Blog – Full Width | Fundació Gabriel Alomar

oct. 06, 2025

per Pedro Homar

Cent anys i una mateixa raó de ser

Celebrar un centenari obliga a mirar enrere, però també a alçar la vista cap endavant. El 4 d’octubre de 1925, a Mallorca, es fundava la Unió General de Treballadors de Balears. Avui, cent anys després, continuem defensant la mateixa idea: que cap progrés pot considerar-se just si no inclou millores reals per a la vida de les persones treballadores.

L’escenari històric que va veure néixer aquella primera UGT no era fàcil. Veníem d’un segle XIX convuls, en què la repressió sistemàtica contra les societats obreres havia estat la norma. Però, tot i les clausures, les persecucions i les dictadures, els treballadors i treballadores d’aquesta terra varen persistir. El 1925, amb Lorenzo Bisbal Barceló al capdavant, es constituïa formalment la UGT de Balears, hereva de moltes lluites prèvies i esperançada en un futur millor.

Però aquell somni va quedar interromput per la dictadura franquista, que no només va suprimir llibertats sinó que va perseguir, empresonar i assassinar dirigents sindicals. La UGT va ser pràcticament esborrada del mapa durant dècades. Va caldre esperar a 1975, amb la mort del dictador, per tornar a reconstruir-la. I va ser aleshores quan moltes de les persones que avui homenatjam es posaren a la feina de refer el sindicat des de zero. Sense recursos, però amb molta convicció. Sense garanties, però amb molta memòria.

Des d’aleshores, la UGT ha estat una presència constant en tots els àmbits de la vida laboral a les Illes Balears. Ens hem consolidat com la primera força sindical de l’arxipèlag, amb més de 15.000 afiliats i afiliades i una xarxa de 2.400 delegats i delegades actius als centres de feina. Però no ens defineix només la força numèrica, sinó la capacitat de diàleg, la voluntat de transformació i la defensa de valors que no poden perdre’s: la justícia, la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

Avui, al 2025, no podem donar per descomptats ni els drets ni les llibertats. A diferència del 1925, el món s’ha globalitzat, però el risc d’involució democràtica continua present. Ens trobam davant un panorama mundial ple de contradiccions: desigualtats estructurals, populismes reaccionaris, guerres d’agressió, negacionisme climàtic i social, atacs als drets humans. I també, en molts casos, la desafecció ciutadana cap a les institucions públiques i els valors democràtics.

És per això que aquest centenari no és només una celebració, sinó també una responsabilitat. Davant els discursos que menyspreen la política i el compromís col·lectiu, davant les veus que qüestionen la utilitat dels sindicats, nosaltres responem amb una certesa: la UGT és i continuarà essent una eina imprescindible per garantir justícia social, equitat i diàleg.

Allà on hi hagi una injustícia, hi serem. Allà on calgui defensar drets, hi serem. I allà on s’hagi d’obrir espais de negociació i pacte, també hi serem. La UGT és, i ha estat sempre, un agent actiu en la construcció del sistema democràtic, i com a tal ens correspon exercir la nostra veu amb responsabilitat.

En aquest segle de trajectòria, moltes persones han fet possible que la UGT sigui avui el que és. Gràcies a una xarxa de delegats i delegades que cada dia representen amb dignitat els treballadors i treballadores dels seus centres de feina. Gràcies també a les estructures sectorials i territorials, que garanteixen presència, escolta i acció a cada racó del territori. Però també, i molt especialment, gràcies als qui ja no són a primera línia i continuen formant part de la UGT per convicció.

És el cas dels companys i companyes de la Unió de Jubilats i Pensionistes. Un col·lectiu actiu, compromès, imprescindible. Que aporten experiència, memòria i coneixement. Que organitzen activitats, tallers, actes de reivindicació i continuen defensant el sistema públic de pensions, la sanitat universal i la dignitat de la vellesa. Ells, que ja no necessiten suport sindical en la seva vida laboral, continuen afiliats per principis. Perquè creuen en la força col·lectiva.

Els reptes que tenim al davant són molts. Des de la transició ecològica justa fins a la defensa d’un sistema públic de pensions sostenible. Des de la lluita per la igualtat real entre dones i homes fins a la regulació de les noves formes de treball digital. Però hi ha un fil que ho cus tot: la defensa del treball digne com a eix fonamental de qualsevol societat democràtica.

Ens toca fer sentir la nostra veu, ara més que mai. Com deia un vell polític europeista en un acte recent: els que creiem en Europa, els que creiem en el progrés, no podem romandre callats. Els que defensem el diàleg i la cohesió social hem de continuar actius, valents, ferms.

Diuen que no es pot construir futur sense memòria. Nosaltres afegim que no hi pot haver memòria sense projecte de futur. I la UGT, avui més que mai, té projecte. Té força. Té motius. I té, sobretot, la convicció que la seva raó de ser continua sent tan vigent com el primer dia.

Pedro Homar, secretari general de la UGT Illes Balears

Llorenç Bisbal Romualdo, compromís socialista i memòria democràtica

oct. 04, 2025

per Redacció

Llorenç Bisbal Romualdo, compromís socialista i memòria democràtica

Llorenç Bisbal Romualdo, veterà militant socialista i figura vinculada a la memòria històrica i al moviment sindical de les Illes Balears, ha mort. Regidor de l’Ajuntament de Palma durant l’etapa de govern de Ramon Aguiló, va destacar per la seva trajectòria de compromís amb els valors democràtics i l’organització obrera, així com pel vincle directe amb una de les figures clau del socialisme illenc: el seu padrí, Llorenç Bisbal, primer batle republicà de Palma i dirigent històric del PSOE balear.

Nascut en una família profundament arrelada al moviment obrer, Llorenç Bisbal Romualdo va militar al Partit Socialista i a la UGT des d’abans del final de la dictadura franquista. La seva activitat sindical i política va estar marcada pel treball a peu de carrer, la defensa dels drets dels treballadors i el suport a la reconstrucció de la vida democràtica a les Illes després del franquisme. L’any 2010, la UGT de les Illes Balears li va atorgar la Menció del Primer de Maig en reconeixement a la seva trajectòria sindical i a la seva dedicació continuada a les causes socials.

Durant la dècada de 1980 va exercir com a regidor socialista a l’Ajuntament de Palma, en el marc del primer govern municipal progressista sorgit després de les eleccions democràtiques, encapçalat per Ramon Aguiló. Des d’aquesta responsabilitat institucional, va contribuir a impulsar polítiques públiques orientades a la millora dels serveis i a l’enfortiment del teixit social de la ciutat.

Més enllà de l’àmbit institucional, Llorenç Bisbal Romualdo mantingué fins al final una actitud activa envers la preservació de la memòria democràtica. L’any 2022 va participar en la presentació de la biografia Llorenç Bisbal: memòria d’un batle republicà, centrada en la figura del seu padrí, qui va exercir la batlia de Palma durant la Segona República i esdevingué una icona del socialisme balear fins que fou represaliat pel règim franquista. La seva intervenció en aquell acte posava de manifest la importància de no deslligar les lluites actuals del llegat dels qui les encetaren dècades enrere.

Amb la seva mort desapareix una veu de memòria i coherència que, al llarg de dècades, va saber mantenir viu el fil del socialisme històric a Mallorca, des dels temps difícils de la clandestinitat fins a la consolidació de les institucions democràtiques. Figures com la de Llorenç Bisbal Romualdo representen un testimoni directe del vincle entre generacions i de la persistència dels ideals d’igualtat i justícia social.

Tanatori: 4 d’octubre de 2025 a Son Valentí, Palma, de 17.00 a 20.00 hores.

Tres veus de la transició a Balears, en primera persona

oct. 01, 2025

per Tino Martínez

Tres veus de la transició a Balears, en primera persona

L’anuari 2025 de la Fundació Gabriel Alomar recupera la memòria de la transició

Avanç editorial: testimonis de Tarabini, Joan March i Emilio Alonso sobre la lluita antifranquista a les Illes

La Fundació Gabriel Alomar dedicarà el seu anuari 2025 a la construcció de la democràcia a les Illes Balears després de la mort del dictador Francisco Franco. Amb articles d’historiadors i testimonis directes de la transició, el volum oferirà una mirada coral i documentada d’aquells anys clau. Avui s’avancen tres fragments destacats: les entrevistes a Antoni Tarabini, Emilio Alonso Sarmiento i Joan March Noguera.

Lluita política i sindical en la clandestinitat

Antoni Tarabini, sociòleg i fundador del Partit Socialista de les Illes, rememora la seva trajectòria política des dels anys setanta. Format dins l’ordre dels jesuïtes, la seva sortida del món religiós es traduí en una militància activa a Bandera Roja i posteriorment al Partit Comunista d’Espanya.

En la seva entrevista, Tarabini reconstrueix l’estructura precària i intensa dels primers sindicats clandestins, especialment al sector de l’hostaleria, així com el paper fonamental de l’associacionisme veïnal a barris com Son Gotleu i Son Cladera. Detingut el 1975, pocs mesos abans de la mort de Franco, descriu la incertesa d’aquells dies i la voluntat compartida de múltiples sensibilitats democràtiques per preparar una transició possible.

També repassa la fundació del PSI, les aliances amb figures com Solé Tura i Celestí Alomar, i la seva participació en iniciatives ciutadanes com la campanya “Parc Sí, Parking No”, a partir d’una militància compromesa i analítica. “No només es tractava de fer política, sinó d’entendre el que passava”, afirma.

De la militància al Congrés dels Diputats

Per la seva banda, Emilio Alonso Sarmiento, diputat socialista elegit el 1977, narra l’evolució de la Federació Socialista Balear des dels primers contactes personals fins a l’organització formal. Fill de família republicana, s’implicà políticament durant els estudis d’Economia a Madrid, i participà en la fundació del PSOE a Balears.

Alonso descriu la Palma dels anys setanta com una ciutat on la clandestinitat es vivia amb menys por que en altres territoris, però amb un control constant. La constitució de la federació socialista sorgí de trobades disperses que, en paraules seves, acabaren unint gent que “no es coneixia de res però compartia projecte”.

Recorda amb detall la sorpresa dels resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977 i la seva entrada sobtada al Congrés dels Diputats. Allà, diu, la impressió inicial es transformà ràpidament en feina legislativa, envoltat de figures històriques de la República i de nous representants com ell.

Del PSP al PSOE: una aposta federalista

Joan March Noguera, exsecretari general del PSIB-PSOE i diputat al Parlament balear, ofereix un testimoni complementari, centrat en el paper del Partit Socialista Popular (PSP) i la seva fusió posterior amb el PSOE. Farmacèutic de formació, March inicià la seva militància arran de l’assassinat de Salvador Allende, mentre estudiava a Pamplona.

Organitzà el PSP a Navarra i Euskadi i mantingué una militància activa en contacte amb sectors del moviment obrer. L’entrevista recupera episodis com l’organització del míting de Vistalegre, el retorn a Mallorca el 1977, i les tensions internes derivades de la fusió amb el PSOE l’any següent.

March reivindica un model federal d’Espanya i defensa la distinció entre partit i govern com a garantia de pluralisme i autonomia. Tot i haver ocupat càrrecs institucionals, assegura que mai no ha necessitat una posició pública per contribuir al projecte socialista. “Era una època amb molta il·lusió. La vivíem intensament”, afirma.

Una generació que va construir les bases del present

Les entrevistes a Tarabini, Alonso i March posen veu a tres trajectòries diverses però complementàries que ajudaren a bastir la democràcia a les Illes Balears des de la militància, el debat i l’organització social. L’anuari complet, amb nous testimonis i anàlisis històriques, es publicarà aquesta tardor i estarà disponible a través de la Fundació Gabriel Alomar.

Fundació Gabriel Alomar dona suport a honorar Pilar Sánchez

set. 18, 2025

per Redacció

Reclamen que Pilar Sánchez sigui Filla Il·lustre de Palma

Pilar Sánchez Llabrés (Palma, 1903 – Sencelles, 18 de setembre de 1936) fou una militant socialista i feminista compromesa amb la defensa dels drets de les dones i de la classe treballadora. Vivia al barri de la Soledat i treballava al mercat de la Plaça Major. Casada amb el també socialista Miquel Borel, era mare de quatre fills.

Durant la Segona República va tenir una participació destacada en la vida política. El 8 de març de 1936 participà com a oradora al míting del Dia Internacional de la Dona Treballadora a la Casa del Poble de Palma, al costat d’Aurora Picornell i Antònia Pascual.

Repressió i assassinat el 1936

Després del cop d’estat del juliol de 1936, es va amagar a casa de Joan Real, regidor del Front Popular a Palma, que fou detingut i assassinat. Els colpistes detingueren també el marit i els fills de Sánchez. El setembre del mateix any, ella mateixa fou detinguda i assassinada per un escamot falangista. El seu cos fou localitzat a la finca de Son Palou de Sencelles.

Iniciatives de recuperació de la memòria

El Govern Balear instal·là l’any 2022 una llamborda Stolpersteine al barri de la Soledat per recordar-la. Entre 2018 i 2020 es dugueren a terme excavacions a Sencelles per localitzar les seves restes, encara sense resultat.

La petició a l’Ajuntament de Palma

El 18 de setembre de 2024, l’associació Memòria de Mallorca registrà una sol·licitud a l’Ajuntament de Palma per tal que Pilar Sánchez Llabrés fos declarada Filla Il·lustre de la ciutat. Segons l’entitat, no s’ha rebut resposta.

Coincidint amb el 89è aniversari del seu assassinat, l’associació, amb el suport de familiars de Sánchez, ha tornat a reiterar la petició. Reclamen que l’Ajuntament reconegui el compromís de la militant socialista amb la democràcia, els drets laborals i els drets de les dones.

set. 15, 2025

per Celestí Alomar

Tramontana

El gener de l’any 1975, en plena decrepitud de la dictadura i del dictador, sorgia a Mallorca Tramontana, un grup d’opinió ampli i plural (significativament, Tramontana amb “o”). A diferència d’altres iniciatives similars, que havien aparegut a l’Estat impulsades per sectors aperturistes del mateix règim o de l’oposició lligada a corrents de democràcia cristiana, com va ser Tácito a Madrid, Tramontana es va articular des d’una presència àmplia de l’esquerra i del mallorquinisme polític. No obstant això, aleshores la singularitat més notòria de la plataforma era la presència de destacades figures lligades a l’associacionisme empresarial, com ara Jeroni Albertí i Ramón Esteban Fabra, president i fundador d’ASIMA, respectivament.

Fem memòria sobre quina era la situació en aquell moment, que, al capdavall, seria el darrer cap d’any en vida del dictador. L’any 1974, a Portugal, la Revolució dels Clavells havia situat el país veí en el camí de la democràcia; i, a Grècia, unes eleccions posaven punt final a la Dictadura dels Coronels i a la monarquia. Franco es convertia en la relíquia dels dictadors; el seu primer ministre, Carlos Arias Navarro, assajava un pseudoaperturisme amb “L’esperit del 12 de febrer”. La proposta estava condemnada al fracàs, no agradava ni als falcons continuistes ni als aperturistes del règim. Al dictador, a pesar de la seva decrepitud, encara li quedava el verí suficient per fer executar a garrot vil Salvador Puig Antich (després encara hi hauria més execucions). Macabra manera d’expressar el que ell pensava.

Creixia la pressió internacional per aïllar la dictadura i internament era un formiguer per posicionar-se davant d’un canvi inevitable; es començava a olorar la desconeguda aroma d’un rush final. A l’Estat, l’oposició democràtica s’aglutinava, majoritàriament, entorn de la Junta Democràtica i l’Assemblea de Catalunya. El PSOE i l’Esquerra Democràtica de Ruiz Giménez no s’incorporarien mai a la Junta, sinó que, mesos després, crearien pel seu compte la Plataforma Democràtica. Per contextualitzar encara millor el moment, el secretari general del PC Italià, Enrico Berlinguer, l’any 1973, feia pública la idea del “compromís històric”, que no havia estat mal vist per Aldo Moro, líder de la democràcia cristiana. La recerca del “compromís” formava part del Zeitgeist o “esperit dels temps”.

A Espanya, per primera vegada des de feia anys, l’esperança treia el cap de dins l’espessa i persistent boira grisa de la dictadura, el temps plomís s’estava acabant i s’alleugeria. A Mallorca s’havia constituït la Junta Democràtica, impulsada, essencialment, pel PCE i el PSP. Nogensmenys, el moment propiciava explorar l’espai obert i teixir noves connexions per ampliar socialment l’alternativa democràtica, com a contraposició als intents del règim per sobreviure’s i perdurar. Només una alternativa democràtica podia obrar el miracle de reconciliar-se amb la història i les societats de l’espai geopolític circumdant. Tramontana va ser un petit gra de sorra en la vasta platja que sorgia de “sota les llambordes”.

A principis d’enguany, amb motiu del cinquantè aniversari dels fets, Francesc M. Rotger, a l’Ara Balears, publicava un reportatge titulat “El grup més plural d’oposició al franquisme”, en què en feia un assenyat perfil. La crònica de Rotger, només caldria completar-la mencionant alguns factors concrets que van ajudar que el projecte cristal·litzés. El primer d’ells seria el paper que va jugar el Diario de Mallorca en tot aquest assumpte, i molt especialment el seu director Antoni Alemany, d’extracció liberal-conservadora. El DM, aleshores, estava considerat un dels pocs diaris de l’Estat que podien ser qualificats d’independents, dins les fortes restriccions que imposava el règim. En moments durs de repressió, la sensació que un tenia de la redacció del DM era d’un espai segur i acollidor. En relació amb Tramontana, el director del diari –si bé, com era lògic, no participava en les reunions del grup– va intervenir en el contingut dels articles publicats i va propiciar que el diari es convertís en el suport mediàtic de la idea; en aquelles circumstàncies, el fet era bàsic per assegurar-ne la presència pública.

Un altre factor important va ser el Gabinet d’Estudis de Sociologia (GADESO), que dirigia Antoni Tarabini-Castellani (l’equip, a més d’ell, l’integràvem na Xisca, la secretària, i jo mateix). A més del treball professional, en l’àmbit sociològic, el gabinet s’havia convertit en un actiu important en el treball de base, en col·laboració amb professionals de diferents sectors. Encara que es mantenia una evident línia de separació, a les persones que l’integraven les unia la pertinença a l’organització Bandera Roja (el gener de 1975 ja integrada al PCE), una circumstància gens menor. En conjunt, ambdues coses van fer que s’anés teixint entorn seu una xarxa de relacions diversa i àmplia que ens va permetre actuar com a catalitzadors per a la constitució del col·lectiu amb l’amplitud que va assolir.

Ramón Esteban Fabra, empresari i fundador de l’Associació d’Industrials de Mallorca (ASIMA), que havia ajudat a consolidar Gadeso, va ser decisiu per incorporar a Tramontana Jeroni Albertí, aleshores president dels Industrials. S’ha de dir que Albertí tampoc va assistir personalment a les reunions; no obstant això, el gerent d’ASIMA, Pere Morey, es va convertir en un actiu protagonista. Totes les reunions i actes que es van dur a terme es feren a les instal·lacions del polígon de Son Castelló (es va convidar destacats polítics d’àmbit estatal a participar en col·loquis amb els membres del grup: Ramón Tamames, Joaquín Garrigues Walker i Marcelino Oreja, entre d’altres).

A l’escrit de presentació, que es va publicar al DM a principis de febrer d’aquell any, s’analitzava el moment com una “situación crítica –es decir, de cambio– por la que atraviesa el mundo occidental en general y España en particular”. En el panorama internacional, a més dels esdeveniments de Portugal i Grècia, s’havia produït la primera gran crisi del petroli i la guerra del Yom Kipur (1973), de transcendència inqüestionable; i el món, també, havia rebut amb expectació l’impacte de les dimissions de Richard Nixon, Golda Meir i Willy Brandt, amb pocs mesos de diferència. A Espanya, de mitjan juliol fins a principis de setembre de 1974, el príncep Joan Carles havia assumit interinament la prefectura de l’Estat, per malaltia del dictador; i, a l’octubre, a Suresnes havia estat triat Felipe González com a secretari general del PSOE. Eren moments trepidants.

També es constatava que aquella situació de canvi meritava “el esfuerzo de imaginación y el concurso inteligente de los ciudadanos responsables”. Definien el marc venidor, en què plantejar la convivència cívica, amb “las coordenadas de Justicia, el Bien Común y la democràcia”, en un posicionament diferent del suposat aperturisme que havien intentat sectors del règim. Podria dir-se que aquells moments, aquell discurs, clar en uns principis generals, no entrava en els aspectes concrets que plantejava l’oposició democràtica a la dictadura. El grup pretenia un valor pedagògic i exemplificador, es dirigia als nous ciutadans que s’haurien d’incorporar a l’alternativa democràtica. En aquest sentit, la pròpia dinàmica interna va fer que el protagonisme progressivament anés recaient més en la gerència de l’Associació d’Industrials que en els catalitzadors inicials. Aquesta oscil·lació, podria dir-se que seguia lògica ontològica i corresponia a una necessitat intrínseca de sectors de la burgesia liberal. No és casual que davant “el cambio necesario” s’interpel·lés (per formar una unió) “todos los hombres de buena fe que conciben a las personas humanas como ciudadanos y no como súbditos”.

Un viatge personal per la memòria: la guia de Francisco Acuñas

set. 09, 2025

per Tino Martínez

Un viatge personal per la memòria: la guia de Francisco Acuñas

Francisco Acuñas Espejo és politòleg, fill d’emigrants, i autor d’un llibre que neix de la necessitat de mirar enrere. Amb Odiseo es Ulises. Pequeña guía para la memoria, ha convertit una investigació personal en una eina col·lectiva. A través de la història de la seva padrina, represaliada durant la postguerra, Acuñas ha construït una guia que acompanya qualsevol persona en el procés de fer valer els drets que encara reconeix la Llei de Memòria Democràtica.

En aquesta entrevista per a la Fundació Gabriel Alomar, Acuñas explica com aquest projecte sorgeix de l’enyor, de la memòria familiar i d’un llarg recorregut entre arxius, associacions i institucions.

Des de l’enyorança fins a la recerca

“El principal motiu és que tots els que som emigrants o fills d’emigrants patim un síndrome reconegut: el síndrome de noviciat o d’Ulises”, explica Acuñas. “Durant tota la vida tenim aquesta qüestió d’enyorança de la nostra terra.”

Aquest sentiment va dur-lo a iniciar una recerca de més de vint anys, visitant periòdicament la península per reconstruir la història familiar. “Em va passar gust d’investigar aquestes coses d’enrere. I un cop acabat, vaig veure que el llibre tenia una segona prestació: servir com a guia per aplicar la memòria històrica.”

Acuñas no només volia relatar uns fets, sinó també oferir un camí. “El llibre permet fer el contrari del que es pretén a Balears: en lloc d’eliminar la memòria històrica, reivindicar-la.”

Fer valer els drets per sobre dels governs

A partir de la seva experiència personal, Acuñas va aconseguir un reconeixement oficial per part del Ministeri de la Presidència, aleshores encapçalat per Félix Bolaños. “Vaig anar a Moncloa i em van rebre molt bé. Va ser un procés llarg, però al final vaig obtenir la declaració de reconeixement i reparació personal per a la meva padrina.”

Aquesta acció, diu, demostra que és possible activar els mecanismes de l’Estat fins i tot quan les institucions autonòmiques mostren desinterès o bloquegen polítiques de memòria. “Els drets dels familiars de persones represaliades poden estar per damunt dels governs locals. Això està garantit per la llei estatal.”

A través del llibre, Acuñas ofereix un itinerari pràctic. “Hi ha una guia de capítols que et diu com has de fer per recopilar la informació, preparar-la i tramitar-la. I això, tot i els obstacles, pot funcionar.”

La història d’una dona represaliada

Tot comença amb la seva padrina. “Ella té la culpa de tot”, diu. “Era una dona avançada per al seu temps. Va ser presidenta de la secció femenina del PSOE del seu poble, Fuente de Piedra, Malaga.”

Amb l’inici de la Guerra Civil, va ser detinguda i sotmesa a un consell de guerra juntament amb deu dones més del poble. “La van empresonar i finalment la van afusellar a la tanca del cementiri de Sant Rafael, una de les fosses més grans d’Europa.”

Acuñas va contactar amb l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Gràcies a aquesta col·laboració, va poder identificar el cos de la seva padrina mitjançant proves d’ADN. “Va ser una recerca molt interessant. I tot ho vaig trobar als arxius militars, que tenen una gran capacitat de conservació documental.”

El llibre com a eina de transmissió

L’obra, autopublicada, ha tingut un recorregut peculiar. “Vaig comprar cent exemplars a un preu reduït i els vaig repartir a familiars i agrupacions polítiques. Volia que arribàs a les mans de qui pogués necessitar-lo.”

A més de relat personal, Odiseo es Ulises és també una eina pedagògica i política. “És útil. No només perquè explica una història, sinó perquè indica com fer un procés complet d’aplicació de la Llei de Memòria Democràtica. Des de recollir la informació fins a obtenir un reconeixement.”

Un acte íntim i polític

Tot i que assegura que no ha fet aquest llibre amb intencions polítiques, Acuñas reconeix la càrrega que du implícita. “M’ha agradat molt fer-ho. Però em fa ràbia que encara hi hagi polítics que no en vulguin saber res.”

Considera que aquest reconeixement és una eina poderosa, especialment quan es posa en qüestió l’existència mateixa d’aquest tipus de memòria. “Si feim una guia, podem passar per damunt de governs que volen invisibilitzar. Simplement cal atrevir-se.”

“Això som jo”

Quan se li demana pel futur del llibre, Acuñas no parla de vendes ni de presentacions. “Jo l’he fet perquè m’ha agradat molt fer-lo. I perquè el resultat final val la pena.”

Odiseo es Ulises no és només un llibre. És el testimoni d’un viatge íntim cap a la memòria, però també un instrument pràctic per exercir un dret. Una proposta per combatre l’oblit des de l’experiència personal. I un exemple de com la persistència individual pot fer front al silenci institucional.

info@gabrielalomar.org

Blog – Full Width