Blog – Full Width | Fundació Gabriel Alomar

Vendre el “bilingüisme cordial” i comprar el discurs de VOX

jul. 28, 2025

per Marina Garcias Salvà

Vendre el “bilingüisme cordial” i comprar el discurs de VOX

El passat 30 de juny des de Plataforma per la Llengua vàrem publicar l’InformeCat 2025, un recull anual de cinquanta dades que ofereixen una visió general de l’estat en què es troba la nostra llengua. Entre les dades que s’hi recollien hi trobem la que fa referència als resultats de les proves IAQSE (Institut d’Avaluació de la Qualitat del Sistema Educatiu) en què s’hi destacava el fet que el nivell de català a 4t de Primària del nostre alumnat es desploma 10 punts i menys de la meitat dels alumnes superen el nivell esperat.

Preguntat per aquestes xifres a l’informatiu Balear de dia 8 de juliol, el conseller Vera declarava que “Farem feina per millorar aquestes dades però tenim molta casuística, molts factors externs al sistema educatiu i amb això estam fent feina”.

És ben cert que hi ha molts factors que expliquen les citades xifres, però malauradament no tots són externs al Govern del qual forma part el senyor Vera i que de la seva mà s’implanten en el sistema educatiu- pla de segregació de llengua, impuls a la tria de llengua a infantil sense assessorament dels docents del centre, introducció de la vehicularitat del castellà en el sistema educatiu-. En aquest sentit, només cal fer un cop d’ull a l’acord de pressuposts entre el Patit Popular i el partit d’extrema dreta VOX per observar que el govern Prohens té una manera ben estranya de treballar per revertir aquestes dades IAQSE.

D’aquesta manera, de les 43 mesures pactades amb VOX, 16, és a dir un 37,21% del total, van encaminades a afeblir la presència de la llengua pròpia en els dos àmbits en què s’havia assolit certa normalització amb l’objectiu últim de desprestigiar-ne el seu ús fins fer-la del tot prescindible.

Per altra banda, fent bandera del que han batejat com a “bilingüisme cordial”, un concepte no recollit en cap compendi de sociolingüística, el govern de Prohens ens pretén fer creure que no volen fer de la llengua el seu camp de batalla.

En primer lloc, tots aquells que creim que l’Estat, les seves institucions i les polítiques que despleguin han d’anar encaminades a corregir les situacions de desigualtat i inequitat presents en la societat, com a conseqüència de l’acumulació històrica del poder econòmic, polític i social en mans de determinats grups socials en detriment dels drets col·lectius i individuals d’altres, no podem restar impassibles davant el discurs del pretès “bilingüisme cordial” de Prohens.

L’exaltació del bilingüisme “tradicional i natural”, sempre dels no castellanoparlants, per part de la dreta espanyola no és res de nou i arrela en els propis fonaments del franquisme que basant-se en aquest pretext ens negava l’aprenentatge de la llengua pròpia i impulsava el procés de substitució lingüística.

La sociolingüística ha demostrat sobrades vegades que les societats no són bilingües ho són els individus. No és gens normal que una mateixa comunitat lingüística hi hagi dues llengües. Si és així, aquesta situació és completament temporal i es produeix quan com a conseqüència d’enfrontaments bèl·lics, ocupacions colonials o relacions de poder econòmic, polític o social desigual un poble en domina un altre.

Per tant, els sociolingüistes, en concret Joshua Fishman, parlen de situacions de diglòssia externa per referir-se a la situació en què una llengua és emprada per a funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi anomenada llengua A (alta). L’altra llengua, la pròpia, s’empra en situacions informals i s’anomena llengua B (baixa).

En aquest sentit, el bilingüisme social no seria una situació permanent en què és relacionen dues llengües en igualtat de condicions sinó la primera etapa del procés de substitució lingüística sorgida a conseqüència de la presència d’un conflicte lingüístic en què el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells, desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús.

Aquest procés és reversible?. Des de la sociolingüística la recepta és clara. Només es pot fer front el procés de substitució lingüística si es posa en marxa un procés de normalització lingüística perquè la llengua pròpia recuperi tots els espais naturals i es faci imprescindible el coneixement d’aquesta pel desenvolupament de la vida socio-política dins aquella societat.

Per tant, la sociolingüística, la nostra història i els creixents episodis de discriminacions lingüístiques que tenen lloc dia a dia a les nostres illes ens convencen que ens trobam en una situació de diglòssia que ens pot conduir cap a la substitució lingüística si des de les institucions no s’actua amb el desplegament d’una política lingüística encaminada a la normalització de la llengua catalana.

La no intervenció en la realitat social, que és el que és fa des del govern Prohens i els governs insulars i municipals de PP-VOX, sota el pretext de la negació o ridiculització del conflicte sigui del caràcter que sigui- laboral, familiar, mediambiental…- és un discurs molt recorrent per la dreta i sempre duu els mateixos resultats; la perpetuació d’una situació d’injustícia i el patiment dels col·lectius vulnerables a favor dels interessos del grup dominant.

En segon lloc, a més, com és el cas del govern Prohens i les altres institucions en mans del tàndem PP-VOX, no només no intervenen per protegir els drets dels col·lectius vulnerables sinó que apliquen mesures que qüestionen o fins i tot revoquen de facto els drets d’aquests col·lectius- com és l’eliminació del requisit de català per tot l’àmbit de la salut o per l’accés a llocs de feina de l’administració local-. Envien un clar missatge a la societat: hi ha una llengua que serveix per anar per tot, aquella que ha estat imposada des de fora, i una altra que queda reservada a determinats àmbits, la pròpia.

En aquest sentit, necessitam que les institucions i la societat ens conjurem per fer la llengua catalana el punt de trobada i de cohesió d’una comunitat humana caracteritzada per la diversitat d’origen dels seus integrants. És imprescindible que actuem en el sentit de fer-la del tot necessària i part del dia a dia de tots els habitants de les nostres illes. Per aconseguir-ho s’ha d’actuar de manera transversal i fer-ho especialment en diversos àmbits – acollida i integració dels nouvinguts, comerç i hoteleria, educació, cultura i esport i salut-. Tot plegat per assegurar els drets lingüístics dels catalanoparlants, la integració dels nouvinguts en la comunitat catalanoparlant i la supervivència de la nostra llengua.

Marina Garcias Salvà
Delegada a les Illes Balears de Plataforma per la Llengua

Per què la dreta vol que odiïs la política

jul. 24, 2025

per Óscar Cereijo

Per què la dreta vol que odiïs la política

Quan la dreta diu que la política no serveix, el que realment diu és que tu no serveixes. Ho diu mentre concentra el poder, debilita els contrapoders i menysprea els espais on es construeixen consensos i decisions col·lectives.

Volen fer-nos creure que la democràcia és ineficaç per desanimar-nos a defensar-la. Ens venen un fals dilema entre eficàcia i participació, com si una democràcia viva fos un obstacle per gestionar bé. Però és justament al revés: sense democràcia, sense debat obert i control ciutadà, la gestió no és ni justa, ni transparent, ni eficaç.

Quan es menysprea una institució democràtica s’ataca el dret de la ciutadania a decidir sobre el seu futur. I això no és cap anècdota: és una de les batalles més importants del nostre temps.

És un discurs calculat d’una dreta que pretén buidar de sentit les institucions representatives. Amb cinisme, presenten els plens com a “teatre”, els parlaments com a “llocs on es crida molt” i la deliberació com a “pèrdua de temps”. No és casualitat: forma part d’una estratègia ben orquestrada per sembrar desconfiança, desmobilitzar la gent i obrir la porta a governs autoritaris.

Per què ataquen les institucions democràtiques? Perquè funcionen. Ja que són dels pocs llocs on la majoria pot disputar el poder als interessos d’una minoria privilegiada. Els parlaments, els ajuntaments, la feina dels sindicats, dels moviments socials i dels partits polítics són eines per posar límits als abusos i garantir drets. Són espais de control i exigència de responsabilitats.

Desacreditar les institucions vol dir desarmar la ciutadania. Si es ridiculitza la deliberació, es buida la participació. Si es demonitzen els representants públics, s’erosiona la confiança en el vot. Si es criminalitza la protesta, es limita el dret a organitzar-se. I sense debat, sense democràcia, sense organització i sense control, uns pocs imposen la seva agenda sense resistència.

Umberto Eco advertia, al seu Ur-Fascismo, que l’autoritarisme no sempre arriba amb botes i uniformes: sovint es disfressa de simplisme, antipolítica i discurs antiintel·lectual. El menyspreu pel debat racional, l’antiparlamentarisme, la por a la diferència o l’obsessió per una identitat tancada són símptomes que avui tornen a ressorgir.

La dreta menysprea la política perquè vol governar sense límits. Serveix els interessos d’una elit econòmica que rebutja regles, impostos i drets socials. Prefereixen decisions preses en despatxos tancats, no en plens oberts. Volen substituir el debat per decrets, la representació per algoritmes, el conflicte polític per silenci obedient.

Tal com recordava Robert Dahl, la democràcia no és només un procediment, sinó un ideal: la convicció que els assumptes comuns s’han de decidir col·lectivament, amb igualtat i pluralisme. Però aquest ideal s’erosiona quan es ridiculitza el debat, es banalitza el conflicte i es promou l’antipolítica com a solució.

Volen que deixem de creure-hi per deixar de participar-hi. Perquè una ciutadania crítica, organitzada i activa els incomoda. Els plens els molesten quan donen veu als qui no en tenen. La democràcia molesta quan posa límits al poder d’uns pocs.

Per això, davant del descrèdit, necessitem més democràcia, no menys. Més participació, més transparència, més espais on la paraula tingui força. Més veïns parlant als plens, més associacions actives, més ciutadania empoderada. Participar, deliberar i disputar idees no són gestos simbòlics: són actes de resistència davant els qui voldrien que ens resignéssim. La democràcia no es defensa sola. Si no la defensem nosaltres, ningú ho farà.

Per això avui, més que mai, cal reivindicar la política amb veu alta i clara. Només a través de la política —entesa com a exercici col·lectiu del poder i recerca del bé comú— podem defensar allò que és de tots: la democràcia i els avanços socials.

La història ens ho recorda: la mobilització política i social transforma la realitat. Cap dret no ha caigut del cel. La jornada laboral de vuit hores, el sufragi femení, la sanitat o l’educació pública i gratuïta són conquestes de generacions que van decidir organitzar-se i lluitar.

És una conquesta diària que requereix la nostra implicació. No n’hi ha prou amb votar cada quatre anys. Cal organitzar-se, debatre, protestar, proposar i construir una opinió pública informada i exigent. Només així serem veritablement amos del nostre futur.

Davant del descrèdit, participació. Davant del silenci, veu. Davant de la por, acció.Que no ens robin la paraula. Que no ens prenguin la democràcia.

Oscar Cereijo Méndez
Secretari de Formació del PSIB i regidor de l’Ajuntament de Palma

20 anys de matrimoni igualitari: una conquesta de drets, una lluita que continua

jul. 21, 2025

per Edu Gibert

20 anys de matrimoni igualitari: una conquesta de drets, una lluita que continua

Aquest juliol de 2025 s’han complit 20 anys de l’aprovació de la Llei del matrimoni igualitari a Espanya, un dels avenços legislatius més importants de la nostra democràcia. El 3 de juliol de 2005, Espanya es convertia en el tercer país del món a reconèixer legalment el dret de les parelles del mateix sexe a casar-se amb els mateixos drets i deures que qualsevol altra. Un canvi històric que va marcar un abans i un després. Com va dir el president Zapatero al seu discrus “un pequeño cambio en la letra que acarrea un cambio inmenso en las vidas de miles de compatriotas”.

Va ser una fita col·lectiva, fruit d’anys de lluita del moviment LGTBI, de la pressió social i del compromís polític amb els drets humans. Però sobretot va ser un acte de justícia. Es reconeixia, per fi, que l’amor i la família adopten múltiples formes i que cap identitat ni cap orientació pot ser motiu d’exclusió legal.

Vint anys després, podem dir que aquella llei va obrir les portes a una transformació social profunda. No només va permetre que milers de parelles LGTBI regularitzessin la seva situació i formessin famílies amb plens drets. També va ser un missatge poderós: que estimar lliurement no és cap delicte, sinó un dret fonamental.

Aquestes dues dècades han estat testimoni d’una societat que ha anat canviant en valors, en convivència i en empatia. Les noves generacions creixen amb una mirada més oberta i inclusiva. Les escoles i instituts, tot i les dificultats, han començat a parlar de diversitat afectiva i de gènere. I cada cop més persones LGTBI poden viure la seva identitat amb orgull i sense por.

Són molts els exemples que ens mostren com la societat ha avançat: famílies diverses, visibilitat als mitjans, referents culturals, esportistes, activistes i professionals que trenquen estigmes. El que abans semblava impensable, avui forma part del nostre dia a dia. Això no és fruit de la casualitat: és el resultat d’anys de resistència, pedagogia i coratge.

Però la igualtat no està garantida

Tot i els passos gegants que hem fet com a societat, la igualtat real encara no és plena ni definitiva. Per a moltes persones LGTBI, la llibertat continua sent parcial, condicionada o fràgil. Encara hi ha adolescents que viuen la seva identitat com un perill, no com una celebració. Joves que amaguen qui són per evitar el rebuig, l’insult o, massa sovint, la soledat. Encara hi ha persones trans que han de batallar cada dia per accedir a drets tan bàsics com la salut o una feina sense discriminació. I encara hi ha famílies que veuen qüestionada la seva existència per no encaixar en el model tradicional.

Mentrestant, l’onada reaccionària que recorre Europa també ha arribat aquí, amb força i amb altaveus. La irrupció institucional de l’extrema dreta ha normalitzat discursos que fa només una dècada haurien semblat impensables en democràcia. S’han qüestionat lleis que protegeixen els drets de les persones LGTBI+, com la del matrimoni igualitari —recordem que va ser recorreguda al Tribunal Constitucional pel Partit Popular—, la Llei trans o les polítiques educatives que aposten per la coeducació i el respecte a la diversitat. I aquest qüestionament no és només simbòlic: són intents reals de fer retrocedir la llibertat, disfressats de debat ideològic.

Volen fer-nos creure que la igualtat és un privilegi i que la diversitat és una amenaça. Però és tot el contrari. La diferència no ataca, no exclou, no imposa: enriqueix. Una societat diversa no és només més lliure, és més justa, més humana i més preparada per afrontar els reptes del futur.

Commemorar els 20 anys del matrimoni igualitari és, sens dubte, una oportunitat per celebrar. Per reconèixer tot el que s’ha aconseguit, per agrair la tasca valenta i incansable de milers de persones, entitats i col·lectius que han lluitat sovint des del marge, des del silenci o des de la invisibilitat. És un homenatge a totes aquelles persones que van obrir camí quan tot semblava impossible.

Però és també, i potser sobretot, una crida a la responsabilitat. Perquè els drets, quan no es defensen, poden esvair-se. I perquè una societat que aspira a ser lliure ha de ser un bloc ferm davant qualsevol atac a la igualtat. Com en qualsevol altra política social, el col·lectiu LGTBI no pot quedar reduït a una sola llei, a un reconeixement parcial o a un dia de commemoració. La vida, la família, la identitat i les relacions evolucionen, i la legislació ha de saber evolucionar amb elles.

Cal seguir avançant amb determinació, perquè la societat canvia, les realitats es diversifiquen i les demandes de reconeixement creixen. Ja no n’hi ha prou amb tolerar; cal protegir. Ja no es tracta només de reconèixer drets, sinó d’ampliar horitzons de dignitat per a tothom, especialment per a aquelles persones que encara avui viuen a les fronteres del sistema, de la llei o del discurs majoritari.

I avui, vint anys després d’aquella gran conquesta, ens toca a nosaltres assegurar que la història avanci cap endavant, i no cap enrere. Avui, més que mai, cal protegir el que tant ha costat guanyar. Perquè darrere dels discursos d’odi disfressats de “llibertat d’expressió”, s’amaguen estratègies ben calculades que busquen desfer els drets socials, un per un. El feixisme no apareix de cop; s’infiltra a poc a poc, atacant col·lectius concrets, sembrant el dubte, criminalitzant la diferència, normalitzant la intolerància.

El col·lectiu LGTBI és, una vegada més, una de les dianes prioritàries. Primer qüestionen lleis. Després neguen identitats. Més tard, censuren llibres, prohibeixen xerrades, retiren banderes. Fins que, gairebé sense adonar-nos-en, els drets que crèiem consolidats comencen a desaparèixer. I amb ells, la llibertat.

No ens podem permetre aquest retrocés. No volem, no podem, i no tornarem a aquelles èpoques fosques en què estimar era un acte de risc, en què la diferència era motiu de persecució, en què el silenci s’imposava com a única sortida. La història ens ho ha ensenyat: quan el feixisme avança, els drets es desfan.

Per això, aquesta no és només una lluita del col·lectiu LGTBI. És una lluita de país, una lluita per la democràcia, pels valors que ens defineixen com a societat. Cal que ens hi comprometem totes i tots, des de tots els àmbits. No podem ser neutrals quan el que està en joc és la llibertat, la dignitat i la vida de milers de persones.

La resposta ha de ser col·lectiva, valenta i decidida. Perquè defensar els drets LGTBI és defensar una societat on tothom hi té cabuda. On ningú ha de demanar permís per ser qui és. On el respecte no es negocia.

Edu Gibert
Secretari de Drets LGBTI+ dels Socialistes de Mallorca

90 anys de lluita amb mirada jove i socialista

jul. 11, 2025

per Pau Roig

90 anys de lluita amb mirada jove i socialista

El passat 16 de juny van fer 90 anys de la primera vegada que un grup de persones joves de les Illes Balears decidiren posar-se d’acord per lluitar per un projecte de justícia social i transformació comú a totes les illes.

Aquest grapat de joves ja caminaven des dels municipis, amb un primer embrió a Palma. Les joves i els joves socialistes s’organitzaren a partir del que tenien més a mà: els barris, els carrers, els pobles. La militància començava en la proximitat, en el contacte directe amb la realitat quotidiana de les seves comunitats.

Les Cases del Poble com a espais de formació

Des de les Cases del Poble, aquestes inquietuds juvenils es transformaren en espais de creixement col·lectiu. S’hi fomentava una vida sana i activa, tant física com mentalment, a través de l’educació popular, les biblioteques o les excursions. Allà es forjaren els valors que encara avui defineixen les Joventuts Socialistes de les Illes Balears: compromís, igualtat, internacionalisme i justícia social.

Una escola de vida i resistència democràtica

Durant aquestes nou dècades, les Joventuts Socialistes han estat una escola política i de vida per a centenars de joves d’arreu de les illes. Han resistit moments foscos, com la repressió franquista, i han estat protagonistes de les grans fites democràtiques del nostre país.

Una nova etapa amb lideratge femení

Avui, les Joventuts Socialistes de les Illes Balears continuen caminant amb empenta cap al futur, més feministes, ecologistes, antifeixistes i solidàries que mai. I ho fan amb una fita històrica que marca aquest 90è aniversari: l’elecció de la primera dona al capdavant de l’organització. Aquest fet simbolitza no només l’avanç cap a la igualtat real dins les estructures de representació, sinó també la consolidació del lideratge femení en l’àmbit de la política juvenil progressista.

90 anys de lluita que miren cap al futur

El llegat de 90 anys és una crida a continuar lluitant, a no defallir, i sobretot, a no ser espectadors del canvi, sinó protagonistes actius en la construcció d’un futur més just, igualitari i sostenible.

Aquest aniversari no només ens convida a mirar enrere amb orgull, sinó també a projectar-nos amb esperança. Perquè 90 anys després, el crit de llibertat, justícia i solidaritat continua viu en les veus joves que no s’aturen, que organitzen, que es mobilitzen i que creuen que un altre món és possible. I des d’aquí, des de les Illes, seguirem construint-lo.

Pau Roig
Secretari de formació permanent i defensa de la llengua de JSIB i SG de JS Palma

jul. 03, 2025

per Amanda Fernández

La Serra no es toca

El passat diumenge, 29 de juny, es commemorava el 14è aniversari de la declaració de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni Mundial per la UNESCO. Un reconeixement aconseguit amb Francina Armengol al capdavant del Consell de Mallorca i que és fruit de la feina i la voluntat d’una societat unida que va saber remar a favor d’un objectiu compartit per tothom.

La Serra és de la gent. Dels avantpassats que l’han cuidada i conservada durant anys i que han fet possible, per la seva intervenció, la declaració de la UNESCO. Dels margers que l’han feta un lloc únic en el món. És de les dones que collien oliva i que cuidaven el nostre entorn. És de tots i totes les que estimam Mallorca i no volem que aquesta es vengui a uns quants promotors. I està en perill.

Està en perill perquè Marga Prohens amnistia totes aquelles construccions il·legals que s’hagin fet a la Serra, deixant amb un pam de nassos a qui ha fet les coses bé, i enviant un missatge a la ciutadania de què pot construir allà on vulgui, que després vendrà el PP i t’ho arreglarà. Però també perquè no només es legalitzen les construccions, sinó també els usos i instal·lacions de qualsevol cosa que es pugui trobar en qualsevol indret de la Serra. Per al PP tot val i tot és objecte de venda. Per al PP, tot el territori de Mallorca és susceptible de ser construït.

Encara recordam els intents d’urbanitzar Es Guix, a Escorca, o Muleta, al Port de Sóller. Tornen a fer el mateix que han fet sempre: generen uns drets urbanístics als promotors i després, haurà de ser l’esquerra i el Partit Socialista qui freni tots aquests desbarats quan governem el 2027. El PP classifica i genera dret a indemnitzacions, enriquint als promotors i constructors i empobrint les arques públiques.

És vendre tot el territori de Mallorca a canvi d’uns pressuposts. Venen la Serra i venen Mallorca, sense explicar amb qui s’han reunit, quins noms i llinatges hi ha darrere aquestes mesures, i amb la falsa excusa de l’habitatge. Perquè ens volen fer creure que la Mare de Déu nom Joana, dient-nos que tota la destrucció de territori que està aprovant el Govern és per fer habitatges per a residents, quan cap dels habitatges que facin serà per a qui viu aquí. Tots seran d’un mínim de 350.000 euros, és a dir, habitatges per a rics, convertint Mallorca en la segona residència d’Europa.

Avui mateix, el president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés, celebra el 14è aniversari de la Serra. El mateix president que hauria de defensar la Serra de les barrabassades aprovades pel seu partit, que hauria de perseguir les infraccions en rústic i protegir el nostre territori, prefereix estar callat, submís i amagat, protagonitzant hipòcritament l’aniversari d’una Serra que vol construïda.

I els i les socialistes, com tants i tantes mallorquines, els deim que la Serra no es toca. Perquè l’estimam, perquè cal conservar-la i protegir-la de les urpes urbanitzadores i especuladores, i perquè fer el que està fent el PP és posar en risc la declaració de la UNESCO. Igual que diran no els batles i les batlesses socialistes, com haurien de fer tots els ajuntaments de Mallorca que, estic convençuda, no volen malbaratar el principal valor natural i paisatgístic de la nostra terra. Com tampoc ho vol la societat civil, que sempre ens dona una lliçó de mobilització i de seny contra tots els retrocessos que està impulsant el Partit Popular.

Amb ells i elles, i amb la gent d’aquesta terra, continuarem fent feina conjuntament per protegir el que el PP intenta destrossar sempre que governa. Perquè la Serra no es toca.

Amanda Fernández
Secretària General dels Socialistes de Mallorca

JSIB aposta per lideratge feminista i propostes valentes

juny 20, 2025

per Ana Maria Muela

JSIB aposta per lideratge feminista i propostes valentes

El passat cap de setmana les Joventuts Socialistes de les Illes Balears (JSIB) vàrem celebrar el nostre 18è Congrés, on vàrem elegir al nou equip, el qual tinc l’immens honor de poder liderar.

Aquesta confiança que m’han donat les i els militants de la nostra organització ve carregada d’història, perquè per primera vegada en 90 anys una dona ocupa el càrrec de Secretària General.

Un congrés marcat per la renovació i el feminisme

I com vaig dir en el meu discurs, aquesta no es una victòria meva, sinó que és una conquesta de totes les dones que han passat per JSIB abans que jo, i han deixat una empenta important. De totes aquelles companyes que moltes vegades s’han vist obligades a deixar la militància activa per la seva conciliació personal i professional, perquè som nosaltres les que encara hem d’assumir els treballs de cures. És una conquesta també de totes les companyes que moltes de vegades no s’han sentit reconegudes políticament, o no han sentit que se’ls ha donat l’espai polític que mereixien.

Però hem començat una nova etapa, on el compromís ferm de la nova direcció és que cada companya es senti escoltada, valorada i reconeguda per lo que és capaç de fer, sense prejudicis ni encasellaments. Perquè JSIB només serà una organització forta si és feminista, inclusiva i segura per tots, totis i totes les companyes.

Propostes per a la joventut: feina, habitatge i futur

Amb aquest congrés, JSIB no només renova la seva direcció sinó també el seu compromís amb una societat més justa, més feminista, més verda i més digna per a tothom. Per això, vàrem aprovar una ponència on demostram una vegada més que som una organització valenta i que pensa en els problemes de les i els joves de les Illes des d’una perspectiva col·lectiva i sabent quin son les preocupacions reals, front a les polítiques del Govern PP i VOX que miren cap a altre costat.

La ponència reivindica la necessitat d’afrontar amb valentia els grans reptes que afecten la joventut balear: la precarietat laboral, la crisi d’habitatge, l’emergència climàtica, la salut mental, la igualtat de gènere i els drets LGTBIQ+, la pèrdua de la llengua i la identitat, i la desconnexió política de molts joves.

Perquè les Joventuts Socialistes d’aquestes quatre Illes lluitam per transformar un país, amb propostes concretes i transformadores. Hem decidit lluitar contra un mercat de treball precartizat, on els més perjudicarts som els joves, amb feines marcades per un alt index de temporalitat, salaris baixos, poca estabilitat i molta sobreqüalificació. Amb propostes concretes com la setmana laboral de 32 hores, i un nou Estatut del Treballador Jove, que acabi amb els abusos de les pràctiques no remunerades.

També lluitam per fer front a un mercat de l’habitatge que no ens deixa construir el nostre projecte de vida. Perquè hem de fer front a dades que són una condemna, com que hem de destinar més del 135% del nostre salari al lloguer, que necessitam més de 22 anys de salari íntegre per accedir a la compra d’un habitatge, o que per primera vegada la xifra de joves en risc de pobresa supera la de joves emancipats (un 15,7% front a un 15,3% respectivament). Front això proposam mesures efectives per garantir l’accés a l’habitatge, com és l’amplació del parc d’habitatge protegit; i la prohibició dels pisos turístics.

I per suposat, hem debatut sobre la transformació del nostre model turístic. Perquè les JSIB ho tenim clar, això no es turismofòbia, es veïnofilia. És voler que als nostres pobles, barris i ciutats hi hagi veïnats i veïnades.

Compromís amb la memòria, la pau i la justícia global

A més, la ponència situa la solidaritat internacionalista al centre, condemnant el genocidi a Gaza i defensant la pau i la llibertat de tots els pobles com ho hem fet sempre amb el poble saharaui i la guerra d’Iraq.

Les joventuts socialistes es comprometen també a recuperar la memòria democràtica davant qui vol que els joves oblidem la nostra pròpia història, perquè tenim clar que sense memòria no hi ha democràcia.

Amb aquest Congrés iniciam una nova etapa per a JSIB, amb la mirada posada en el futur però amb els peus arrelats en els valors que ens han fet ser l’organització que som. Una etapa on ens sabem hereves i hereus d’una tradició de lluita, però també responsables de continuar ampliant drets i guanyant llibertats.

Hem deixat enrere els discursos buits i la resignació, i hem decidit construir una alternativa política que posi les persones joves al centre, que escolti, que entengui i que actuï. Perquè aquestes quatre illes tenen una joventut que lluita, per transformar el nostre país.

Ana Maria Muela
Secretària general de les Joventuts Socialistes de les Illes Balears

info@gabrielalomar.org

Blog – Full Width