El trànsit des de l’aristocràcia de l’esperit de Nietzsche al compromís cívic i ètic de Gabriel Alomar
Portada d’El sorbo del heroísmo publicada el 7 d’abril de 1923 a la popular col·lecció La Novela Semanal.
Tal volta la faceta més desconeguda de Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, 1873-El Caire, 1941) com a escriptor és la de novel·lista. Reconegut com a polític, poeta, assagista o crític literari també dedicà les seves capacitats a escriure algunes obres narratives. Entre elles hi trobam El sorbo del heroísmo publicada el 1923, el mateix any en que participà juntament amb Rafel Campalans i Puig, Joan Comorera i Soler o Manuel Serra i Moret en la fundació d’Unió Socialista de Catalunya (USC), apareguda a partir d’una escissió catalana del PSOE, on hi confluirien catalanistes liberals, socialistes o sindicalistes, i del qual Alomar n’esdevindria president. No diferia gaire en la política i reivindicacions del PSOE però sí que, des del reformisme, cercava una sensibilització cap a la problemàtica social catalana i es mostrava partidari al dret de l’autodeterminació.
Aquesta obra, El sorbo del heroísmo, apareguda el 7 d’abril de 1923, dins la col·lecció La Novela Semanal (III any, núm. 91) editada per les Publicaciones de Prensa Gráfica, molt popular a l’època, que a més editava revistes com La Esfera, Nuevo Mundo, Elegancias o Mundo Gráfico, no es tracta d’una novel·la en si, sinó de quatre narracions breus, El sorbo del heroísmo, Flor de olvido, Caballería bárbara i Los últimos días de Ben-Kaddor, que presenten un element comú i de reflexió continuada, l’actuació heroica d’algun dels seus personatges.
Més que a viure l’acció de cada un dels protagonistes (Alejo, Juana, un revolucionari cubà o Ibrahim Ben-Kaddor) de cada una de les quatre històries Gabriel Alomar convida al lector a reflexionar sobre la presa de decisions que cada un d’ells ha de portar a terme en determinats moments de la seva vida, tot utilitzant un llenguatge acurat i una prosa simbòlica.
Al conjunt d’aquests quatre narracions s’hi perfila una influència del corrent modernista que, a més, serà present a la vida d’Alomar en molts altres àmbits, i de la idea de l’aristocràcia de l’esperit que havia desenvolupat el filòsof alemany Friedrich Nietzsche (Röcken bei Lützen, 1844-Weimar, 1900). Segons aquella idea, lluny de capacitats heretades per qüestions polítiques, familiars, culturals o de classe social, només algunes persones, per la seva intel·ligència, espiritualitat, sensibilitat o moralitat, estaven capacitades per viure d’una determinada manera o de portar a terme accions elevades i transcendents. D’alguna forma aquestes, més que una classe social, són l’estament de la societat d’esperit elevat i els que crearan les veritats a partir dels seus conceptes i accions. És, sí més no, la idea d’aristocràcia grega de la que el propi Nietzsche se’n sent hereu i des d’on sorgeix la genealogia de la moral on el filòsof alemany recerca els requisits psicològics de certs valors morals presents en la societat i en l’individu.
Així, Gabriel Alomar en cada una de les quatre narracions d’El sorbo del heroísmo mostra accions heroiques que defugen de la intencionalitat de produir grans canvis a nivell global o de produir efectes que canviaran el món, ans al contrari. Les accions que apareixen a l’obra són fruit de decisions personals, individuals, i que quedaran a l’àmbit pràcticament privat, sense cap tipus de ressò social, gratitud o reconeixements però fetes des de la consciència ètica, moral o de supervivència de cada un.
Són simples glops d’heroisme, moments puntuals, de vegades casi espontanis, d’aquí el concepte del sorbo del títol, que són molt lluny de la idea que el propi Gabriel Alomar desenvoluparà posteriorment en la seva acció política i vital quan esdevé un activista del compromís cívic i ètic basat en els ideals de fraternitat i cooperació i que el durien a actuar, des d’un pensament democràtic i socialista, des de la responsabilitat pública i enfocant-se cap el treball pel bé comú.
