Blog – Full Width

Un nou temps per a la dependència

Hi ha decisions polítiques que s’entenen millor quan deixam de mirar el BOE i miram dins una casa.

Una dona de setanta anys que cuida el seu home. Una filla que surt de la feina i comença una segona jornada amb sa mare. Una treballadora que redueix la jornada perquè qualcú ha d’acompanyar son pare al metge. Una família que fa números per saber si pot pagar unes hores d’ajuda. I una persona que necessita suport per dutxar-se, sortir al carrer o simplement continuar vivint a ca seva.

D’això parla realment la dependència.

I per això la reforma aprovada aquest setembre al Congrés dels Diputats és molt més que una modificació legislativa. Parla de quin país volem ser quan envellim o quan deixam de poder fer tots sols allò que havíem fet tota la vida. Però també parla de política, de prioritats i de què fan els governs quan han de decidir on posen els recursos públics.

Convé recordar-ho perquè de vegades sembla que els grans avanços socials simplement passen. I no. Darrere hi ha decisions polítiques.

L’any 2006 un govern socialista va aprovar la Llei de dependència i va incorporar un nou dret al nostre Estat del benestar. Fins aleshores, quan una persona perdia autonomia, la resposta depenia en gran mesura dels recursos econòmics de la família i de la disponibilitat d’algú per cuidar.

I aquest “algú” tenia, gairebé sempre, nom de dona.

Mares, filles, esposes, germanes. Dones que han cuidat durant anys sense sou, moltes vegades renunciant a una feina o reduint la seva jornada i, per tant, els seus ingressos i les seves pensions futures. Durant massa temps hem anomenat amor, obligació familiar o simplement normalitat a una feina imprescindible per sostenir la vida.

La Llei de dependència va començar a canviar aquesta lògica: les cures deixaven de ser un assumpte que cada família havia de resoldre com pogués i passaven a ser també una responsabilitat pública.

Aquell dret, però, no ha tengut un camí fàcil. Quan el Partit Popular va arribar al Govern d’Espanya, la dependència va patir les retallades. El 2012 es va suspendre el nivell acordat de finançament estatal, que no es recuperaria fins al 2021.

I retallar en dependència no esborra la necessitat de les cures. Algú continua havent d’ajudar aquella persona a aixecar-se, menjar, rentar-se o anar al metge. Les retallades simplement traslladen aquesta responsabilitat de l’Estat a les famílies i, dins les famílies, massa sovint a les dones.

Amb els governs progressistes s’ha fet el camí contrari: recuperar finançament, incrementar recursos i ara, vint anys després de l’aprovació de la primera llei, tornar a ampliar drets.

La reforma arriba acompanyada de més de 6.200 milions d’euros addicionals per als anys 2026 i 2027. L’any que ve l’Estat invertirà en dependència pràcticament el doble que el 2025 i la seva aportació arribarà al 50% del finançament públic del sistema.

Un pressupost és una declaració de prioritats. Aquests doblers són ajuda a domicili, professionals, assistents personals, centres de dia, menys espera i famílies que poden respirar. I són també dones que poden deixar de ser l’única xarxa que sosté una situació de dependència.

La reforma, a més, actualitza la manera d’entendre les cures. Reforça l’atenció en el propi entorn, l’assistència personal, els productes de suport i les adaptacions de l’habitatge; reconeix millor el dret de les persones a decidir on i amb qui volen viure i redueix burocràcia. Amb el grau I de dependència es reconeixerà automàticament un 33% de discapacitat, i amb els graus II i III, un 65%.

Són canvis que comparteixen una mateixa idea: una persona dependent no deixa de tenir projecte de vida ni capacitat per decidir sobre ella.

I arribats aquí convé mirar cap a les Illes Balears, perquè hi ha una contradicció política difícil d’explicar.

Durant aquesta legislatura Marga Prohens i el seu Govern han denunciat una vegada i una altra que l’Estat no aportava prou doblers per finançar la dependència a les Illes Balears. Ho han convertit en argument polític contra el Govern d’Espanya. Ara el Govern progressista de l’Estat respon precisament amb allò que reclamaven: més de 6.200 milions addicionals i el compromís d’arribar al 50% del finançament públic del sistema.

I què va fer el Partit Popular quan aquesta reforma es va votar al Congrés? Es va abstenir. Vox hi va votar en contra.

És difícil trobar un exemple més clar de la distància entre el discurs i els fets. A Balears reclamen més finançament i responsabilitzen Madrid de les mancances del sistema; quan un govern progressista posa els recursos damunt la taula per corregir-les, el seu partit no dona suport a la reforma.

Ara Prohens tendrà els recursos que reclamava. I, per tant, també tendrà menys excuses. La responsabilitat del Govern balear és convertir aquests doblers en més professionals, més serveis, més atenció domiciliària i menys espera. Les famílies que necessiten una prestació de dependència no viuen de declaracions ni de confrontacions entre administracions. Necessiten que els drets arribin a temps.

I això també explica per què importa qui governa.

Fa vint anys un govern socialista va decidir que la dependència havia de deixar de ser un problema que cada família resolgués com pogués i havia de convertir-se en un dret de ciutadania. Després vengueren les retallades. Amb els governs progressistes es va recuperar el finançament i ara s’amplia aquell dret i s’hi posen més recursos.

No és una qüestió menor ni una simple successió de governs. Són models diferents sobre què ha de fer l’Estat davant les necessitats de les persones.

I aquesta és, per a mi, la qüestió de fons. Durant massa temps hem organitzat les cures confiant que sempre hi hauria una dona disponible per assumir-les. Construir un sistema públic de dependència també significa rompre amb aquesta idea.

Cuidar forma part dels afectes, però garantir que ningú hagi de renunciar a la seva vida per poder cuidar, i que ningú quedi desatès perquè la seva família no pot fer-ho, és una responsabilitat col·lectiva.

I això també és política.

PEDRO SÁNCHEZ EN LA EVOLUCIÓNRECIENTE DEL PSOE

La elección de Pedro Sánchez como secretario general del PSOE en 2014 se produjo en
un momento de necesidad de renovación interna. Tras años marcados por la crisis
económica y el desgaste institucional, el partido afrontaba el reto de redefinir su proyecto
político y reconectar con una parte de la sociedad que comenzaba a mostrar signos de
desafección.

No era, sin embargo, la primera vez que el socialismo español se enfrentaba a un proceso
de transformación profunda. Ya en el Congreso de Suresnes, el partido vivió una
reconfiguración decisiva que marcaria su evolución posterior. Aquel episodio supuso no
solo un relevo generacional, sino también una adaptación a un contexto político
cambiante. En este sentido, los momentos de crisis han sido, históricamente, también
momentos de redefinición y de reconfiguración en torno a nuevos liderazgos.

En este marco, la llegada de Sánchez a la dirección del partido puede interpretarse como
parte de esa tradición de renovación. Su perfil, vinculado a una nueva generación política,
respondía a la necesidad de proyectar una imagen distinta en un contexto marcado por la
aparición de nuevos actores y por una creciente fragmentación del sistema político.

Uno de los episodios más significativos de su trayectoria se produjo en 2016, durante el
debate interno sobre la investidura de Mariano Rajoy. La negativa de Pedro Sánchez a
facilitar un gobierno del Partido Popular, sintetizada en el conocido “No es No”,
evidenció la existencia de una profunda división interna en el PSOE. Su posterior
dimisión como secretario general marcó uno de los momentos más tensos de la historia
reciente del partido.

Lejos de suponer el final de su trayectoria política, aquel episodio abrió una nueva etapa.
El proceso de primarias que culminó con su regreso a la secretaría general reflejó una
reconfiguración del equilibrio interno y puso de manifiesto el peso de la militancia en la
toma de decisiones. Este retorno consolidó un liderazgo que, desde entonces, ha estado
marcado por su capacidad de adaptación a contextos complejos.

En los años posteriores, el liderazgo de Sánchez se ha desarrollado en un escenario
caracterizado por la polarización política, la transformación de los canales de
comunicación y la necesidad de gestionar una crisis de gran alcance, como la pandemia
del COVID-19 en 2020 o un entorno internacional especialmente inestable. En este
contexto, su estrategia política ha combinado la acción institucional con una creciente
presencia en espacios de comunicación directa con la ciudadanía a través de las nuevas
plataformas.

La trayectoria reciente del PSOE confirma una constante en su historia: los procesos de
crisis interna han sido, a menudo, el punto de partida de nuevas etapas. En este recorrido,
el liderazgo de Pedro Sánchez se inscribe como una fase más de una organización política
acostumbrada a reinventarse sin perder su papel central en el sistema democrático
español.

En el ámbito territorial, esta misma lógica de adaptación y consolidación puede
observarse en liderazgos como el de Francina Armengol, donde la gestión institucional
ha combinado estabilidad política y capacidad de respuesta a contextos cambiantes.
Como militante desde 2001, esta evolución se observa con la presencia de quien ha vivido
desde dentro las distintas etapas del partido y entiende que su fortaleza ha residido en esa
capacidad de adaptación sin renunciar a sus principios esenciales. Una trayectoria en la
que, especialmente en los momentos de dificultad, el partido ha demostrado su capacidad
de cohesión interna.

El trànsit des de l’aristocràcia de l’esperit de Nietzsche al compromís cívic i ètic de Gabriel Alomar

Portada d’El sorbo del heroísmo publicada el 7 d’abril de 1923 a la popular col·lecció La Novela Semanal.

Tal volta la faceta més desconeguda de Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, 1873-El Caire, 1941) com a escriptor és la de novel·lista. Reconegut com a polític, poeta, assagista o crític literari també dedicà les seves capacitats a escriure algunes obres narratives. Entre elles hi trobam El sorbo del heroísmo publicada el 1923, el mateix any en que participà juntament amb Rafel Campalans i Puig, Joan Comorera i Soler o Manuel Serra i Moret en la fundació d’Unió Socialista de Catalunya (USC), apareguda a partir d’una escissió catalana del PSOE, on hi confluirien catalanistes liberals, socialistes o sindicalistes, i del qual Alomar n’esdevindria president. No diferia gaire en la política i reivindicacions del PSOE però sí que, des del reformisme, cercava una sensibilització cap a la problemàtica social catalana i es mostrava partidari al dret de l’autodeterminació.

Aquesta obra, El sorbo del heroísmo, apareguda el 7 d’abril de 1923, dins la col·lecció La Novela Semanal (III any, núm. 91) editada per les Publicaciones de Prensa Gráfica, molt popular a l’època, que a més editava revistes com La Esfera, Nuevo Mundo, Elegancias o Mundo Gráfico, no es tracta d’una novel·la en si, sinó de quatre narracions breus, El sorbo del heroísmo, Flor de olvido, Caballería bárbara i Los últimos días de Ben-Kaddor, que presenten un element comú i de reflexió continuada, l’actuació heroica d’algun dels seus personatges.

Més que a viure l’acció de cada un dels protagonistes (Alejo, Juana, un revolucionari cubà o Ibrahim Ben-Kaddor) de cada una de les quatre històries Gabriel Alomar convida al lector a reflexionar sobre la presa de decisions que cada un d’ells ha de portar a terme en determinats moments de la seva vida, tot utilitzant un llenguatge acurat i una prosa simbòlica.

Al conjunt d’aquests quatre narracions s’hi perfila una influència del corrent modernista que, a més, serà present a la vida d’Alomar en molts altres àmbits, i de la idea de l’aristocràcia de l’esperit que havia desenvolupat el filòsof alemany Friedrich Nietzsche (Röcken bei Lützen, 1844-Weimar, 1900). Segons aquella idea, lluny de capacitats heretades per qüestions polítiques, familiars, culturals o de classe social, només algunes persones, per la seva intel·ligència, espiritualitat, sensibilitat o moralitat, estaven capacitades per viure d’una determinada manera o de portar a terme accions elevades i transcendents. D’alguna forma aquestes, més que una classe social, són l’estament de la societat d’esperit elevat i els que crearan les veritats a partir dels seus conceptes i accions. És, sí més no, la idea d’aristocràcia grega de la que el propi Nietzsche se’n sent hereu i des d’on sorgeix la genealogia de la moral on el filòsof alemany recerca els requisits psicològics de certs valors morals presents en la societat i en l’individu.

Així, Gabriel Alomar en cada una de les quatre narracions d’El sorbo del heroísmo mostra accions heroiques que defugen de la intencionalitat de produir grans canvis a nivell global o de produir efectes que canviaran el món, ans al contrari. Les accions que apareixen a l’obra són fruit de decisions personals, individuals, i que quedaran a l’àmbit pràcticament privat, sense cap tipus de ressò social, gratitud o reconeixements però fetes des de la consciència ètica, moral o de supervivència de cada un.

Són simples glops d’heroisme, moments puntuals, de vegades casi espontanis, d’aquí el concepte del sorbo del títol, que són molt lluny de la idea que el propi Gabriel Alomar desenvoluparà posteriorment en la seva acció política i vital quan esdevé un activista del compromís cívic i ètic basat en els ideals de fraternitat i cooperació i que el durien a actuar, des d’un pensament democràtic i socialista, des de la responsabilitat pública i enfocant-se cap el treball pel bé comú.