Adéu a Carlos Hernández, periodista incòmode i referent en la denúncia dels crims del franquisme
La mort del periodista i escriptor Carlos Hernández de Miguel, als 56 anys, suposa una pèrdua rellevant per al periodisme compromès i per la recerca històrica sobre la repressió franquista. Corresponsal de guerra en conflictes com Kosovo, Palestina, l’Afganistan o l’Iraq, Hernández va destacar sempre per una mirada crítica, incòmoda i profundament vinculada a la defensa dels drets humans. Va ser també una veu persistent en la denúncia de l’assassinat del càmera José Couso i de la impunitat dels crims de guerra.
Més enllà del periodisme internacional, una part central de la seva trajectòria va estar dedicada a l’estudi dels camps de concentració del franquisme i de la deportació de republicans espanyols als camps nazis. Amb obres com Los últimos españoles de Mauthausen i els seus treballs posteriors, Hernández va documentar amb rigor la col·laboració activa del règim de Franco amb el nazisme i va contribuir decisivament a trencar dècades de silenci institucional.
Aquest compromís amb la memòria democràtica el dugué també a Mallorca, on el 2019 va presentar el seu llibre sobre els camps de concentració franquistes en un acte públic que va tenir una forta càrrega simbòlica. La presentació comptà amb la participació de Catalina Cladera, Francesc Antich i Cosme Bonet, i, de manera especialment significativa, amb el testimoni de Gabriel Riera Sorell, supervivent de la presó de Ca’n Mir i dels camps de concentració de Mallorca. Aquell acte va unir la recerca històrica amb la veu directa de les víctimes, una constant en la manera d’entendre la memòria per part de Hernández.
Fins al final, Carlos Hernández va mantenir una actitud combativa i lúcida, denunciant les vulneracions de drets humans i posicionant-se amb claredat davant les injustícies del present. La seva mort deixa una obra sòlida i una empremta cívica que transcendeix el periodisme: la d’algú que va entendre la història com una eina per incomodar el poder i per donar veu als qui massa sovint han estat condemnats a l’oblit.
El dret front a la força: el perill d’un món sense normes
“La força pel dret és vençuda, s’acosta el bell temps de la Pau.” (La Internacional, versió en català).
El 10 de desembre de 1948 s’aprovava la Declaració Universal dels Drets Humans, la qual deixa clar el seu objectiu al preàmbul amb una definició contundent: “la llibertat, la justícia i la pau al món tenen per base el reconeixement de al dignitat intrínseca i els drets iguals i inalienables de ttis els membres de la família humana.” També al preàmbul de la Declaració s’afirma que els drets humans han de ser protegits per un règim de Dret, per tal que “l’home no es vegi compel·lit al suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania i l’opressió.” El concepte de drets humans té molt a veure amb la idea revolucionària liberal de l’home (i de la dona) com a ciutadà lliure i igual en drets, la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, al seu article 2on. els concreta com “la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió”, desenvolupant la idea de llibertat com “la facultat de fer qualsevol cosa que no perjudiqui als altres”, per tant, deixant clar que l’únic límit a la llibertat és el fet de que vivim en societat, en comunitat i per tant hi ha d’haver unes normes de convivència, una idea que tant es pot aplicar a la llibertat dels humans com a la llibertat de les nacions. Per garantir aquests límits, base de la convivència i de la pròpia llibertat, la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà establia que “aquests límits sols poden determinar-se per llei.” La llei, el dret, així són per tant l’arma de la ciutadania, de tot ésser humà, per veure garantida la seva llibertat i els seus drets front a l’opressió, front a al tirania dels poderosos.
És per tot això que la política del més fort, la que practica de forma ostentosa l’actual president nord-americà, Trump, va contra la idea del dret internacional com a garant dels drets de les persones, dels drets humans, i va contra la tradició liberal de garantir mitjançant la llei els drets de la ciutadania, són els propis habitants del Estats Units d’Amèrica qui pateixen aquesta interpretació il·liberal de l’estat que està fent l’administració Trump.
La llei del més fort és la llei dels tirans, és la llei de l’opressió, és contra el que han lluitat a través de la història els pobles del món.
No podem seguir vivint dins la mentida que l’ordre internacional es basa encara en aquests principis de respecte a les normes i límits que garanteixen la convivència i la llibertat dels estat sobirans, ens recordava recentment a Davos el primer ministre canadenc, Mark Carney, qui denunciava aquests dies la destrucció de l’ordre mundial tal i com l’hem entès fins ara. No es pot acceptar que l’ordre internacional basat en el dret, en les normes, desapareixi, perquè seria renunciar als principis que han inspirat les democràcies contemporànies des dels seus orígens. No es poden riure les gràcies de Trump, no es poden perdonar perquè el personatge sigui histriònic, perquè cada vegada que se li perdona un exabrupte contra el dret internacional estam acceptant que destruïm un principi que és el de la llei com a garantia d’igualtat i de llibertat per als estats, però també per a les persones. Exigir l’entrega de Groenlàndia com un trofeu és anar contra el dret del groenlandesos a la seva lliure autodeterminació, així com anar contra les normes bàsiques de les relacions entre els estats. No respectar la llei a nivell internacional com a concepte, en base a la seva legimititat basada en la força (hio va deixar clar al seu discurs de DAvos) té una traducció terrible aplicant el mateix concepte a la política interna: la ciutadania no té llibertat ni garantits els seus drets perquè la llei es burla, es posa al servei d’interessos particulars, i això significa la destrucció de les llibertats civils, vertader fonament de tota democràcia.
No es tracta de disculpar o riure els desbarats de Trump, es tracta de denunciar-los, senyalar-lo amb el dit com un agressor, com un perill per a la democràcia i per a la llibertat, com una desviació autoritària incompatible amb els valors que inspiren les Constitucions de les democràcies actuals, a Amèrica i també al nostre país.
Cosme Bonet Secretari d’Organització i Acció Electoral del PSIB-PSOE. Membre del Patronat de la Fundació Gabriel Alomar.
Compromís amb la memòria democràtica i la seva defensa
La Fundació Gabriel Alomar dona suport a l’esmena a la totalitat registrada pels grups parlamentaris del PSIB-PSOE, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem a la proposició de llei presentada per Vox i avalada pel PP per derogar la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics de les Illes Balears.
L’esmena presentada recupera íntegrament el text de la Llei 2/2018, de 13 d’abril, actualment vigent, i es presenta com una resposta directa a la voluntat del Govern de PP i Vox de “lliurar la memòria democràtica a l’oblit” i desmuntar les polítiques públiques que garanteixen la reparació i el reconeixement de les víctimes del franquisme.
Des de la Fundació Gabriel Alomar, recordam que la memòria històrica no és patrimoni d’una ideologia, sinó una obligació moral, jurídica i democràtica amb les generacions passades, presents i futures. És un dret fonamental reconegut per instàncies internacionals com l’ONU, que estableixen que les víctimes de greus vulneracions dels drets humans tenen dret a la veritat, a la justícia i a la reparació.
Una esmena que reclama coherència i responsabilitat institucional
Durant el registre de l’esmena, el diputat socialista Omar Lamin va recordar que la llei de memòria democràtica va ser aprovada amb més d’un centenar d’esmenes del mateix PP, fet que evidencia la incoherència de la seva derogació. Lamin va qualificar d’“hipòcrita” l’actitud del Govern i va denunciar que Marga Prohens incompleix els acords amb l’oposició en favor d’un pacte amb l’extrema dreta de Vox.
Maria Ramon, diputada de MÉS per Mallorca, va alertar del retrocés que suposa eliminar la llei, qualificant-lo de “desmantellament dels consensos” i d’“abandonament de les famílies de les víctimes”. Va recordar que la memòria democràtica és un compromís amb els drets humans i no una qüestió partidista.
En la mateixa línia, Josep Castells, portaveu de Més per Menorca, va denunciar que derogar aquesta norma representa un “acte de negacionisme institucional” que “pretén esborrar una part fonamental de la nostra història recent”. Va advertir que “no es pot construir una societat democràtica sòlida sobre el silenci, l’oblit i la impunitat”.
Des d’Unides Podem, el diputat José María García va remarcar que aquesta actuació del Govern balear “va contra tota la societat”, ja que suposa un incompliment dels estàndards internacionals i de les resolucions de Nacions Unides en matèria de drets humans i memòria.
Una posició clara de la Fundació Gabriel Alomar
La Fundació Gabriel Alomar considera imprescindible mantenir viva la memòria democràtica com a eina de construcció col·lectiva, de defensa dels valors republicans i de dignificació de totes les persones que patiren la repressió, l’exili, l’empresonament o l’assassinat durant la dictadura franquista.
Ens sumam a la crida dels grups d’esquerres i de les entitats memorialistes per rebutjar qualsevol pas enrere en la lluita per la veritat, la justícia i la reparació. És responsabilitat de les institucions garantir el dret de les víctimes i dels seus familiars a ser reconeguts i a no tornar a ser silenciats.
La derogació de la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics no és només una maniobra política: és una agressió a la dignitat col·lectiva, a la democràcia i als drets humans. Davant això, la Fundació reafirma el seu compromís amb la memòria històrica com a pilar fonamental de la societat que volem construir.
Pels que hi vivim, afirmar que les Illes Balears constitueixen una comunitat complexa és una obvietat, una constatació empírica de la nostra identitat. La complexitat no només rau en la nostra diversitat lingüística i cultural, també en la intersecció d’una genuïtat històrica, econòmica i social que configura cada illa com un microcosmos amb les seves pròpies dinàmiques, amb les seves lògiques i contradiccions. Una vegada ha estat suggerida, des de determinats sectors, la idea de descartar la balearitat com a concepte, i assumit que la identitat els nostres pobles es circumscriu única i exclusivament a cada una de les seves illes, la pregunta és evident: què és Balears, llavors?
Imaginem que fos certa la idea de que, efectivament, Balears és una unitat politicoadministrativa que sols serveix per definir quatre illes enmig del mediterrani. I punt. Quatre illes que, fet i fet, només comparteixen una mateixa llengua, amb varietats insulars pròpies; certes paraules, girs i formes d’expressio; bona part de la seva gastronomia; un mateix ritme vital; els estius llargs, la llum intensa, els hiverns suaus; la dependència del transport marítim i aeri; els costos derivats de les insularitats; el caràcter reservat o desconfiat al principi, però afectuós després; les rondaies, les festes, les danses, la música; la Corona d’aragó; la ironia i l’humor sec; l’orgull de la pròpia identitat; la dependència del turisme i la recerca de la diversificació; els problemes d’accés a l’habitatge; la saturació territorial; les xarxes familiars i socials fortes; els estius de platja i pobles, el pa torrat; l’olor a sal… en definitiva, minúcies sense importància.
El fet de que cada illa hagi desenvolupat una manera de ser pròpia no oculta que les identitats de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera comparteixen un mateix tronc cultural, històric i lingüístic que prové de la conquesta catalana i de segles d’evolució mediterrània. Diria que aquestes identitats no són estàtiques, sino dinàmiques. Són obertes i en constant transformació, influïdes pel turisme, la multiculturalitat creixent, els canvis socials i la modernitat. El doctor Antoni Aguiló, el 2018, escrivia al diari Público sobre la mallorquinitat líquida. Planteja una identitat mallorquina que s’allunya de visions rígides o essencialistes i s’entén com un procés obert, canviant i permeable. Aquesta mallorquinitat, tal com ell l’exposa, es construeix a partir de valors compartits —el paisatge, la gastronomia, la llengua i les pràctiques culturals quotidianes— però no es tanca en una definició única ni excloent. Aguiló defensa que la identitat mallorquina contemporània pot i ha de dialogar amb la diversitat social i cultural que habita l’illa, i que la força de la mallorquinitat rau avui en la seva capacitat d’adaptar-se sense perdre arrels, d’integrar sense diluir-se i de reinventar-se sense renunciar a la memòria col·lectiva.
Des d’una mirada contemporània i progressista, les identitats illenques no es basen en l’essencialisme, entès com aquella manera de pensar que dona a les coses, grups o identitats una essència fixa i inalterable, com si tenguessin una naturalesa intrínseca que no canviàs amb el temps ni amb el context. Més aviat es basen en la idea de pertinença plural i flexible, que combina arrels locals amb una visió oberta i integradora. Això implica entendre la identitat de cada illa com una manera d’entendre la vida i el món entre la tradició i el canvi, entre singularitat cultural i diversitat, i entre memòria i un futur encara per definir.
Induïts per certs sectors que ens conviden a abandonar el concepte de balearitat -o quelcom similar que ens permeti posar nom als trets comuns que ens defineixen, i no com a substitutiu de la identitat de cada una de les illes-, posem sobre la taula qüestions que, senzillament, ens uneixen als ciutadans i ciutadanes de les quatre illes d’aquest petit país. I amb l’embranzida de l’anàlisi, entre idea i idea, m’atravesc a plantejar un decàleg. A les Balears, des dels espais de progrés, què volem?
Preservar i fomentar la llengua pròpia
La llengua catalana, amb les seves variants insulars, és el nostre principal pilar identitari. Volem garantir que es parli, s’ensenyi i s’utilitzi en tots els àmbits de la vida quotidiana, des de l’escola fins a l’administració pública, sense que la globalització i el castellà l’acabin relegant.
Protegir el paisatge i l’entorn natural
Les illes són espais fràgils i limitats. Protegir les platges, les cales, les serres, els pobles i els camps de l’urbanisme massiu i de l’explotació turística insostenible s’ha convertit en el nostre deure i la nostra responsabilitat.
Defensar la nostra cultura, el nostre patrimoni i la nostra gastronomia
Ens molesta que es folcloritzi la nostra cultura. Ens sembla una pallassada. No sofrim veure còpies absurdes de l’ensaïmada o de la sobrassada. Defensam que la nostra música, les nostres tradicions, les nostres festes i les nsotres tradicions es reconeguin com a part viva del patrimoni col·lectiu i es transmetin a les noves generacions, independentment de la integració de moltes altres cultures.
Garantir habitatge digne i accessible
L’augment del preu de la compra i del lloguer de l’habitatge i la gentrificació de molts nuclis urbans són un problema pels residents de sempre i pels que són o seran els seus descendents. És el nostre principal problema. I no es pot amagar que, en part, és un problema agreujat per persones que estan entre nosaltres. Demanam fets i responsabilitat col·lectiva.
Participar de les decisions, encara que no sempre pels canals proposats
La ciutadania de les nostres illes vol decidir sobre els temes més rellevants. Hi sol haver un bon negociant dins cada un de nosaltres. Volem ser escoltats i implicats en el debat de temes com urbanisme, sostenibilitat, cultura i economia. Però no sempre ens semblen bé les eines que ens donen. A vegades pensam que els nostre sistema d’influència personal és millor i tiram pel dret. Què hi farem… coses de la identitat.
Fomentar un turisme sostenible i respectuós
Les illes depenen del turisme, però es vol un model que respecti l’entorn i la cultura local. Això implica limitar l’afluència massiva, prioritzar experiències culturals i naturals sostenibles i garantir que els beneficis arribin a la majoria. L’habitatge turístic ens va semblar una bona manera de diversificar ingressos, fins que ens varem adonar de que aquest nou negoci ens deixava sense lloc per viure.
Protegir la memòria i història local
La història insular i la memòria col·lectiva han de ser preservades i divulgades, perquè la identitat de les illes no s’esborri i les noves generacions coneguin les seves arrels.
Impulsar una identitat oberta i flexible
Les identitats insulars no són essències tancades. Ans el contrari, assumeixen que poden integrar la diversitat social, cultural i migratòria sense perdre la seva singularitat. El nostre regne enmig de la mar sempre ha estat terra de descans i d’intercanvi. Sempre hem estat terra d’acollida. La pluralitat interna és la nostra força.
Defensar serveis públics de qualitat
Sanitat, educació i una xarxa de benestar social adaptada a les necessitats de les illes. Per això sempre demanam més, perquè ens manca finançament. Som solidaris, però no hi volem perdre. Volem que a la nostra terra es garanteixi la igualtat d’oportunitats i la qualitat de vida per a tots els residents.
Construir un futur que conciliï tradició i modernitat
Som defensors de la nostra memòria, de la nostra història i del nostre patrimoni. Però aspiram a un futur que permeti la innovació, la modernitat i el lideratge del progrés. Cada un, des de la seva illa, desitja viure a una terra viva, resilient i capaç d’enfrontar els reptes del segle XXI sense perdre la seva essència.
Miquel Àngel Coll Secretari d’Anàlisi Electoral Federació Socialista de Mallorca
Pablo Iglesias i Mallorca: el dol socialista de 1925 a través de Bisbal i Jaume
El 9 de desembre de 1925 moria a Madrid Pablo Iglesias Posse, fundador del PSOE, de la UGT i del diari El Socialista. La seva desaparició física va generar un impacte profund arreu de l’Estat, especialment entre les organitzacions obreres, que el consideraven el referent moral i polític de tota una generació. A Mallorca, la resposta no es va fer esperar. El setmanari socialista El Obrero Balear, publicat a Palma, li va dedicar un número monogràfic en data 18 de desembre de 1925, amb cartes, articles, necrològiques i reflexions de destacats militants i dirigents de l’illa. MIRA AQUÍ EL OBRERO BALEAR DE 1925.
Entre aquestes veus hi destaquen dues de fonamentals: Llorenç Bisbal Barceló i Alexandre Jaume Roselló, membres del Comitè Nacional del PSOE per les Balears i figures clau del socialisme insular durant les primeres dècades del segle XX. Les seves contribucions a aquell número especial representen no només un homenatge íntim i polític a Pablo Iglesias, sinó també un retrat precís del moment en què el moviment obrer mallorquí s’estava consolidant com a força organitzada.
Llorenç Bisbal: “Descansa, Pablo Iglesias, descansa”
L’article signat per Llorenç Bisbal, titulat Pablo Iglesias. ¡No quería vivir muerto!, és un homenatge profundament emocional. Bisbal reconeix que la mort d’Iglesias li ha provocat un dolor tan intens que “el alma se nos ha roto en pedazos”. A través d’un relat carregat d’admiració personal, presenta la figura d’Iglesias com una mena de guia moral, algú que “nos inspiraba a todos, nos enseñaba y educaba en la lucha noble de las ideas”.
El record esdevé més íntim quan Bisbal explica la seva correspondència amb Iglesias. L’havia conegut en persona feia tres anys i l’impressionà veure’l “recostado en la cama, tan enfermo, que me pareció un cadáver con vida y gran lucidez mental”. Iglesias llegia tots els números d’El Obrero Balear i acostumava a escriure cartes plenes de consells. En una d’aquestes, datada l’1 de desembre de 1924, i després que Bisbal li demanàs que descansàs, Iglesias li contestà: “Yo descansaré cuando muera. Antes no puedo hacerlo. Sería vivir muerto”.
La frase va quedar gravada en la memòria del dirigent mallorquí i dona títol al seu article. Bisbal entén que Iglesias no volia una vida desvinculada de la lluita social, i per això conclou que “ya has muerto, descansa en tu fría tumba, mientras nosotros te lloramos… Descansa Pablo Iglesias, descansa… Sí, un muerto que vives y vivirás eternamente en el alma de los trabajadores irredentos”.
El text també serveix per defensar la cultura popular. Davant les veus que menystenien Iglesias per la seva manca d’estudis formals, Bisbal respon: “¿Escasa cultura un hombre que ha sido el verdadero preceptor social de las masas, el que las ha educado societaria y políticamente…?”. I afegeix que cap “sabio” no ha fet sentir el desig de saber “a las masas ignorantes y trabajadoras” com ho havia aconseguit ell, a través d’un sistema senzill i pràctic.
Alexandre Jaume: un retrat polític del líder
L’article d’Alexandre Jaume, titulat En la muerte de Pablo Iglesias, és més analític i polític. Jaume considera que Iglesias ocupa un lloc equivalent al de figures com Salmerón o Pi i Margall, malgrat no haver pogut tenir accés a la mateixa formació acadèmica. Segons ell, “el valor político más alto que ha desfilado en estos tiempos por el escenario de la vida pública”, no per la seva eloqüència, sinó per la “austeridad inmaculada” i el “ideal que sustentaba”.
Un dels fragments més colpidors del seu text descriu amb claredat la trajectòria vital d’Iglesias: “El proceso de su vida ha sido un proceso de lucha y de dolor. Conoció el hospicio, la cárcel y las persecuciones, y los procesos judiciales le persiguieron despiadadamente. Su noble frente fué aureolada por la calumnia y la difamación”.
També subratlla la seva perseverança, fins i tot durant la malaltia: “Durante su lecho de dolor iba escribiendo sus artículos tan plenos de optimismo… y desde ese mismo lecho seguía todo el movimiento socialista español e internacional en sus más pequeños detalles”.
Jaume recorda una anècdota personal: després d’haver publicat un article on apuntava que la monarquia podia revifar si sabia renovar-se, Iglesias li replicà en una carta enviada a Bisbal: “comentó y combatió mi optimismo”. Aquest episodi l’impressionà profundament, no només perquè Iglesias el llegia i hi reflexionava, sinó perquè, malgrat el seu estat, continuava discutint ideològicament les estratègies del moviment.
L’article conclou amb una reflexió que apel·la a transformar el dol en acció col·lectiva i a continuar la lluita inspirant-se en la trajectòria d’Iglesias, sense quedar paralitzats per la tristesa.
Els autors: dues veus fonamentals del socialisme illenc
La significació d’aquests dos textos guanya encara més valor si es té en compte qui eren els seus autors.
Llorenç Bisbal (1876–1935), nascut a Alcúdia i establert a Palma, fou sabater, sindicalista i dirigent històric de la UGT. Fundador de la Federació de Societats Obreres de Palma, director d’El Obrero Balear i primer batle republicà de Palma el 1931, va ser també el primer secretari general de la UGT de Balears. Conegué personalment Pablo Iglesias i mantingué una relació epistolar continuada amb ell. Representa la figura del militant forjat en la lluita obrera directa, compromès amb l’organització i la pedagogia política.
Alexandre Jaume (1879–1937), nascut a Montevideo i vinculat a Palma des de ben jove, era advocat i intel·lectual, amb formació a Barcelona, València, Madrid, Roma i París. Va passar del liberalisme al socialisme el 1919 i esdevingué una figura central en el pensament polític de l’esquerra mallorquina. Va dirigir El Obrero Balear, va ser batle interí el 14 d’abril de 1931 i diputat socialista a Corts durant la Segona República. El 1936 fou empresonat pels revoltats i afusellat al cementeri de Palma el febrer de 1937.
Un document clau per entendre la cultura socialista de l’època
Els articles de Llorenç Bisbal i Alexandre Jaume, publicats el 18 de desembre de 1925 al número especial de El Obrero Balear, constitueixen un testimoni històric de gran valor. A través d’ells es pot resseguir:
– La manera com el moviment obrer mallorquí conceptualitzava la figura d’Iglesias – El paper de la premsa obrera com a espai d’educació política – El pas de la devoció emocional al compromís militant – L’articulació entre vida personal, ideologia i acció col·lectiva
Més enllà de la crònica del dol, els textos deixen constància d’una ètica de combat, d’una fe profunda en la transformació social i d’un vincle directe entre Mallorca i el socialisme espanyol del primer terç del segle XX.
RTVE recupera la figura de Pablo Iglesias en un documental
RTVE ha estrenat avui un nou capítol de Documentos RNE dedicat a Pablo Iglesias Posse, coincidint amb el centenari de la seva mort. El programa revisa en profunditat la trajectòria del fundador del Partit Socialista Obrer Espanyol i de la Unió General de Treballadors, i situa el seu llegat dins el naixement del moviment obrer organitzat a l’Estat. La peça sonora recupera testimonis especialitzats i materials del fons documental de RTVE per aproximar-se, amb rigor, a un dels actors centrals de la història del socialisme.
El context d’un recorregut vital marcat pel treball i l’organització
El documental recorda com Iglesias, nascut a Ferrol, va arribar a Madrid després de quedar orfe de pare. Al seu pas pel hospici de San Fernando es va formar com a tipògraf, un ofici que el portaria a integrar-se ben aviat en el món laboral. La seva experiència com a infant obrer, en unes condicions dures i precàries, el va situar a l’epicentre de la presa de consciència col·lectiva que caracteritzaria les primeres dècades del moviment obrer modern.
L’Associació de l’Art d’Imprimir es convertiria en el seu primer espai d’organització, i n’arribaria a ser president. Aquest nucli sindical va ser el punt de partida del futur Partit Obrer —que posteriorment adoptaria el nom de Partit Socialista Obrer Espanyol— fundat juntament amb una vintena de treballadors. A partir d’aquí vindrien altres fites: la creació del diari El Socialista, la constitució de la UGT, la inauguració de la primera Casa del Pueblo i, finalment, la seva entrada al Congrés dels Diputats l’any 1910.
Un funeral convertit en afirmació col·lectiva
El 13 de desembre de 1925, milers de treballadors van acompanyar el fèretre d’Iglesias des de les seus obreres fins al cementeri civil de Madrid. Segons la premsa de l’època, la mobilització va ser la més nombrosa viscuda fins aleshores a la ciutat. El documental presenta aquest funeral multitudinari com a expressió del paper central que havia assumit Iglesias en la configuració del socialisme espanyol i de la seva projecció entre les classes treballadores.
Veus expertes i arxius que completen el relat
El guió, obra de Juan Ballesteros, compta amb el disseny sonor de Miguel Ángel Coleto i amb la participació de diversos especialistes. Joan Serrallonga, catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, contextualitza les arrels i desenvolupaments del moviment obrer. Gustavo Vidal, autor d’una biografia d’Iglesias, aporta elements d’interpretació sobre la seva figura política. També hi intervé María Luisa Carcedo, presidenta de la Fundació Pablo Iglesias, que identifica el llegat històric del fundador i la seva vigència institucional.
La peça inclou, a més, fragments de documents sonors del propi Iglesias i d’altres dirigents socialistes conservats a l’Arxiu RTVE, així com dramatitzacions de textos escrits pel fundador, interpretats pel actor Víctor Clavijo.
Un material de referència per entendre la tradició socialista
Amb aquest nou documental, Documentos RNE ofereix una mirada documentada i accessible sobre la trajectòria personal, sindical i política de Pablo Iglesias. A través de fonts primàries, recerca històrica i memòria sonora, RTVE contribueix a reforçar la difusió del llegat socialista en un moment de commemoració del seu centenari.
Etiam magna arcu, ullamcorper ut pulvinar et, ornare sit amet ligula. Aliquam vitae bibendum lorem. Cras id dui lectus. Pellentesque nec felis tristique urna lacinia sollicitudin ac ac ex. Maecenas mattis faucibus condimentum. Curabitur imperdiet felis at est posuere bibendum. Sed quis nulla tellus.
