El llarg camí per constitucionalitzar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs
La decisió sobre la maternitat pertany a les dones. L’avortament lliure i voluntari és un dret que es deriva del dret que tenen les dones a determinar si volen ser mares i quan. La Convenció sobre l’eliminació de tota forma de discriminació envers les dones, a l’article 16, reconeix el dret de les dones a decidir de manera lliure i responsable sobre la seva maternitat.
Són molts els condicionants que una dona ha de tenir en compte a l’hora de decidir. L’embaràs, en primer lloc, suposa un canvi en el cos, en la salut física i psicològica, així com en les circumstàncies diverses com la salut, l’edat, la manca d’independència econòmica o la residència en un país estranger. A més, és significativa la posició que adopti l’home que ha contribuït a l’embaràs, factors que no es poden ignorar.
Els i les socialistes hem tingut en compte que la dona és qui ha de decidir. Per això, quan es va constituir el primer govern socialista de la democràcia, sorgit de les eleccions del 28 d’octubre de 1982, es va presentar l’any 1983 una llei orgànica que despenalitzava l’avortament en els casos de greu risc per a la salut física o psíquica de la dona, violació o greus danys al fetus. Aquesta llei no va entrar en vigor fins a l’any 1985, a causa del recurs d’inconstitucionalitat presentat per 55 diputats del Partit Popular. El Tribunal Constitucional, en la Sentència núm. 53/1985, va declarar la constitucionalitat de la llei.
Aquesta llei presentava mancances: l’avortament seguia estant penalitzat, excepte en els tres casos esmentats. La dona o el personal sanitari incorregut en delicte, llevat que poguessin justificar que l’avortament havia tingut lloc dins un dels tres supòsits.
A la Unió Europea, la majoria de països membres tenien lleis de terminis, algunes recorregudes al Tribunal Europeu de Drets Humans. Va ser determinant per a les lleis de terminis la Sentència núm. 181 dictada pel Tribunal el 20 de març de 2007 en el cas Tysiac, on s’establia que els obstacles a la realització d’un avortament voluntari dins els terminis establerts a la llei vulneraven el dret al respecte a la vida privada, segons l’article 8 de la Convenció Europea dels Drets Humans.
Aquesta sentència va motivar un canvi legislatiu a Espanya, ja que el Tribunal Constitucional espanyol equiparava el dret a la intimitat personal i familiar de l’article 18 de la Constitució Espanyola amb el dret a la vida privada de l’article 8 de la Convenció.
L’any 2010, el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir l’aprovació pel Parlament de la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta llei va introduir a l’ordenament jurídic espanyol el dret a la salut sexual i reproductiva, i més concretament, a l’avortament voluntari fins a la setmana 14 i fins a la 22 en els supòsits de fetus amb greus danys incompatibles amb la vida. Va despenalitzar els avortaments, quedant només penalitzats de forma residual els avortaments contra la voluntat de la dona.
Aquesta llei té un eix central que no s’havia regulat abans: dues terceres parts del text es dediquen a la formació en salut sexual i reproductiva, la prevenció d’embarassos no desitjats i les infeccions de transmissió sexual.
El Grup Parlamentari Popular va interposar recurs d’inconstitucionalitat contra la llei. No obstant això, el Tribunal Constitucional, mitjançant la Sentència 44/2023, de 9 de maig, va declarar la constitucionalitat de la norma. La sentència reconeix que la interrupció voluntària de l’embaràs forma part del contingut constitucionalment protegit del dret fonamental a la integritat física i moral, reconegut a l’article 15 de la Constitució Espanyola.
El govern socialista de la legislatura anterior va completar la Llei 2/2010 amb mesures per fer més efectiu i garantista el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, evitant que hi hagi dones que hagin de desplaçar-se a una altra comunitat autònoma per exercir-lo. La Llei Orgànica 1/2023, de 28 de febrer, que modifica la Llei Orgànica 2/2010, aborda la salut sexual —especialment la salut menstrual— i regula l’objecció de consciència, establint l’obligació de les comunitats autònomes de mantenir un registre dels professionals sanitaris objectors, que no poden practicar interrupcions en la sanitat pública i alhora fer-ho en la privada. També introdueix mesures específiques per a dones que necessiten atenció en el postpart o en cas de mort perinatal, així com l’accés als mètodes anticonceptius d’urgència.
La desobediència de la presidenta de la Comunitat de Madrid a la Llei Orgànica 1/2023, en relació amb la publicació del registre d’objectors de consciència, juntament amb el creixent neofeixisme cada vegada més antifeminista i regressiu respecte a la consideració de les dones com a éssers humans, ha dut el govern actual a impulsar una reivindicació històrica del feminisme: garantir constitucionalment el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs.
El passat 14 d’octubre, el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de reforma de la Constitució Espanyola que modifica l’article 43, referit al dret a la protecció de la salut, amb un nou apartat:
«Es reconeix el dret de les dones a la interrupció voluntària de l’embaràs. L’exercici d’aquest dret serà, en tot cas, garantit pels poders públics, assegurant la seva prestació en condicions d’igualtat efectiva, així com la protecció dels drets fonamentals de les dones.»
Tot i ser un avenç important, i malgrat que el Tribunal Constitucional ha reconegut la constitucionalitat del dret d’avortar, si es vol blindar plenament aquest dret, hauria d’estar recollit al Títol I, Capítol II, Secció 1a, que regula els drets fonamentals i les llibertats públiques.
Maria Duran Febrer
Jurista feminista
