Blog – Full Width

per

Populisme i paràlisi: el PP de les Illes Balears sense rumb

Populisme i paràlisi: el PP de les Illes Balears sense rumb
Populisme i paràlisi: el PP de les Illes Balears sense rumb

El curs polític comença aquest mes de setembre amb una constatació previsible després de l’acord sobre pressuposts entre PP i l’extrema dreta de Vox: Marga Prohens i el Partit Popular de les Illes Balears han assumit íntegrament les exigències, i per tant l’agenda política de l’extrema dreta. Amb una constatació lamentable: ni el PP ni la seva presidenta tenen paraula, no són fiables. Cal recordar que el mes de desembre, quan el Govern del PP va quedar en minoria després de trencar amb Vox, Prohens va demanar el suport puntual dels partits de l’oposició progressista. I aquest suport es va donar amb un pacte molt clar: mantenir la Llei de Memòria Democràtica de les Illes Balears. Nou mesos després, aquest és precisament el primer objectiu que el PP i Vox duen a debat al Parlament quan s’inicia el curs polític. No hi pot haver exemple més clar de l’engany, de la manca de fiabilitat i de la submissió del PP de Balears a les obsessions de l’extrema dreta. El Partit Popular ha deixat enrere qualsevol rastre de moderació i ha triat camí: abraçar-se a Vox i assumir sense fissures la seva agenda populista. Ho fa perquè no té res més a oferir a la ciutadania de les Illes Balears, perquè ha estat incapaç de presentar res que s’assembli a un projecte per a les Illes Balears.

La manca de capacitat de resposta als problemes reals de la gent l’hem vista tot l’estiu, mentre els ciutadans i ciutadanes patien el col·lapse de les carreteres, les llistes d’espera a la sanitat pública o la desastrosa gestió de l’inici del curs escolar, el Govern de Prohens ha estat absent o ha mirat cap a una altra banda. No han donat cap resposta davant la cada vegada més greu crisi d’habitatge, amb preus disparats i els joves condemnats a no poder emancipar-se, afectant a més a famílies o gent major. No hem vist cap estratègia front al col·lapse del transport públic i la saturació turística, en un estiu en que ja fins i tot els empresaris donen missatges de preocupació per la deriva del model. I com si això no fos suficient, Prohens té la irresponsabilitat d’oposar-se a la condonació parcial del deute autonòmic aprovada inicialment pel Govern d’Espanya. Es tracta d’una mesura històrica que pot alleugerir de manera molt significativa la càrrega financera de la Comunitat Autònoma i permetria destinar més recursos a sanitat, educació, habitatge i serveis públics. Rebutjar aquesta oportunitat és un error que pagarà la ciutadania, prenent una decisió purament ideològica que demostra fins a quin punt el Partit Popular balear prefereix la confrontació partidista abans que defensar els interessos reals de les Illes Balears.

I mentre el PP es trobava absent i sense rumb dels problemes reals de la gent, els càrrecs del partit de Prohens prioritzaven parlar de pasteres i de la crisi migratòria amb un somriure vergonyós i irresponsable, a això hem d’afegir el nomenament de càrrecs que es declaren obertament racistes i per, en definitiva, dedicar tota la seva política a carregar contra el Govern de l’estat fins i tot quan necessitava la seva ajuda. Un Govern de Balears que renuncia a governar i es dedica a fer renou i a crear cortines de fum.
Com deiem al principi, el pressupost aprovat per PP i Vox a principis d’estiu ja ens senyalava el rumb que prenia Prohens: un document escrit a quatre mans amb Vox, que duu les Illes Balears cap a la involució. La inclusió del castellà a les aules per damunt del consens educatiu, la derogació de la Llei de Memòria Democràtica, la radicalització del discurs sobre migració… Tot allò que defineix l’agenda política de l’extrema dreta el PP ho assumeix com a propi. Aquesta és la conclusió: el PP no governa per a les Illes Balears, governa per als seus interessos partidista i assumint la ideologia populista de l’extrema dreta. Cada decisió, cada titular, cada moviment de Prohens respon a les dèries de l’extrema dreta. I mentrestant, els problemes reals de la gent estan sense resposta.

Els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears no mereixen un Govern que incompleix els seus compromisos, que traeix la seva paraula i que s’ha convertit en un populisme d’extrema dreta. No mereixen un Govern que es dedica a la confrontació mentre deixa créixer les llistes d’espera, mentre permet que el preu de l’habitatge s’enfili fins a nivells insostenibles sense aplicar la llei estatal d’habitatge, mentre deixa que la saturació turística col·lapsi carreteres, serveis i la vida quotidiana de la gent de les Illes Balears, i mentre rebutja recursos imprescindibles per millorar els serveis públics. El PSIB-PSOE diu ho diu clar: el Govern de Prohens no és de fiar i no governa per a la gent de les Illes Balears. El PSIB-PSOE s’alça com l’alternativa i hem triat lluitar: som un projecte sòlid, compromès amb la ciutadania, amb els serveis públics, amb un model econòmic sostenible i amb els valors democràtics que l’extrema dreta vol arraconar. Els socialistes ens comprometem a posar per davant el que de veritat importa: els problemes reals de la ciutadania de Balears, és a dir, una sanitat pública forta i sense col·lapses, una educació de qualitat i amb recursos, polítiques valentes d’habitatge per garantir l’accés a un dret fonamental, una mobilitat moderna i eficient, i un model turístic que no sacrifiqui la qualitat de vida dels residents.

El Partit Popular ha triatl’opció de la submissió a l’extrema dreta i als interessos partidistes de Feijóo. Els socialistes triam lluitar pel progrés, pel del compromís amb la gent i per la responsabilitat. I és aquí on ens reafirmam: som i serem l’alternativa que Balears necessita.

per

L’obsessió desmesurada de Marcial Rodríguez amb la paraula “promoció”

L’obsessió desmesurada de Marcial Rodríguez amb la paraula "promoció"
L’obsessió desmesurada de Marcial Rodríguez amb la paraula “promoció”

Fer o no fer promoció turística hauria de ser una decisió estratègica seriosa, basada en dades i objectius clars. Però el que està fent el conseller Marcial Rodríguez, amb el suport del president Llorenç Galmés, és una operació purament estètica i contradictòria. Una croada absurda per esborrar la paraula promoció dels discursos oficials, mentre es mantenen i fins i tot es reforcen les accions que, justament, responen a la lògica promocional.

Mentrestant, entre gener i maig de 2025, Balears ha rebut un 3 % més de turistes que l’any anterior. Per tant, la famosa “despromoció” no només és falsa, sinó que té dos efectes reals: ens costa més doblers que mai i provoca l’arribada de més visitants que mai. Aquestes dues paradoxes deixen en evidència la hipocresia del PP en matèria turística.

El relat de la reducció de places turístiques, una altra de les promeses estrella del govern insular, també cau pel seu propi pes. Mentre Galmés ven una baixada fictícia, la realitat demostra que no s’han aplicat polítiques efectives per reduir la pressió turística ni per ordenar el territori. Es parla molt, però no es fa. I la ciutadania ho nota: massificació, saturació i augment del malestar veïnal.

Aquesta no-promoció, disfressada sota canvis de noms, estructura burocràtica i figures de coordinació que es poden cobrir a dit, és una mentida institucional. El PSIB-PSOE no hi pot donar suport, per coherència i respecte a la ciutadania. No podem callar davant una gestió que diu una cosa i en fa una altra. I no és l’únic cas: quan demanam dades de sancions per lloguer turístic il·legal, se’ns neguen; poc després, és el batle Martínez qui treu a la llum que hi ha 15.000 habitatges turístics il·legals a Palma. La inacció del PP és flagrant.

El que proposam és honestedat i sentit comú. És possible fer una promoció diferent: que posi l’accent en la convivència, en el respecte al territori i en la sostenibilitat. Informar i conscienciar també és fer promoció. Mostrar una destinació que estima els seus residents i demana respecte als visitants no és incompatible amb l’economia: és compatible amb el futur. Fer arribar aquest missatge al turista també és fer política turística, i una de les més necessàries.

Quan es diu que es deixen de promocionar les Illes, però es continua invertint en fires, anuncis i patrocinis, no estam davant d’una estratègia nova, sinó davant d’una maniobra per confondre. El relat és fàcil, però els fets parlen tots sols. I la gent, que no és beneita, ho veu. Com dirien en un anunci conegut: “jo no som beneit”. Que no ens enganin més.

Necessitam una política turística valenta, clara i útil. No es pot jugar amb la semàntica mentre els problemes reals s’agreugen: saturació dels espais públics, tensió immobiliària, i un malestar creixent entre residents. Les institucions han de liderar amb responsabilitat i deixar enrere els eslògans buits. Mallorca mereix un model turístic intel·ligent, participat i realista, que posi en valor el territori i la seva gent. És hora de parlar clar, de fer autocrítica i de construir, plegats, una estratègia que pensi en el demà. I això comença per dir les coses pel seu nom.

Andreu Serra, conseller electe del PSIB-PSOE al Consell de Mallorca

per

Un turisme amb límits: un nou model per salvar Eivissa de la saturació

Un turisme amb límits: un nou model per salvar Eivissa de la saturació
Un turisme amb límits: un nou model per salvar Eivissa de la saturació

Un any més patim a Eivissa un estiu d’excessos: carreteres i platges saturades i activitats econòmiques il·legals arreu, des dels taxis pirates als lloguers vacacionals il·legals.

Com hem arribat fins aquí? Per què es va abandonar el model que pretenia posar límits al turisme?

Durant els vuit anys de governs progressistes entre 2015 i 2023, el Pacte de Progrés va impulsar a les Illes una política turística basada en la contenció, la redistribució i la sostenibilitat. Un model que apostava per posar fre al creixement turístic per protegir el territori, garantir l’accés a l’habitatge i millorar la convivència.

Avui, baix el mandat de Marga Prohens (PP) i els seus pactes amb Vox, aquell model ha estat desmantellat i els efectes, especialment a Eivissa, no han tardat a fer-se evidents.

El model del Pacte es va construir amb mesures que marcaren un punt d’inflexió: sostre turístic, ecotaxa finalista i control del lloguer.

A partir de 2022 es va aplicar una suspensió total de noves places a Eivissa i Formentera, amb l’objectiu de frenar el creixement descontrolat i evitar la saturació de recursos.

Es recaptaven desenes de milions anuals amb l’ecotaxa destinats exclusivament a projectes de sostenibilitat, habitatge públic, conservació del patrimoni i modernització hídrica.

Es limità de manera estricta la concessió de llicències turístiques a pisos d’ús residencial i en sòl rústic, per evitar l’expulsió de residents i contenir la bombolla immobiliària.

Els Progressistes tenim clar l’objectiu, el turisme ha de continuar sent el nostre motor econòmic però és imprescindible posar límits, ordenar i, parlar sense por, de DECRÈIXEMENT.

Des de l’arribada de Prohens al 2023, les Balears han viscut un gir radical. La derogació de les moratòries, la flexibilització de l’ús de l’ecotaxa, l’amnistia urbanística en sòl rústic i els acords amb Vox han desmuntat les principals eines de contenció i han multiplicat els problemes que viuen els residents a causa de la saturació.

Amb les noves normes del PP, a Eivissa, es podrien autoritzar fins a 24.000 noves places turístiques. Aquest nou model constitueix un vertader desastre per a les Pitiüses. Tornam als anys del creixement salvatge. Una gran incongruència quan estam pensant què fer amb els nostres residus, quan tenim els aqüífers dessecats i problemes d’abastiment d’aigua cada estiu.

La diferència dels dos models és profunda. Allà on el Pacte vol posar sostres, el PP obre portes. Allà on abans es demanava corresponsabilitat al sector, ara se’ls dona via lliure. On abans es planificava amb criteris ambientals i socials, ara es prioritza el curt termini econòmic.

Els Progressistes defensam que el turisme ha de ser compatible amb la vida local, els habitatges han de ser un dret pels ciutadans i no un be d’especulació per uns pocs i el respecte i la protecció del territori una obligació i prioritat.

Molts eivissencs entenem que és urgent reconduir el model turístic i posar fre a les polítiques desmesurades del Govern del PP. No és cert que els progressistes tenguem “turismefòbia”, valoram el turisme com a motor econòmic que és, però també tenim la certesa de que si no es posen límits, d’aquí no molt de temps ho planyerem.

Mentre, els embussos col·lapsen les carreteres, els lloguers continuen disparats i els residents ens sentim cada vegada més desplaçats, la pregunta a la Sra. Prohens és clara: creu que es pot créixer sense límits en un territori finit?

Lurdes Costa Torres
Presidenta de la Federació Socialista d’Eivissa

per

Vendre el “bilingüisme cordial” i comprar el discurs de VOX

Vendre el “bilingüisme cordial” i comprar el discurs de VOX
Vendre el “bilingüisme cordial” i comprar el discurs de VOX

El passat 30 de juny des de Plataforma per la Llengua vàrem publicar l’InformeCat 2025, un recull anual de cinquanta dades que ofereixen una visió general de l’estat en què es troba la nostra llengua. Entre les dades que s’hi recollien hi trobem la que fa referència als resultats de les proves IAQSE (Institut d’Avaluació de la Qualitat del Sistema Educatiu) en què s’hi destacava el fet que el nivell de català a 4t de Primària del nostre alumnat es desploma 10 punts i menys de la meitat dels alumnes superen el nivell esperat.

Preguntat per aquestes xifres a l’informatiu Balear de dia 8 de juliol, el conseller Vera declarava que “Farem feina per millorar aquestes dades però tenim molta casuística, molts factors externs al sistema educatiu i amb això estam fent feina”.

És ben cert que hi ha molts factors que expliquen les citades xifres, però malauradament no tots són externs al Govern del qual forma part el senyor Vera i que de la seva mà s’implanten en el sistema educatiu- pla de segregació de llengua, impuls a la tria de llengua a infantil sense assessorament dels docents del centre, introducció de la vehicularitat del castellà en el sistema educatiu-. En aquest sentit, només cal fer un cop d’ull a l’acord de pressuposts entre el Patit Popular i el partit d’extrema dreta VOX per observar que el govern Prohens té una manera ben estranya de treballar per revertir aquestes dades IAQSE.

D’aquesta manera, de les 43 mesures pactades amb VOX, 16, és a dir un 37,21% del total, van encaminades a afeblir la presència de la llengua pròpia en els dos àmbits en què s’havia assolit certa normalització amb l’objectiu últim de desprestigiar-ne el seu ús fins fer-la del tot prescindible.

Per altra banda, fent bandera del que han batejat com a “bilingüisme cordial”, un concepte no recollit en cap compendi de sociolingüística, el govern de Prohens ens pretén fer creure que no volen fer de la llengua el seu camp de batalla.

En primer lloc, tots aquells que creim que l’Estat, les seves institucions i les polítiques que despleguin han d’anar encaminades a corregir les situacions de desigualtat i inequitat presents en la societat, com a conseqüència de l’acumulació històrica del poder econòmic, polític i social en mans de determinats grups socials en detriment dels drets col·lectius i individuals d’altres, no podem restar impassibles davant el discurs del pretès “bilingüisme cordial” de Prohens.

L’exaltació del bilingüisme “tradicional i natural”, sempre dels no castellanoparlants, per part de la dreta espanyola no és res de nou i arrela en els propis fonaments del franquisme que basant-se en aquest pretext ens negava l’aprenentatge de la llengua pròpia i impulsava el procés de substitució lingüística.

La sociolingüística ha demostrat sobrades vegades que les societats no són bilingües ho són els individus. No és gens normal que una mateixa comunitat lingüística hi hagi dues llengües. Si és així, aquesta situació és completament temporal i es produeix quan com a conseqüència d’enfrontaments bèl·lics, ocupacions colonials o relacions de poder econòmic, polític o social desigual un poble en domina un altre.

Per tant, els sociolingüistes, en concret Joshua Fishman, parlen de situacions de diglòssia externa per referir-se a la situació en què una llengua és emprada per a funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi anomenada llengua A (alta). L’altra llengua, la pròpia, s’empra en situacions informals i s’anomena llengua B (baixa).

En aquest sentit, el bilingüisme social no seria una situació permanent en què és relacionen dues llengües en igualtat de condicions sinó la primera etapa del procés de substitució lingüística sorgida a conseqüència de la presència d’un conflicte lingüístic en què el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells, desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús.

Aquest procés és reversible?. Des de la sociolingüística la recepta és clara. Només es pot fer front el procés de substitució lingüística si es posa en marxa un procés de normalització lingüística perquè la llengua pròpia recuperi tots els espais naturals i es faci imprescindible el coneixement d’aquesta pel desenvolupament de la vida socio-política dins aquella societat.

Per tant, la sociolingüística, la nostra història i els creixents episodis de discriminacions lingüístiques que tenen lloc dia a dia a les nostres illes ens convencen que ens trobam en una situació de diglòssia que ens pot conduir cap a la substitució lingüística si des de les institucions no s’actua amb el desplegament d’una política lingüística encaminada a la normalització de la llengua catalana.

La no intervenció en la realitat social, que és el que és fa des del govern Prohens i els governs insulars i municipals de PP-VOX, sota el pretext de la negació o ridiculització del conflicte sigui del caràcter que sigui- laboral, familiar, mediambiental…- és un discurs molt recorrent per la dreta i sempre duu els mateixos resultats; la perpetuació d’una situació d’injustícia i el patiment dels col·lectius vulnerables a favor dels interessos del grup dominant.

En segon lloc, a més, com és el cas del govern Prohens i les altres institucions en mans del tàndem PP-VOX, no només no intervenen per protegir els drets dels col·lectius vulnerables sinó que apliquen mesures que qüestionen o fins i tot revoquen de facto els drets d’aquests col·lectius- com és l’eliminació del requisit de català per tot l’àmbit de la salut o per l’accés a llocs de feina de l’administració local-. Envien un clar missatge a la societat: hi ha una llengua que serveix per anar per tot, aquella que ha estat imposada des de fora, i una altra que queda reservada a determinats àmbits, la pròpia.

En aquest sentit, necessitam que les institucions i la societat ens conjurem per fer la llengua catalana el punt de trobada i de cohesió d’una comunitat humana caracteritzada per la diversitat d’origen dels seus integrants. És imprescindible que actuem en el sentit de fer-la del tot necessària i part del dia a dia de tots els habitants de les nostres illes. Per aconseguir-ho s’ha d’actuar de manera transversal i fer-ho especialment en diversos àmbits – acollida i integració dels nouvinguts, comerç i hoteleria, educació, cultura i esport i salut-. Tot plegat per assegurar els drets lingüístics dels catalanoparlants, la integració dels nouvinguts en la comunitat catalanoparlant i la supervivència de la nostra llengua.

Marina Garcias Salvà
Delegada a les Illes Balears de Plataforma per la Llengua

per

Per què la dreta vol que odiïs la política

Per què la dreta vol que odiïs la política
Per què la dreta vol que odiïs la política

Quan la dreta diu que la política no serveix, el que realment diu és que tu no serveixes. Ho diu mentre concentra el poder, debilita els contrapoders i menysprea els espais on es construeixen consensos i decisions col·lectives.

Volen fer-nos creure que la democràcia és ineficaç per desanimar-nos a defensar-la. Ens venen un fals dilema entre eficàcia i participació, com si una democràcia viva fos un obstacle per gestionar bé. Però és justament al revés: sense democràcia, sense debat obert i control ciutadà, la gestió no és ni justa, ni transparent, ni eficaç.

Quan es menysprea una institució democràtica s’ataca el dret de la ciutadania a decidir sobre el seu futur. I això no és cap anècdota: és una de les batalles més importants del nostre temps.

És un discurs calculat d’una dreta que pretén buidar de sentit les institucions representatives. Amb cinisme, presenten els plens com a “teatre”, els parlaments com a “llocs on es crida molt” i la deliberació com a “pèrdua de temps”. No és casualitat: forma part d’una estratègia ben orquestrada per sembrar desconfiança, desmobilitzar la gent i obrir la porta a governs autoritaris.

Per què ataquen les institucions democràtiques? Perquè funcionen. Ja que són dels pocs llocs on la majoria pot disputar el poder als interessos d’una minoria privilegiada. Els parlaments, els ajuntaments,  la feina dels sindicats, dels moviments socials i dels partits polítics són eines per posar límits als abusos i garantir drets. Són espais de control i exigència de responsabilitats.

Desacreditar les institucions vol dir desarmar la ciutadania. Si es ridiculitza la deliberació, es buida la participació. Si es demonitzen els representants públics, s’erosiona la confiança en el vot. Si es criminalitza la protesta, es limita el dret a organitzar-se. I sense debat, sense democràcia, sense organització i sense control, uns pocs imposen la seva agenda sense resistència.

Umberto Eco advertia, al seu Ur-Fascismo, que l’autoritarisme no sempre arriba amb botes i uniformes: sovint es disfressa de simplisme, antipolítica i discurs antiintel·lectual. El menyspreu pel debat racional, l’antiparlamentarisme, la por a la diferència o l’obsessió per una identitat tancada són símptomes que avui tornen a ressorgir.

La dreta menysprea la política perquè vol governar sense límits. Serveix els interessos d’una elit econòmica que rebutja regles, impostos i drets socials. Prefereixen decisions preses en despatxos tancats, no en plens oberts. Volen substituir el debat per decrets, la representació per algoritmes, el conflicte polític per silenci obedient.

Tal com recordava Robert Dahl, la democràcia no és només un procediment, sinó un ideal: la convicció que els assumptes comuns s’han de decidir col·lectivament, amb igualtat i pluralisme. Però aquest ideal s’erosiona quan es ridiculitza el debat, es banalitza el conflicte i es promou l’antipolítica com a solució.

Volen que deixem de creure-hi per deixar de participar-hi. Perquè una ciutadania crítica, organitzada i activa els incomoda. Els plens els molesten quan donen veu als qui no en tenen. La democràcia molesta quan posa límits al poder d’uns pocs.

Per això, davant del descrèdit, necessitem més democràcia, no menys. Més participació, més transparència, més espais on la paraula tingui força. Més veïns parlant als plens, més associacions actives, més ciutadania empoderada. Participar, deliberar i disputar idees no són gestos simbòlics: són actes de resistència davant els qui voldrien que ens resignéssim. La democràcia no es defensa sola. Si no la defensem nosaltres, ningú ho farà.

Per això avui, més que mai, cal reivindicar la política amb veu alta i clara. Només a través de la política —entesa com a exercici col·lectiu del poder i recerca del bé comú— podem defensar allò que és de tots: la democràcia i els avanços socials.

La història ens ho recorda: la mobilització política i social transforma la realitat. Cap dret no ha caigut del cel. La jornada laboral de vuit hores, el sufragi femení, la sanitat o l’educació pública i gratuïta són conquestes de generacions que van decidir organitzar-se i lluitar.

És una conquesta diària que requereix la nostra implicació. No n’hi ha prou amb votar cada quatre anys. Cal organitzar-se, debatre, protestar, proposar i construir una opinió pública informada i exigent. Només així serem veritablement amos del nostre futur.

Davant del descrèdit, participació. Davant del silenci, veu. Davant de la por, acció.Que no ens robin la paraula. Que no ens prenguin la democràcia.

Oscar Cereijo Méndez
Secretari de Formació del PSIB i regidor de l’Ajuntament de Palma

per

20 anys de matrimoni igualitari: una conquesta de drets, una lluita que continua

20 anys de matrimoni igualitari: una conquesta de drets, una lluita que continua
20 anys de matrimoni igualitari: una conquesta de drets, una lluita que continua

Aquest juliol de 2025 s’han complit 20 anys de laprovació de la Llei del matrimoni igualitari a Espanya, un dels avenços legislatius més importants de la nostra democràcia. El 3 de juliol de 2005, Espanya es convertia en el tercer país del món a reconèixer legalment el dret de les parelles del mateix sexe a casar-se amb els mateixos drets i deures que qualsevol altra. Un canvi històric que va marcar un abans i un després. Com va dir el president Zapatero al seu discrus “un pequeño cambio en la letra que acarrea un cambio inmenso en las vidas de miles de compatriotas”.

Va ser una fita col·lectiva, fruit d’anys de lluita del moviment LGTBI, de la pressió social i del compromís polític amb els drets humans. Però sobretot va ser un acte de justícia. Es reconeixia, per fi, que l’amor i la família adopten múltiples formes i que cap identitat ni cap orientació pot ser motiu dexclusió legal.

Vint anys després, podem dir que aquella llei va obrir les portes a una transformació social profunda. No només va permetre que milers de parelles LGTBI regularitzessin la seva situació i formessin famílies amb plens drets. També va ser un missatge poderós: que estimar lliurement no és cap delicte, sinó un dret fonamental.

Aquestes dues dècades han estat testimoni d’una societat que ha anat canviant en valors, en convivència i en empatia. Les noves generacions creixen amb una mirada més oberta i inclusiva. Les escoles i instituts, tot i les dificultats, han començat a parlar de diversitat afectiva i de gènere. I cada cop més persones LGTBI poden viure la seva identitat amb orgull i sense por.

Són molts els exemples que ens mostren com la societat ha avançat: famílies diverses, visibilitat als mitjans, referents culturals, esportistes, activistes i professionals que trenquen estigmes. El que abans semblava impensable, avui forma part del nostre dia a dia. Això no és fruit de la casualitat: és el resultat danys de resistència, pedagogia i coratge.

Però la igualtat no està garantida

Tot i els passos gegants que hem fet com a societat, la igualtat real encara no és plena ni definitiva. Per a moltes persones LGTBI, la llibertat continua sent parcial, condicionada o fràgil. Encara hi ha adolescents que viuen la seva identitat com un perill, no com una celebració. Joves que amaguen qui són per evitar el rebuig, l’insult o, massa sovint, la soledat. Encara hi ha persones trans que han de batallar cada dia per accedir a drets tan bàsics com la salut o una feina sense discriminació. I encara hi ha famílies que veuen qüestionada la seva existència per no encaixar en el model tradicional.

Mentrestant, lonada reaccionària que recorre Europa també ha arribat aquí, amb força i amb altaveus. La irrupció institucional de l’extrema dreta ha normalitzat discursos que fa només una dècada haurien semblat impensables en democràcia. S’han qüestionat lleis que protegeixen els drets de les persones LGTBI+, com la del matrimoni igualitari —recordem que va ser recorreguda al Tribunal Constitucional pel Partit Popular—, la Llei trans o les polítiques educatives que aposten per la coeducació i el respecte a la diversitat. I aquest qüestionament no és només simbòlic: són intents reals de fer retrocedir la llibertat, disfressats de debat ideològic.

Volen fer-nos creure que la igualtat és un privilegi i que la diversitat és una amenaça. Però és tot el contrari. La diferència no ataca, no exclou, no imposa: enriqueix. Una societat diversa no és només més lliure, és més justa, més humana i més preparada per afrontar els reptes del futur.

Commemorar els 20 anys del matrimoni igualitari és, sens dubte, una oportunitat per celebrar. Per reconèixer tot el que s’ha aconseguit, per agrair la tasca valenta i incansable de milers de persones, entitats i col·lectius que han lluitat sovint des del marge, des del silenci o des de la invisibilitat. És un homenatge a totes aquelles persones que van obrir camí quan tot semblava impossible.

Però és també, i potser sobretot, una crida a la responsabilitat. Perquè els drets, quan no es defensen, poden esvair-se. I perquè una societat que aspira a ser lliure ha de ser un bloc ferm davant qualsevol atac a la igualtat. Com en qualsevol altra política social, el col·lectiu LGTBI no pot quedar reduït a una sola llei, a un reconeixement parcial o a un dia de commemoració. La vida, la família, la identitat i les relacions evolucionen, i la legislació ha de saber evolucionar amb elles.

Cal seguir avançant amb determinació, perquè la societat canvia, les realitats es diversifiquen i les demandes de reconeixement creixen. Ja no n’hi ha prou amb tolerar; cal protegir. Ja no es tracta només de reconèixer drets, sinó d’ampliar horitzons de dignitat per a tothom, especialment per a aquelles persones que encara avui viuen a les fronteres del sistema, de la llei o del discurs majoritari.

I avui, vint anys després d’aquella gran conquesta, ens toca a nosaltres assegurar que la història avanci cap endavant, i no cap enrere. Avui, més que mai, cal protegir el que tant ha costat guanyar. Perquè darrere dels discursos d’odi disfressats de “llibertat d’expressió”, s’amaguen estratègies ben calculades que busquen desfer els drets socials, un per un. El feixisme no apareix de cop; sinfiltra a poc a poc, atacant col·lectius concrets, sembrant el dubte, criminalitzant la diferència, normalitzant la intolerància.

El col·lectiu LGTBI és, una vegada més, una de les dianes prioritàries. Primer qüestionen lleis. Després neguen identitats. Més tard, censuren llibres, prohibeixen xerrades, retiren banderes. Fins que, gairebé sense adonar-nos-en, els drets que crèiem consolidats comencen a desaparèixer. I amb ells, la llibertat.

No ens podem permetre aquest retrocés. No volem, no podem, i no tornarem a aquelles èpoques fosques en què estimar era un acte de risc, en què la diferència era motiu de persecució, en què el silenci simposava com a única sortida. La història ens ho ha ensenyat: quan el feixisme avança, els drets es desfan.

Per això, aquesta no és només una lluita del col·lectiu LGTBI. És una lluita de país, una lluita per la democràcia, pels valors que ens defineixen com a societat. Cal que ens hi comprometem totes i tots, des de tots els àmbits. No podem ser neutrals quan el que està en joc és la llibertat, la dignitat i la vida de milers de persones.

La resposta ha de ser col·lectiva, valenta i decidida. Perquè defensar els drets LGTBI és defensar una societat on tothom hi té cabuda. On ningú ha de demanar permís per ser qui és. On el respecte no es negocia.

Edu Gibert
Secretari de Drets LGBTI+ dels Socialistes de Mallorca

    Etiam magna arcu, ullamcorper ut pulvinar et, ornare sit amet ligula. Aliquam vitae bibendum lorem. Cras id dui lectus. Pellentesque nec felis tristique urna lacinia sollicitudin ac ac ex. Maecenas mattis faucibus condimentum. Curabitur imperdiet felis at est posuere bibendum. Sed quis nulla tellus.

    ADDRESS

    63739 street lorem ipsum City, Country

    PHONE

    +12 (0) 345 678 9

    EMAIL

    info@company.com