La universitat no és un negoci
La universitat no és un negoci: per una educació superior de qualitat i per a tothom enfront dels interessos privats
Fa anys que les universitats privades creixen com bolets a Espanya. En la darrera dècada, mentre les universitats públiques han vist créixer la seva matrícula només un 2%, les privades ho han fet en un espectacular 117%. Ja representen el 31% de l’estudiantat universitari a l’Estat, i en màsters oficials, superen el 50%. Molts veuen en aquest augment una simple ampliació de l’oferta, com si més fos sinònim de millor. Però aquest miratge, que la dreta política presenta com una bona notícia, amaga una realitat molt més preocupant: la pèrdua de qualitat i l’afebliment de l’equitat en un sistema universitari que fins ara s’havia caracteritzat per la seva qualitat global i per la seva vocació d’equitat.
La universitat no és només un lloc on es reparteixen títols. És un espai de coneixement, recerca i progrés col·lectiu. És, com assenyala el filòsof nord-americà Michael Sandel, una de les institucions que hauria de garantir la igualtat d’oportunitats real, no només formal. Però quan la mercantilització substitueix la missió educativa per la lògica del benefici, el que està en joc no és només la qualitat de la docència, sinó la cohesió social.
Una proliferació desordenada i sense garanties
Des de l’any 2000, no s’ha creat cap nova universitat pública a Espanya. En canvi, només en els darrers 25 anys, han aparegut 27 universitats privades. Algunes són iniciatives solvents i compromeses amb la qualitat, però d’altres sorgeixen sense massa crítica d’estudiants, amb plantilles precàries, sense recerca pròpia i amb un model de negoci basat en titulacions online de baixa exigència. Fins i tot, algunes han estat autoritzades per lleis autonòmiques malgrat tenir informes negatius de qualitat.
Aquesta tendència no és només espanyola. A països com Polònia, França o Portugal, la liberalització massiva del sistema universitari ha generat escàndols, tancaments sobtats d’universitats i una pèrdua de confiança en els títols. El perill és real. No és una qüestió ideològica, sinó de protecció del bé comú.
El nou decret: garantir el que hauria de ser obvi
El Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats ha impulsat una reforma del Reial decret 640/2021 que cerca posar ordre en aquest panorama. No es tracta de prohibir universitats privades, sinó d’exigir a totes –públiques i privades– el que hauria de ser mínim: professorat estable i qualificat, massa crítica d’estudiants, recerca pròpia, instal·lacions adequades i garanties de sostenibilitat.
A partir d’ara, qualsevol nova universitat haurà de superar una avaluació vinculant i independent per part d’agències de qualitat. Haurà de demostrar que pot acollir almenys 4.500 estudiants en cinc anys, oferir titulacions en almenys tres branques del coneixement, i dedicar com a mínim un 5% del seu pressupost a recerca. No és una barrera; és una protecció. Per a l’estudiantat, per a la societat i per a la pròpia credibilitat del sistema.
Aquest nou marc legal ha estat recolzat per la Conferència de Rectors (CRUE), que representa 77 universitats, i per la Coordinadora d’Estudiants (CREUP). No és una imposició ideològica, sinó una necessitat compartida per defensar el prestigi i la solidesa de la universitat espanyola.
El cas balear: per la porta del darrere i risc pels recursos públics
I mentre el Ministeri treballa per establir normes clares i garantir la qualitat del sistema, a les Illes Balears es produeix un moviment en sentit contrari. El Govern de Marga Prohens ha autoritzat recentment la implantació d’una nova universitat privada, disfressada com a centre adscrit a la Universitat San Pablo CEU de Madrid. Es tracta d’una maniobra per evitar el debat parlamentari i el control de qualitat que exigeix la normativa estatal per a universitats de nova creació.
Aquest centre, Beato Luis Belda, s’especialitzarà en graus de Ciències de la Salut, els quals requereixen pràctiques en hospitals i centres sanitaris públics. Això suposa una competència directa amb l’alumnat de la Universitat de les Illes Balears, que ja pateix dificultats per accedir a places de pràctiques dins del sistema públic. La situació viscuda a Madrid n’és un precedent clar: allà, estudiants de formació professional sanitària s’han hagut de mobilitzar perquè la irrupció massiva de centres privats ha saturat les pràctiques fins al punt d’impedir-los cursar mòduls o assignatures obligatòries. La dreta ven que augmentar l’oferta implicarà automàticament més professionals, però la realitat no és tan senzilla: sense recursos suficients, el que augmenta no és la qualitat, sinó la precarització.
El risc és evident: mentre les universitats públiques pateixen infrafinançament, els recursos públics acaben beneficiant empreses educatives privades, que sovint no retornen cap valor real en recerca ni en servei públic. I encara pitjor, es posa en perill la formació d’alumnes de la pública que sí compleixen tots els requisits d’exigència acadèmica.
Una aposta per l’equitat i el futur
Com ens recorda Sandel, una societat justa no és aquella on uns quants poden comprar l’excel·lència, sinó aquella que garanteix que el talent de qualsevol jove pugui florir, visqui on visqui i tingui els recursos que tingui. Aquesta és la universitat que volem: pública, exigent, oberta al món i arrelada al territori. I aquesta és la universitat que la reforma del Reial decret vol protegir.
Perquè no es tracta de tenir més universitats. Es tracta de tenir millors universitats. De garantir que totes –públiques i privades– comparteixen uns mínims de rigor i compromís. De defensar el dret de tothom a una formació superior de qualitat. En definitiva, de fer realitat l’ideal d’una educació que no sigui un privilegi, sinó un dret fonamental i un motor d’igualtat. Perquè una universitat pública forta no és una opció: és una necessitat democràtica.
Carles Bona
Diputat del PSIB-PSOE al Parlament de les Illes Balears
