Blog – Full Width

Ofensiva socialista per salvar la Llei de Memòria Democràtica

El PSIB-PSOE ha posat en marxa una ofensiva institucional per evitar que es derogui la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics de les Illes Balears. Davant l’anunci del pacte entre el Partit Popular i Vox per eliminar una de les normatives més avançades en matèria de veritat, justícia i reparació a l’Estat espanyol, els socialistes han activat una estratègia transversal que inclou mocions als ajuntaments, una iniciativa parlamentària i l’exigència de continuar amb projectes clau com el IV Pla de Fosses i el Memorial de la Dignitat.

Un precedent democràtic amenaçat

Aprovada l’any 2018, la Llei 2/2018 fou concebuda com una eina per reconèixer les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura, condemnar explícitament el franquisme i garantir polítiques públiques de memòria com ara les exhumacions, identificacions i actuacions pedagògiques. En aquests anys, el marc normatiu ha permès a les Balears situar-se com un referent estatal en justícia històrica, implicant institucions, societat civil i professionals en un treball conjunt reconegut arreu.

Amb l’acord pressupostari entre el PP i Vox per al 2025, aquest consens democràtic es veu greument amenaçat. L’eliminació de la norma implicaria un retrocés en les exhumacions, la paralització de processos d’identificació, l’abandonament dels espais de memòria i la invisibilització institucional del patiment de les víctimes i les seves famílies.

Compromís socialista amb la veritat, la justícia i la reparació

Per respondre a aquesta amenaça, el PSIB-PSOE ha activat un front polític i institucional. S’ha elaborat una moció tipus que s’està presentant als ajuntaments i institucions de l’arxipèlag. El text proposa sis punts clau: el rebuig explícit a la derogació de la llei, l’exigència de mantenir les polítiques públiques de memòria, el suport actiu a les famílies i entitats memorialístiques i la continuïtat de les iniciatives locals per preservar espais, documents i activitats de sensibilització dirigides a les noves generacions.

Aquest compromís es visualitza també en la petició d’inaugurar el Memorial de la Dignitat i la celebració d’un acte civil d’homenatge institucional. A més, el PSIB-PSOE exigeix la publicació immediata dels estudis i informes elaborats del IV Pla de Fosses, que actualment romanen ocults per decisió del Govern presidit per Marga Prohens.

Un pacte incomplert i una memòria amenaçada

Els socialistes recorden que aquest intent de derogació suposa també una ruptura amb el compromís adquirit públicament per part del PP. El desembre de 2024, després d’una crisi política i institucional, el Govern balear es va comprometre amb les forces progressistes a mantenir intacta la Llei de Memòria. L’incompliment d’aquest acord és considerat una “traïció manifesta” i un “menyspreu cap a les víctimes i la història del nostre poble”.

En paraules del secretari de Nous Drets, Cooperació i Migracions, Omar Lamin, “farem un front comú a cada un dels ajuntaments i institucions per defensar la memòria democràtica”. La consellera socialista Bea Gamundí i el regidor Francesc Dalmau han denunciat també que l’actual Govern incompleix amb la societat civil i actua únicament per satisfer interessos de l’extrema dreta. “Denunciam l’abandonament de les polítiques de memòria democràtica d’un govern totalitarista i els hi plantarem cara”, ha afirmat Dalmau.

Una crida a la responsabilitat institucional

La moció impulsada pel PSIB-PSOE defensa que la memòria democràtica “no és una opció partidista, sinó un deure de país”. Recordar les víctimes no divideix, sinó que fa justícia i construeix una societat més justa i lliure. Els socialistes insisteixen que desmuntar aquest consens suposa un gir cap al revisionisme i la negació de la dictadura, imposat per Vox i assumit pel PP, i denuncien l’ús de la memòria com a moneda de canvi política.

Des de la Fundació Gabriel Alomar, que neix amb vocació de salvaguardar valors com la llibertat, la democràcia i la justícia social, es reivindica la necessitat de preservar el llegat democràtic i continuar amb les polítiques de memòria que garanteixen el reconeixement institucional a qui va ser perseguit per defensar els drets humans. Davant l’intent de desmantellar aquest consens, la resposta ha estat clara: memòria, dignitat i justícia, sempre.

20N, cinquanta anys després: contra el silenci

El novembre de 1975, al llit de l’hospital de La Paz de Madrid no agonitzava només el dictador, Francisco Franco, sinó també el règim que representava, la fràgil figura que el seu entorn sostenia amb vida des de feia dies entre “partes” mèdics indesxifrables era la metàfora d’un sistema que mai havia deixat de ser tan sinistre i sanguinari com el primer dia, pocs mesos abans (el setembre) el dictador encara havia signat les seves darreres sentències de mort enmig de la desafecció de la joventut del país, que anhelava la llibertat de la que no es podia gaudir sota el franquisme, no es podien expressar en públic les idees, les dones no gaudien dels mateixos drets que els homes, no es podien comprar segons quins llibres ni es podien veure les pel·lícules que s’estrenaven a la resta d’Europa, fins al punt que era bastant comú a la península creuar la frontera de França per anar al cine, un fet que es recorda amb romanticisme per part dels que ho varen viure però que té un punt d’absurd en consonància amb el que era el propi règim franquista en el context europeu de 1975: absurd, anacrònic, antic, un llast per a la prosperitat de tot un país.

El règim franquista va néixer d’un cop d’estat militar contra la voluntat del poble expressada a les urnes, per no voler acceptar el triomf del Front Popular el 1936, i per no reconèixer els valors i les esperances que inspiraven la República del 14 d’abril, per tant, violant la legalitat i al mateix temps la voluntat popular, només la victòria militar amb la imprescindible ajuda dels règims de Hitler i Mussolini i la brutal repressió practicada durant i després de la Guerra Civil, mantinguda amb major o menor intensitat fins a la mort física del dictador, explicaven l’existència del règim, i aquest pecat original del règim, la il·legitimitat d’origen, la barbàrie en que es va fonamentar per jo expliquen l’obsessió que tingué la vella dictadura en silenciar el que havia passat, sobretot després de la desfeta dels seus aliats naturals, nazis i feixistes italians, escombrats de la història per les nacions democràtiques, les mateixes que havien abandonat a la república espanyola.

Quan l’amic americà permeté al franquisme normalitzar-se al context internacional, aconseguint així un aliat dòcil i submís als dictats dels interessos militars dels Estats Units, els dirigents de la dictadura intentaren dissimular el seu esperit i naturalesa, passant per distintes etapes però no deixant de ser mai un règim condicionat pel seu naixement violent i per la seva identificació amb els feixismes derrotats a la Segona Guerra Mundial. Pot ser per això van donar tanta importància a reescriure la seva pròpia història, i després de la mort del dictador, a oblidar els desastres, la repressió, la misèria, la fam, la manca de llibertat, en nom de la reconciliació. El franquisme havia de morir amb el seu primer representant perquè era un anacronisme, injustificable des de qualsevol punt de vista, il·legítim i violent, impedia la llibertat del poble espanyol i limitava el progrés del país. La democràcia va ser possible perquè en un moment donat el poble es va expressar clarament als carrers, als centres de treball, a les universitats. L’oposició democràtica pressionava des de la clandestinitat demostrant que després de 40 anys hi havia una altra Espanya possible, lliure, democràtica, amb valors moderns i compatibles amb la resta d’Europa; la seva pressió va ser clau per assolir la llibertat i la democràcia que vendrien després de 1975, a tots aquells lluitadors i lluitadores devem també un reconeixement públic.

La generació de la guerra estava marcada pels horrors viscuts i per la brutal venjança dels vencedors; la dels seus fills va créixer entre la fam de la postguerra i el “desarrollismo”, que va semblar un miracle en el context d’una dictadura incompatible amb la modernitat d’Europa els anys 60, i va decidir fer la Transició acceptant el silenci a canvi de democràcia, pot ser un error, però no una traïció. I finalment, els nets de la Guerra Civil som els que hem hagut de reivindicar la memòria, lluitar contra l’oblit i argumentar que els condicionants de 1975 ja no hi són com per seguir tergiversant o silenciant la veritat de la dictadura franquista. 50 anys després de la mort de la figura que va liderar els colpistes, va simpatitzar amb Hitler i es va humiliar davant els Estats Units de la guerra freda, sembla increïble que haguem de seguir debatent, discutint, sobre la necessitat de recordar, dignificar, a les víctimes d’aquell règim, i explicar la veritat sobre el que va significar pel país.

El silenci va tenir una utilitat política evident pel franquisme, serví per negar la seva falta de legitimitat d’origen, serví per oblidar les seves aliances amb el sinistre eix Berlín-Roma, serví per integrar dins la democràcia i l’Europa dels anys 1970 als hereus del règim franquista sense haver de donar explicacions, però aquell temps ha passat, 50 anys després no podem seguir acceptant que s’exigeixi el silenci, per les víctimes, per la veritat però sobretot pel futur del país. És clar que hi ha forces polítiques que creuen que el silenci els és útil políticament, perquè així veuen créixer les seves aspiracions, per això mateix i en nom de la democràcia, avui, 50 anys després, hem de reivindicar que es parli, s’analitzi, es debati, s’expliqui la Guerra Civil i el franquisme, amb la seva crua realitat. Sols fent aquest exercici posarem les bases per a un futur de democràcia i prosperitat, de llibertat i esperança, que a Espanya només es va poder albirar quan un 20 de novembre de 1975 un sinistre fiscal de la repressió feixista reconvertit en president del govern, aparegué a la televisió per anunciar que “Franco ha muerto”. El país seguí en silenci, però darrera les portes i finestres tancades de les cases particulars s’obrien botelles de cava, o del que es tenia, i es brindava perquè, a la fi, aquelles portes i persianes es podrien obrir sense por.

Cosme Bonet
Secretari d’Organització del PSIB-PSOE

Franco fa 50 anys que és mort, però la lluita continua

Aquest 20 de novembre de 2025 es compleixen 50 anys de la mort de Francisco Franco. Mig segle després del final formal de la dictadura, el franquisme continua sent objecte de debat, de lluita política i d’intervenció institucional. En aquest context, els governs socialistes —i molt especialment el govern d’Espanya presidit per Pedro Sánchez— han estat determinants per impulsar una política pública de memòria que té com a eixos la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició.

El compromís socialista amb la veritat

Amb l’aprovació de la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica, l’Estat espanyol ha posat fi a dècades d’inacció o d’enfocaments parcials. En només tres anys, i sota l’impuls directe del govern de Pedro Sánchez, s’han recuperat 8.941 cossos de víctimes del franquisme —prop de la meitat dels 20.000 susceptibles d’exhumació segons dades de la Societat Aranzadi— mitjançant més de 700 actuacions en fosses comunes arreu del país.

Aquestes intervencions formen part del I i II Pla d’Exhumacions (el segon vigent fins a 2028), que ha mobilitzat més de 27 milions d’euros i ha permès finançar actuacions als ajuntaments de Sevilla, Jaén, Huelva, Córdoba, entre d’altres, on es localitzen les fosses més massives del país.

Per garantir la identificació genètica, s’ha creat el Banc Estatal d’ADN, ja operatiu, amb laboratoris homologats, i s’ha engegat una versió digital del Mapa Integrat de Foses en col·laboració amb RTVE, que geolocalitza els llocs d’inhumació i en proporciona informació històrica i audiovisual.

Justícia i reparació: nul·litat de condemnes franquistes

El reconeixement institucional de les víctimes ha estat una altra fita destacada del període. El govern d’Espanya ha emès 1.614 declaracions de reparació i reconeixement personal, que inclouen la nul·litat de les sentències dictades per tribunals d’excepció franquistes i la consideració legal del caràcter il·legal de la dictadura.

També s’han celebrat més de 600 actes públics d’homenatge, i s’ha aprovat l’obtenció de la nacionalitat espanyola per a descendents de persones exiliades i de brigadistes internacionals. El balanç a 31 de juliol de 2025 és de 876.321 sol·licituds, amb un 47 % ja aprovades i més de 237.000 persones inscrites com a noves ciutadanes espanyoles.

Aquestes mesures es complementen amb la creació del Registre Estatal de Víctimes i la publicació de la base de dades dels tribunals militars franquistes, amb més de 430.000 registres incorporats en col·laboració amb el Ministeri de Defensa.

Contra el revisionisme: defensa davant les lleis de “concòrdia”

L’aplicació de la Llei de Memòria Democràtica també ha servit per frenar les iniciatives de regressió impulsades per governs autonòmics del PP i Vox. A Aragó, País Valencià, Cantàbria i Extremadura s’han aprovat lleis que deriven o deroguen les normatives autonòmiques de memòria, amb l’objectiu de buidar-les de contingut o substituir-les per discursos de falsa equidistància. A les Illes Balears, es tramita una proposta similar.

El govern de Pedro Sánchez ha respost interposant recursos d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional, que ha suspès les lleis en qüestió. Les Nacions Unides han advertit que aquestes “lleis de concòrdia” vulneren el dret internacional, i el govern espanyol ha actuat com a garant dels drets de les víctimes.

Educació, cultura i feminisme: construir una memòria crítica

El govern socialista ha situat la memòria al centre del sistema educatiu. Amb la col·laboració de la Fundació CIVES, s’ha iniciat la formació del professorat en matèria de memòria democràtica, s’han creat càtedres a diverses universitats i s’han publicat 25 guies didàctiques per a ús a secundària i batxillerat. També s’han impulsat diàlegs educatius sota el lema “Educar en dictadura vs educar en democràcia”.

S’ha posat especial atenció al paper de les dones: s’han commemorat figures com Clara Campoamor, María Lejárraga i Carmen de Burgos, i s’han realitzat actes de reparació a supervivents del Patronat de Protecció a la Dona. El cicle “Perquè fóreu, som” ha reconegut els moviments feministes durant la Transició.

Pel que fa a la divulgació cultural, s’han finançat més de 500 projectes entre 2020 i 2024 —des de publicacions i exposicions fins a congressos i audiovisuals—. Destaquen exposicions com “La Desbandá 1937”, “El tragaluz democrático” o “Por vuestra libertad y la nuestra”, així com la sèrie de monografies i catàlegs editats pel Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica.

Retirada de símbols i dissolució de fundacions franquistes

En aplicació de la Llei, el govern de Pedro Sánchez ha retirat simbologia franquista d’edificis públics i diplomàtics, ha eliminat honors i títols nobiliaris a figures de la dictadura (33 títols en total), i ha iniciat els tràmits per a la dissolució de la Fundación Nacional Francisco Franco. També s’ha sancionat Falange Española amb una multa per exaltació pública del franquisme i s’ha reformat la Llei d’Associacions per permetre la dissolució d’entitats que enalteixin el cop d’estat de 1936.

L’espai públic com a lloc de memòria

El govern espanyol ha declarat 16 espais com a Llocs de Memòria Democràtica, com el Valle de Cuelgamuros —en procés de resignificació—, Gernika-Lumo, la Desbandá o la Presó de Carabanchel. A més, es treballa amb ajuntaments i comunitats autònomes per senyalitzar espais clau de la repressió i l’exili, també a l’estranger: Ravensbrück, Argelès-sur-Mer, Colliure o Montauban, entre d’altres.

Una política d’Estat gràcies als governs socialistes

Els avenços en matèria de memòria democràtica no són fruit de la inèrcia. Han estat possibles gràcies a la voluntat política dels governs socialistes, que han dotat la llei de recursos, estructura i continuïtat. El govern de Pedro Sánchez ha resistit els intents de sabotatge i ha consolidat una política pública que avui forma part del pacte democràtic. Cinc dècades després de la mort del dictador, la memòria no només es recorda: es protegeix, es difon i es garanteix.

Dones amb empenta: 50 anys de democràcia amb nom propi

La Fundació Gabriel Alomar reivindica el paper actiu de les dones socialistes de les Illes Balears en la construcció del país democràtic que som avui

El 1975 començava a Espanya una nova etapa. Amb la dictadura tocant a la fi, s’obria camí un procés complex, carregat d’esperança, per recuperar les llibertats. El que avui coneixem com a Estat democràtic no va néixer sol: es va construir a través de la implicació directa de milers de persones que, des de l’anonimat o les institucions, varen posar cos i ànima en la transformació del país. Entre elles, moltes dones socialistes de les Illes Balears que —malgrat les dificultats, els obstacles o el silenci que sovint envolta el seu nom— varen contribuir amb empenta i visió a fer possible la democràcia.

Aquest 2025, la Fundació Gabriel Alomar vol fer memòria d’algunes d’aquestes dones que, des de pobles, ciutats, sindicats, aules o càrrecs públics, varen obrir pas. No ho varen tenir fàcil. No hi havia referents, ni espais oberts per a elles, ni tan sols garanties d’igualtat. Però varen entrar, varen parlar, varen decidir. I el país va canviar.

A Eivissa, una catedràtica de Filosofia arribada des de Madrid el 1965 marcava amb la seva manera d’ensenyar generacions d’alumnes. Maria de los Llanos Lozano no es va limitar a fer classes: va assumir responsabilitats polítiques, va ocupar llocs a l’Ajuntament i va deixar una petjada intel·lectual i cívica que encara avui ressona. La seva vida recorda que la cultura i l’educació són formes profundes de transformació democràtica.

A Palma, Marita Frau s’incorporava al PSOE en la clandestinitat, l’any 1975, quan ser dona, jove i socialista era una combinació incòmoda per al règim. Anys després es convertiria en la primera diputada socialista al Parlament de les Illes Balears i dirigiria el Centre d’Estudis Gabriel Alomar, un espai fonamental per recuperar la memòria del socialisme illenc. Varen ser anys intensos, de recollir testimonis, organitzar debats i posar les idees a caminar.

També a Palma, Marta Llompart s’enfrontava a la repressió franquista: detinguda a Madrid el 1976 per la seva tasca com a administrativa del PSOE, la seva militància no es va aturar. Al contrari: va continuar a primera línia des de la UGT i des de l’Ajuntament, on va impulsar mesures de participació ciutadana i millorà serveis públics des de la gestió d’EMAYA.

A Calvià, Felisa Cuenca reivindicava drets laborals quan encara era difícil que una cambrera de pis aixecàs la veu. Ho va fer des del sindicat, des de l’Ajuntament i des de les aules per a adults, alfabetitzant companyes que havien estat excloses de tota formació. Sabia que només amb coneixement i organització es podia fer front als abusos.

A Ciutadella, Maria Bagur imaginava una ciutat més educativa i accessible. Com a regidora, impulsà les primeres escoletes municipals i defensà el territori davant pressions urbanístiques. Quan es va negar a permetre la urbanització de Cala Macarella, un dels promotors li recordà que li podria passar qualsevol cosa. Però ella no va cedir. Ni tan sols quan fou agredida físicament per una senyora de l’alta societat després d’una intervenció al ple. Perquè defensar l’interès general era, per a ella, una convicció profunda.

A Formentera, Encarnación Magaña arribava des del País Valencià amb una herència política familiar i una clara voluntat de canvi. Des de les institucions pitiüses, va liderar àrees de turisme, igualtat i medi ambient. Va defensar el Parc Natural de ses Salines i va apostar per polítiques de serveis socials en una illa encara molt marcada per les desigualtats.

I més enllà del món local, Teresa Riera mostrava que el coneixement i la política poden anar de la mà. Matemàtica, doctora en informàtica, professora universitària i eurodiputada, va posar el seu saber al servei de les institucions. Va presidir el PSIB, va ser una veu activa en política científica europea i va promoure iniciatives per a la igualtat dins del partit i arreu.

Aquestes són només algunes de les moltes dones que han fet possible, des del socialisme, la democràcia que avui coneixem. No varen esperar que les convidassin a participar: varen ocupar l’espai, varen proposar, varen incidir. I ho varen fer amb intel·ligència, convicció i coratge. Amb elles, la democràcia va ser més completa. Amb elles, el futur continua obert.