Blog – Full Width

per

Franco fa 50 anys que és mort, però la lluita continua

Franco fa 50 anys que és mort, però la lluita continua
Franco fa 50 anys que és mort, però la lluita continua

Aquest 20 de novembre de 2025 es compleixen 50 anys de la mort de Francisco Franco. Mig segle després del final formal de la dictadura, el franquisme continua sent objecte de debat, de lluita política i d’intervenció institucional. En aquest context, els governs socialistes —i molt especialment el govern d’Espanya presidit per Pedro Sánchez— han estat determinants per impulsar una política pública de memòria que té com a eixos la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició.

Franco fa 50 anys que és mort, però la lluita continua

El compromís socialista amb la veritat

Amb l’aprovació de la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica, l’Estat espanyol ha posat fi a dècades d’inacció o d’enfocaments parcials. En només tres anys, i sota l’impuls directe del govern de Pedro Sánchez, s’han recuperat 8.941 cossos de víctimes del franquisme —prop de la meitat dels 20.000 susceptibles d’exhumació segons dades de la Societat Aranzadi— mitjançant més de 700 actuacions en fosses comunes arreu del país.

Aquestes intervencions formen part del I i II Pla d’Exhumacions (el segon vigent fins a 2028), que ha mobilitzat més de 27 milions d’euros i ha permès finançar actuacions als ajuntaments de Sevilla, Jaén, Huelva, Córdoba, entre d’altres, on es localitzen les fosses més massives del país.

Per garantir la identificació genètica, s’ha creat el Banc Estatal d’ADN, ja operatiu, amb laboratoris homologats, i s’ha engegat una versió digital del Mapa Integrat de Foses en col·laboració amb RTVE, que geolocalitza els llocs d’inhumació i en proporciona informació històrica i audiovisual.

Justícia i reparació: nul·litat de condemnes franquistes

El reconeixement institucional de les víctimes ha estat una altra fita destacada del període. El govern d’Espanya ha emès 1.614 declaracions de reparació i reconeixement personal, que inclouen la nul·litat de les sentències dictades per tribunals d’excepció franquistes i la consideració legal del caràcter il·legal de la dictadura.

També s’han celebrat més de 600 actes públics d’homenatge, i s’ha aprovat l’obtenció de la nacionalitat espanyola per a descendents de persones exiliades i de brigadistes internacionals. El balanç a 31 de juliol de 2025 és de 876.321 sol·licituds, amb un 47 % ja aprovades i més de 237.000 persones inscrites com a noves ciutadanes espanyoles.

Aquestes mesures es complementen amb la creació del Registre Estatal de Víctimes i la publicació de la base de dades dels tribunals militars franquistes, amb més de 430.000 registres incorporats en col·laboració amb el Ministeri de Defensa.

Contra el revisionisme: defensa davant les lleis de “concòrdia”

L’aplicació de la Llei de Memòria Democràtica també ha servit per frenar les iniciatives de regressió impulsades per governs autonòmics del PP i Vox. A Aragó, País Valencià, Cantàbria i Extremadura s’han aprovat lleis que deriven o deroguen les normatives autonòmiques de memòria, amb l’objectiu de buidar-les de contingut o substituir-les per discursos de falsa equidistància. A les Illes Balears, es tramita una proposta similar.

El govern de Pedro Sánchez ha respost interposant recursos d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional, que ha suspès les lleis en qüestió. Les Nacions Unides han advertit que aquestes “lleis de concòrdia” vulneren el dret internacional, i el govern espanyol ha actuat com a garant dels drets de les víctimes.

Educació, cultura i feminisme: construir una memòria crítica

El govern socialista ha situat la memòria al centre del sistema educatiu. Amb la col·laboració de la Fundació CIVES, s’ha iniciat la formació del professorat en matèria de memòria democràtica, s’han creat càtedres a diverses universitats i s’han publicat 25 guies didàctiques per a ús a secundària i batxillerat. També s’han impulsat diàlegs educatius sota el lema “Educar en dictadura vs educar en democràcia”.

S’ha posat especial atenció al paper de les dones: s’han commemorat figures com Clara Campoamor, María Lejárraga i Carmen de Burgos, i s’han realitzat actes de reparació a supervivents del Patronat de Protecció a la Dona. El cicle “Perquè fóreu, som” ha reconegut els moviments feministes durant la Transició.

Pel que fa a la divulgació cultural, s’han finançat més de 500 projectes entre 2020 i 2024 —des de publicacions i exposicions fins a congressos i audiovisuals—. Destaquen exposicions com “La Desbandá 1937”, “El tragaluz democrático” o “Por vuestra libertad y la nuestra”, així com la sèrie de monografies i catàlegs editats pel Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica.

Retirada de símbols i dissolució de fundacions franquistes

En aplicació de la Llei, el govern de Pedro Sánchez ha retirat simbologia franquista d’edificis públics i diplomàtics, ha eliminat honors i títols nobiliaris a figures de la dictadura (33 títols en total), i ha iniciat els tràmits per a la dissolució de la Fundación Nacional Francisco Franco. També s’ha sancionat Falange Española amb una multa per exaltació pública del franquisme i s’ha reformat la Llei d’Associacions per permetre la dissolució d’entitats que enalteixin el cop d’estat de 1936.

L’espai públic com a lloc de memòria

El govern espanyol ha declarat 16 espais com a Llocs de Memòria Democràtica, com el Valle de Cuelgamuros —en procés de resignificació—, Gernika-Lumo, la Desbandá o la Presó de Carabanchel. A més, es treballa amb ajuntaments i comunitats autònomes per senyalitzar espais clau de la repressió i l’exili, també a l’estranger: Ravensbrück, Argelès-sur-Mer, Colliure o Montauban, entre d’altres.

Una política d’Estat gràcies als governs socialistes

Els avenços en matèria de memòria democràtica no són fruit de la inèrcia. Han estat possibles gràcies a la voluntat política dels governs socialistes, que han dotat la llei de recursos, estructura i continuïtat. El govern de Pedro Sánchez ha resistit els intents de sabotatge i ha consolidat una política pública que avui forma part del pacte democràtic. Cinc dècades després de la mort del dictador, la memòria no només es recorda: es protegeix, es difon i es garanteix.

per

Dones amb empenta: 50 anys de democràcia amb nom propi

Dones amb empenta: 50 anys de democràcia amb nom propi
Dones amb empenta: 50 anys de democràcia amb nom propi

La Fundació Gabriel Alomar reivindica el paper actiu de les dones socialistes de les Illes Balears en la construcció del país democràtic que som avui

El 1975 començava a Espanya una nova etapa. Amb la dictadura tocant a la fi, s’obria camí un procés complex, carregat d’esperança, per recuperar les llibertats. El que avui coneixem com a Estat democràtic no va néixer sol: es va construir a través de la implicació directa de milers de persones que, des de l’anonimat o les institucions, varen posar cos i ànima en la transformació del país. Entre elles, moltes dones socialistes de les Illes Balears que —malgrat les dificultats, els obstacles o el silenci que sovint envolta el seu nom— varen contribuir amb empenta i visió a fer possible la democràcia.

Aquest 2025, la Fundació Gabriel Alomar vol fer memòria d’algunes d’aquestes dones que, des de pobles, ciutats, sindicats, aules o càrrecs públics, varen obrir pas. No ho varen tenir fàcil. No hi havia referents, ni espais oberts per a elles, ni tan sols garanties d’igualtat. Però varen entrar, varen parlar, varen decidir. I el país va canviar.

A Eivissa, una catedràtica de Filosofia arribada des de Madrid el 1965 marcava amb la seva manera d’ensenyar generacions d’alumnes. Maria de los Llanos Lozano no es va limitar a fer classes: va assumir responsabilitats polítiques, va ocupar llocs a l’Ajuntament i va deixar una petjada intel·lectual i cívica que encara avui ressona. La seva vida recorda que la cultura i l’educació són formes profundes de transformació democràtica.

A Palma, Marita Frau s’incorporava al PSOE en la clandestinitat, l’any 1975, quan ser dona, jove i socialista era una combinació incòmoda per al règim. Anys després es convertiria en la primera diputada socialista al Parlament de les Illes Balears i dirigiria el Centre d’Estudis Gabriel Alomar, un espai fonamental per recuperar la memòria del socialisme illenc. Varen ser anys intensos, de recollir testimonis, organitzar debats i posar les idees a caminar.

També a Palma, Marta Llompart s’enfrontava a la repressió franquista: detinguda a Madrid el 1976 per la seva tasca com a administrativa del PSOE, la seva militància no es va aturar. Al contrari: va continuar a primera línia des de la UGT i des de l’Ajuntament, on va impulsar mesures de participació ciutadana i millorà serveis públics des de la gestió d’EMAYA.

A Calvià, Felisa Cuenca reivindicava drets laborals quan encara era difícil que una cambrera de pis aixecàs la veu. Ho va fer des del sindicat, des de l’Ajuntament i des de les aules per a adults, alfabetitzant companyes que havien estat excloses de tota formació. Sabia que només amb coneixement i organització es podia fer front als abusos.

A Ciutadella, Maria Bagur imaginava una ciutat més educativa i accessible. Com a regidora, impulsà les primeres escoletes municipals i defensà el territori davant pressions urbanístiques. Quan es va negar a permetre la urbanització de Cala Macarella, un dels promotors li recordà que li podria passar qualsevol cosa. Però ella no va cedir. Ni tan sols quan fou agredida físicament per una senyora de l’alta societat després d’una intervenció al ple. Perquè defensar l’interès general era, per a ella, una convicció profunda.

A Formentera, Encarnación Magaña arribava des del País Valencià amb una herència política familiar i una clara voluntat de canvi. Des de les institucions pitiüses, va liderar àrees de turisme, igualtat i medi ambient. Va defensar el Parc Natural de ses Salines i va apostar per polítiques de serveis socials en una illa encara molt marcada per les desigualtats.

I més enllà del món local, Teresa Riera mostrava que el coneixement i la política poden anar de la mà. Matemàtica, doctora en informàtica, professora universitària i eurodiputada, va posar el seu saber al servei de les institucions. Va presidir el PSIB, va ser una veu activa en política científica europea i va promoure iniciatives per a la igualtat dins del partit i arreu.

Aquestes són només algunes de les moltes dones que han fet possible, des del socialisme, la democràcia que avui coneixem. No varen esperar que les convidassin a participar: varen ocupar l’espai, varen proposar, varen incidir. I ho varen fer amb intel·ligència, convicció i coratge. Amb elles, la democràcia va ser més completa. Amb elles, el futur continua obert.

per

¿Quién es Zohran Mamdani?

¿Quién es Zohran Mamdani?
¿Quién es Zohran Mamdani?

Una vez consumado el paso de promesa electoral a realidad política, quizás es mejor preguntarse ahora qué puede representar la victoria de Mamdani para el futuro de un renqueante Partido Demócrata.

Aunque todos en Nueva York sabían que la carrera política del alcalde Eric Adams estaba acabada, pocos podían imaginar en enero de 2025 que su sucesor sería un chico de 34 años que parecía incapaz por aquel entonces de superar el 1% del voto. Sin embargo, cualquiera que conozca cómo funcionan las elecciones primarias en un país donde siempre hay espacio para la sorpresa sabrá que la improbable victoria del caballo perdedor es allí casi un lugar común. Recuerdo perfectamente lo que ocurrió en las primarias de 2013. En aquella ocasión un desconocido Bill de Blasio se hizo con la candidatura demócrata a la alcaldía ante la incredulidad de todos y el entusiasmo de muchos mientras el resto de los favoritos (Christine Quinn, Anthony Weiner, Bill Thompson) de despeñaban por el desfiladero de la impopularidad, la corrupción o la falta de carisma. Cuando un anciano de 74 años anunció que le plantaría cara a una ex primera dama cuya candidatura había sido ungida por el mismísimo Barack Obama, ¿alguien sabía quién demonios era Bernie Sanders? Tampoco sabía nadie (créanme: yo estaba allí) quién era Alexandria Ocasio-Cortez cuando ésta derrotó a Joe Crowley en las primarias demócratas de 2017. Cuento todo esto porque para mí existe una línea común entre Sanders, Ocasio-Cortez y Mamdani: la de los candidatos que, sin pertenecer a las estructuras del partido, consiguen imponerse en unas primarias gracias a las debilidades de las candidaturas percibidas como oficiales. ¿Podemos decir con rotundidad que nadie daba un duro por Mamdani? No estoy tan seguro.

Zohran Kwame Mamdani (Kampala, 1991) es hijo del politólogo Mahmood Mamdani y de la cineasta Mira Nair. Nacido en Uganda y tras un breve paso por Sudáfrica, Mamdani se trasladó a Nueva York a los siete años después de que su padre consiguiera una plaza como profesor en la Universidad de Columbia. No era la primera vez que un miembro de la familia pisaba territorio estadounidense: su madre había estudiado en Harvard, donde se graduó en 1979, y residió en el país de manera intermitente hasta 1989. Ya en Nueva York, Mamdani cursó la educación primaria en la Bank Street School for Children, un colegio privado de ideología progresista, y la secundaria en la Bronx High School of Science, institución pública que sin embargo cuenta con su propio sistema de admisiones. El dato es importante porque en Estados Unidos el tortuoso camino para acceder a una universidad de cierto prestigio toma la forma de un delirante concurso de méritos que arranca a una edad insultantemente temprana. La trayectoria académica del Mamdani adolescente demuestra dos cosas: que tiene un cierto talento para los estudios y que ese talento se desarrolla en un ecosistema familiar que reconoce el valor de la excelencia. A falta de una etiqueta mejor, los Mamdani pertenecen a lo que algunos en España identifican despectivamente con la izquierda caviar, o radical chic en Estados Unidos. En 2010, y tras ser rechazado en Columbia, Mamdami acaba en Bowdoin College, una pequeña universidad liberal de Maine, donde se gradúa de Estudios Africanos con una tesis sobre Frantz Fanon y Rousseau. Hasta aquí los datos estrictamente biográficos. Tratemos de averiguar ahora quién es Zohran Mamdani políticamente.

En una entrevista con David Remnick, preguntado por el inicio real de su compromiso político, Mamdani cuenta una anécdota curiosa. Recién salido de la universidad y con nula experiencia profesional a sus espaldas, Zohran descubre que puede ganarse la vida trabajando como voluntario para diferentes organizaciones políticas de izquierdas. Finalmente acaba en moveon.org con el convencimiento de haber encontrado su sitio, pero tras descubrir que las condiciones laborales eran más que precarias, él y sus compañeros deciden montar un sindicato, algo que la organización no termina de encajar con deportividad. Poco después uno de sus compañeros es despedido. A partir de aquí nace un desencanto con una manera de entender la política que podríamos resumir de la siguiente manera: hay una parte (una parte importante, no un sector menor) del Partido Demócrata que es claramente incapaz de predicar con el ejemplo. No sorprende por lo tanto que Mamdani acabase engrosando las filas de los Socialistas Democráticos de América. En la misma entrevista, al ser preguntado sobre cuál es la diferencia entre ser un socialista democrático o un miembro más o menos progresista del Partido Demócrata, Mamdani dice lo siguiente: “La diferencia consiste en saber hasta qué punto estás dispuesto a luchar por esas ideas. Hay mucha gente en mi partido que considera que el derecho a una vivienda digna es un derecho fundamental y después en la práctica vemos que esa idea queda relegada a convertirse en un eslogan”. Creo que esta frase resume claramente quién es ideológicamente Zohran Mamdani, hasta qué punto está dispuesto a comprometerse con la ejecución de su agenda política y qué puede representar su victoria en el contexto del futuro inmediato del Partido Demócrata.

Atribuir la victoria de Mamdani a su dominio de las redes sociales constituye un ejercicio de cinismo político poco sutil. Es fácil encontrar ahí a quienes creen que basta con repetir una fórmula para ganar unas elecciones. Pensar que su éxito se debe más a su carisma personal que a su capacidad para articular un mensaje conectado con los problemas reales de sus conciudadanos es una forma burda de infantilizar al electorado. Nadie gana nada desplazando el foco del contenido al continente, como mucho retrasar un debate que el Partido Demócrata va a tener que afrontar más tarde o más temprano. Porque la victoria de Mamdani demuestra varias cosas. La primera, que no necesitas el apoyo del liderazgo del partido para hacerte con la alcaldía de la ciudad más importante del país. La segunda, que existe una creciente desconexión entre la agenda política del establishment demócrata y la base electoral del partido. La tercera, que no se trata única y exclusivamente de resolver el relevo generacional —Bernie Sanders tiene 85 años y Ritchie Torres 38, y ambos se encuentran en rincones ideológicamente opuestos dentro de la misma organización—, sino de articular un programa común que sea capaz de responder a las urgencias de un electorado cada vez más receptivo a los discursos de la extrema derecha ante la desesperante falta de resultados de las administraciones progresistas.

Hablábamos antes del cinismo y no es casualidad que uno de los ejes centrales del debate sucesorio al que nos acabamos de referir esté siendo la batalla entre idealistas y pragmáticos (pido disculpas por la simplificación). El autor Jean-Philippe Kindler arranca su libro “A la mierda la autoestima, dadme lucha de clases” con la siguiente frase: “Cuando alguien reivindica políticamente el derecho a una buena vida para todos, en seguida se le ridiculiza por utópico. […] Difamar —desde posiciones conservadoras— la política de la buena vida como ingenua hasta la estupidez haciendo referencia a una realidad que es, en última instancia, muy compleja, está dando sus frutos: a la izquierda se le da muy bien decir lo que le parece mal y apenas se atreve a hablar de lo que le parece bien, aquello por lo que lucha y por lo que quiere luchar”. ¿Por qué lucha Zorhan Mamdani? El programa es muy sencillo y se puede resumir más o menos de la siguiente manera: una moratoria en la subida del precio de los alquileres, aumentar el parque de vivienda pública, subida del salario mínimo, un servicio de guarderías universal y gratuito, aumento del impuesto de sociedades para financiar la educación, transporte público gratis y supermercados de titularidad pública que ofrezcan artículos de primera necesidad a un precio regulado. Regresemos un momento a la entrevista inicial. Preguntado sobre la viabilidad de todo lo anterior, Mamdani respondió con una moderada indignación: “Si no creyese que todo esto es posible, ¿por qué demonios iba a presentarme a unas elecciones? El problema es que hoy en día muchos nos acusan de utilizar la palabra esperanza como si al hacerlo estuviésemos cometiendo un crimen”. Es evidente que el paternalismo con el que Remnick le lanzó la pregunta justifica de alguna forma la grandilocuencia de la respuesta, pero también hay que ver allí una realidad cada vez más evidente: que hay una nueva generación de demócratas cansados de que se les exija contemporizar con realidades que poco tienen que ver con los intereses de su base electoral. Ahora que Mamdani es el alcalde tendrá que enfrentarse al reto más difícil: trabajar para que esas promesas se materialicen. Porque recordemos que el idealismo, si no va acompañado de resultados, no es más que pura gestualidad.   

 ¿Qué es exactamente lo que tenemos delante? Que nadie piense que la victoria de Zohran, aunque inesperada, ha sido aplastante. Nada más lejos de la verdad. Pensemos en los márgenes que Mamdani sacó a Cuomo en las primarias (12%) y en las municipales (9%). No podemos hablar en ningún caso de una victoria holgada, sobre todo teniendo en cuenta que Andrew Cuomo es en estos momentos una de las personas más odiadas de Nueva York y por lo tanto lo mejor que le ha podido pasar a la candidatura de Mamdani en términos probabilísticos. Lo que anticipa su victoria es una lucha feroz entre el liderazgo actual del partido y una nueva generación de políticos que han entendido que son precisamente las alianzas tradicionales del establishment demócrata lo que explican en parte su progresiva pérdida de apoyo electoral. Escribo esto durante la tercera semana de noviembre. El día 5 los medios progresistas estadounidenses amanecieron anunciando a bombo y platillo la resurrección del Partido Demócrata ante los buenos resultados obtenidos en las elecciones del día anterior, ignorando en muchos casos que los candidatos ganadores eran en su mayoría políticos con un perfil claramente centrista. Solo una semana después, el país ponía fin al cierre de la administración federal después de que 10 senadores demócratas votasen en contra de la posición oficial de su propio partido. Nadie cree que en estas condiciones el portavoz de la oposición en el Senado, Chuck Schumer, pueda mantener el cargo tras las legislativas del año que viene, con independencia de cuál sea el resultado. ¿Virará el Partido Demócrata a la izquierda? Honestamente, no parece que estén por la labor, y eso se debe en parte a que su electorado no deja de enviar señales contradictorias. En Nueva York gana un joven musulmán de 34 años que pertenece a los Socialistas Democráticos de América, mientras que en Virginia lo hace una ex agente de la CIA con una dilatada carrera política. Ahí están las dos almas del partido, ahí la lucha entre idealistas y pragmáticos a la que nos referíamos con anterioridad. ¿Qué pasará? ¿Quién ganará? Es difícil saberlo, pero yo me atrevería a hacer una predicción: más allá de las diferencias ideológicas, parece que el electorado está cada vez más interesado en dar su voto no a quienes muestren una cierta empatía por sus problemas, sino a quienes exhiban una determinación creíble a la hora de ofrecer resultados. Hay una expresión inglesa que podría ser un buen epitafio para el actual liderazgo del Partido Demócrata: I’ll do my best, es decir, lo haré lo mejor que pueda. Ese ha sido el mantra de los progresistas a la hora de responder a las necesidades económicas de su electorado durante la última década. La buena voluntad ya no es suficiente. El mensaje de los votantes en Nueva York es claro: necesitamos propuestas audaces y eficaces y gente dispuesta a poner en riesgo su propio futuro político para llevarlas a cabo. Eso es lo que para mí representa el triunfo de Zohran Mamdani.

per

Records d’un viatge de solidaritat a Galícia després del Prestige

Records d’un viatge de solidaritat a Galícia després del Prestige
Records d’un viatge de solidaritat a Galícia després del Prestige

El desembre del 2002 vaig rebre una telefonada de Presidència:
“El president voldria tenir una reunió amb el conseller i amb tu demà matí, a primera hora.”

L’endemà, Francesc Antich ens explicà que des del Ministeri els havien demanat una col·laboració: o bé enviar ajuda econòmica, o bé equip humà per netejar un tram de la costa gallega afectada pel desastre del Prestige. Aquell mateix matí m’encarregaren de viatjar a la Corunya per veure de primera mà quina de les dues opcions seria més útil per als ajuntaments i les zones afectades.

Aquella va ser la primera de moltes reunions per organitzar i fer el seguiment de la nostra actuació. A la Corunya, en una trobada breu, ens oferiren la possibilitat d’escollir entre diversos ajuntaments de la Costa da Morte on podríem establir el nostre dispositiu.

Després de visitar mitja dotzena de municipis, el que més facilitats oferia —sobretot pel tema dels allotjaments— era Camariñas. Així ho vaig comunicar en tornar a Mallorca, en una nova reunió amb el president. Antich ens encomanà preparar el dispositiu i, com ja era habitual en ell, insistí molt que es preveiés també la participació de voluntaris de Menorca, Eivissa i Formentera a més dels de Mallorca.

Poc abans de Nadal, en una altra reunió, li presentàrem tot el dispositiu. Havíem mantingut trobades amb Salut, amb els bombers del Consell, de Palma i de l’Aeroport, i amb les agrupacions de Protecció Civil.

Organitzàrem un sistema setmanal de relleus amb 50 voluntaris, acompanyats sempre per alguns bombers, un metge, un ATS i membres de Protecció Civil. Tots havien rebut abans una breu formació per preparar-se per a la feina de neteja a la costa.

A Presidència decidírem obrir un registre per a totes les persones de les Illes Balears que volguessin anar a donar un cop de mà. Des del primer moment hi hagué una resposta massiva. La gent telefonava, escrivia, s’oferia de tot cor. Com solia dir en Francesc Antich: “Aquestes coses són les que fan que un se senti orgullós de la seva terra.”

Records d’un viatge de solidaritat a Galícia després del Prestige

Passades les festes de Nadal, començaren els viatges setmanals de voluntaris. En total, més de 1.600 persones hi participaren, moltes d’elles utilitzant les seves vacances o el seu temps lliure per ajudar a netejar aquella costa castigada pel petroli.

Amb motiu del Dia de les Illes Balears, organitzàrem una gran convidada al poble de Camariñas. Hi vingué una nombrosa delegació amb escolars, artesans i fins i tot un equip d’handbol. Era la nostra manera d’agrair-los l’acollida i de compartir amb ells un moment de germanor després de mesos tan durs. Aquell poble, que havia patit una catàstrofe ambiental sense precedents, s’havia convertit en una part molt estimada de la nostra història col·lectiva.

Records d’un viatge de solidaritat a Galícia després del Prestige

El president també volgué veure de prop la feina dels voluntaris. Viatjà a Camariñas, on fou rebut amb la Danza de Arcos, el ball tradicional que només es balla el dia del Carme. Aquella fou una ocasió única, una mostra d’agraïment profunda cap al poble de les Illes Balears.

Possiblement, pel fet d’haver estat batle d’un municipi petit, Francesc Antich entenia molt bé la magnitud del problema i la impotència dels ajuntaments gallegs davant un desastre d’aquella mida. Les anades a Galícia continuaren fins al maig del 2003. Són molts els voluntaris que encara ho recorden amb emoció. Veure la mar negra era duríssim, però també ho era, en positiu, veure l’empenta i la solidaritat dels milers de voluntaris vinguts de tot Espanya. Entre tots aconseguírem que aquella preciosa costa tornàs a estar neta, amb molt d’esforç, sí, però també amb resultats extraordinaris.

Aquella experiència no va quedar en un simple gest institucional. D’aquella aventura nasqueren amistats que encara perduren. En aquests vint anys que han passat des del Prestige, no són poques les vegades que s’ha vist en Francesc Antich sopant o passant una bona estona amb els seus amics gallecs a algun restaurant d’Algaida. Ara molts d’ells ja estan jubilats, però continuen venint a Mallorca, i sempre que hi venen, fan una parada obligada per veure el president que tant els ajudà.

Records d’un viatge de solidaritat a Galícia després del Prestige

Per això, el passat mes d’octubre, en un tram del Camino de los Faros, s’inaugurà un monòlit en homenatge a aquell gran home que va fer possible que la solidaritat de les Illes Balears arribàs fins a l’altra punta d’Espanya.

Ell, que era un gran caminador, estaria molt orgullós de veure com els senderistes s’aturen davant la seva pedra i llegeixen qui va ser aquell Francesc Antich.

Antoni Torres era el director general d’Interior al primer Govern de Francesc Antich

per

El llarg camí per constitucionalitzar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs

El llarg camí per constitucionalitzar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs
El llarg camí per constitucionalitzar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs

La decisió sobre la maternitat pertany a les dones. L’avortament lliure i voluntari és un dret que es deriva del dret que tenen les dones a determinar si volen ser mares i quan. La Convenció sobre l’eliminació de tota forma de discriminació envers les dones, a l’article 16, reconeix el dret de les dones a decidir de manera lliure i responsable sobre la seva maternitat.

Són molts els condicionants que una dona ha de tenir en compte a l’hora de decidir. L’embaràs, en primer lloc, suposa un canvi en el cos, en la salut física i psicològica, així com en les circumstàncies diverses com la salut, l’edat, la manca d’independència econòmica o la residència en un país estranger. A més, és significativa la posició que adopti l’home que ha contribuït a l’embaràs, factors que no es poden ignorar.

Els i les socialistes hem tingut en compte que la dona és qui ha de decidir. Per això, quan es va constituir el primer govern socialista de la democràcia, sorgit de les eleccions del 28 d’octubre de 1982, es va presentar l’any 1983 una llei orgànica que despenalitzava l’avortament en els casos de greu risc per a la salut física o psíquica de la dona, violació o greus danys al fetus. Aquesta llei no va entrar en vigor fins a l’any 1985, a causa del recurs d’inconstitucionalitat presentat per 55 diputats del Partit Popular. El Tribunal Constitucional, en la Sentència núm. 53/1985, va declarar la constitucionalitat de la llei.

Aquesta llei presentava mancances: l’avortament seguia estant penalitzat, excepte en els tres casos esmentats. La dona o el personal sanitari incorregut en delicte, llevat que poguessin justificar que l’avortament havia tingut lloc dins un dels tres supòsits.

A la Unió Europea, la majoria de països membres tenien lleis de terminis, algunes recorregudes al Tribunal Europeu de Drets Humans. Va ser determinant per a les lleis de terminis la Sentència núm. 181 dictada pel Tribunal el 20 de març de 2007 en el cas Tysiac, on s’establia que els obstacles a la realització d’un avortament voluntari dins els terminis establerts a la llei vulneraven el dret al respecte a la vida privada, segons l’article 8 de la Convenció Europea dels Drets Humans.

Aquesta sentència va motivar un canvi legislatiu a Espanya, ja que el Tribunal Constitucional espanyol equiparava el dret a la intimitat personal i familiar de l’article 18 de la Constitució Espanyola amb el dret a la vida privada de l’article 8 de la Convenció.

L’any 2010, el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir l’aprovació pel Parlament de la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta llei va introduir a l’ordenament jurídic espanyol el dret a la salut sexual i reproductiva, i més concretament, a l’avortament voluntari fins a la setmana 14 i fins a la 22 en els supòsits de fetus amb greus danys incompatibles amb la vida. Va despenalitzar els avortaments, quedant només penalitzats de forma residual els avortaments contra la voluntat de la dona.

Aquesta llei té un eix central que no s’havia regulat abans: dues terceres parts del text es dediquen a la formació en salut sexual i reproductiva, la prevenció d’embarassos no desitjats i les infeccions de transmissió sexual.

El Grup Parlamentari Popular va interposar recurs d’inconstitucionalitat contra la llei. No obstant això, el Tribunal Constitucional, mitjançant la Sentència 44/2023, de 9 de maig, va declarar la constitucionalitat de la norma. La sentència reconeix que la interrupció voluntària de l’embaràs forma part del contingut constitucionalment protegit del dret fonamental a la integritat física i moral, reconegut a l’article 15 de la Constitució Espanyola.

El govern socialista de la legislatura anterior va completar la Llei 2/2010 amb mesures per fer més efectiu i garantista el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, evitant que hi hagi dones que hagin de desplaçar-se a una altra comunitat autònoma per exercir-lo. La Llei Orgànica 1/2023, de 28 de febrer, que modifica la Llei Orgànica 2/2010, aborda la salut sexual —especialment la salut menstrual— i regula l’objecció de consciència, establint l’obligació de les comunitats autònomes de mantenir un registre dels professionals sanitaris objectors, que no poden practicar interrupcions en la sanitat pública i alhora fer-ho en la privada. També introdueix mesures específiques per a dones que necessiten atenció en el postpart o en cas de mort perinatal, així com l’accés als mètodes anticonceptius d’urgència.

La desobediència de la presidenta de la Comunitat de Madrid a la Llei Orgànica 1/2023, en relació amb la publicació del registre d’objectors de consciència, juntament amb el creixent neofeixisme cada vegada més antifeminista i regressiu respecte a la consideració de les dones com a éssers humans, ha dut el govern actual a impulsar una reivindicació històrica del feminisme: garantir constitucionalment el dret a l’avortament voluntari.

El passat 14 d’octubre, el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de reforma de la Constitució Espanyola que modifica l’article 43, referit al dret a la protecció de la salut, amb un nou apartat:
«Es reconeix el dret de les dones a la interrupció voluntària de l’embaràs. L’exercici d’aquest dret serà, en tot cas, garantit pels poders públics, assegurant la seva prestació en condicions d’igualtat efectiva, així com la protecció dels drets fonamentals de les dones.»

Tot i ser un avenç important, i malgrat que el Tribunal Constitucional ha reconegut la constitucionalitat del dret d’avortar, si es vol blindar plenament aquest dret, hauria d’estar recollit al Títol I, Capítol II, Secció 1a, que regula els drets fonamentals i les llibertats públiques.

Maria Duran Febrer
Jurista feminista

per

Memòria i flors per les víctimes del franquisme a Palma

Memòria i flors per les víctimes del franquisme a Palma
Memòria i flors per les víctimes del franquisme a Palma

Aquest 1 de novembre a les 12 h, us convidam a participar en un acte obert al Cementiri de Palma, davant el Mur de la Memòria. Un espai públic de dignificació i reconeixement a les víctimes de la repressió franquista, impulsat per l’Associació Memòria de Mallorca i amb la col·laboració de Honest.

Lectura pública de noms

Com cada any, es durà a terme una lectura simultània de noms de les víctimes, oberta a totes les persones que hi vulguin participar. La lectura es farà per ordre d’arribada. Cadascú podrà posar veu als noms inscrits a les planxes del mur, que recullen una part de la memòria col·lectiva silenciada durant dècades.

Ofrena floral col·lectiva

Convidam tothom a participar també en una ofrena floral col·lectiva. Cadascú pot dur-hi les seves flors. No es tracta només d’un gest simbòlic: és una manera senzilla però poderosa de recordar, reconèixer i compartir el dol. Que cada nom tengui la seva flor.

Visita guiada i explicació del memorial

L’acte inclourà una visita guiada a l’espai i una explicació dels seus diferents elements: el Mur dels Afusellaments, la Placeta de les Fosses, les escultures commemoratives i els textos de Llorenç i Margalida Capellà. Un recorregut pels espais i símbols que donen cos a la memòria democràtica de Palma.

L’espai Mur de la Memòria és fruit d’una iniciativa ciutadana sorgida el 2011 i mantinguda gràcies al compromís col·lectiu. Recull els noms de centenars de persones —milicians i civils, homes i dones, identificats i anònims— assassinats per la repressió feixista durant la Guerra Civil i el franquisme.

Més que un monument, és un lloc de memòria activa, reparació i dignitat. Un lloc on la història recupera la veu de les víctimes i les torna a fer presents. Un lloc que convida a pensar, escoltar i recordar, sense por ni complexos.

Aquest 1 de novembre, feim memòria col·lectiva. Participa-hi. Tothom hi és convidat.

    Etiam magna arcu, ullamcorper ut pulvinar et, ornare sit amet ligula. Aliquam vitae bibendum lorem. Cras id dui lectus. Pellentesque nec felis tristique urna lacinia sollicitudin ac ac ex. Maecenas mattis faucibus condimentum. Curabitur imperdiet felis at est posuere bibendum. Sed quis nulla tellus.

    ADDRESS

    63739 street lorem ipsum City, Country

    PHONE

    +12 (0) 345 678 9

    EMAIL

    info@company.com