Blog – Full Width

Acabar amb la pena de mort

Tal dia com avui, 30 de novembre de 1786, el Gran Ducat de Toscana va abolir la pena de mort, sent el primer estat de l’era moderna a fer-ho. Des d’aquella data fins avui i malgrat que ja han transcorregut 248 anys, encara un de cada quatre estats del món, la mantenen. Per aquest motiu, cada any des de fa vint-i-dos, milers de ciutats i pobles del món celebren la Jornada mundial “Ciutats per la Vida – Ciutats contra la Pena de Mort” . La iniciativa va partir de la Comunità di Sant’Egidio de Roma, que en 2002 la va posar en marxa per recordar que encara queda molt per aconseguir un món lliure de la pena capital.

Juntament amb la Comunità di Sant’Egidio , des d’ Amnistia Internacional i altres organitzacions membres de la Coalició Mundial contra la Pena de Mort, impulsam any rere any aquesta commemoració, que té com a objectiu el que noves ciutats i pobles es declarin “Ciutat per la Vida” i rebutgin la pena de mort, per tal de pressionar els països que encara la mantenen perquè l’aboleixin. A les Balears, des que el 30 de novembre de 2010 Amnistia Internacional fes el primer acte públic de “Ciutats per la Vida – Ciutats contra la Pena de Mort”, simultàniament a Palma i a Maó, gairebé una vintena de municipis de les nostres illes han aprovat declaracions institucionals o mocions per declarar-se “Ciutat per la Vida” .

En contra de la pena de mort

Amnistia Internacional s’oposa a la pena de mort en tots els casos sense excepció, amb independència del caràcter o les circumstàncies del delicte comès, de les característiques de la persona acusada, de la seva culpabilitat o innocència i del mètode d’execució utilitzat per l’Estat, com no podria ser d’altra manera en una organització la raó de la qual és la lluita pels drets humans. La Declaració Universal de Drets Humans (1948) consagra el dret a la vida de totes les persones, a l’article núm. 3: “Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat” . També el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) defensa el dret a la vida de tot ésser humà, mentre que el Segon Protocol Facultatiu del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1989) té com objecte, precisament, l’abolició de la pena de mort a tot el món. Amnistia Internacional considera que es tracta d’un càstig cruel, inhumà i degradant i com la resta d’organitzacions de drets humans i altres que treballen per l’eliminació de la pena de mort, que va en contra de la dignitat humana.

No hi ha cap evidència que la pena capital, allà on encara s’aplica, ajudi a reduir la criminalitat, més aviat sembla succeir el contrari. Alguns països l’apliquen fins i tot a menors d’edat o a persones amb discapacitat mental i en molts casos per delictes fins i tot d’una gravetat relativa. A més, és un càstig que no permet rectificacions, donar marxa enrera. La gran majoria dels països no democràtics en els que no es respecten els drets humans ni hi ha garanties judicials sovint s’utilitzen la pena de mort com una eina de pressió, una amenaça, per evitar la crítica i l’oposició al govern.

Milers de persones executades en 2023

En 2023, el nombre de persones executades, en aplicació de la pena de mort, ha estat el més alt en els darrers nou anys. Amnistia Internacional ha acreditat i enregistrat un mínim de 1153 execucions, entre les quals no es compten altres milers d’execucions que hi ha evidències que es duen a terme, any rere any, a la Xina, on tot allò relacionat amb la pena de mort té la consideració de secret d’estat ; igual que a altres països com Corea del Nord i Vietnam o en els que simplement no se’n dona informació, com per exemple l’Afganistan.

En aquesta macabra llista, segueixen per número de persones mortes en mans del seu propi estat, Iran, amb 853 morts; Aràbia Saudí, amb 172; Somàlia, amb 38; Estats Units d’Amèrica, amb 24 i així fins a un total de 17 països executors.

Malgrat això, el món camina amb pas ferm, encara que massa lent, cap a l’eliminació de la pena capital a tot arreu. I així hem constatat que, en 2023, altres països, com Pakistan, Malàisia i Ghana han introduït canvis legislatius tendents a reduir els supòsits d’aplicació de la pena de mort i altres com Kènia, Libèria i Zimbàbue han donat ja les primeres passes legislatives encaminades a l’abolició de la pena de mort.

Amb iniciatives com aquestes, avui dia enfront dels 55 països que encara mantenen la pena capital a les seves legislacions, n’hi ha 112, que l’han abolida per a tots els delictes i altres 32, que bé no l’apliquen per crims ordinaris o bé que han decretat una moratòria.

Per tot això, per seguir caminant cap a un món més just i en el que primin els drets humans i la llibertat i dignitat de totes les persones, avui més que mai hem de continuar lluitant per l’abolició universal de la pena de mort. Per això mateix, durant aquests darrers dies, diversos ajuntaments de les Balears, amb col·laboració amb Amnistia Internacional, van duent a terme diferents actes per intentar, entre tots i totes, acabar amb la pena de mort en el món.

Text i foto: Xavier Ramis Caldentey, Amnistia Internacional

Manacor commemora el 25è aniversari del Pacte de Progrés

Els socialistes de Manacor han celebrat el 25è aniversari del Pacte de Progrés amb una taula rodona organitzada per la Fundació Gabriel Alomar. L’esdeveniment ha tingut lloc a Ca na Vallespina i ha comptat amb les intervencions de Mercè Amer, Celestí Alomar i Francisca Mas, figures destacades d’aquella etapa política.

Un esdeveniment marcat pel record i la reflexió

El periodista Antoni Riera ha estat l’encarregat de moderar l’acte, que ha servit per analitzar les fites i els reptes del Pacte de Progrés. En un ambient distès, els ponents han compartit experiències amb els assistents, revisant els moments clau d’aquella legislatura liderada per Francesc Antich.

El context polític del Pacte de Progrés

Mercè Amer, que fou diputada al Parlament entre 1999 i 2003, ha situat el Pacte de 1995 com a precedent del canvi polític a les Illes Balears. Durant la seva intervenció, Amer ha destacat l’acord entre forces progressistes com un punt d’inflexió que va permetre la formació del primer govern alternatiu al Partit Popular.

Polítiques pioneres en turisme i sostenibilitat

Celestí Alomar, conseller de Turisme entre 1999 i 2003, ha exposat les iniciatives impulsades pel govern d’Antich en matèria de turisme sostenible. Entre altres aspectes, Alomar ha subratllat l’impacte de les polítiques ambientals i socials aplicades durant el mandat, destacant el seu caràcter innovador en aquell moment.

Feminisme i institucions públiques

Francisca Mas, primera directora de l’Institut Balear de la Dona (IBDona), ha centrat la seva intervenció en la institucionalització de les polítiques feministes a les Balears. Mas ha recordat el seu activisme des dels anys de la transició i la fundació del Lobby de Dones com a pas previ per a la creació de l’IBDona l’any 2000. També ha destacat l’impuls a les polítiques d’igualtat desenvolupades sota la seva direcció.

Una mirada cap al futur

L’acte ha posat punt final amb un espai per a la participació del públic, on s’han compartit reflexions sobre els reptes actuals de les polítiques progressistes a les Illes Balears. Els assistents han valorat l’oportunitat de revisar els avenços aconseguits en aquests 25 anys i han debatut sobre com continuar treballant en la mateixa direcció.

Revolució populista: la victòria de Trump explicada

El passat dijous dia 5 de novembre, Donald Trump va guanyar les eleccions americanes confirmant la seva prolongada ombra sobre la política americana. Ja han sortit analistes a declarar que Trump és, tal vegada, la figura més rellevant de la política americana des de en Ronald Reagan, donada la seva capacitat de apoderar-se de la pràctica totalitat de la base republicana -la oposició dintre del partit han anant sent depurada o derrotada en nombroses primàries- i d’expandir la coalició electoral que dona suport al partit republicà a aquestes eleccions. La seva victòria representa un fort recolzament als moviments populistes de dretes arran del món, així com una severa derrota de les forces progressistes, tant a Estats Units com a altres països. És una victòria cimentada en un creixement molt fort de votants de les bases socials històriques del partit demòcrata: la classe obrera i les minories racials. És per tant molt pertinent entendre què ha passat a Estats Units perquè una persona amb múltiples problemes amb la justícia i que va alentir una insurrecció armada al congrés americà hagi pogut tornar a sortir victoriós.

La victòria de Trump ha estat aclaparadora. No només ha guanyat les eleccions en els 7 estats frontissa, on totes les enquestes i anàlisis preveien que es decidirien les eleccions, proclamant-se vencedor del col·legi electoral amb 312 vots (pels 226 de na Kamala Harris), sinó que també ha guanyat el vot popular amb a prop de 76.800.000 vots. És la primera vegada en 20 anys (des de que George W. Bush va guanyar al 2004) que un candidat republicà venç el vot popular. Això sens dubte ha estat possible degut a un avanç molt significatiu que ha tingut entre votants independents, homes joves, gent amb rentes i nivells educatius baixos i sobre tot – i de forma políticament molt interessant- a minories ètniques com els votants llatins o afroamericans. De fet, entre els votants llatins Trump ha augmentat en 27 punts el vot, de perdre amb Joe Biden per 33 punts a quedar només a 6 de Kamala Harris. Aquest canvi ha estat molt lligat a un altre del temes principals de la campanya, el del gènere. Una gran majoria de homes llatins (23 punts de diferència) ha votat pel candidat republicà. Com pot ser que una comunitat que Trump – i la seva òrbita- ha injuriat i maltractat públicament hagi virat cap al candidat republicà?

Això s´explica de diverses formes que connecten amb qualcunes de les temàtiques fonamentals d’aquestes eleccions. La primera radica en la complexitat que té la comunitat llatina, que no és homogènia. No és el mateix una família d’immigrants que prové de Cuba que una que prové de Mèxic, o de Puerto Rico. Durant les darreres dècades Estats Units s’ha anant despolaritzant racialment per polaritzar-se al voltant de qüestions socials i culturals, com el nivell educatiu de la gent o els seus valors religiosos. La comunitat llatina no és aliena a aquests temes, i per tant s’ha dividit políticament. La segona té a veure amb la economia. Dins dels grups demogràfics, la comunitat llatina ha estat la que més clarament ha prioritzat l´esdeveniment de la economia. I durant els darrers quatre anys, el ciutadà mitjà americà ha patit una inflació descontrolada que ha minvat el seu poder adquisitiu, i diverses pujades dels tipus d’interès per la reserva federal que han encarit el preu dels doblers. Tot i que hi ha hagut una recuperació macroeconòmica estable, i que Estats Units torna a créixer per damunt de moltes economies del mon, i ha una desconnexió reial entre aquestes dades i la percepció del votant. Això els votants no ho han perdonat, i la comunitat llatina no és una excepció. La tercera té a veure amb la percepció entre la comunitat llatina de que amb els demòcrates hi ha una immigració descontrolada, que no només posa en perill la credibilitat de la comunitat, sinó que ataca a la gent que ha arribat de forma legal. Trump -com per exemple fa Vox a Espanya- ha sabut presentar-se com una solució directa a aquest problema, alabant als immigrants legals de forma maniquea.

Amb respecte al viratge de la classe obrera i rural dels Estats Units cap al Trumpisme, la tendència no és nova. És un fenomen que està passant arrel del món i que pot enfonsar als partits i moviments d’esquerres de caire més tradicional. La promesa de Trump de retornar Estats Units a la seva esplendor industrial amb la imposició d´aranzels i la instauració de empreses productores del segon sector ha connectat amb una classe mitjana i obrera que està farta de les conseqüències de la globalització neoliberal. L’empobriment de la classe obrera per la deslocalització d’empreses, el cost de l’habitatge, l’endeutament progressiu de moltes famílies o el prohibitiu preu dels estudis universitaris a Estats Units i la incapacitat del partit demòcrata de emprendre els canvis estructurals que son necessaris per atacar aquests problemes fan que moltes persones hagin passat a creure la dita clàssica de que “és millor l’original que la còpia”. Entre un partit que defensa uns imposts més alts però que sembla incapaç de traduir-los a millores perceptibles, i un que advoca una baixada massiva d´imposts i ma dura amb la immigració, molta gent de la classe obrera ha preferit la segona opció. A més, molta gent ha passat a associar el partit demòcrata amb unes elits polítiques, socials i econòmiques lligades a un progressisme cultural que xoca amb les tradicions religioses americanes.

Però també és important entendre l’impacte que han tingut les xarxes socials a aquesta elecció. Des de la irrupció del nou entorn digital ha quedat demostrada la capacitat que tenen els moviments populistes d’extrema dreta per explotar les oportunitats que els ofereixen les xarxes socials per difondre el seu missatge de por, frustració i odi. Trump va entendre des de el principi del seu moviment polític que les xarxes socials l’oferien la possibilitat de saltar-se el control periodístic a les seves afirmacions, de modelar la realitat al seu gust. La seva crítica feroç als mitjans de comunicació tradicionals que no accepten aquests missatges ha pres molta força dins del seu moviment polític, que creu que la llibertat d´expressió és el dret fonamental sobre el qual es sustenta la democràcia. Pels seus seguidors, és un dret il·limitat que empara la capacitat de manipular, mentir o difamar sense cap restricció. Aquest debat resulta fonamental per entendre la cruïlla en la qual es troben les democràcies liberals. Els defensors d´quest enteniment de la democràcia estan disposats a fer qualsevol cosa per a garantir el seu accés al poder, i a més ataquen a les persones que creuen que el dret de la llibertat d´expressió és fonamental, però que no és més important que altres drets, com la llibertat per viure en pau. Si la teva llibertat d´expressió empara que incitis al odi i la violència contra membres de la meva ideologia o la meva minoria ètnica, la democràcia té un problema.

I és ací on entra Elon Musk a la equació. L’home més ric del mon ha estat una part fonamental de tot el procés que ha dut a la reelecció de Donald Trump. No només ha donat suport econòmic (uns 75 milions de dòlars) a la seva campanya, o ha participat activament als seus mítings, sinó que ha fet d’altaveu mediàtic a X (abans Twitter) de una gran quantitat de “bulos” o teories de la conspiració que proclamaven coses com el final de la democràcia americana si guanyaven els demòcrates (ja que instaurarien una dictadura d’un sol partit degut a la seva agenda de immigració descontrolada) o que li tancarien X si na Harris era presidenta. Tots aquets missatges -difosos per un home que molta gent adora com un déu- a la major plataforma política digital del mon han connectat amb molta gent -sobre tots homes joves- que ha decidit donar suport a un candidat que associen amb l’apoderament de grups que han vist minvar la seva rellevància a la societat actual, degut a l’avança de moviments “globalistes”, com els homes davant del feminisme.

Amb tot, Trump ha guanyat, i ens esperen 4 anys d’incertesa política, social i econòmica. Però tal vegada això sigui una oportunitat per a què el partit demòcrata i els partits progressistes del món emprenguin un viatge destinat a reconnectar amb la seva essència i la seva gent.