20N, cinquanta anys després: contra el silenci
El novembre de 1975, al llit de l’hospital de La Paz de Madrid no agonitzava només el dictador, Francisco Franco, sinó també el règim que representava, la fràgil figura que el seu entorn sostenia amb vida des de feia dies entre “partes” mèdics indesxifrables era la metàfora d’un sistema que mai havia deixat de ser tan sinistre i sanguinari com el primer dia, pocs mesos abans (el setembre) el dictador encara havia signat les seves darreres sentències de mort enmig de la desafecció de la joventut del país, que anhelava la llibertat de la que no es podia gaudir sota el franquisme, no es podien expressar en públic les idees, les dones no gaudien dels mateixos drets que els homes, no es podien comprar segons quins llibres ni es podien veure les pel·lícules que s’estrenaven a la resta d’Europa, fins al punt que era bastant comú a la península creuar la frontera de França per anar al cine, un fet que es recorda amb romanticisme per part dels que ho varen viure però que té un punt d’absurd en consonància amb el que era el propi règim franquista en el context europeu de 1975: absurd, anacrònic, antic, un llast per a la prosperitat de tot un país.
El règim franquista va néixer d’un cop d’estat militar contra la voluntat del poble expressada a les urnes, per no voler acceptar el triomf del Front Popular el 1936, i per no reconèixer els valors i les esperances que inspiraven la República del 14 d’abril, per tant, violant la legalitat i al mateix temps la voluntat popular, només la victòria militar amb la imprescindible ajuda dels règims de Hitler i Mussolini i la brutal repressió practicada durant i després de la Guerra Civil, mantinguda amb major o menor intensitat fins a la mort física del dictador, explicaven l’existència del règim, i aquest pecat original del règim, la il·legitimitat d’origen, la barbàrie en que es va fonamentar per jo expliquen l’obsessió que tingué la vella dictadura en silenciar el que havia passat, sobretot després de la desfeta dels seus aliats naturals, nazis i feixistes italians, escombrats de la història per les nacions democràtiques, les mateixes que havien abandonat a la república espanyola.
Quan l’amic americà permeté al franquisme normalitzar-se al context internacional, aconseguint així un aliat dòcil i submís als dictats dels interessos militars dels Estats Units, els dirigents de la dictadura intentaren dissimular el seu esperit i naturalesa, passant per distintes etapes però no deixant de ser mai un règim condicionat pel seu naixement violent i per la seva identificació amb els feixismes derrotats a la Segona Guerra Mundial. Pot ser per això van donar tanta importància a reescriure la seva pròpia història, i després de la mort del dictador, a oblidar els desastres, la repressió, la misèria, la fam, la manca de llibertat, en nom de la reconciliació. El franquisme havia de morir amb el seu primer representant perquè era un anacronisme, injustificable des de qualsevol punt de vista, il·legítim i violent, impedia la llibertat del poble espanyol i limitava el progrés del país. La democràcia va ser possible perquè en un moment donat el poble es va expressar clarament als carrers, als centres de treball, a les universitats. L’oposició democràtica pressionava des de la clandestinitat demostrant que després de 40 anys hi havia una altra Espanya possible, lliure, democràtica, amb valors moderns i compatibles amb la resta d’Europa; la seva pressió va ser clau per assolir la llibertat i la democràcia que vendrien després de 1975, a tots aquells lluitadors i lluitadores devem també un reconeixement públic.
La generació de la guerra estava marcada pels horrors viscuts i per la brutal venjança dels vencedors; la dels seus fills va créixer entre la fam de la postguerra i el “desarrollismo”, que va semblar un miracle en el context d’una dictadura incompatible amb la modernitat d’Europa els anys 60, i va decidir fer la Transició acceptant el silenci a canvi de democràcia, pot ser un error, però no una traïció. I finalment, els nets de la Guerra Civil som els que hem hagut de reivindicar la memòria, lluitar contra l’oblit i argumentar que els condicionants de 1975 ja no hi són com per seguir tergiversant o silenciant la veritat de la dictadura franquista. 50 anys després de la mort de la figura que va liderar els colpistes, va simpatitzar amb Hitler i es va humiliar davant els Estats Units de la guerra freda, sembla increïble que haguem de seguir debatent, discutint, sobre la necessitat de recordar, dignificar, a les víctimes d’aquell règim, i explicar la veritat sobre el que va significar pel país.
El silenci va tenir una utilitat política evident pel franquisme, serví per negar la seva falta de legitimitat d’origen, serví per oblidar les seves aliances amb el sinistre eix Berlín-Roma, serví per integrar dins la democràcia i l’Europa dels anys 1970 als hereus del règim franquista sense haver de donar explicacions, però aquell temps ha passat, 50 anys després no podem seguir acceptant que s’exigeixi el silenci, per les víctimes, per la veritat però sobretot pel futur del país. És clar que hi ha forces polítiques que creuen que el silenci els és útil políticament, perquè així veuen créixer les seves aspiracions, per això mateix i en nom de la democràcia, avui, 50 anys després, hem de reivindicar que es parli, s’analitzi, es debati, s’expliqui la Guerra Civil i el franquisme, amb la seva crua realitat. Sols fent aquest exercici posarem les bases per a un futur de democràcia i prosperitat, de llibertat i esperança, que a Espanya només es va poder albirar quan un 20 de novembre de 1975 un sinistre fiscal de la repressió feixista reconvertit en president del govern, aparegué a la televisió per anunciar que “Franco ha muerto”. El país seguí en silenci, però darrera les portes i finestres tancades de les cases particulars s’obrien botelles de cava, o del que es tenia, i es brindava perquè, a la fi, aquelles portes i persianes es podrien obrir sense por.
Cosme Bonet
Secretari d’Organització del PSIB-PSOE
