Adéu a Carlos Hernández, periodista incòmode i referent en la denúncia dels crims del franquisme
La mort del periodista i escriptor Carlos Hernández de Miguel, als 56 anys, suposa una pèrdua rellevant per al periodisme compromès i per la recerca històrica sobre la repressió franquista. Corresponsal de guerra en conflictes com Kosovo, Palestina, l’Afganistan o l’Iraq, Hernández va destacar sempre per una mirada crítica, incòmoda i profundament vinculada a la defensa dels drets humans. Va ser també una veu persistent en la denúncia de l’assassinat del càmera José Couso i de la impunitat dels crims de guerra.
Més enllà del periodisme internacional, una part central de la seva trajectòria va estar dedicada a l’estudi dels camps de concentració del franquisme i de la deportació de republicans espanyols als camps nazis. Amb obres com Los últimos españoles de Mauthausen i els seus treballs posteriors, Hernández va documentar amb rigor la col·laboració activa del règim de Franco amb el nazisme i va contribuir decisivament a trencar dècades de silenci institucional.
Aquest compromís amb la memòria democràtica el dugué també a Mallorca, on el 2019 va presentar el seu llibre sobre els camps de concentració franquistes en un acte públic que va tenir una forta càrrega simbòlica. La presentació comptà amb la participació de Catalina Cladera, Francesc Antich i Cosme Bonet, i, de manera especialment significativa, amb el testimoni de Gabriel Riera Sorell, supervivent de la presó de Ca’n Mir i dels camps de concentració de Mallorca. Aquell acte va unir la recerca històrica amb la veu directa de les víctimes, una constant en la manera d’entendre la memòria per part de Hernández.
Fins al final, Carlos Hernández va mantenir una actitud combativa i lúcida, denunciant les vulneracions de drets humans i posicionant-se amb claredat davant les injustícies del present. La seva mort deixa una obra sòlida i una empremta cívica que transcendeix el periodisme: la d’algú que va entendre la història com una eina per incomodar el poder i per donar veu als qui massa sovint han estat condemnats a l’oblit.
