Blog – Full Width | Fundació Gabriel Alomar

abr. 01, 2026

per Pau Tomàs Ramis

El trànsit des de l’aristocràcia de l’esperit de Nietzsche al compromís cívic i ètic de Gabriel Alomar

Portada d’El sorbo del heroísmo publicada el 7 d’abril de 1923 a la popular col·lecció La Novela Semanal.

Tal volta la faceta més desconeguda de Gabriel Alomar i Villalonga (Palma, 1873-El Caire, 1941) com a escriptor és la de novel·lista. Reconegut com a polític, poeta, assagista o crític literari també dedicà les seves capacitats a escriure algunes obres narratives. Entre elles hi trobam El sorbo del heroísmo publicada el 1923, el mateix any en que participà juntament amb Rafel Campalans i Puig, Joan Comorera i Soler o Manuel Serra i Moret en la fundació d’Unió Socialista de Catalunya (USC), apareguda a partir d’una escissió catalana del PSOE, on hi confluirien catalanistes liberals, socialistes o sindicalistes, i del qual Alomar n’esdevindria president. No diferia gaire en la política i reivindicacions del PSOE però sí que, des del reformisme, cercava una sensibilització cap a la problemàtica social catalana i es mostrava partidari al dret de l’autodeterminació.

Aquesta obra, El sorbo del heroísmo, apareguda el 7 d’abril de 1923, dins la col·lecció La Novela Semanal (III any, núm. 91) editada per les Publicaciones de Prensa Gráfica, molt popular a l’època, que a més editava revistes com La Esfera, Nuevo Mundo, Elegancias o Mundo Gráfico, no es tracta d’una novel·la en si, sinó de quatre narracions breus, El sorbo del heroísmo, Flor de olvido, Caballería bárbara i Los últimos días de Ben-Kaddor, que presenten un element comú i de reflexió continuada, l’actuació heroica d’algun dels seus personatges.

Més que a viure l’acció de cada un dels protagonistes (Alejo, Juana, un revolucionari cubà o Ibrahim Ben-Kaddor) de cada una de les quatre històries Gabriel Alomar convida al lector a reflexionar sobre la presa de decisions que cada un d’ells ha de portar a terme en determinats moments de la seva vida, tot utilitzant un llenguatge acurat i una prosa simbòlica.

Al conjunt d’aquests quatre narracions s’hi perfila una influència del corrent modernista que, a més, serà present a la vida d’Alomar en molts altres àmbits, i de la idea de l’aristocràcia de l’esperit que havia desenvolupat el filòsof alemany Friedrich Nietzsche (Röcken bei Lützen, 1844-Weimar, 1900). Segons aquella idea, lluny de capacitats heretades per qüestions polítiques, familiars, culturals o de classe social, només algunes persones, per la seva intel·ligència, espiritualitat, sensibilitat o moralitat, estaven capacitades per viure d’una determinada manera o de portar a terme accions elevades i transcendents. D’alguna forma aquestes, més que una classe social, són l’estament de la societat d’esperit elevat i els que crearan les veritats a partir dels seus conceptes i accions. És, sí més no, la idea d’aristocràcia grega de la que el propi Nietzsche se’n sent hereu i des d’on sorgeix la genealogia de la moral on el filòsof alemany recerca els requisits psicològics de certs valors morals presents en la societat i en l’individu.

Així, Gabriel Alomar en cada una de les quatre narracions d’El sorbo del heroísmo mostra accions heroiques que defugen de la intencionalitat de produir grans canvis a nivell global o de produir efectes que canviaran el món, ans al contrari. Les accions que apareixen a l’obra són fruit de decisions personals, individuals, i que quedaran a l’àmbit pràcticament privat, sense cap tipus de ressò social, gratitud o reconeixements però fetes des de la consciència ètica, moral o de supervivència de cada un.

Són simples glops d’heroisme, moments puntuals, de vegades casi espontanis, d’aquí el concepte del sorbo del títol, que són molt lluny de la idea que el propi Gabriel Alomar desenvoluparà posteriorment en la seva acció política i vital quan esdevé un activista del compromís cívic i ètic basat en els ideals de fraternitat i cooperació i que el durien a actuar, des d’un pensament democràtic i socialista, des de la responsabilitat pública i enfocant-se cap el treball pel bé comú.

abr. 01, 2026

per Marc Pons

Institucions, dignitat i democràcia: sobre la presidència del Parlament i la seva degradació

La democràcia no és només un sistema de normes. És, sobretot, una cultura política. Una manera d’entendre el poder, d’exercir-lo i de limitar-lo. I en aquest sentit, les institucions no són simples estructures administratives: són espais simbòlics que expressen els valors compartits d’una comunitat política.

El Parlament, com a representació directa de la sobirania popular, és probablement el lloc on aquesta dimensió es fa més visible. No és només una cambra legislativa. És l’escenari on es construeix el debat públic, on es confronten projectes de societat i on es materialitza la pluralitat democràtica. Per això, la seva presidència no és una funció qualsevol. És una magistratura cívica.

Presidir el Parlament implica assumir una responsabilitat que va més enllà de la gestió dels debats o del compliment del reglament. Implica custodiar la dignitat de la institució, garantir la igualtat de les paraules i actuar com a garant d’un ordre democràtic que només es sosté si és percebut com a just i equilibrat. El president no és la veu d’una majoria. És la garantia de totes.

Aquesta exigència no és formal. És profundament política. Perquè la neutralitat institucional no és absència d’ideologia, sinó compromís amb unes regles del joc que permeten que totes les ideologies puguin expressar-se en condicions d’igualtat. Quan aquesta neutralitat es trenca, el Parlament deixa de ser un espai comú i esdevé un instrument de part.

És en aquest punt on la situació actual del Parlament de les Illes Balears adquireix una gravetat que no pot ser menystinguda. No ens trobam davant d’un conflicte polític ordinari, ni davant d’una simple tensió entre grups parlamentaris. El que està en qüestió és la funció mateixa de la presidència i, amb ella, una part essencial de la qualitat democràtica de la institució.

El problema no rau en les idees. En democràcia, les idees —totes— han de poder ser defensades dins el marc de la convivència. Però tampoc no podem ignorar que el perfil ideològic del president del Parlament no és neutre en la manera com exerceix el càrrec.

Ens trobam davant un dirigent situat en coordenades d’extrema dreta, amb posicionaments públics reiterats contraris al feminisme, a les polítiques d’igualtat, a la diversitat afectiva i sexual, i amb discursos que qüestionen consensos bàsics com l’emergència climàtica o els drets reproductius. Aquest marc ideològic no seria, per si sol, objecte de crítica institucional. Tothom té dret a viure com vulgui si ho fa en el marc de la convivència.

El conflicte sorgeix quan, en l’exercici del càrrec de President del Parlament, fa ostentació i proselitisme del seu ideari fins a l’extrem d’avantposar-lo a la institució que representa condicionant així l’exercici de les seves funcions.

I això és, precisament, el que ha succeït de manera reiterada. No parlam d’hipòtesis, sinó de fets. Un president del Parlament imputat que es troba pendent de judici oral per un presumpte delicte d’odi vinculat a actuacions produïdes en l’exercici del càrrec; un president que ha impedit la presència de la bandera LGTBI a la institució que representa, negant el reconeixement institucional a una part de la ciutadania; un president que ha utilitzat actes institucionals, com el discurs del Dia de les Illes Balears, per projectar missatges de caràcter ideològic excloent, fomentant la xenofòbia i allunyats de la funció integradora que hauria de presidir aquest tipus d’intervencions.

Aquests episodis no són anecdòtics. Són expressió d’una manera d’entendre la institució. I és aquí on apareix el veritable problema: quan qui ha d’encarnar la neutralitat institucional projecta les seves conviccions des de la presidència fins al punt d’erosionar aquesta funció d’arbitratge. Quan el càrrec deixa de contenir l’individu i és l’individu qui colonitza el càrrec.

Aquesta inversió de papers no és menor. Té conseqüències profundes. En primer lloc, desfigura la naturalesa de la institució. El president deixa de ser un garant per convertir-se en actor, i amb això es debilita la confiança en la imparcialitat dels procediments. En segon lloc, altera el clima democràtic. Quan la presidència contribueix a la confrontació en lloc de moderar-la, es normalitza una política de la crispació que empobreix el debat públic i deteriora la convivència.

Però hi ha una dimensió encara més rellevant. La democràcia no només es defensa amb lleis, sinó amb límits. Límits que sovint no són escrits, però que són imprescindibles: la contenció en l’exercici del poder, el respecte a l’adversari, la consciència del paper institucional que s’ocupa. Quan aquests límits es travessen, no només es produeix una disfunció institucional; es posa en risc la cultura democràtica mateixa.

En aquest sentit, el que avui es viu al Parlament de les Illes Balears no pot ser interpretat com una simple anomalia conjuntural. És un símptoma. El símptoma d’una manera d’entendre la política que no reconeix la diferència entre governar i dominar, entre representar i imposar, entre exercir el poder i instrumentalitzar-lo.

I aquí és on el pensament progressista té una responsabilitat clara. No es tracta només de criticar conductes concretes, sinó de reivindicar un model institucional. Un model que entén les institucions com a espais de trobada, no de trinxera; com a garanties de pluralisme, no com a eines de confrontació; com a expressions d’una comunitat política que es reconeix en la seva diversitat.

Defensar la dignitat del Parlament és, en el fons, defensar una idea exigent de democràcia. Una democràcia que no es conforma amb la mera aritmètica parlamentària, sinó que exigeix qualitat en les formes, responsabilitat en els comportaments i coherència entre el que es representa i el que es fa.

Per això, la qüestió de la presidència no és accessòria. És central. Perquè en la manera com s’exerceix aquest càrrec es reflecteix —i es condiciona— el conjunt del sistema institucional.

Quan qui ha de garantir la neutralitat no ho fa, quan qui ha de preservar la dignitat la compromet, quan qui ha de representar a tothom actua com a part, la conclusió no pot ser ambigua. No es tracta d’una discrepància. Es tracta d’una incompatibilitat.

I en democràcia, les incompatibilitats institucionals no es gestionen amb resignació. Es resolen amb responsabilitat.

març 25, 2026

per Cosme Bonet

L’Orfeó Proletari i La Balanguera.

El juliol de 1936 es podia sentir la melodia de La Balanguera pels carrers de Palma, faltava molt poc perquè s’iniciàs la tragèdia que destruiria aquell món i marcaria les futures generacions del país, però en aquell moment, aquell estiu, un insigne ciutadà palmesà escrivia: “nuestro coro canta las estrofas de La Balanguera, una de las mejores poesías de Alcover, admirablemente musicada.” Qui signava aquestes paraules era Alexandre Jaume, al darrer número que sortiria de El Obrero Balear, “Defensor de la clase obrera”, en el seu any XXXVII, el 17 de juliol de 1936. L’exdiputat socialista continuava relatant les melodies que estava assajant l’Orfeó Proletari: “El del triste y sentimental de L’Emigrat me llegó al alma. Canto perfecto, ajuste irreprochable, sin un solo desentono”. Concloïa amb eufòria: “El Orfeón Proletario será, en breve el mejor Orfeón de Mallorca.” Malhauadament, els cants dels obrers i els repertoris en català, ben aviat serien silenciats pel cop d’estat feixista.

Alexandre Jaume contava que era una nit calorosa, asfixiant, i que a proposta de Jaume Garcia anaren fins a la Casa del Poble a sentir com assajava aquell Orfeó, creat un any abans. El Obrero Balear de 30 d’agost de 1935 havia relatat la presentació de l’Orfeó Proletari, el 24 d’agost de 1935, a un saló d’actes ple, amb nombrosa assistència de dones (fet que sorprèn al redactor del setmanari socialista), es presentava la nova agrupació musical, camises i bruses blanques amb un estel de cinc puntes vermell brodat sobre el pit, saludant al públic amb el puny en alt. Ignasi Ferretjans dirigí unes paraules de presentació i a continuació feren solemne entrega de l’Estendard de l’Orfeó, del que fou “madrina” Maria Plaza (esposa d’Andreu Crespí Salom), acompanyada del propi Alexandre Jaume, el color que llueix és el vermell, amb una inscripció: “Orfeón Proletario de la Casa del Pueblo”, rodejant una lira i un estel de cinc puntes, disseny de Vicenç Torres. Se li col·loca la primera corbata de l’Estendard, obsequi d’Alexandre Jaume i amb la inscripció:” Alejandro Jaume, en obsequio al Orfeón Proletario.”

El primer director fou Jacint Torrandell, que dirigí el cant que donà inici a la trajectòria d’aquell Orfeó: Salut als cantors. Seguiren, sempre segons El Obrero Balear, “Muntanyes Pirenaiques” i tot seguit “La Internacional”, que el públic seguí dempeus i amb el puny alçat. L’Orfeó hagué d’oferir una nova cançó, en aquest cas la “Marsellesa de la Paz”. Altres actuacions musicals completaren aquella vetllada tan significada.

Durant l’any següent l’Orfeó Proletari guanyà protagonisme, però també fou objecte d’un dels episodis més dolorosos d’aquells temps, ja que un bomba llençada a la Casa del Poble per elements de Falange Española, causà sis ferits entre els cantaires, que estaven reunits allà per assajar, entre ells un infant d’un any i el director, Jaume Dalmau, tot i que la víctima més greu fou Reyes Díaz, amb una ferida al cap que va haver de ser intervinguda, esposa del militant de Joventuts Socialistes Miquel Rigo. Va ser aquest mateix qui el 1986, a una entrevista amb Llorenç Capellà, contava el seu pas per l’Orfeó Proletari, explicant el repertori que interpretaven com l’Emigrant, Salut Cantors, La Internacional o La Balanguera, de la que assegurava a l’entrevista que “ja s’identificava com a himne de la mallorquinitat.”

Gairebé un any després de la seva presentació, Alexandre Jaume s’emocionava al sentir el cant de “La Balanguera” i animava des de les pàgines de El Obrero Balear: “Hay que agotar nuestros cantos vernáculos, algunos de ellos sumamente bellos. A través de ellos se proyecta el alma de Mallorca.” A través de la música de l’Orfeó l’antic diputat constituent voldria despertar l’esperit de Mallorca i anima a recórrer els pobles de l’illa, deixant sentir a tots ells les cançons mallorquines. Lligava aquest despertar amb la futura aprovació d’un Estatut (“Mallorca sin las trabas que la ahogan, con la libertad que constitucionalmente podria aconseguir, sería un emporio de riqueza. Para alcanzar eses fin necesitamos antes crear el ambiente propicio.”).

L’Orfeó Proletari havia de representar Mallorca a l’Olimpíada Popular de Barcelona, era un més dels set orfeons que mallorquins embarcaven hores abans del cop d’estat del 18 de juliol cap a la ciutat comtal, fugint, sense saber-ho, de la brutal repressió que els militars i elements feixistes iniciarien dies després a l’illa dels grans cementiris sota la lluna. Els somnis de Jaume de despertar l’esperit de Mallorca a través de la música de l’Orfeó Proletari i el seu repertori mallorquí hauria d’esperar anys i la mort del dictador, mentre, els versos d’Alcover amb música d’Amadeu Vives sobreviurien a la llarga nit del franquisme, sobreviurien a la prohibició d’emprar la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i esdevindrien un símbol, fins al punt de ser declarada oficialment, el 1996, himne de Mallorca. La Balanguera segueix representant l’ànima mallorquina, així ho sentim, 90 anys després, igual que ho sentí Alexandre Jaume.

febr. 18, 2026

per Marc Pons

Obrir pensament, reforçar democràcia

Vivim temps convulsos marcats per profundes transformacions socials, polítiques i culturals. Moments històrics en què la velocitat dels canvis genera incerteses, en què la veritat sovint es veu desdibuixada per la desinformació i on els consensos democràtics construïts durant dècades resisteixen enfront envestides cada vegada majors. No es tracta només d’un procés espontani o inevitable. Les transformacions que estam vivint responen també a una ofensiva ideològica global impulsada per una onada reaccionària que combina postulats ultradretans amb dinàmiques neoliberals, i que compta amb potents suports econòmics, mediàtics i tecnològics.

Aquesta onada promou models socials més desiguals, qüestiona el paper de l’Estat com a garant de drets i debilita el multilateralisme com a instrument per afrontar els grans reptes globals. Al mateix temps, intenta desacreditar la necessitat de polítiques públiques valentes davant la crisi climàtica, promou discursos que criminalitzen o simplifiquen el fenomen migratori i impulsa plantejaments que cerquen reduir el paper dels serveis públics i dels mecanismes de redistribució social. Tot plegat respon a una visió ideològica que pretén substituir la cooperació per la competència sense escrúpols i la solidaritat per l’individualisme més egoista.

La utilització massiva d’eines de comunicació digital, sovint orientades a amplificar la polarització i la desinformació, forma part d’aquesta estratègia cultural i política. No només es tracta de disputar el poder institucional, sinó de redefinir els marcs mentals i els valors sobre els quals es construeixen les societats democràtiques. Davant aquest escenari, el pensament progressista necessita reforçar la seva capacitat d’anàlisi, generar alternatives i construir relats convincents que afavoreixin l’enfortiment de societats basades en la justícia social, la sostenibilitat i la convivència democràtica.

És precisament en aquest context que la Fundació Gabriel Alomar vol reforçar el seu paper com a espai de reflexió, debat i generació de pensament progressista. La figura de Gabriel Alomar ens recorda que la transformació social no és possible sense una base cultural i intel·lectual sòlida. El seu pensament, profundament humanista, federalista i modernitzador, va situar la cultura i el coneixement com a eines imprescindibles per avançar cap a societats més lliures i més justes.

Iniciem així una nova etapa de la Fundació, orientada a reforçar el seu paper com a espai de pensament crític i de construcció de cultura democràtica. Una nova etapa que ha de construir-se sobre tres grans pilars que alhora que defineixen una línia d’actuació, també profunditzen en una manera d’entendre el compromís progressista amb la societat illenca.

El primer pilar és situar la ciutadania en el centre del pensament polític i social. La socialdemocràcia només és transformadora quan connecta amb les inquietuds, els conflictes i les aspiracions reals de la gent. En un moment en què determinats corrents ideològics intenten convertir la política en un exercici de confrontació emocional i simplificació del debat públic, la Fundació vol reivindicar el valor del coneixement, del contrast d’idees i de la deliberació col·lectiva. Això implica generar espais oberts de reflexió sobre qüestions que interpel·len directament la ciutadania: l’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, l’impacte social de la transformació tecnològica, la cohesió social o el futur de l’estat del benestar. La voluntat és impulsar cicles de debat oberts, fòrums participatius, tallers de formació cívica i activitats divulgatives que contribueixin a reforçar el pensament crític i la cultura democràtica.

El segon pilar és construir un pensament progressista arrelat al territori i capaç d’integrar la pluralitat insular de les Illes Balears. El progrés social només pot ser sòlid si reconeix les realitats diverses que configuren el nostre territori illenc. Davant dinàmiques econòmiques i socials que sovint accentuen desequilibris territorials, la Fundació vol contribuir a vertebrar un relat progressista que entengui la insularitat no com una fragmentació, sinó com una riquesa col·lectiva. Això suposa impulsar activitats, espais de debat i projectes de recerca a totes les illes, promoure jornades de reflexió sobre els reptes específics de cada territori —com el model turístic, la sostenibilitat ambiental, l’accés als serveis públics o la preservació de la identitat cultural— i fomentar el diàleg interinsular com a eina de cohesió social i política.

El tercer pilar és convertir la Fundació en un espai de confluència del pensament progressista, obert a la societat civil, al món acadèmic i als moviments socials. En un context global marcat per l’avenç de corrents reaccionàries que pretenen fragmentar la societat i debilitar els espais de consens, la socialdemocràcia necessita construir aliances àmplies basades en el coneixement, la cultura democràtica i la defensa dels drets socials. La Fundació vol actuar com a plataforma de cooperació amb universitats, centres d’estudi, entitats culturals i altres fundacions progressistes, promovent projectes compartits, publicacions col·lectives, seminaris internacionals i espais de pensament que connectin la reflexió local amb els grans debats globals sobre democràcia, justícia social, feminisme, sostenibilitat ambiental o governança internacional.

Aquests tres pilars defineixen una manera d’entendre el paper de la Fundació com a eina al servei d’una societat més justa, cohesionada i democràtica. El pensament socialdemòcrata ha demostrat històricament que el progrés col·lectiu només és possible quan la llibertat es construeix sobre la igualtat d’oportunitats, quan el creixement econòmic es combina amb la justícia social i quan les institucions públiques actuen com a garants dels drets de la ciutadania. En un context global en què determinats corrents ideològics intenten debilitar l’Estat del benestar i erosionar els mecanismes de solidaritat, resulta imprescindible reforçar espais de pensament que defensin i actualitzin el contracte social que sustenta les societats democràtiques.

Des d’aquesta convicció, la Fundació vol contribuir a mobilitzar idees, talent i compromís cívic per afrontar els desafiaments del present amb una clara voluntat transformadora. Es tracta de connectar la reflexió amb l’acció política i social, impulsant iniciatives que ajudin a interpretar els canvis globals i el seu impacte sobre la realitat de les Illes Balears, alhora que es promou una socialdemocràcia capaç de conjugar arrelament territorial, vocació europea i defensa activa dels valors democràtics.

Els moments d’incertesa exigeixen claredat, convicció i capacitat d’impuls col·lectiu. La Fundació Gabriel Alomar vol contribuir a aquest esforç esdevenint un espai de trobada del pensament progressista i un punt de connexió entre cultura, política i societat, obert a totes aquelles persones que vulguin participar en la construcció d’un futur més just, més cohesionador i més lliure.

Perquè, com ens recorda el llegat intel·lectual d’Alomar, el progrés no és mai una conquesta definitiva, sinó una obra col·lectiva que s’ha de defensar i reconstruir cada generació. I és precisament en temps d’incertesa quan el pensament, la cultura i el compromís cívic es converteixen en les eines més poderoses per garantir que la democràcia no només sobrevisqui, sinó que continuï avançant.

Marc Pons
Director de la Fundació Gabriel Alomar.

Jornada analitza a Palma la pau i l'autoritarisme

febr. 04, 2026

per Redacció

Jornada analitza a Palma la pau i l’autoritarisme

La Fundació Gabriel Alomar ha programat per a demà, dijous 5 de febrer, una jornada de debat polític a Palma sota el títol “La pau a l’era dels autoritarismes”. L’acte, que se centrarà en el multilateralisme, els drets humans i l’ordre internacional, comptarà amb la participació destacada de Francina Armengol, secretària general del PSIB-PSOE i presidenta del Congrés dels Diputats.

Aquesta trobada arriba en un moment de canvi global on les estructures internacionals es veuen qüestionades. L’esquerra balear busca analitzar aquest context a l’Espai Francesc Quetglas (actualment Espai IBAVI), situant el focus en la protecció dels drets fonamentals davant la puixança de models autoritaris.

Taula rodona sobre la situació internacional

El nucli de l’acte serà una taula rodona que comptarà amb la presència d’Emilio Doménech “Nanísimo”, periodista i creador de contingut conegut pel seu seguiment de la política nord-americana i col·laborador en diversos programes de televisió. La seva anàlisi sobre els EUA servirà per a desgranar com les derives polítiques exteriors afecten l’ordre establert, un marc que sovint la dreta i l’extrema dreta d’aquí utilitzen per a carregar contra els consensos democràtics.

També hi intervindrà Margalida Capellà, professora titular de dret internacional públic a la UIB, que aportarà la visió tècnica sobre la situació dels drets humans. Davant els qui arremeten contra el dret internacional, l’acadèmica analitzarà les eines per a mantenir la seguretat jurídica global.

Representació institucional i europea

La visió des de la diplomàcia parlamentària anirà a càrrec de Pere Joan Pons, senador per Mallorca i president de l’Assemblea parlamentària de l’OSCE. Pons participarà en el debat aportant la seva experiència en organismes internacionals que sovint són objecte de crítica per part dels sectors més reaccionaris de la política actual.

L’acte serà moderat per Alícia Homs, secretària de Política Internacional del PSIB-PSOE i diputada del Grup S&D al Parlament Europeu. Homs serà l’encarregada de conduir una discussió que posa sobre la taula la necessitat d’un front comú davant les amenaces a la pau internacional.

L’esdeveniment tindrà lloc a les 17.00 hores a la zona de Ca’n Blau, a Palma, organitzat per la Fundació Gabriel Alomar.

Adéu a Carlos Hernández, periodista incòmode i referent en la denúncia dels crims del franquisme

febr. 03, 2026

per Redacció

Adéu a Carlos Hernández, periodista incòmode i referent en la denúncia dels crims del franquisme

La mort del periodista i escriptor Carlos Hernández de Miguel, als 56 anys, suposa una pèrdua rellevant per al periodisme compromès i per la recerca històrica sobre la repressió franquista. Corresponsal de guerra en conflictes com Kosovo, Palestina, l’Afganistan o l’Iraq, Hernández va destacar sempre per una mirada crítica, incòmoda i profundament vinculada a la defensa dels drets humans. Va ser també una veu persistent en la denúncia de l’assassinat del càmera José Couso i de la impunitat dels crims de guerra.

Més enllà del periodisme internacional, una part central de la seva trajectòria va estar dedicada a l’estudi dels camps de concentració del franquisme i de la deportació de republicans espanyols als camps nazis. Amb obres com Los últimos españoles de Mauthausen i els seus treballs posteriors, Hernández va documentar amb rigor la col·laboració activa del règim de Franco amb el nazisme i va contribuir decisivament a trencar dècades de silenci institucional.

Aquest compromís amb la memòria democràtica el dugué també a Mallorca, on el 2019 va presentar el seu llibre sobre els camps de concentració franquistes en un acte públic que va tenir una forta càrrega simbòlica. La presentació comptà amb la participació de Catalina Cladera, Francesc Antich i Cosme Bonet, i, de manera especialment significativa, amb el testimoni de Gabriel Riera Sorell, supervivent de la presó de Ca’n Mir i dels camps de concentració de Mallorca. Aquell acte va unir la recerca històrica amb la veu directa de les víctimes, una constant en la manera d’entendre la memòria per part de Hernández.

Fins al final, Carlos Hernández va mantenir una actitud combativa i lúcida, denunciant les vulneracions de drets humans i posicionant-se amb claredat davant les injustícies del present. La seva mort deixa una obra sòlida i una empremta cívica que transcendeix el periodisme: la d’algú que va entendre la història com una eina per incomodar el poder i per donar veu als qui massa sovint han estat condemnats a l’oblit.

info@gabrielalomar.org

Blog – Full Width