Tramontana
El gener de l’any 1975, en plena decrepitud de la dictadura i del dictador, sorgia a Mallorca Tramontana, un grup d’opinió ampli i plural (significativament, Tramontana amb “o”). A diferència d’altres iniciatives similars, que havien aparegut a l’Estat impulsades per sectors aperturistes del mateix règim o de l’oposició lligada a corrents de democràcia cristiana, com va ser Tácito a Madrid, Tramontana es va articular des d’una presència àmplia de l’esquerra i del mallorquinisme polític. No obstant això, aleshores la singularitat més notòria de la plataforma era la presència de destacades figures lligades a l’associacionisme empresarial, com ara Jeroni Albertí i Ramón Esteban Fabra, president i fundador d’ASIMA, respectivament.
Fem memòria sobre quina era la situació en aquell moment, que, al capdavall, seria el darrer cap d’any en vida del dictador. L’any 1974, a Portugal, la Revolució dels Clavells havia situat el país veí en el camí de la democràcia; i, a Grècia, unes eleccions posaven punt final a la Dictadura dels Coronels i a la monarquia. Franco es convertia en la relíquia dels dictadors; el seu primer ministre, Carlos Arias Navarro, assajava un pseudoaperturisme amb “L’esperit del 12 de febrer”. La proposta estava condemnada al fracàs, no agradava ni als falcons continuistes ni als aperturistes del règim. Al dictador, a pesar de la seva decrepitud, encara li quedava el verí suficient per fer executar a garrot vil Salvador Puig Antich (després encara hi hauria més execucions). Macabra manera d’expressar el que ell pensava.
Creixia la pressió internacional per aïllar la dictadura i internament era un formiguer per posicionar-se davant d’un canvi inevitable; es començava a olorar la desconeguda aroma d’un rush final. A l’Estat, l’oposició democràtica s’aglutinava, majoritàriament, entorn de la Junta Democràtica i l’Assemblea de Catalunya. El PSOE i l’Esquerra Democràtica de Ruiz Giménez no s’incorporarien mai a la Junta, sinó que, mesos després, crearien pel seu compte la Plataforma Democràtica. Per contextualitzar encara millor el moment, el secretari general del PC Italià, Enrico Berlinguer, l’any 1973, feia pública la idea del “compromís històric”, que no havia estat mal vist per Aldo Moro, líder de la democràcia cristiana. La recerca del “compromís” formava part del Zeitgeist o “esperit dels temps”.
A Espanya, per primera vegada des de feia anys, l’esperança treia el cap de dins l’espessa i persistent boira grisa de la dictadura, el temps plomís s’estava acabant i s’alleugeria. A Mallorca s’havia constituït la Junta Democràtica, impulsada, essencialment, pel PCE i el PSP. Nogensmenys, el moment propiciava explorar l’espai obert i teixir noves connexions per ampliar socialment l’alternativa democràtica, com a contraposició als intents del règim per sobreviure’s i perdurar. Només una alternativa democràtica podia obrar el miracle de reconciliar-se amb la història i les societats de l’espai geopolític circumdant. Tramontana va ser un petit gra de sorra en la vasta platja que sorgia de “sota les llambordes”.
A principis d’enguany, amb motiu del cinquantè aniversari dels fets, Francesc M. Rotger, a l’Ara Balears, publicava un reportatge titulat “El grup més plural d’oposició al franquisme”, en què en feia un assenyat perfil. La crònica de Rotger, només caldria completar-la mencionant alguns factors concrets que van ajudar que el projecte cristal·litzés. El primer d’ells seria el paper que va jugar el Diario de Mallorca en tot aquest assumpte, i molt especialment el seu director Antoni Alemany, d’extracció liberal-conservadora. El DM, aleshores, estava considerat un dels pocs diaris de l’Estat que podien ser qualificats d’independents, dins les fortes restriccions que imposava el règim. En moments durs de repressió, la sensació que un tenia de la redacció del DM era d’un espai segur i acollidor. En relació amb Tramontana, el director del diari –si bé, com era lògic, no participava en les reunions del grup– va intervenir en el contingut dels articles publicats i va propiciar que el diari es convertís en el suport mediàtic de la idea; en aquelles circumstàncies, el fet era bàsic per assegurar-ne la presència pública.
Un altre factor important va ser el Gabinet d’Estudis de Sociologia (GADESO), que dirigia Antoni Tarabini-Castellani (l’equip, a més d’ell, l’integràvem na Xisca, la secretària, i jo mateix). A més del treball professional, en l’àmbit sociològic, el gabinet s’havia convertit en un actiu important en el treball de base, en col·laboració amb professionals de diferents sectors. Encara que es mantenia una evident línia de separació, a les persones que l’integraven les unia la pertinença a l’organització Bandera Roja (el gener de 1975 ja integrada al PCE), una circumstància gens menor. En conjunt, ambdues coses van fer que s’anés teixint entorn seu una xarxa de relacions diversa i àmplia que ens va permetre actuar com a catalitzadors per a la constitució del col·lectiu amb l’amplitud que va assolir.
Ramón Esteban Fabra, empresari i fundador de l’Associació d’Industrials de Mallorca (ASIMA), que havia ajudat a consolidar Gadeso, va ser decisiu per incorporar a Tramontana Jeroni Albertí, aleshores president dels Industrials. S’ha de dir que Albertí tampoc va assistir personalment a les reunions; no obstant això, el gerent d’ASIMA, Pere Morey, es va convertir en un actiu protagonista. Totes les reunions i actes que es van dur a terme es feren a les instal·lacions del polígon de Son Castelló (es va convidar destacats polítics d’àmbit estatal a participar en col·loquis amb els membres del grup: Ramón Tamames, Joaquín Garrigues Walker i Marcelino Oreja, entre d’altres).
A l’escrit de presentació, que es va publicar al DM a principis de febrer d’aquell any, s’analitzava el moment com una “situación crítica –es decir, de cambio– por la que atraviesa el mundo occidental en general y España en particular”. En el panorama internacional, a més dels esdeveniments de Portugal i Grècia, s’havia produït la primera gran crisi del petroli i la guerra del Yom Kipur (1973), de transcendència inqüestionable; i el món, també, havia rebut amb expectació l’impacte de les dimissions de Richard Nixon, Golda Meir i Willy Brandt, amb pocs mesos de diferència. A Espanya, de mitjan juliol fins a principis de setembre de 1974, el príncep Joan Carles havia assumit interinament la prefectura de l’Estat, per malaltia del dictador; i, a l’octubre, a Suresnes havia estat triat Felipe González com a secretari general del PSOE. Eren moments trepidants.
També es constatava que aquella situació de canvi meritava “el esfuerzo de imaginación y el concurso inteligente de los ciudadanos responsables”. Definien el marc venidor, en què plantejar la convivència cívica, amb “las coordenadas de Justicia, el Bien Común y la democràcia”, en un posicionament diferent del suposat aperturisme que havien intentat sectors del règim. Podria dir-se que aquells moments, aquell discurs, clar en uns principis generals, no entrava en els aspectes concrets que plantejava l’oposició democràtica a la dictadura. El grup pretenia un valor pedagògic i exemplificador, es dirigia als nous ciutadans que s’haurien d’incorporar a l’alternativa democràtica. En aquest sentit, la pròpia dinàmica interna va fer que el protagonisme progressivament anés recaient més en la gerència de l’Associació d’Industrials que en els catalitzadors inicials. Aquesta oscil·lació, podria dir-se que seguia lògica ontològica i corresponia a una necessitat intrínseca de sectors de la burgesia liberal. No és casual que davant “el cambio necesario” s’interpel·lés (per formar una unió) “todos los hombres de buena fe que conciben a las personas humanas como ciudadanos y no como súbditos”.
