20 anys de matrimoni igualitari: una conquesta de drets, una lluita que continua
Aquest juliol de 2025 s’han complit 20 anys de l’aprovació de la Llei del matrimoni igualitari a Espanya, un dels avenços legislatius més importants de la nostra democràcia. El 3 de juliol de 2005, Espanya es convertia en el tercer país del món a reconèixer legalment el dret de les parelles del mateix sexe a casar-se amb els mateixos drets i deures que qualsevol altra. Un canvi històric que va marcar un abans i un després. Com va dir el president Zapatero al seu discrus “un pequeño cambio en la letra que acarrea un cambio inmenso en las vidas de miles de compatriotas”.
Va ser una fita col·lectiva, fruit d’anys de lluita del moviment LGTBI, de la pressió social i del compromís polític amb els drets humans. Però sobretot va ser un acte de justícia. Es reconeixia, per fi, que l’amor i la família adopten múltiples formes i que cap identitat ni cap orientació pot ser motiu d’exclusió legal.
Vint anys després, podem dir que aquella llei va obrir les portes a una transformació social profunda. No només va permetre que milers de parelles LGTBI regularitzessin la seva situació i formessin famílies amb plens drets. També va ser un missatge poderós: que estimar lliurement no és cap delicte, sinó un dret fonamental.
Aquestes dues dècades han estat testimoni d’una societat que ha anat canviant en valors, en convivència i en empatia. Les noves generacions creixen amb una mirada més oberta i inclusiva. Les escoles i instituts, tot i les dificultats, han començat a parlar de diversitat afectiva i de gènere. I cada cop més persones LGTBI poden viure la seva identitat amb orgull i sense por.
Són molts els exemples que ens mostren com la societat ha avançat: famílies diverses, visibilitat als mitjans, referents culturals, esportistes, activistes i professionals que trenquen estigmes. El que abans semblava impensable, avui forma part del nostre dia a dia. Això no és fruit de la casualitat: és el resultat d’anys de resistència, pedagogia i coratge.
Però la igualtat no està garantida
Tot i els passos gegants que hem fet com a societat, la igualtat real encara no és plena ni definitiva. Per a moltes persones LGTBI, la llibertat continua sent parcial, condicionada o fràgil. Encara hi ha adolescents que viuen la seva identitat com un perill, no com una celebració. Joves que amaguen qui són per evitar el rebuig, l’insult o, massa sovint, la soledat. Encara hi ha persones trans que han de batallar cada dia per accedir a drets tan bàsics com la salut o una feina sense discriminació. I encara hi ha famílies que veuen qüestionada la seva existència per no encaixar en el model tradicional.
Mentrestant, l’onada reaccionària que recorre Europa també ha arribat aquí, amb força i amb altaveus. La irrupció institucional de l’extrema dreta ha normalitzat discursos que fa només una dècada haurien semblat impensables en democràcia. S’han qüestionat lleis que protegeixen els drets de les persones LGTBI+, com la del matrimoni igualitari —recordem que va ser recorreguda al Tribunal Constitucional pel Partit Popular—, la Llei trans o les polítiques educatives que aposten per la coeducació i el respecte a la diversitat. I aquest qüestionament no és només simbòlic: són intents reals de fer retrocedir la llibertat, disfressats de debat ideològic.
Volen fer-nos creure que la igualtat és un privilegi i que la diversitat és una amenaça. Però és tot el contrari. La diferència no ataca, no exclou, no imposa: enriqueix. Una societat diversa no és només més lliure, és més justa, més humana i més preparada per afrontar els reptes del futur.
Commemorar els 20 anys del matrimoni igualitari és, sens dubte, una oportunitat per celebrar. Per reconèixer tot el que s’ha aconseguit, per agrair la tasca valenta i incansable de milers de persones, entitats i col·lectius que han lluitat sovint des del marge, des del silenci o des de la invisibilitat. És un homenatge a totes aquelles persones que van obrir camí quan tot semblava impossible.
Però és també, i potser sobretot, una crida a la responsabilitat. Perquè els drets, quan no es defensen, poden esvair-se. I perquè una societat que aspira a ser lliure ha de ser un bloc ferm davant qualsevol atac a la igualtat. Com en qualsevol altra política social, el col·lectiu LGTBI no pot quedar reduït a una sola llei, a un reconeixement parcial o a un dia de commemoració. La vida, la família, la identitat i les relacions evolucionen, i la legislació ha de saber evolucionar amb elles.
Cal seguir avançant amb determinació, perquè la societat canvia, les realitats es diversifiquen i les demandes de reconeixement creixen. Ja no n’hi ha prou amb tolerar; cal protegir. Ja no es tracta només de reconèixer drets, sinó d’ampliar horitzons de dignitat per a tothom, especialment per a aquelles persones que encara avui viuen a les fronteres del sistema, de la llei o del discurs majoritari.
I avui, vint anys després d’aquella gran conquesta, ens toca a nosaltres assegurar que la història avanci cap endavant, i no cap enrere. Avui, més que mai, cal protegir el que tant ha costat guanyar. Perquè darrere dels discursos d’odi disfressats de “llibertat d’expressió”, s’amaguen estratègies ben calculades que busquen desfer els drets socials, un per un. El feixisme no apareix de cop; s’infiltra a poc a poc, atacant col·lectius concrets, sembrant el dubte, criminalitzant la diferència, normalitzant la intolerància.
El col·lectiu LGTBI és, una vegada més, una de les dianes prioritàries. Primer qüestionen lleis. Després neguen identitats. Més tard, censuren llibres, prohibeixen xerrades, retiren banderes. Fins que, gairebé sense adonar-nos-en, els drets que crèiem consolidats comencen a desaparèixer. I amb ells, la llibertat.
No ens podem permetre aquest retrocés. No volem, no podem, i no tornarem a aquelles èpoques fosques en què estimar era un acte de risc, en què la diferència era motiu de persecució, en què el silenci s’imposava com a única sortida. La història ens ho ha ensenyat: quan el feixisme avança, els drets es desfan.
Per això, aquesta no és només una lluita del col·lectiu LGTBI. És una lluita de país, una lluita per la democràcia, pels valors que ens defineixen com a societat. Cal que ens hi comprometem totes i tots, des de tots els àmbits. No podem ser neutrals quan el que està en joc és la llibertat, la dignitat i la vida de milers de persones.
La resposta ha de ser col·lectiva, valenta i decidida. Perquè defensar els drets LGTBI és defensar una societat on tothom hi té cabuda. On ningú ha de demanar permís per ser qui és. On el respecte no es negocia.
Edu Gibert
Secretari de Drets LGBTI+ dels Socialistes de Mallorca
