Blog – Full Width | Fundació Gabriel Alomar

ag. 04, 2021

per Cosme Bonet

Acte homenatge 80 aniversari

Els i les socialistes rendim homenatge a Gabriel Alomar i Villalonga al 80 aniversari de la seva mort.

Discurs del vicepresident de la Fundació Gabriel Alomar, Cosme Bonet, a l’acte del 80 aniversari de la seva mort.

Sr. Batle de Palma, autoritats, amigues i amics.

En primer lloc vull agrair a l’Ajuntament de Palma que aculli avui aquest acte de record, de memòria i homenatge a un dels mallorquins més destacats del segle XX, Fill Il·lustre d’aquesta ciutat, Fill Predilecte de l’illa de Mallorca, Gabriel Alomar i Villalonga.

Aquestes declaracions honorífiques així com el propi homenatge d’avui són actes de justícia amb qui morí a l’exili, lluny de la seva terra, i durant molts d’anys fou silenciat amb la voluntat de submergir la seva memòria en l’oblit.

No ho aconseguiren, de fet podríem dir que el nom d’Alomar fou el primer dels líders o referents republicans en ser reivindicat per les institucions ja democràtiques després de la dictadura, reivindicat i homenatjat per una societat que era conscient de la gran injustícia que s’havia comès amb la seva memòria, tal com s’ha comès amb la memòria de tants d’altres, i que sols ara començam a reconèixer com és obligat en una societat democràtica, trobant-nos encara amb resistències incomprensibles en una societat del segle XXI.

No fou casualitat que el nom de Gabriel Alomar fos un dels primers en ser reivindicat, la seva influència, el seu mestratge, el seu prestigi eren reconeguts a les Illes Balears, a Catalunya i al conjunt d’Espanya molt abans de la Guerra Civil o de la proclamació de la República.

Intel·lectual, escriptor, poeta i polític d’alçada, era en vida i és avui no només un referent sinó també, com hem dit, un dels símbols més destacats de la societat progressista a les Illes Balears, un símbol que transcendeix èpoques i que mereix el màxim relleu per la influència i exemple que fou per a la seva generació i per a les posteriors.

S’ha parlat aquí de la seva figura i obra, no és objecte de la meva intervenció en nom de la Fundació Gabriel Alomar tornar a referir-m’hi, sinó sumar-nos com a entitat a aquest acte de justícia històrica. La nostra Fundació pren el nom d’Alomar ja als anys 80, com a Centre d’Estudis, per la importància que es reconeix a l’autor de El Futurisme.

Alomar, a més, és actual. Actual en els debats que plantejava fa un segle, i que per tant mereix ser rellegit, repensat, reflexionat. És actual el seu pacifisme, el seu idealisme, o l’evolució des del liberalisme al socialisme, fet que el fa afirmar que el socialista és el partit cridat a ser el “partit de la llibertat”, a les pàgines de “La Justícia Social”, òrgan de la Unió Socialista de Catalunya.

És actual per una societat com la mallorquina a on encara hem de sentir qui posa en dubte la unitat de la llengua catalana, on encara hem de sentir veus que qüestionen la descentralització que representa l’estat de les autonomies, enlloc de sumar-se a la necessitat d’avançar cap a un model d’estat federal, que representi una “juxtaposició i convivència de diverses nacions”, com escrivia el propi Alomar en una data tan llunyana com 1901.

Acabaré, si em permeten, prenent unes paraules del propi Gabriel Alomar, ja iniciada la Guerra Civil, a Barcelona estant, els socialistes que es trobaven refugiats a la capital catalana impulsaren una publicació el “Suplement de l’Obrero Balear”, i en aquell primer número Alomar hi escrigué una breu columna que acabava desitjant el triomf de la llibertat, de la República, amb les següents paraules, amb una referència a l’Església, com a metàfora:

”…podríem dir que nosaltres som avui l’Església Militant que lluita per la gran deslliurança; i els nostres germans de Mallorca, carn de la nostra carn, són l’Església purgant i sofreixen un turment de purificació en el qual participem, terriblement, nosaltres, en l’angúnia de no poder socórrer-los ni confortar-los.

Però uns i altres tenim l’esperança de constituir demà l’Església triomfant, sota les banderes desllibertes, cantant la pau i la victòria”.

Alomar ens parla des d’una distància de 85 anys, avui li diríem que la pau va torbar-se a arribar, i que seguim lluitant per la victòria dels valors que ell va defensar durant tota sa vida.

Moltes gràcies.

Cosme Bonet. Vicepresident de la Fundació Gabriel Alomar

des. 19, 2020

per Javier de Juan

Renda bàsica universal: un dret de ciutadania

El camí cap a una renda bàsica universal

Al llarg dels anys s’han anat desenvolupant diferents prestacions econòmiques encaminades a garantir les necessitats més bàsiques dels ciutadans i ciutadanes del nostre territori: rendes mínimes d’inserció, rendes socials garantides, ingressos mínims vitals, etc. Prestacions, totes elles, de caràcter reactiu, condicionades i d’abast limitat que pretenen lluitar de manera directa contra l’exclusió social, la desigualtat i la pobresa d’una part de la nostra població.

L’aspiració legítima de disposar d’una Renda Bàsica Universal (RBU) per a tota la població d’un territori, és a dir, un ingrés pagat per l’Estat a tots i cadascun dels seus ciutadans i ciutadanes, podria semblar una evolució d’aquestes prestacions però no ho és en absolut.

La RBU significa desenvolupar un nou dret de ciutadania sostingut en tres principis bàsics: la individualitat, la incondicionalitat i la universalitat. Un dret que requereix d’un canvi cultural i socioeconòmic molt profund per poder fer-lo efectiu i que ens portarà a preguntar-nos sobre la justícia, la necessitat i la sostenibilitat d’una renda d’aquest tipus.

La Renda Bàsica Universal ens faria més lliures perquè augmentaria el nostre poder de decisió com a ciutadans autònoms

La individualitat de la RBU ens faria més lliures

La RBU ens faria més lliures perquè augmentaria el nostre poder de decisió com a ciutadans autònoms. Una renda individual a tot ciutadà major de 18 anys, que cobrís les necessitats bàsiques per sobre del llindar de pobresa del territori, ens permetria tenir un major marge per poder desenvolupar-nos i viure la vida que desitgem.

Una RBU donaria una resposta molt més eficient als diferents tipus de convivència actuals i acabaria amb moltes de les relacions de dependència en una societat marcada per les relacions desiguals dins de l’àmbit familiar. Enfront de la utilització de la família, un constructe social cada vegada més complex de definir, com a unitat de càlcul per a les rendes de caràcter condicionat, la RBU simplificaria aquest procés amb la utilització de l’individu com a unitat de mesura, sense renunciar a la capacitat de seguir compensant, de manera especial, a aquells individus amb persones vulnerables a càrrec.

D’altra banda, una RBU individual que cobrís les nostres necessitats més bàsiques suposaria un canvi de paradigma en el desenvolupament de la nostra vida laboral. Una RBU d’aquestes característiques seria el complement perfecte per a adaptar la nostra vida laboral al nostre cicle vital. Tot d’una, es simplificarien molts dels grans problemes socials: la conciliació de la vida laboral i familiar, la formació contínua, les cures de persones vulnerables, el canvi i la millora de l’ocupació, etc.

La Renda Bàsica Universal ens faria més iguals perquè acabaria amb l’estigma social de les rendes per a pobres

La incondicionalitat de la RBU ens faria més iguals

Ens faria més iguals perquè acabaria amb l’estigma social de les rendes per a pobres. La RBU no seria per a rics ni per a pobres, seria per a tothom. La incondicionalitat de la prestació econòmica i la seva compatibilitat amb la suma de qualsevol tipus d’ingressos faria que la RBU actués com a sòl i mai com a sostre.

Les rendes condicionades es basen en una sèrie de controls i fiscalitzacions que fomenten la desconfiança cap als usuaris. Els estigmatitza socialment arribant a culpabilitzar-los de la seva situació. La RBU acabaria amb aquest estigma al tractar-se d’un dret incondicional per a tots i, alhora, simplificaria tant el procés que no es necessitarien molts dels recursos dedicats a la gestió de les rendes condicionades.

D’altra banda, a diferència de les rendes condicionades que són incompatibles amb l’augment d’ingressos personals, la RBU actuaria sempre com a punt de partida, mai com a punt d’arribada, evitant l’anomenada “trampa de pobresa”. Mentre que les rendes que es condicionen a no tenir altre tipus d’ingressos, poden actuar com desincentiu en la recerca i millora de l’ocupació, la RBU actuaria just al contrari perquè les motivacions per treballar van molt més enllà de cobrir les necessitats més bàsiques de la vida diària.

La Renda Bàsica Universal ens faria més solidaris perquè redistribuiria millor la riquesa

La universalitat de la RBU ens faria més solidaris

Ens faria més solidaris perquè redistribuiria millor la riquesa. La globalització està canviant el nostre món ràpidament i molts dels instruments que servien per equilibrar la societat estan fallant. Arriba l’hora d’introduir nous instruments que serveixin per recuperar l’equilibri social.

La digitalització i l’automatització de la força productiva de l’home estan provocant canvis molt profunds en el mercat laboral. Podem veure aquesta situació des d’un punt de vista negatiu: pèrdua de llocs de treball, precarització, reduccions de jornades, etc. o podem buscar instruments diferents per construir una societat més justa. La RBU podria ser un d’aquests nous instruments.

Un altre indicador clar que les antigues estructures no estan funcionant és que la desigualtat social cada vegada és més elevada. L’1% de la població mundial concentra més riquesa que el 99% restant. Si el salari ha deixat de ser el principal instrument de redistribució de renda, potser ha arribat l’hora d’utilitzar altres instruments que equilibrin aquest flux de riquesa entre unes elits molt minoritàries i la resta de la població. De nou, la RBU podria ser aquest instrument.

No és una renda per a pobres però ataca la pobresa d’arrel perquè estableix un ingrés per sobre del llindar de pobresa del territori per a tothom

Amb rendes per a pobres no acabarem amb la pobresa

Segons la darrera enquesta de condicions de vida a Espanya (INE 2018), la població en risc de pobresa o en risc d’exclusió social es va situar en el 26,1%. Espanya és el segon país de la UE amb major taxa de pobresa infantil, el 26,8% dels menors de 18 anys es troben en risc de pobresa relativa. Quan això passa, estem obligats a preguntar-nos si la deficient organització de la nostra societat (el mercat de treball, el mercat d’habitatge, el sistema d’ajudes i prestacions, etc.) estan contribuint a augmentar el problema.

La RBU ajudaria a redistribuir la riquesa de manera més equitativa en un món on el salari ja no serà el principal instrument de redistribució de renda. No és una renda per a pobres però ataca la pobresa d’arrel perquè estableix un ingrés per sobre del llindar de pobresa del territori per a tothom. Finalment, la RBU no demana res a canvi perquè es basa en la confiança que cada persona és prou madura per desenvolupar el projecte vital que desitja i, per tant, cada persona és lliure de decidir com vol contribuir a la societat.

Javier de Juan. Director de la Fundació Gabriel Alomar i Conseller Socialista al Consell de Mallorca

des. 07, 2020

per Enric Casanova

La dèria de la llengua

La dreta cerca la confrontació com a eina política. La dreta, amb la seva dèria per guanyar vots, es passa la llengua “gola avall” per a què la gent parli des del fetge, des de les vísceres o, més concretament, amb ràbia, amb bilis. La dreta amarga el discurs de la llengua per endolcir el discurs de la crispació, per tensionar les relacions entre les persones, per generar diferències, per crear un sentiment de rebuig i d’odi, però també, sota la idea d’unitat, per suscitar sentiments de superioritat, augmentar els sentiments de classisme, produir sentiments de predomini.

La ferotge campanya llençada per la dreta més rància davant la redacció de la nova llei educativa, la LOMLOE, està creant conflictivitat i crispació en un moment de crisis sanitària

La ferotge campanya llençada per la dreta més rància davant la redacció de la nova llei educativa, la LOMLOE, està creant conflictivitat i crispació en un moment de crisis sanitària com l’actual i no fa més que reforçar l’argument de què, per a la dreta, qualsevol arma per anar a la contra val, de què per al Partit Popular el “cuánto peor, mejor” és la idea bàsica i gairebé única del seu argumentari quan estan a l’oposició.

La LOMLOE no sols intenta reduir els efectes perniciosos de la LOMQE -una llei que va generar conflictes allà on no hi havia i va crear segregació allà on havia integració – sinó que intenta posar el sistema educatiu al segle XXI, que pretén aconseguir una educació inclusiva, una educació de qualitat i una educació com a eina d’igualtat i de cohesió social i cultural.

Un dels conflictes més viscerals que està generant aquesta tramitació és el tractament de la llengua. Assumpte que ha estat tractat i “maltractat” de forma deliberada pels mitjans de comunicació afins a les idees conservadores, el quals, a l’incidir en el tema d’una forma constant i reiterativa, esperen aconseguir treure la part més amarga del discurs dels seus lectors i fixen l’objectiu en debilitar al Govern que tramita la llei i en generar diferenciacions ideològiques suficients per poder reforçar la dreta que defensen mitjançant un discurs formal de caràcter “nacional” i espanyolista, però d’arrels excloents, centralitzadores, uniformadores i d’alta càrrega feixista.

Un tret identificador d’Espanya és la diversitat, la pluralitat. La diversitat tant a nivell natural, com política, social i econòmica i lingüística. Per tant, dins d’aquesta diversitat i pluralitat, s’ha anat forjant, al llarg de la història recent, una idea molt clara que la llengua, com a tret cultural identificador de la identitat local de determinats territoris, s’ha de protegir i potenciar com a element enriquidor de la idiosincràsia pròpia de cada territori. Aquest reforçament de la diversitat lingüística no genera cap problema de convivència social, sinó que es converteix en element identificatiu i diferenciador de la diversitat real existent.

A l’escola, després de superar l’època centralitzadora, unificadora, uniformadora i excloent del franquisme, es va establir un consens a tots els territoris

A l’escola, després de superar l’època centralitzadora, unificadora, uniformadora i excloent del franquisme, es va establir un consens a tots els territoris que, en funció dels seus Estatuts, aquelles Comunitats Autònomes que tenien llengua pròpia, havien d’impulsar la implantació de l’ensenyament de la llengua pròpia i la oficial de l’Estat. Es pretén què tots i totes les alumnes arribin a assolir la competència lingüística en totes dues llengües al finalitzar l’escolarització obligatòria i, fins i tot, en puguin assolir les d’una tercera llengua.

Amb la LOMQE, amb el seu intent “uniformador” de la nova dreta democràtica, es posà la llengua castellana en una posició predominant i es varen establir les condicions per començar a generar conflictes lingüístics. El ministre Wert, va posar a la seva llei allò que políticament i ideològicament la dreta pretén des de sempre : “espanyolitzar”, unificar, uniformar, eliminar la diversitat, rebutjar allò que és diferent.

Ara, amb la LOMLOE, es pretén restablir tot allò que genera diferències d’oportunitats i d’equitat i, per tant, s’intenta crear una situació en què, amb el respecte absolut a allò que es disposa a la Constitució i als Estatuts d’Autonomia que tenen llengües pròpies, permeti avançar en la idea competencial i de ple domini de les llengües oficials de tots els territoris, establint les mesures necessàries per a compensar les diferències i aconseguir l’equilibri de les competències lingüístiques.

Als territoris amb llengua pròpia cooficial tenim molt clara la funció cohesionadora i conciliadora de la llengua

Als territoris amb llengua pròpia cooficial tenim molt clara la funció cohesionadora i conciliadora de la llengua i, a les escoles hem de superar el debat de la llengua i la vehicularitat, perquè, al cap i a la fi, la llengua és una competència, la llengua és una eina de comunicació imprescindible per aconseguir una societat viva i forta.

Debatre sobre la vehicularitat i la immersió on la dreta i ultradreta s’atrinxeren, és un esforç extenuant i estèril. Hem de fer-los entendre que la immersió lingüística no és més que una elecció metodològica per aconseguir uns objectius competencials finals. Hem de tenir molt clar que la llengua no és una arma, no és una dèria, no és una obsessió. La llengua una eina, és la nostra eina de comunicació i, per tant, hem de tenir un coneixement de totes les seves possibilitats i les seves particularitats.

Enric Casanova. Diputat Socialista al Parlament de les Illes Balears

nov. 22, 2020

per Jesús Granado

La darrera generació del «European way of life»

Els que van néixer a l’Europa Occidental entre la dècada dels 60 i 70 pertanyen a la generació dels qui van inaugurar l’etapa de progrés i pau més llarga mai vista al continent. Testimonis de l’avantsala de la Unió Europea, i dels èxits derivats del desenvolupament dels Estat Socials. Amb ells una nova forma de vida, basada en la llibertat, la igualtat, i la justícia, va prendre forma. Un somni inimaginable fins fa només cinquanta anys.

A l’acabament de la Segona Guerra Mundial es va iniciar un procés que va marcar-se com a objectiu convertir als Estats en eines útils per a la ciutadania.

A l’acabament de la Segona Guerra Mundial es va iniciar un procés que va marcar-se com a objectiu convertir als Estats en eines útils per a la ciutadania. D’aquesta manera es va promoure un sistema de finançament públic que dotés de serveis bàsics a tots els nivells de la societat. Al mateix temps que permetia la llibertat que no hi havia a l’altra banda del teló d’acer. Aquesta praxi va permetre consolidar les grans democràcies de l’Europa Occidental, va assentar les bases de la socialdemocràcia actual, i va donar forma al germen de la UE. Fet que en un nivell més mundà va tenir un reflexe democratitzador en la vida quotidiana de la ciutadania, aconseguint que la classe mitjana s’establís com a grup majoritari. Arribant fins als nostres dies on l’Unió Europea és el referent internacional en el desenvolupament dels Estats del Benestar i en la preservació dels DDHH.

El marc legal, econòmic, i social que va sorgir d’això va instaurar una cultura supranacional, fonamentada en els ideals que un dia varen impulsar la revolució francesa. La llei de la majoria, la llibertat d’expressió, o el reconeixement dels drets de l’alteritat són la base d’aquesta forma de pensar que unifica, a grans trets, les diferents nacions que conformen el nostre entorn. Un marc de vida que al llarg de la història ha implicat molts d’esforços, i pel qual molta de gent ha perdut molt.

Tot això es va capgirar l’any 2008, amb la coneguda crisi econòmica. A partir d’aquell moment ens varen advertir que el ritme de vida que havíem dut fins aleshores era insostenible.

Però tot això es va capgirar l’any 2008, amb la coneguda crisi econòmica. A partir d’aquell moment ens varen advertir que el ritme de vida que havíem dut fins aleshores era insostenible. L’austeritat s’imposava a les administracions com a forma política, i el sector empresarial ens deia que havíem de treballar una mica més i cobrar una mica menys. Amb el 2008 semblava que arribàvem a la fi d’un somni, el de tenir una feina amb la qual poder pagar-nos una casa, el que estudiar equivalia a un lloc de feina estable, i el que els nostres avis, els quals varen patir guerra i la dictadura, passarien els seus darrers dies de vida amb dignitat. Havíem arribat al màxim de la nostra esplendor, ara tocava la baixada.

Els economistes neoliberals varen fer el seu agost, culpant a les polítiques socials del deute de les nacions, i recomanant a la UE estrènyer als seus membres, en especial als que pitjor ho passaven. Va ser el moment de l’auge de partits radicals de dreta, amb un discurs populista que qüestionava l’autoritat de la UE; i que pretenia dinamitar el sistema amb promeses irrealitzables i solucions que sovint xocaven amb els principis de l’ètica.

Els pitjors dies d’aquella crisi semblaven haver quedat enrere fa poc menys d’un any, quan l’economia tornava a reactivar-se a poc a poc. Ara, com si fos una broma del destí, assistim a una altra crisi, sanitària, econòmica, i conseqüentment social. Per què si la salut i els diners fallen a la majoria, vol dir que tot va malament.

En aquests moments d’incertesa davant el futur immediat, novament torner sorgir veus tant radicalitzades com irracionals. Les veus dels qui volen treure profit del caos posant obstacles, aixecant fronteres, crispant l’ambient, i dividint a la societat. Però ara no és el moment de deixar-nos endur pels qui proposen solucions ràpides i contundents a problemes complexos, sinó que calen respostes reals fruit de la reflexió. Que escorcollin el passat i vegin que s’ha fet bé i que s’ha fet malament en la gestió de l’anterior crisi.

Calen respostes diferents, de caràcter social, que articulin un projecte comunitari. Que aportin seguretat i no deixin a ningú enrere.

Calen respostes diferents, de caràcter social, que articulin un projecte comunitari. Que aportin seguretat i no deixin a ningú enrere. Perquè una cosa és clara: igual que amb la malaltia, si no ens immunitzem tots contra la pobresa i l’exclusió que vendrà, aquesta ens menjarà sense fer distincions.

Fa setanta anys els pares del Pla Marshall varen projectar un futur de prosperitat i progrés en un continent devastat per la guerra. Una unió entre el finançament públic i el sector privat que va fer florir les economies europees. Pot ser l’acord per fer front a la crisi amb 750.000€ milions al que va arribar la UE fa unes setmanes sigui un bon primer pas per salvar el projecte, sobre el qual s’articula la nostra forma de vida. I què és al cap i a la fi la darrera barrera front a les aspiracions dels nacionalismes exacerbats i l’ultraconservadurisme de l’extrema dreta.

Davant la nova crisi que ens ve al damunt tenim dues opcions: o bé podem optar per aplicar les receptes de Le Pen, Salvini, o Abascal, i de la dreta com el PP que cedeix davant tots els seus desitjos; o bé podem optar per solucions a l’alçada com les que aporta el Govern d’Espanya presidit pel PSOE, compromeses amb el rescat de la ciutadania. Amb un projecte de país centrat a enfortir els serveis públics i el teixit social, i que fa de contrapès en la UE front als radicalismes. Preservant i millorant el pacte social de facto en el qual vivim, i que forces de la dreta volen fer saltar pels aires. Podem apostar per una forma de vida basada en el campi qui pugui, o podem lluitar per no ser la darrera generació que gaudeixi del model de vida europeu.

Jesús Granado es investigador en filosofía y militante socialista de Palma.

set. 08, 2020

per Cosme Bonet

En defensa de la descentralización en tiempos de pandemia

Durante la etapa de confinamiento, sobretodo durante los debates correspondientes a las sucesivas prórrogas del estado de alarma, se oyeron numerosas voces (o se leyeron opiniones) criticando la centralización de la toma de decisiones, en especial las referidas a la salud pública. Se exageró la crítica hasta extremos absurdos, llegando a acuñar expresiones tan contradictorias en sus propios términos como el de “dictadura constitucional”. Se venía a decir que el Gobierno “aprovechaba” la situación de emergencia sanitaria provocada por la pandemia para arrogarse competencias que correspondían a las Comunidades Autónomas, insinuando que estas gestionarían mejor la coyuntura. Estas críticas podrían ser aceptables desde el prisma de defender mayor autogobierno y al mismo tiempo coordinación en las políticas, frente a tendencias centralizadoras, pero no iban por ahí los tiros, al menos en buena parte, desde la oposición se utilizaba esta crítica cómo parte de una estrategia de desgaste del gobierno, llegando a poner en duda la legitimidad del mismo a la hora de marcar directrices sobre las competencias que de ordinario corresponden a las Comunidades Autónomas.

Sorprendentemente, meses después, cuando los gobiernos autonómicos gestionan las políticas frente a la expansión del coronavirus y aquellas para paliar los efectos sociales y económicos de la pandemia, las voces que se oyen (las mismas en algunos casos) reclaman ahora el “mando único”, que significaría volver a la centralización de la toma de decisiones.

En esta nueva etapa se puede caer en la tentación de pensar que ha fracasado el modelo territorial de que nos hemos dotado, el estado de las autonomías, especialmente por parte de sectores muy ideologizados, siempre predispuestos a debilitar la confianza en nuestra democracia descentralizada, abogando por un “regreso” a un modelo centralizado que suponen mejor, sin ninguna base real.

¿Falla, realmente, el modelo territorial autonómico? Cabe echar un vistazo a lo sucedido en otros modelos de gestión netamente federal para comprobar que la gestión descentralizada no sólo funciona sino que incluso obtiene mejores resultados. Sin duda el mejor modelo a analizar es el de la República Federal de Alemania, un país con una tradición democrática que rehuye de las declaraciones de estado de emergencia, una prevención surgida en la posguerra mundial, aún recordando el peligro de los poderes excepcionales atribuidos al ejecutivo, poniendo en todo caso dos importantes contrapesos a esos poderes en base a la supremacía del Parlamento y a la propia estructura federal de la República. Aún así los estados de excepción internos de la República Federal de Alemania son limitados, y en el caso de la pandemia provocada por el coronavirus han sido los “Länder” (el equivalente de nuestras Comunidades Autónomas, salvando las distancias) quienes han tomado la mayoría de medidas de emergencia, en base a la legislación ordinaria y a sus competencias. El Gobierno federal, en general, se ha limitado a impulsar las medidas de carácter económico y a ejercer un papel coordinador, el último ejemplo lo tenemos a finales de agosto cuando los Länder han acordado con el gobierno federal sanciones para quienes incumplan la obligación de llevar mascarilla, exceptuando Sajonia-Anhalt, un caso que nos muestra como funciona el federalismo alemán. En general se ha considerado que la gestión hecha por Alemania de la pandemia ha sido más eficiente que en otros estados de nuestro entorno.

Otro modelo federal, referencia histórica para cualquier análisis de esta fórmula territorial, es el norteamericano, en este caso los analistas coinciden en que el Gobierno federal, con el Presidente como líder del poder ejecutivo, podría haber centralizado la gestión, como se hizo en su momento con el 11-S, en cambio la Administración Trump parece haber preferido generar conflicto entre los diferentes actores políticos, con respuestas muy diferentes de un territorio a otro, incluso con contestación social, renunciando incluso al papel de coordinador de políticas y medidas entre los Estados. En este caso veríamos como los intereses políticos, o partidistas, las presiones de determinados grupos, han hecho que en Estados Unidos la gestión de la pandemia haya variado enormemente de un Estado a otro, siempre teniendo en cuenta que han adolecido de un instrumento fundamental para hacer frente a una emergencia sanitaria como es la práctica inexistencia de un servicio de sanidad pública.

De los dos ejemplos mencionados, y teniendo en cuenta su representatividad, cabría deducir que lo que falla no es el modelo territorial existente sino la aplicación que se hace de él. El modelo en si tiene virtudes, y en este caso son importantes: la microgestión, la gestión cercana a la ciudadanía, favorece que cada territorio pueda abordar la situación con medidas adecuadas a su casuística.

¿Falla, realmente, el modelo territorial autonómico? Cabe echar un vistazo a lo sucedido en otros modelos de gestión netamente federal para comprobar que la gestión descentralizada no sólo funciona sino que incluso obtiene mejores resultados.

No falla el modelo, pues, pero puede fallar la gestión que se haga de él y pueden fallar los gestores, sin querer entrar en la competencia o incompetencia de éstos, hemos visto como cada Comunidad Autónoma ha hecho frente a la emergencia sanitaria en base a distintos condicionantes como pueden ser los medios y la preparación de los servicios públicos, la propia geografía, las relaciones con otros territorios, la economía… y, por supuesto, el color político o la ideología de los responsables de la gestión, que por supuesto influye en las decisiones que se toman.

Pueden fallar los mecanismos de coordinación entre territorios y entre el Gobierno del estado y los territorios, o tal vez lo que falla es la falta de hábito de coordinar políticas. También fallan los medios, la financiación de las diferentes Comunidades Autónomas, un elemento que el Gobierno del estado, actuando como un gobierno federal, debe corregir para garantizar la igualdad en las medidas adoptadas en cada territorio. No es el Gobierno quien tiene que decidir en un momento dado si opta por unificar la toma de decisiones o dejar mayor margen a las Comunidades Autónomas, debería ser el propio modelo de gestión territorial el que tendría que estar pensado y habituado a responder con políticas coordinadas, aceptando la colaboración del gobierno central y su liderazgo a la hora de pactar políticas similares en todo el territorio del estado, con el objetivo de garantizar la igualdad de respuesta en todas las Comunidades Autónomas, lo que también significa facilitar que los medios con que cuenten las administraciones autómicas sean suficientes y, en todo caso, optar por poner a su disposición los que hagan falta. Creo que de esto último se trata cuando se ponen rastreadores del Ejército a disposición de las Comunidades Autónomas, o cuando se habilita un fondo especial para financiar la respuesta a la crisis. Posiblemente en vez de medidas excepcionales, en vez de que fuera excepcional que se reunieran con regularidad los presidentes de las Comunidades Autónomas con el presidente del Gobierno, los ministros con sus consejeros equivalentes, etc… debería ser el hábito, la fórmula, ese federalismo cooperativo que a veces tomamos como referencia (en su versión de autonomismo cooperativo) tanto en el campo de las relaciones intergubernamentales como en el de los medios, entre ellos la financiación autonómica, aunque éste ya es otro debate.

Tenemos un correcto sistema de distribución competencias entre territorios adaptado a la realidad de nuestro país y construido en base a la negociación política durante prácticamente cuarenta años y, además, durante esta crisis se ha demostrado que se pueden activar los mecanismos de coordinación sin necesidad de recurrir a una recentralización que no hará más que alejar la gestión de la ciudadanía, ahora cabe esperar que de esta experiencia la administración mejore los servicios que garantizan los derechos de la ciudadanía y sea, siempre, capaz de hacer frente a situaciones excepcionales como la actual desde la lealtad y mirando por el interés general.

Cosme Bonet. Senador Socialista por Mallorca

ag. 01, 2020

per Francesc Antich

El perill de l’escletxa democràtica

La democràcia ha tingut enemics evidents: dictadors, cops d’estat, revolucions sagnants, etc… Però en té uns altres -com explica TzvetanTodorov al seu llibre “Els enemics íntims de la democràcia” – que no per menys evidents, a la llarga, no deixin de ser els més perillosos. Entre aquests darrers cita el messianisme, l’ultraliberalisme ( imperi de l’economia per sobre de la política, el poder dels mitjans de comunicació i el desmantellament de l’estat de Benestar), el populisme i la xenofòbia, (l’augment dels nacionalismes excloents, la por al estranger…).

L’ultraliberalisme redueix les defenses democràtiques de les societats. Posa l’economia per sobre de la política i les persones alhora que reforça l’individualisme, deteriorant la fraternitat que ofereix la comunitat.

L’ultraliberalisme redueix les defenses democràtiques de les societats. Regit per la consigna del “campi qui pugui”, posa l’economia per sobre de la política i les persones alhora que reforça l’individualisme, deteriorant la fraternitat que ofereix la comunitat. Predica reduir l’Estat per evitar controls i privatitzar serveis, la qual cosa du a l’aprimament de l’Estat del benestar. Crea inseguretat econòmica: uns pocs guanyen molt i molts guanyen poc, axioma que condueix a la precarietat laboral i l’augment de la pobresa. Deixa els mitjans de comunicació en poques mans, circumstancia que deteriora l’objectivitat informativa. Tot plegat crea inseguretat i incertesa a la població, que arriba a malfiar-se de les institucions i del el sistema democràtic que les empara.

Aquesta minva de defenses democràtiques obri la porta de bat abat als salvadors de pàtries i als extremistes, sobre tot quan coincideix amb una situació de crisi, creada precisament per el egoisme salvatge del sistema, com va passar el 2008 i torna passar ara per la Covid-19. Són moments d’auge dels populismes, els nacionalismes excloents i la xenofòbia. La història es repeteix i té antecedents greus si pensem el que va passar després de la crisi del 29 del segle passat: l’augment dels totalitarismes.

Quan les persones veuen que les institucions no donen certeses a les seves inseguretats és fàcil que s’aferrin als missatges populistes que simplifiquen allò que és complex i ofereixen el bàlsam de Fierabrás, que cura d’immediat tots els mals. Aquesta circumstància, però, facilita el retorn de idees que ja creiem oblidades.

Quan les persones veuen que les institucions no donen certeses a les seves inseguretats és fàcil que s’aferrin als missatges populistes que simplifiquen allò que és complex

Per això és greu que alguns partits conservadors tradicionals a més de tenir un discurs excessivament liberal, no siguin capaços de fer un cos únic per tal de controlar la situació davant aquestes amenaces. I encara ho és més que, amb la idea de tombar l’adversari a qualsevol preu, aquests partits s’ajuntin amb els que representen el populisme ultradretà i radicalitzin tant el discurs fins al punt que no es notin les diferències.

Aquests comportaments creen una vertadera escletxa democràtica: als adversaris els tracten d’enemics i apliquen un “aquí tot val” que malmena institucions amb un llenguatge guerracivilista absolutament destructiu, polaritzador i que impossibilita els acords, fins i tot, en moments gravissims econòmica i socialment parlant . Per no parlar de l’apropiació dels símbols de tots, que utilitzen com a llances en contra els rivals polítics. En aquest sentit i sense anar més enfora, aquí hem vist com alguns, fora cap mania, feien llistes dels qui eren o no constitucionalistes o hem escoltat titllar a l’actual govern espanyol de il·legítim. Comportaments que no tots venen d’ara: basta recordar els obstacles per renovar tribunals de justícia , o la utilització partidista de la lluita contra el terrorisme, per no parlar d’aquella trista estratègia política: “Dejemos caer España, que nosotros ya la levantaremos”, que entaferrà el llavors ministre Cristóbal Montoro”.

Per al bon funcionament de la democràcia tan important és la confrontació de idees amb força i contundència com el respecte a l’adversari

Són actituds que eliminen la tolerància i contenció tan necessàries per un bon fluir de la cultura democràtica. I més mal encara: fan desaparèixer les normes no escrites que la fan rodar llatina, regles conformades a poc a poc pel pas del temps i que aporten seguretat i sossec.

Per al bon funcionament de la democràcia tan important és la confrontació de idees amb força i contundència com el respecte a l’adversari, amb una especial cura per mantenir ben lluentes les regles de joc, el sentit d’Estat i fer un cos comú que barri camí als qui ho posen en perill.

Els perillosos, de divers pelatge, darrerament pregaven per què el fons de reconstrucció europeu fos magre, superposant els seus interessos messiànics, salvadors de pàtries o de partit, per sobre les necessitats de la gent. Tanta sort, per a la ciutadania i per al futur de la Unió Europea, que no ha estat així

Malgrat el bon acord europeu els conservadors espanyols, instal·lats en el “quant pitjor, millor”, s’han negat al pacte per a la reconstrucció, demostrant molt poc sentit d’Estat. Les paraules de Montoro pareixen seguir , desgraciadament, vigents. Sembla que per a ells els problemes de la ciutadania no són prioritaris, i que l’objectiu principal és aconseguir el poder i, si per a això és necessari que tot se’n vagi en orris, no passa res.

Francesc Antich Oliver. Ex President de les Illes Balears

info@gabrielalomar.org

Blog – Full Width

Acte homenatge 80 aniversari

Renda bàsica universal: un dret de ciutadania

La dèria de la llengua

La darrera generació del «European way of life»

En defensa de la descentralización en tiempos de pandemia

El perill de l’escletxa democràtica

ADDRESS

PHONE

EMAIL