu impulsat en àmbits com la formació professional o la inspecció educativa. Pilar Costa relata l’experiència insular del pacte a Eivissa i Formentera, i la cultura de consens que es va gestar en aquells anys.

El volum combina cròniques personals, anàlisis contextuals i reflexions estratègiques sobre el llegat del primer govern de Progrés i els reptes encara vigents. S’hi revisa el context que va permetre la formació de l’executiu l’any 1999 i les tensions internes i externes que va haver de gestionar. L’Anuari destaca la posada en marxa de mesures com l’ecotaxa, la moratòria urbanística, la llei de paritat o la promoció de l’educació com a ascensor social.

També s’hi analitza l’impacte de l’ecotaxa, les reaccions del sector hoteler i el debat social que va obrir sobre la necessitat de sostenibilitat i corresponsabilitat en el turisme. L’Anuari posa en valor l’accés al debat democràtic per part de la ciutadania en matèria de model econòmic i territorial. Una altra secció de la publicació aborda la importància de la cultura de pacte, especialment a Eivissa i Formentera, i com es va traslladar aquesta estratègia de coalició a l’àmbit insular. Finalment, s’aprofundeix en les herències del Pacte, tant en termes de polítiques com de valors, i en la necessitat de recuperar avui una mirada estratègica i un esperit transformador davant la crisi democràtica global.

Una crida a recuperar el compromís amb el progrés

En el context polític actual, l’acte i la publicació han servit també per reivindicar la vigència del projecte iniciat l’any 1999. Davant l’avenç de l’extrema dreta i les dificultats per mantenir consensos socials, la Fundació Gabriel Alomar proposa recuperar la vocació de servei públic, la coherència i la capacitat d’unir esforços en favor d’una societat més justa i cohesionada.

Armengol va concloure que “el millor homenatge que es pot fer a Francesc Antich és rellegir els seus discursos” i continuar treballant per fer possible una nova etapa progressista. Va remarcar que el Pacte de Progrés no només va obrir un camí institucional, sinó que va demostrar que les Illes Balears podien ser governades des de l’esquerra.

Presentació de l’Anuari 2024 de la Fundació Gabriel Alomar

maig 26, 2025

per Redacció

Presentació de l’Anuari 2024 de la Fundació Gabriel Alomar

Aquest dijous 29 de maig a les 18 h, l’Estudi General Lul·lià de Palma acollirà l’acte de presentació de l’Anuari 2024 de la Fundació Gabriel Alomar. La cita comptarà amb la intervenció de Francina Armengol, presidenta de la fundació.

L’Anuari, que arriba enguany a la seva segona edició, reuneix aportacions d’anàlisi i reflexió entorn dels reptes socials, econòmics i polítics actuals, des d’una òptica progressista i amb vocació de promoure el debat crític a les Illes Balears.

25 anys del primer Pacte de Progrés

Aquesta nova edició de l’Anuari té un caràcter commemoratiu. Coincidint amb el 25è aniversari del primer Pacte de Progrés —acord polític que va suposar un canvi de rumb en la governança balear a partir de 1999—, la publicació inclou una selecció d’articles i testimonis que repassen el context i les conseqüències d’aquell moment històric. Diverses firmes relaten les negociacions prèvies, les primeres mesures del govern d’Antich i la resposta social i política que aquestes varen generar.

S’hi destaquen iniciatives com l’ecotaxa, les polítiques de protecció del territori o l’impuls de la normalització lingüística, així com la consolidació d’un model de coalició que inspiraria pactes posteriors tant a l’àmbit autonòmic com estatal.

Memòria, context i mirada de futur

El volum funciona també com a homenatge a la figura de Francesc Antich, president del primer executiu de progrés i una de les veus centrals del socialisme illenc en les darreres dècades. La publicació repassa el seu llegat a través de veus periodístiques, polítiques i acadèmiques que analitzen la seva trajectòria, les tensions internes del seu govern i l’impacte de les seves polítiques.

Els textos també fan incidència en els desafiaments actuals que el Pacte ja començava a abordar fa un quart de segle: l’emergència habitacional, la pressió turística, el model de creixement econòmic o la lluita contra l’extrema dreta. En aquest sentit, l’Anuari 2024 convida a revisar l’experiència d’aquell govern per identificar elements útils en el context actual.

Un espai per al pensament crític

Amb aquesta publicació, la Fundació Gabriel Alomar reafirma la seva voluntat de consolidar-se com a plataforma de pensament i debat per a l’esquerra illenca. Fidels al llegat d’Alomar, el projecte manté com a línia central la defensa dels valors democràtics i de justícia social, en un moment de polarització i retrocés de drets a escala global.

Pepe Mujica, el guerriller que predicava la pau.

maig 23, 2025

per Cosme Bonet

Pepe Mujica, el guerriller que predicava la pau

Entre les moltes paraules que s’han dedicat a qui va ser President de la República Oriental de l’Uruguai, Pepe Mujica, després de la seva mort el passat 13 de maig, les que més m’han emocionat han estat les que li dedicava Mauricio Rosencof, company de cel·la i poeta: “Y si este fuera mi último poema, insumiso y triste, raído pero entero, tan solo una palabra escribiría: compañero.” La paraula company resumeix a la perfecció per una banda l’amistat que unia els dos antics “tupamaros” però també inclou un significat que a les persones d’esquerres ens identifica: amb els nostres valors, amb la nostra història comuna de lluita contra la injustícia, de resistència front a la tirania, de lleialtat als principis, i ens fa pensar que de tenir a Mujica davant ens hi hauríem dirigit, també, amb un sincer Pepe, compañero. Ens sentim companys de Mujica perquè era un referent arreu del món, un líder moral, exemple de l’honestedat i la coherència en política. Així ho han afirmat destacats líders que van tractar amb ell, com l’expresident nord-americà Barack Obama, que el considerava “una inspiració per a tothom que creu en la política com a servei”, o Noam Chomsky que digué que la seva figura “demostra que la sobrietat i l’ètica poden anar de la mà del poder.” I és que la pròpia vida de Mujica, des de la militància juvenil a les presons de la dictadura, des de la Presidència de la República al lideratge moral exercit des de la humilitat de la seva residència particular els darrers anys, és el que el converteix en un referent més enllà de les fronteres de l’Uruguai.

La pròpia vida de Mujica nomé es pot entendre com un compromís que s’estén des de la joventut fins al darrer dia, des del seu ingrés a la política amb un partit tradicional que aviat canviaria per participar de la Unió Popular, fins a radicalitzar-se en un context d’inestabilitat política, crisi econòmica i repressió social, que duria a l’aparició del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros el 1963. Acabaria a la presó de la dictadura en situació d’incomunicació extrema, amb companys destacats com Mauricio Rosencof (de qui hem parlat que recordava que havien “reinventat” el morse en aquell aïllament inhumà), Fernández Huidobro o Henry Engler. Allà restarien, entre 1972 i 1985, fins al retorn de la democràcia i la Presidència de Julio Maria Sanguinetti, que decretaria una amnistia.

En aquest punt Mujica pot recordar a altres grans líders internacionals que convertiren el seu pas per la presó en un exemple de vida, de sofriment i de superació, com el propi Nelson Mandela. Es reintegraria a la vida política democràtica de l’Uruguai essent diputat i ministre abans d’arribar a la Presidència de la República el 2010. I es des d’allà on la coherència de l’home humil, de l’exguerriller, es demostra en tot el seu esplendor, a Mujica no el canvia convertir-se en el màxim dirigent del seu país sinó que converteix la seva posició en un altaveu per a seguir llençant el seu missatge sobre la reivindicació de la lluita col·lectiva, de l’esperança, front al consumisme i l’individualisme (“pobre no el que tiene poco, sinó el que necessita infinitamente mucho”), compromés amb la pau i la reconciliació, amb la lluita contra el canvi climàtic… és una de les veus de la consciència global que apel·la a tota la humanitat. A l’Assemblea General de l’ONU el 2013 va deixar dit: “Mentre l’home visqui en temps de guerra, viurà en la prehistòria.” Paraules que ressonen amb força encara avui, quan assistim a la barbàrie de la guerra a Ucraïna o, sobretot , a Gaza. Necessitam seguir sentint la seva veu, tenint present sempre que hi va haver un polític, un President, un ex-guerriller, un home bò, que amb el seu exemple i la seva coherència ens senyalava el camí correcte. Gràcies per tot, “compañero”.

Cosme Bonet Bonet
Secretari d’Organització del PSIB-PSOE

maig 15, 2025

per Carles Bona

La universitat no és un negoci

La universitat no és un negoci: per una educació superior de qualitat i per a tothom enfront dels interessos privats

Fa anys que les universitats privades creixen com bolets a Espanya. En la darrera dècada, mentre les universitats públiques han vist créixer la seva matrícula només un 2%, les privades ho han fet en un espectacular 117%. Ja representen el 31% de l’estudiantat universitari a l’Estat, i en màsters oficials, superen el 50%. Molts veuen en aquest augment una simple ampliació de l’oferta, com si més fos sinònim de millor. Però aquest miratge, que la dreta política presenta com una bona notícia, amaga una realitat molt més preocupant: la pèrdua de qualitat i l’afebliment de l’equitat en un sistema universitari que fins ara s’havia caracteritzat per la seva qualitat global i per la seva vocació d’equitat.

La universitat no és només un lloc on es reparteixen títols. És un espai de coneixement, recerca i progrés col·lectiu. És, com assenyala el filòsof nord-americà Michael Sandel, una de les institucions que hauria de garantir la igualtat d’oportunitats real, no només formal. Però quan la mercantilització substitueix la missió educativa per la lògica del benefici, el que està en joc no és només la qualitat de la docència, sinó la cohesió social.

Una proliferació desordenada i sense garanties

Des de l’any 2000, no s’ha creat cap nova universitat pública a Espanya. En canvi, només en els darrers 25 anys, han aparegut 27 universitats privades. Algunes són iniciatives solvents i compromeses amb la qualitat, però d’altres sorgeixen sense massa crítica d’estudiants, amb plantilles precàries, sense recerca pròpia i amb un model de negoci basat en titulacions online de baixa exigència. Fins i tot, algunes han estat autoritzades per lleis autonòmiques malgrat tenir informes negatius de qualitat.

Aquesta tendència no és només espanyola. A països com Polònia, França o Portugal, la liberalització massiva del sistema universitari ha generat escàndols, tancaments sobtats d’universitats i una pèrdua de confiança en els títols. El perill és real. No és una qüestió ideològica, sinó de protecció del bé comú.

El nou decret: garantir el que hauria de ser obvi

El Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats ha impulsat una reforma del Reial decret 640/2021 que cerca posar ordre en aquest panorama. No es tracta de prohibir universitats privades, sinó d’exigir a totes –públiques i privades– el que hauria de ser mínim: professorat estable i qualificat, massa crítica d’estudiants, recerca pròpia, instal·lacions adequades i garanties de sostenibilitat.

A partir d’ara, qualsevol nova universitat haurà de superar una avaluació vinculant i independent per part d’agències de qualitat. Haurà de demostrar que pot acollir almenys 4.500 estudiants en cinc anys, oferir titulacions en almenys tres branques del coneixement, i dedicar com a mínim un 5% del seu pressupost a recerca. No és una barrera; és una protecció. Per a l’estudiantat, per a la societat i per a la pròpia credibilitat del sistema.

Aquest nou marc legal ha estat recolzat per la Conferència de Rectors (CRUE), que representa 77 universitats, i per la Coordinadora d’Estudiants (CREUP). No és una imposició ideològica, sinó una necessitat compartida per defensar el prestigi i la solidesa de la universitat espanyola.

El cas balear: per la porta del darrere i risc pels recursos públics

I mentre el Ministeri treballa per establir normes clares i garantir la qualitat del sistema, a les Illes Balears es produeix un moviment en sentit contrari. El Govern de Marga Prohens ha autoritzat recentment la implantació d’una nova universitat privada, disfressada com a centre adscrit a la Universitat San Pablo CEU de Madrid. Es tracta d’una maniobra per evitar el debat parlamentari i el control de qualitat que exigeix la normativa estatal per a universitats de nova creació.

Aquest centre, Beato Luis Belda, s’especialitzarà en graus de Ciències de la Salut, els quals requereixen pràctiques en hospitals i centres sanitaris públics. Això suposa una competència directa amb l’alumnat de la Universitat de les Illes Balears, que ja pateix dificultats per accedir a places de pràctiques dins del sistema públic. La situació viscuda a Madrid n’és un precedent clar: allà, estudiants de formació professional sanitària s’han hagut de mobilitzar perquè la irrupció massiva de centres privats ha saturat les pràctiques fins al punt d’impedir-los cursar mòduls o assignatures obligatòries. La dreta ven que augmentar l’oferta implicarà automàticament més professionals, però la realitat no és tan senzilla: sense recursos suficients, el que augmenta no és la qualitat, sinó la precarització.

El risc és evident: mentre les universitats públiques pateixen infrafinançament, els recursos públics acaben beneficiant empreses educatives privades, que sovint no retornen cap valor real en recerca ni en servei públic. I encara pitjor, es posa en perill la formació d’alumnes de la pública que sí compleixen tots els requisits d’exigència acadèmica.

Una aposta per l’equitat i el futur

Com ens recorda Sandel, una societat justa no és aquella on uns quants poden comprar l’excel·lència, sinó aquella que garanteix que el talent de qualsevol jove pugui florir, visqui on visqui i tingui els recursos que tingui. Aquesta és la universitat que volem: pública, exigent, oberta al món i arrelada al territori. I aquesta és la universitat que la reforma del Reial decret vol protegir.

Perquè no es tracta de tenir més universitats. Es tracta de tenir millors universitats. De garantir que totes –públiques i privades– comparteixen uns mínims de rigor i compromís. De defensar el dret de tothom a una formació superior de qualitat. En definitiva, de fer realitat l’ideal d’una educació que no sigui un privilegi, sinó un dret fonamental i un motor d’igualtat. Perquè una universitat pública forta no és una opció: és una necessitat democràtica.

Carles Bona
Diputat del PSIB-PSOE al Parlament de les Illes Balears

Identificades sis víctimes de la repressió franquista a Manacor i Formentera

maig 12, 2025

per Redacció

Identificades sis víctimes de la repressió franquista a Manacor i Formentera

Les anàlisis d’ADN i estudis antropològics han permès posar nom a sis persones assassinades pel feixisme. Les restes foren localitzades a les fosses comunes de Son Coletes i del cementeri de Sant Francesc Xavier. Les identificacions formen part del IV Pla de Fosses, impulsat pel Govern de les Illes Balears amb l’aval de la Comissió Tècnica de Fosses i Desapareguts.

Restes exhumades a Son Coletes

Entre 2020 i 2023, a Manacor, les excavacions arqueològiques varen permetre recuperar restes humanes en diferents campanyes. Ara, s’han identificat tres víctimes: Serafí Vives Servera, Bartomeu Fornés Bordoy i Gabriel Picornell Femenias.

Serafí Vives, nascut a Son Servera el 1905, era guàrdia jurat. Va ser assassinat amb el seu pare el 17 d’agost de 1936. La seva identificació s’ha fet mitjançant ADN comparat amb una mostra del seu fill.

Bartomeu Fornés, de Manacor, va néixer el 1896. Durant el desembarcament de Bayo es va amagar amb la família. Malferit, va ser detingut i executat a Son Coletes el 27 d’agost del mateix any. La identificació també s’ha fet amb ADN del seu fill.

Gabriel Picornell, picapedrer i militant comunista, va néixer a Palma el 1906. Va ser reclòs a Can Mir i executat a Manacor entre 1936 i 1937. La identificació ha estat possible gràcies a les mostres d’ADN de familiars també assassinats.

Identificacions a Formentera

Al cementeri de Sant Francesc Xavier, les intervencions realitzades el 2023 han permès identificar tres víctimes més: Francisco Delgado Machío, Antonio Sánchez Capilla i Manuel Gordillo Vega. Tots tres varen morir l’any 1941, empresonats al penal franquista de Formentera.

Francisco Delgado era jornaler i cap de la guàrdia municipal al seu poble. Procedia de Badajoz i va morir a la presó per malaltia. Tenia 50 anys. La identificació s’ha fet a partir de restes òssies i una mostra genètica del seu fill difunt.

Antonio Sánchez, obrer afiliat al PSOE i la UGT, va ser mobilitzat amb l’exèrcit republicà. Va passar per diverses presons i va morir a Formentera. L’ADN de les seves filles ha permès identificar-lo.

Manuel Gordillo, també jornaler, era militant d’Esquerra Republicana. Va ser empresonat i traslladat al penal de l’illa amb 56 anys. Hi va morir el 1941. La seva filla va aportar la mostra genètica que ha fet possible la identificació.

Memòria i reparació

Aquestes sis identificacions se sumen a les 61 ja efectuades a les Illes Balears des de l’inici dels Plans de Fosses. Les anàlisis d’ADN han estat realitzades pel laboratori BIOMICs de la Universitat del País Basc, amb el suport de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Pompeu Fabra.

La Fundació Gabriel Alomar expressa el seu compromís amb la veritat, la memòria i la reparació. Reafirma el seu suport a les polítiques públiques que permeten dignificar les víctimes del franquisme. Fa una crida a continuar avançant en la identificació de totes les persones assassinades per defensar la legalitat republicana i els drets socials i col·lectius.

info@gabrielalomar.org

Blog – Full Width

Memòria i dignitat: exigim la dimissió de Le Senne

L’Audiència rebutja el recurs de Le Senne i de la Fiscalia

El PSIB-PSOE reclama també la seva destitució

Memòria de Mallorca celebra l’obertura del judici

La Fundació Gabriel Alomar es posiciona

Anuari 2024 en homenatge a Francesc Antich

Un canvi en les formes i en el fons

Reconeixement institucional i acció política

L’Anuari: reflexions sobre el Pacte i el futur

Una crida a recuperar el compromís amb el progrés

Presentació de l’Anuari 2024 de la Fundació Gabriel Alomar

25 anys del primer Pacte de Progrés

Memòria, context i mirada de futur

Un espai per al pensament crític

Pepe Mujica, el guerriller que predicava la pau

La universitat no és un negoci

La universitat no és un negoci: per una educació superior de qualitat i per a tothom enfront dels interessos privats

Una proliferació desordenada i sense garanties

El nou decret: garantir el que hauria de ser obvi

El cas balear: per la porta del darrere i risc pels recursos públics

Una aposta per l’equitat i el futur

Identificades sis víctimes de la repressió franquista a Manacor i Formentera

ADDRESS

PHONE

EMAIL