Blog – Full Width | Fundació Gabriel Alomar

des. 07, 2020

per Enric Casanova

La dèria de la llengua

La dreta cerca la confrontació com a eina política. La dreta, amb la seva dèria per guanyar vots, es passa la llengua “gola avall” per a què la gent parli des del fetge, des de les vísceres o, més concretament, amb ràbia, amb bilis. La dreta amarga el discurs de la llengua per endolcir el discurs de la crispació, per tensionar les relacions entre les persones, per generar diferències, per crear un sentiment de rebuig i d’odi, però també, sota la idea d’unitat, per suscitar sentiments de superioritat, augmentar els sentiments de classisme, produir sentiments de predomini.

La ferotge campanya llençada per la dreta més rància davant la redacció de la nova llei educativa, la LOMLOE, està creant conflictivitat i crispació en un moment de crisis sanitària

La ferotge campanya llençada per la dreta més rància davant la redacció de la nova llei educativa, la LOMLOE, està creant conflictivitat i crispació en un moment de crisis sanitària com l’actual i no fa més que reforçar l’argument de què, per a la dreta, qualsevol arma per anar a la contra val, de què per al Partit Popular el “cuánto peor, mejor” és la idea bàsica i gairebé única del seu argumentari quan estan a l’oposició.

La LOMLOE no sols intenta reduir els efectes perniciosos de la LOMQE -una llei que va generar conflictes allà on no hi havia i va crear segregació allà on havia integració – sinó que intenta posar el sistema educatiu al segle XXI, que pretén aconseguir una educació inclusiva, una educació de qualitat i una educació com a eina d’igualtat i de cohesió social i cultural.

Un dels conflictes més viscerals que està generant aquesta tramitació és el tractament de la llengua. Assumpte que ha estat tractat i “maltractat” de forma deliberada pels mitjans de comunicació afins a les idees conservadores, el quals, a l’incidir en el tema d’una forma constant i reiterativa, esperen aconseguir treure la part més amarga del discurs dels seus lectors i fixen l’objectiu en debilitar al Govern que tramita la llei i en generar diferenciacions ideològiques suficients per poder reforçar la dreta que defensen mitjançant un discurs formal de caràcter “nacional” i espanyolista, però d’arrels excloents, centralitzadores, uniformadores i d’alta càrrega feixista.

Un tret identificador d’Espanya és la diversitat, la pluralitat. La diversitat tant a nivell natural, com política, social i econòmica i lingüística. Per tant, dins d’aquesta diversitat i pluralitat, s’ha anat forjant, al llarg de la història recent, una idea molt clara que la llengua, com a tret cultural identificador de la identitat local de determinats territoris, s’ha de protegir i potenciar com a element enriquidor de la idiosincràsia pròpia de cada territori. Aquest reforçament de la diversitat lingüística no genera cap problema de convivència social, sinó que es converteix en element identificatiu i diferenciador de la diversitat real existent.

A l’escola, després de superar l’època centralitzadora, unificadora, uniformadora i excloent del franquisme, es va establir un consens a tots els territoris

A l’escola, després de superar l’època centralitzadora, unificadora, uniformadora i excloent del franquisme, es va establir un consens a tots els territoris que, en funció dels seus Estatuts, aquelles Comunitats Autònomes que tenien llengua pròpia, havien d’impulsar la implantació de l’ensenyament de la llengua pròpia i la oficial de l’Estat. Es pretén què tots i totes les alumnes arribin a assolir la competència lingüística en totes dues llengües al finalitzar l’escolarització obligatòria i, fins i tot, en puguin assolir les d’una tercera llengua.

Amb la LOMQE, amb el seu intent “uniformador” de la nova dreta democràtica, es posà la llengua castellana en una posició predominant i es varen establir les condicions per començar a generar conflictes lingüístics. El ministre Wert, va posar a la seva llei allò que políticament i ideològicament la dreta pretén des de sempre : “espanyolitzar”, unificar, uniformar, eliminar la diversitat, rebutjar allò que és diferent.

Ara, amb la LOMLOE, es pretén restablir tot allò que genera diferències d’oportunitats i d’equitat i, per tant, s’intenta crear una situació en què, amb el respecte absolut a allò que es disposa a la Constitució i als Estatuts d’Autonomia que tenen llengües pròpies, permeti avançar en la idea competencial i de ple domini de les llengües oficials de tots els territoris, establint les mesures necessàries per a compensar les diferències i aconseguir l’equilibri de les competències lingüístiques.

Als territoris amb llengua pròpia cooficial tenim molt clara la funció cohesionadora i conciliadora de la llengua

Als territoris amb llengua pròpia cooficial tenim molt clara la funció cohesionadora i conciliadora de la llengua i, a les escoles hem de superar el debat de la llengua i la vehicularitat, perquè, al cap i a la fi, la llengua és una competència, la llengua és una eina de comunicació imprescindible per aconseguir una societat viva i forta.

Debatre sobre la vehicularitat i la immersió on la dreta i ultradreta s’atrinxeren, és un esforç extenuant i estèril. Hem de fer-los entendre que la immersió lingüística no és més que una elecció metodològica per aconseguir uns objectius competencials finals. Hem de tenir molt clar que la llengua no és una arma, no és una dèria, no és una obsessió. La llengua una eina, és la nostra eina de comunicació i, per tant, hem de tenir un coneixement de totes les seves possibilitats i les seves particularitats.

Enric Casanova. Diputat Socialista al Parlament de les Illes Balears

nov. 22, 2020

per Jesús Granado

La darrera generació del «European way of life»

Els que van néixer a l’Europa Occidental entre la dècada dels 60 i 70 pertanyen a la generació dels qui van inaugurar l’etapa de progrés i pau més llarga mai vista al continent. Testimonis de l’avantsala de la Unió Europea, i dels èxits derivats del desenvolupament dels Estat Socials. Amb ells una nova forma de vida, basada en la llibertat, la igualtat, i la justícia, va prendre forma. Un somni inimaginable fins fa només cinquanta anys.

A l’acabament de la Segona Guerra Mundial es va iniciar un procés que va marcar-se com a objectiu convertir als Estats en eines útils per a la ciutadania.

A l’acabament de la Segona Guerra Mundial es va iniciar un procés que va marcar-se com a objectiu convertir als Estats en eines útils per a la ciutadania. D’aquesta manera es va promoure un sistema de finançament públic que dotés de serveis bàsics a tots els nivells de la societat. Al mateix temps que permetia la llibertat que no hi havia a l’altra banda del teló d’acer. Aquesta praxi va permetre consolidar les grans democràcies de l’Europa Occidental, va assentar les bases de la socialdemocràcia actual, i va donar forma al germen de la UE. Fet que en un nivell més mundà va tenir un reflexe democratitzador en la vida quotidiana de la ciutadania, aconseguint que la classe mitjana s’establís com a grup majoritari. Arribant fins als nostres dies on l’Unió Europea és el referent internacional en el desenvolupament dels Estats del Benestar i en la preservació dels DDHH.

El marc legal, econòmic, i social que va sorgir d’això va instaurar una cultura supranacional, fonamentada en els ideals que un dia varen impulsar la revolució francesa. La llei de la majoria, la llibertat d’expressió, o el reconeixement dels drets de l’alteritat són la base d’aquesta forma de pensar que unifica, a grans trets, les diferents nacions que conformen el nostre entorn. Un marc de vida que al llarg de la història ha implicat molts d’esforços, i pel qual molta de gent ha perdut molt.

Tot això es va capgirar l’any 2008, amb la coneguda crisi econòmica. A partir d’aquell moment ens varen advertir que el ritme de vida que havíem dut fins aleshores era insostenible.

Però tot això es va capgirar l’any 2008, amb la coneguda crisi econòmica. A partir d’aquell moment ens varen advertir que el ritme de vida que havíem dut fins aleshores era insostenible. L’austeritat s’imposava a les administracions com a forma política, i el sector empresarial ens deia que havíem de treballar una mica més i cobrar una mica menys. Amb el 2008 semblava que arribàvem a la fi d’un somni, el de tenir una feina amb la qual poder pagar-nos una casa, el que estudiar equivalia a un lloc de feina estable, i el que els nostres avis, els quals varen patir guerra i la dictadura, passarien els seus darrers dies de vida amb dignitat. Havíem arribat al màxim de la nostra esplendor, ara tocava la baixada.

Els economistes neoliberals varen fer el seu agost, culpant a les polítiques socials del deute de les nacions, i recomanant a la UE estrènyer als seus membres, en especial als que pitjor ho passaven. Va ser el moment de l’auge de partits radicals de dreta, amb un discurs populista que qüestionava l’autoritat de la UE; i que pretenia dinamitar el sistema amb promeses irrealitzables i solucions que sovint xocaven amb els principis de l’ètica.

Els pitjors dies d’aquella crisi semblaven haver quedat enrere fa poc menys d’un any, quan l’economia tornava a reactivar-se a poc a poc. Ara, com si fos una broma del destí, assistim a una altra crisi, sanitària, econòmica, i conseqüentment social. Per què si la salut i els diners fallen a la majoria, vol dir que tot va malament.

En aquests moments d’incertesa davant el futur immediat, novament torner sorgir veus tant radicalitzades com irracionals. Les veus dels qui volen treure profit del caos posant obstacles, aixecant fronteres, crispant l’ambient, i dividint a la societat. Però ara no és el moment de deixar-nos endur pels qui proposen solucions ràpides i contundents a problemes complexos, sinó que calen respostes reals fruit de la reflexió. Que escorcollin el passat i vegin que s’ha fet bé i que s’ha fet malament en la gestió de l’anterior crisi.

Calen respostes diferents, de caràcter social, que articulin un projecte comunitari. Que aportin seguretat i no deixin a ningú enrere.

Calen respostes diferents, de caràcter social, que articulin un projecte comunitari. Que aportin seguretat i no deixin a ningú enrere. Perquè una cosa és clara: igual que amb la malaltia, si no ens immunitzem tots contra la pobresa i l’exclusió que vendrà, aquesta ens menjarà sense fer distincions.

Fa setanta anys els pares del Pla Marshall varen projectar un futur de prosperitat i progrés en un continent devastat per la guerra. Una unió entre el finançament públic i el sector privat que va fer florir les economies europees. Pot ser l’acord per fer front a la crisi amb 750.000€ milions al que va arribar la UE fa unes setmanes sigui un bon primer pas per salvar el projecte, sobre el qual s’articula la nostra forma de vida. I què és al cap i a la fi la darrera barrera front a les aspiracions dels nacionalismes exacerbats i l’ultraconservadurisme de l’extrema dreta.

Davant la nova crisi que ens ve al damunt tenim dues opcions: o bé podem optar per aplicar les receptes de Le Pen, Salvini, o Abascal, i de la dreta com el PP que cedeix davant tots els seus desitjos; o bé podem optar per solucions a l’alçada com les que aporta el Govern d’Espanya presidit pel PSOE, compromeses amb el rescat de la ciutadania. Amb un projecte de país centrat a enfortir els serveis públics i el teixit social, i que fa de contrapès en la UE front als radicalismes. Preservant i millorant el pacte social de facto en el qual vivim, i que forces de la dreta volen fer saltar pels aires. Podem apostar per una forma de vida basada en el campi qui pugui, o podem lluitar per no ser la darrera generació que gaudeixi del model de vida europeu.

Jesús Granado es investigador en filosofía y militante socialista de Palma.

set. 08, 2020

per Cosme Bonet

En defensa de la descentralización en tiempos de pandemia

Durante la etapa de confinamiento, sobretodo durante los debates correspondientes a las sucesivas prórrogas del estado de alarma, se oyeron numerosas voces (o se leyeron opiniones) criticando la centralización de la toma de decisiones, en especial las referidas a la salud pública. Se exageró la crítica hasta extremos absurdos, llegando a acuñar expresiones tan contradictorias en sus propios términos como el de “dictadura constitucional”. Se venía a decir que el Gobierno “aprovechaba” la situación de emergencia sanitaria provocada por la pandemia para arrogarse competencias que correspondían a las Comunidades Autónomas, insinuando que estas gestionarían mejor la coyuntura. Estas críticas podrían ser aceptables desde el prisma de defender mayor autogobierno y al mismo tiempo coordinación en las políticas, frente a tendencias centralizadoras, pero no iban por ahí los tiros, al menos en buena parte, desde la oposición se utilizaba esta crítica cómo parte de una estrategia de desgaste del gobierno, llegando a poner en duda la legitimidad del mismo a la hora de marcar directrices sobre las competencias que de ordinario corresponden a las Comunidades Autónomas.

Sorprendentemente, meses después, cuando los gobiernos autonómicos gestionan las políticas frente a la expansión del coronavirus y aquellas para paliar los efectos sociales y económicos de la pandemia, las voces que se oyen (las mismas en algunos casos) reclaman ahora el “mando único”, que significaría volver a la centralización de la toma de decisiones.

En esta nueva etapa se puede caer en la tentación de pensar que ha fracasado el modelo territorial de que nos hemos dotado, el estado de las autonomías, especialmente por parte de sectores muy ideologizados, siempre predispuestos a debilitar la confianza en nuestra democracia descentralizada, abogando por un “regreso” a un modelo centralizado que suponen mejor, sin ninguna base real.

¿Falla, realmente, el modelo territorial autonómico? Cabe echar un vistazo a lo sucedido en otros modelos de gestión netamente federal para comprobar que la gestión descentralizada no sólo funciona sino que incluso obtiene mejores resultados. Sin duda el mejor modelo a analizar es el de la República Federal de Alemania, un país con una tradición democrática que rehuye de las declaraciones de estado de emergencia, una prevención surgida en la posguerra mundial, aún recordando el peligro de los poderes excepcionales atribuidos al ejecutivo, poniendo en todo caso dos importantes contrapesos a esos poderes en base a la supremacía del Parlamento y a la propia estructura federal de la República. Aún así los estados de excepción internos de la República Federal de Alemania son limitados, y en el caso de la pandemia provocada por el coronavirus han sido los “Länder” (el equivalente de nuestras Comunidades Autónomas, salvando las distancias) quienes han tomado la mayoría de medidas de emergencia, en base a la legislación ordinaria y a sus competencias. El Gobierno federal, en general, se ha limitado a impulsar las medidas de carácter económico y a ejercer un papel coordinador, el último ejemplo lo tenemos a finales de agosto cuando los Länder han acordado con el gobierno federal sanciones para quienes incumplan la obligación de llevar mascarilla, exceptuando Sajonia-Anhalt, un caso que nos muestra como funciona el federalismo alemán. En general se ha considerado que la gestión hecha por Alemania de la pandemia ha sido más eficiente que en otros estados de nuestro entorno.

Otro modelo federal, referencia histórica para cualquier análisis de esta fórmula territorial, es el norteamericano, en este caso los analistas coinciden en que el Gobierno federal, con el Presidente como líder del poder ejecutivo, podría haber centralizado la gestión, como se hizo en su momento con el 11-S, en cambio la Administración Trump parece haber preferido generar conflicto entre los diferentes actores políticos, con respuestas muy diferentes de un territorio a otro, incluso con contestación social, renunciando incluso al papel de coordinador de políticas y medidas entre los Estados. En este caso veríamos como los intereses políticos, o partidistas, las presiones de determinados grupos, han hecho que en Estados Unidos la gestión de la pandemia haya variado enormemente de un Estado a otro, siempre teniendo en cuenta que han adolecido de un instrumento fundamental para hacer frente a una emergencia sanitaria como es la práctica inexistencia de un servicio de sanidad pública.

De los dos ejemplos mencionados, y teniendo en cuenta su representatividad, cabría deducir que lo que falla no es el modelo territorial existente sino la aplicación que se hace de él. El modelo en si tiene virtudes, y en este caso son importantes: la microgestión, la gestión cercana a la ciudadanía, favorece que cada territorio pueda abordar la situación con medidas adecuadas a su casuística.

¿Falla, realmente, el modelo territorial autonómico? Cabe echar un vistazo a lo sucedido en otros modelos de gestión netamente federal para comprobar que la gestión descentralizada no sólo funciona sino que incluso obtiene mejores resultados.

No falla el modelo, pues, pero puede fallar la gestión que se haga de él y pueden fallar los gestores, sin querer entrar en la competencia o incompetencia de éstos, hemos visto como cada Comunidad Autónoma ha hecho frente a la emergencia sanitaria en base a distintos condicionantes como pueden ser los medios y la preparación de los servicios públicos, la propia geografía, las relaciones con otros territorios, la economía… y, por supuesto, el color político o la ideología de los responsables de la gestión, que por supuesto influye en las decisiones que se toman.

Pueden fallar los mecanismos de coordinación entre territorios y entre el Gobierno del estado y los territorios, o tal vez lo que falla es la falta de hábito de coordinar políticas. También fallan los medios, la financiación de las diferentes Comunidades Autónomas, un elemento que el Gobierno del estado, actuando como un gobierno federal, debe corregir para garantizar la igualdad en las medidas adoptadas en cada territorio. No es el Gobierno quien tiene que decidir en un momento dado si opta por unificar la toma de decisiones o dejar mayor margen a las Comunidades Autónomas, debería ser el propio modelo de gestión territorial el que tendría que estar pensado y habituado a responder con políticas coordinadas, aceptando la colaboración del gobierno central y su liderazgo a la hora de pactar políticas similares en todo el territorio del estado, con el objetivo de garantizar la igualdad de respuesta en todas las Comunidades Autónomas, lo que también significa facilitar que los medios con que cuenten las administraciones autómicas sean suficientes y, en todo caso, optar por poner a su disposición los que hagan falta. Creo que de esto último se trata cuando se ponen rastreadores del Ejército a disposición de las Comunidades Autónomas, o cuando se habilita un fondo especial para financiar la respuesta a la crisis. Posiblemente en vez de medidas excepcionales, en vez de que fuera excepcional que se reunieran con regularidad los presidentes de las Comunidades Autónomas con el presidente del Gobierno, los ministros con sus consejeros equivalentes, etc… debería ser el hábito, la fórmula, ese federalismo cooperativo que a veces tomamos como referencia (en su versión de autonomismo cooperativo) tanto en el campo de las relaciones intergubernamentales como en el de los medios, entre ellos la financiación autonómica, aunque éste ya es otro debate.

Tenemos un correcto sistema de distribución competencias entre territorios adaptado a la realidad de nuestro país y construido en base a la negociación política durante prácticamente cuarenta años y, además, durante esta crisis se ha demostrado que se pueden activar los mecanismos de coordinación sin necesidad de recurrir a una recentralización que no hará más que alejar la gestión de la ciudadanía, ahora cabe esperar que de esta experiencia la administración mejore los servicios que garantizan los derechos de la ciudadanía y sea, siempre, capaz de hacer frente a situaciones excepcionales como la actual desde la lealtad y mirando por el interés general.

Cosme Bonet. Senador Socialista por Mallorca

ag. 01, 2020

per Francesc Antich

El perill de l’escletxa democràtica

La democràcia ha tingut enemics evidents: dictadors, cops d’estat, revolucions sagnants, etc… Però en té uns altres -com explica TzvetanTodorov al seu llibre “Els enemics íntims de la democràcia” – que no per menys evidents, a la llarga, no deixin de ser els més perillosos. Entre aquests darrers cita el messianisme, l’ultraliberalisme ( imperi de l’economia per sobre de la política, el poder dels mitjans de comunicació i el desmantellament de l’estat de Benestar), el populisme i la xenofòbia, (l’augment dels nacionalismes excloents, la por al estranger…).

L’ultraliberalisme redueix les defenses democràtiques de les societats. Posa l’economia per sobre de la política i les persones alhora que reforça l’individualisme, deteriorant la fraternitat que ofereix la comunitat.

L’ultraliberalisme redueix les defenses democràtiques de les societats. Regit per la consigna del “campi qui pugui”, posa l’economia per sobre de la política i les persones alhora que reforça l’individualisme, deteriorant la fraternitat que ofereix la comunitat. Predica reduir l’Estat per evitar controls i privatitzar serveis, la qual cosa du a l’aprimament de l’Estat del benestar. Crea inseguretat econòmica: uns pocs guanyen molt i molts guanyen poc, axioma que condueix a la precarietat laboral i l’augment de la pobresa. Deixa els mitjans de comunicació en poques mans, circumstancia que deteriora l’objectivitat informativa. Tot plegat crea inseguretat i incertesa a la població, que arriba a malfiar-se de les institucions i del el sistema democràtic que les empara.

Aquesta minva de defenses democràtiques obri la porta de bat abat als salvadors de pàtries i als extremistes, sobre tot quan coincideix amb una situació de crisi, creada precisament per el egoisme salvatge del sistema, com va passar el 2008 i torna passar ara per la Covid-19. Són moments d’auge dels populismes, els nacionalismes excloents i la xenofòbia. La història es repeteix i té antecedents greus si pensem el que va passar després de la crisi del 29 del segle passat: l’augment dels totalitarismes.

Quan les persones veuen que les institucions no donen certeses a les seves inseguretats és fàcil que s’aferrin als missatges populistes que simplifiquen allò que és complex i ofereixen el bàlsam de Fierabrás, que cura d’immediat tots els mals. Aquesta circumstància, però, facilita el retorn de idees que ja creiem oblidades.

Quan les persones veuen que les institucions no donen certeses a les seves inseguretats és fàcil que s’aferrin als missatges populistes que simplifiquen allò que és complex

Per això és greu que alguns partits conservadors tradicionals a més de tenir un discurs excessivament liberal, no siguin capaços de fer un cos únic per tal de controlar la situació davant aquestes amenaces. I encara ho és més que, amb la idea de tombar l’adversari a qualsevol preu, aquests partits s’ajuntin amb els que representen el populisme ultradretà i radicalitzin tant el discurs fins al punt que no es notin les diferències.

Aquests comportaments creen una vertadera escletxa democràtica: als adversaris els tracten d’enemics i apliquen un “aquí tot val” que malmena institucions amb un llenguatge guerracivilista absolutament destructiu, polaritzador i que impossibilita els acords, fins i tot, en moments gravissims econòmica i socialment parlant . Per no parlar de l’apropiació dels símbols de tots, que utilitzen com a llances en contra els rivals polítics. En aquest sentit i sense anar més enfora, aquí hem vist com alguns, fora cap mania, feien llistes dels qui eren o no constitucionalistes o hem escoltat titllar a l’actual govern espanyol de il·legítim. Comportaments que no tots venen d’ara: basta recordar els obstacles per renovar tribunals de justícia , o la utilització partidista de la lluita contra el terrorisme, per no parlar d’aquella trista estratègia política: “Dejemos caer España, que nosotros ya la levantaremos”, que entaferrà el llavors ministre Cristóbal Montoro”.

Per al bon funcionament de la democràcia tan important és la confrontació de idees amb força i contundència com el respecte a l’adversari

Són actituds que eliminen la tolerància i contenció tan necessàries per un bon fluir de la cultura democràtica. I més mal encara: fan desaparèixer les normes no escrites que la fan rodar llatina, regles conformades a poc a poc pel pas del temps i que aporten seguretat i sossec.

Per al bon funcionament de la democràcia tan important és la confrontació de idees amb força i contundència com el respecte a l’adversari, amb una especial cura per mantenir ben lluentes les regles de joc, el sentit d’Estat i fer un cos comú que barri camí als qui ho posen en perill.

Els perillosos, de divers pelatge, darrerament pregaven per què el fons de reconstrucció europeu fos magre, superposant els seus interessos messiànics, salvadors de pàtries o de partit, per sobre les necessitats de la gent. Tanta sort, per a la ciutadania i per al futur de la Unió Europea, que no ha estat així

Malgrat el bon acord europeu els conservadors espanyols, instal·lats en el “quant pitjor, millor”, s’han negat al pacte per a la reconstrucció, demostrant molt poc sentit d’Estat. Les paraules de Montoro pareixen seguir , desgraciadament, vigents. Sembla que per a ells els problemes de la ciutadania no són prioritaris, i que l’objectiu principal és aconseguir el poder i, si per a això és necessari que tot se’n vagi en orris, no passa res.

Francesc Antich Oliver. Ex President de les Illes Balears

maig 25, 2020

per Francesc Antich

L’Estat Social

L’article primer de la Constitució espanyola resa, al seu apartat primer, que Espanya es constitueix en un Estat social…. Qué significa això? El sociòleg Zygmunt Bauman, a l’obra “El tiempo apremia” – Conversaciones con Citlali Rovirosa-Madrazo – ofereix una bona definició: “ Un Estat és social quan fomenta el principi de l’assegurança col·lectiva, aprovada de comú acord en contra dels accidents individuals i les seves conseqüències…..i per què l’ordre del egoisme (en els termes de John Dunn) que produeix la desconfiança i la sospita, sigui reemplaçat per l’ordre de la igualtat, que inspira confiança i solidaritat… Una pòlissa col·lectiva que converteix els membres d’una societat en ciutadans, ja que a més de beneficiaris són actors responsables de la seva creació i del bon ús dels seus beneficis”.

Un Estat és social quan fomenta el principi de l’assegurança col·lectiva, aprovada de comú acord en contra dels accidents individuals i les seves conseqüències

Ara, com en el títol del llibre, el temps també apressa ateses les especials dificultats que afrontam. L’assegurança col·lectiva necessita una renovació per fer front al cruel llegat de mort, d’inseguretat i de destrucció econòmica que ens deixarà la Covid-19, un trastorn sanitari, econòmic i polític d’una gravetat immensa.

Són moments en els que ha de prevaler el sentit d’Estat i no el partidisme d’intentar aprofitar la mortalitat del virus per desgastar l’adversari polític. Ara sobren les proclames populistes i el que es necessita són compromisos: un esforç de tota la classe política per impulsar la necessària reconstrucció d’una societat seriosament apallissada.

Ressaltar els egoismes, el foment de la desconfiança i la sospita, o fomentar l’enfrontament social al carrer com fan algunes formacions ja sabem quins resultats du; la història és notària d’errors sagnants que no podem repetir.

Ara fan falta consensos, saber posar-se en el lloc de l’altre, escoltar. Sovint fa falta més valentia per renunciar a posicions pròpies i arribar a pactes, que per enrocar-se en posicions inamovibles. Consens per reforçar l’Estat de benestar i l’estalonament de tot el que és públic, única salvaguarda que tenim quan venen mal dades. Cal donar futur a la pòlissa col·lectiva millorant els drets socials, entre ells la sanitat, l’habitatge… i apostant per l’educació, eina fonamental per la igualtat i l’avenç social.

Necessitem acords socials per no deixar a la intempèrie a la legió de persones que veuran perillar la feina que, a més, s’afegiran als que encara pateixen l’envestida de la crisi del 2008. Acords complexos que han de combinar fer front al desastre econòmic que ens ve a sobre amb la necessitat que tenim de corregir un models de creixement, en molts casos destructius i insostenibles. És evident que, com més consens hi hagi, més eficaces seran les mesures. Es indispensable que les institucions polítiques, de la mà del sindicats i organitzacions empresarials es comprometin en un esforç comú colossal en la lluita contra l’atur, la desigualtat i la precarietat social que, a més de ser una obligació constitucional, és també motor d’avenç i vacuna contra els conflictes socials.

Necessitem més societat que mai, més comunitat i reforçar la fraternitat, per guanyar confiança i seguretat per tothom i que no la tinguin només uns pocs. Com diu Bauman, la pòlissa la fem entre tots, i per tant, cal fugir de salvadors i dels que pretenen dividir o excloure.

Necessitem més societat que mai, més comunitat i reforçar la fraternitat, per guanyar confiança i seguretat per tothom i que no la tinguin només uns pocs.

Cal reconduir la situació i tenir clar que l’economia és per les persones i no a l’inrevés. Posem fre a les normes que fan que la riquesa es concentri en les butxaques d’uns pocs, mentre molts malviuen. Cal fer un pensament seriós sobre la dinàmica diabòlica de que, quan va bé, els beneficis siguin privats i es redueixi la pòlissa d’assegurança que vetlla per el benestar de tothom ; però que, quan venen mal dades, es socialitzin les pèrdues sense comptar amb una pòlissa amb la cobertura suficient per fer front a les conseqüències que patim.

Per als nous temps no serviran pegats foradats, haurem de menester cirurgia i treure lluentor als vells principis i valors – en molts casos massa oxidats – i emprendre, amb vertader sentit social, nous camins que garanteixin la dignitat i la igualtat necessàries per què tothom pugui exercir una vertadera llibertat.

La bona aplicació de l’article primer de la Constitució seria una eina molt efectiva.

Francesc Antich Oliver. Ex President de les Illes Balears

maig 24, 2020

per Silvia Cano

Feminisme en temps de pandèmia

Deia Simone de Beauvoir que seria suficient amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornassin a ser qüestionats. En moments com els actuals on estam superant una pandèmia que té enormes repercussions laborals, socials i econòmiques hem de tenir més present que mai el compromís i la perspectiva feminista per a no donar ni una passa enrere en els nostres drets com li agradaria a alguns sectors reaccionaris de la nostra societat.

Aquesta crisis està tenint una incidència molt important sobre les dones. Ocupades majoritàriament als sectors que han estat tancats: sectors serveis, hostaleria, domèstics, amb major temporalitat i precarietat, i amb les responsabilitats de la cura familiar i domèstica, que s’ha intensificat en temps de confinament. Moltes de les nostres heroïnes, amb feines molt infravalorades socialment i han permès que durant aquests mesos aguantàssim el cop com a societat tenen sous tan precaris que no poden ni accedir al lloguer d’un habitatge.

En moments com els actuals on estam superant una pandèmia que té enormes repercussions laborals, socials i econòmiques hem de tenir més present que mai el compromís i la perspectiva feminista per a no donar ni una passa enrere en els nostres drets

Les que han pogut teletreballar han pogut experimentar en pròpies carns com el confinament ha reforçat els rols tradicionals de gènere, superposant les tasques domèstiques i de cura dels infants a una disponibilitat laboral quasi total, obligant a treballar a altes hores de la nit quan els infants dormen o molt prest durant el matí, generant estrès i repercussions sobre la seva salut.

Per altre banda, durant aquestes setmanes s’han incrementat els casos de violència cap a les dones, confinades a casa amb els seus agressors. Aquesta ha estat una obsessió del Govern de les Illes Balears que ha reforçat durant el confinament els serveis de protecció, declarats essencials en el decret d’estat d’alarma, l’atenció telefònica, d’assessorament , així com campanyes de conscienciació en col·laboració amb el Col·legi d’administradors de finques i amb diferents supermercats per distribuir cartelleria, o posant en marxa iniciatives com la de mascareta-19 en el cas de les dones víctimes de violència de gènere que vulguin aprofitar quan van a l’apotecaria per posar en marxa els serveis de protecció. També s’ha tingut previsió i es varen posar hotels per les dones víctimes de violència masclista i explotació sexual que ho necessitassin. Si les dones explotades sexualment viuen ja de per se en un permanent estat d’excepció, amb la pandèmia s’han agreujat encara més les seves penoses condicions. Amenaçades pels proxenetes, abocades al contagi per sobreviure i donar de menjar als seus infants i moltes d’elles expulsades amb una mà darrera i altre davant. Potser siguin invisibles per a la societat, però no ho són pel Govern presidit per na Francina Armengol i per això estam orgullosos que les dones vulnerables com aquestes o moltes d’altres es puguin acollir a la Renda social garantida, perquè les permet sobreviure allunyades de l’explotació i ens permet treballar amb elles per donar-les una alternativa laboral i vital.

Amb la passada crisis econòmica es varen trencar les costures de l’estat social. Vàrem viure una crisis de solidaritat que ens ha fet arrossegar durant més d’una dècada les seves conseqüències, amb una escletxa molt gran entre rics i pobres i amb una desigualtat insuportable com a societat on les dones sempre es duen la pitjor part.

Sectors com els de la construcció o transports on s’ocupen els homes majoritàriament no escaparan a la crisis de la covid-19 ara bé, aquests sectors es reactivaren amb major facilitat que els de serveis, per la nostra dependència del turisme i per això és imprescindible que es plantegin programes específics per a la contractació i l’impuls de les oportunitats laborals de les dones i que les incorporacions als llocs de feina de les persones amb ERTOS es facin de manera paritària, així com que s’integri la perspectiva de gènere en les inversions públiques i en les injeccions d’economia des del sector públic amb mesures perquè els sectors més feminitzats no perdin la seva feina.

Amb aquesta crisis es demostra la importància de polítiques socials i feministes i la necessitat d’unes bones polítiques de coresponsabilitat i serveis de conciliació, perquè sinó les grans damnificades seran les dones que són les que s’acaben agafant les excedències i reduccions de jornada, amb el que suposa per la seva cotització, promoció i prestacions socials del futur.

Són molts els reptes que tendrem per endavant amb la gestió de post crisis de la covid-19. És imprescindible integrar la la perspectiva de les dones en el que serà la crisis post-covid i en la reactivació econòmica i social.

Són temps per a la solidaritat, la justícia social i perquè els drets de les dones romanguin intactes i no donem ni una passa enrere.

Silvia Cano Juan és secretària d’igualtat i memòria democràtica del Psib-Psoe i portaveu al grup Socialista del Parlament de les Illes Balears

info@gabrielalomar.org

Blog – Full Width

La dèria de la llengua

La darrera generació del «European way of life»

En defensa de la descentralización en tiempos de pandemia

El perill de l’escletxa democràtica

L’Estat Social

Feminisme en temps de pandèmia

ADDRESS

PHONE

EMAIL