Blog – Full Width

per

Som a l’inici d’un nou cicle

El darrers dies de l’any 2019 s’han aclarit els niguls que existien sobre el govern progressista, en breu es donaran les passes institucionals necessàries, el debat i les votacions al Congrés dels Diputats, que permetran l’elecció de Pedro Sánchez com a President del Govern, d’un Govern que serà de coalició progressista, per primera vegada en la democràcia sorgida de la Constitució de 1978, i per primera vegada des dels temps de l’anterior període democràtic, és a dir, la II República.

Sens dubte el Govern progressista que es marca com a fulla de ruta el document “Coalición Progresista, un nuevo acuerdo para España” exemplifica com cap altra fita el canvi de cicle que ha significat aquest any 2019 per a la política espanyola

Sens dubte el Govern progressista que es marca com a fulla de ruta el document “Coalición Progresista, un nuevo acuerdo para España” exemplifica com cap altra fita el canvi de cicle que ha significat aquest any 2019 per a la política espanyola. Perquè canvi de cicle? En primer lloc caldria referir-nos als resultats electorals, després de les diverses eleccions produïdes dins aquest any 2019 una conclusió resulta clara: ha tornat una majoria progressista a les institucions, a les Corts Generals, als Ajuntaments i a les Comunitats Autònomes, les forces de l’esquerra sumen més escons, més regidors, més suports globalment que les dretes, després del cicle de victòries de la dreta, del Partit Popular iniciat el 2011.

Durant el cicle conservador protagonitzat pel Partit Popular de Mariano Rajoy el protagonisme a l’hora de prendre les decisions polítiques el va tenir sempre la crisi econòmica, la Gran Recessió, les fórmules “neoliberals” basades en la contenció de la despesa pública i la devaluació interna, l’exigència d’esforços a les classes mitjanes, el seu progressiu empobriment, la reducció o privatització de serveis públics… tot un paquet de mesures amb un fort component ideològic, de caràcter neoliberal en la part econòmica, però que també ha tengut una vessant de tipus més clarament conservador (prescindint del prefix “neo”) que s’ha pogut veure en altres mesures com la limitació de drets i llibertats, a la reforma laboral o amb la llei “mordassa”, les tendències (que no van arribar a cuallar del tot) a recentralitzar el sistema autonòmic espanyol, i la dura resposta, sols policial i judicial, a l’augment del suport social a l’independentisme català, traduït finalment en una ruptura entre els partits catalans independentistes i l’estat espanyol, rompent amb la tradició pactista i possibilista que tants d’anys havia caracteritzat a la política catalana i particularment en la seva relació amb l’estat.

En aquest cicle conservador, fruit de la crisi, de les polítiques equivocades i de la creixent desigualtat i decepció de la societat amb les institucions polítiques, el sistema polític creat a partir de 1978 ha trontollat, i dos fets en són la prova més clara: la caiguda en popularitat de la institució de l’estat més ben considerada pels espanyols des de la Transició, la figura del Rei Joan Carles, que acabà conduint a l’abdicació del 2014; i el canvi en el sistema de partits polítics, que entre 2015 i 2019  ha evolucionat de l’estable bipartidisme imperfecte imperant des de 1977 cap a un sistema multipartidista de molt complexa gestió, i que de moment ha donat peu a aquesta innovació que serà un govern de coalició. Faig un breu comentari obligat: innovació si reduïm la concepció de “sistema polític espanyol” a les institucions de l’estat central, perquè de governs de pacte, i de governs de coalició amb múltiples partits participant en ell, en tenim exemples a les Comunitats Autònomes i Ajuntaments des de 1979, a les Illes Balears podríem esmentar com a referents l’Ajuntament de Palma de 1979 o els successius governs de Gabriel Cañellas a partir de 1983, basats en pactes, i el 1987 amb participació de dos partits diferents.

Quan parlam de nou sistema de partits polítics no podem deixar de fer esment a l’ascens de la ultradreta, s’havia dit durant molts d’anys que el franquisme no havia desaparegut d’un dia per l’altra, la seva herència política persistia en diferents formes, en grupuscles feixistes de poca rellevància, al marge de la política o dins les institucions, més diluït o camuflat dins el gran partit de la dreta que ha estat el PP, però ara, amb la crisi institucional, el descrèdit de la política, el missatge del populisme de dretes, basat en moltes de les característiques que definien el feixisme per Umberto Eco (l’enemic exterior, el rebuig a la igualtat de les dones, la crida a una classe mitja que es sent empobrida, el menyspreu a la intel·lectualitat…). El més preocupant de la seva presència a les institucions ara serà la seva capacitat de marcar l’agenda política amb els seus temes demagògics, amb plantejaments polítics que no són conservadors sinó directament involucionistes, en matèria d’igualtat entre dones i homes, de drets de les persones o de lluita contra el canvi climàtic.

Els reptes van des de lluitar contra la desigualtat generada per la mala gestió de la crisi econòmica, per l’empobriment dels treballadors al temps que es retallaven serveis públics, fins a la resolució del conflicte social generat a Catalunya i que obliga a obrir el debat sobre el model territorial a Espanya

No deixarem de banda la corrupció, la xacra que per desgràcia ha marcat la gestió política de Mariano Rajoy durant el que he denominat el cicle conservador de 2011 a 2018, i que finalitza amb la moció de censura que va posar punt i final a aquesta etapa sense acabar d’obrir-ne una de nova, aquesta s’obre ara, després del 2019 de marató electoral, amb un govern de coalició que té per davant tots els reptes deixats durant el cicle conservador, principalment la seva darrera etapa.

Els reptes van des de lluitar contra la desigualtat generada per la mala gestió de la crisi econòmica, per l’empobriment dels treballadors al temps que es retallaven serveis públics, fins a la resolució del conflicte social generat a Catalunya i que obliga a obrir el debat sobre el model territorial a Espanya, no només com a resposta a la qüestió catalana sinó perquè s’ha demostrat que la fórmula “oberta” de la Constitució de 1978, una tímida manera d’obrir la porta a l’autogovern de regions i nacionalitats, quaranta anys després hauria de tenir ja una formulació definitiva, blindada pel text constitucional, per qui no ho consideri així que vegi com sorgeixen nous “localismes” o reviuen antics regionalismes, per molt que es vulgui evitar parlar de la qüestió territorial aquesta s’acabarà imposant a l’agenda política. Finalment, els temps actuals requereixen de governs que es comprometin amb la lluita contra el canvi climàtic, no es poden tenir actituds tèbies, i molt menys negacionistes, hem perdut molt de temps i estem enmig d’una batalla a nivell mundial entre països preocupats pel futur mediambiental del planeta i altres que estan disposat a destruir el poc aconseguit amb els diferents acords inspirats per Nacions Unides, en aquesta batalla el paper d’Espanya és important.

En aquestes “notes urgents” sobre el cicle que previsiblement s’obrirà en breu hem volgut deixar en unes pinzellades una visió global de l’etapa que ara comença, dels reptes que té al davant i que, sens dubte, venen marcats pels errors i els fracassos del cicle anterior, el conservador, que de moment sembla superat. Caldrà veure si la intel·ligència política de les esquerres permet que aquest cicle sigui llarg i permeti afrontar els fronts ara mateix oberts: la desigualtat, l’emergència climàtica, els nous drets socials, la qüestió territorial.

Cosme Bonet és Senador i Vicepresident de la Fundació Gabriel Alomar

per

Mobilitat i canvi climàtic. Reflexions a partir de la COP25

mobilitat i canvi climàtic

El balanç de la COP25 ha deixat un regust agredolç. Com sovint passa en la qüestió de la lluita contra el canvi climàtic els avenços es produeixen amb dificultats, deixant la sensació que la complexa geopolítica mundial mesclada amb la mal entesa defensa dels interessos econòmics d’alguns estats clau –i més encara d’ençà de l’aparició de Trumps, Bolsonaros i derivats- actua massa sovint de fre a les demandes i aspiracions del conjunt de la societat, cada vegada més exigent davant les evidències que el clima està canviant, i que els efectes d’aquest canvi són cada vegada més perceptibles. La gent jove representada per Greta Thunberg, els moviments ecologistes als que cada vegada s’hi sumen més col·lectius com les comunitats indígenes, la comunitat científica i fins i tot sectors importants del món econòmic i empresarials demanen més acció. Ha estat, de fet, el lema de la COP25: cal actuar, i cal actuar ja.

No hi ha volta enrere en l’escalfament global; i s’aposta per tant per assumir una estratègia de “damage control”, de mitigació dels danys.

Els acords de París aprovats el 2016 estableixen un full de ruta per a evitar que l’escalfament global provocat pels gasos d’efecte hivernacle superi els +1,5ºC dins aquest segle partint dels nivells de l’era preindustrial, com a gran objectiu. S’assumeix, per tant, que no hi ha volta enrere en l’escalfament global; i s’aposta per tant per assumir una estratègia de “damage control”, de mitigació dels danys. A tal fi, els acords de París de 2016 inclouen l’aprovació, per part de les parts signants, de plans concrets de mitigació dels efectes del canvi, atenent també a la seva vessant social i redistributiva, com seria el fet de generar migracions climàtiques per mor de la sequera o la desertització provocada, o bé per la que pugui provocar l’increment progressiu del nivell de la mar.

I un dels àmbits on cal actuar de forma decidida és en l’àmbit de les polítiques de mobilitat. En termes generals, es calcula que el transport en el seu conjunt aporta, a escala mundial, al voltant del 26% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, inclòs el transport aeri i el marítim. En el cas de les Balears, segons el Pla Director de Mobilitat aprovat fa uns mesos, el transport terrestre -és a dir, sense tenir en compte transport aeri i marítim- suposava l’emissió d’1,5 tones/any de CO2, a més de molts altres gasos també amb incidències importants sobre la contaminació atmosfèrica, com l’òxid de sofre.

Es calcula que el transport en el seu conjunt aporta, a escala mundial, al voltant del 26% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

És evident, per tant, que les polítiques de mobilitat sostenible han d’esser un dels vectors clau d’un pla seriós de lluita contra el canvi climàtic, a més de reportar molts altres beneficis a mig i llarg termini. D’entrada, la feina la tenim en reduir de forma dràstica el pes del cotxe, dels vehicles privats, en el conjunt dels nostres desplaçaments quotidians. Segons l’enquesta de mobilitat realitzada el 2017, feim el 55% dels nostres desplaçaments en cotxe. Això és un excés: les regions més avançades del nostre entorn proper (com Euskadi) es troben en ràtios d’al voltant del 36%. És, per tant, possible baixar de forma clara aquest percentatge. I més si tenim en compte que molts d’aquests desplaçaments que feim en cotxe són fàcilment substituïbles per altres modes. Per exemple, el 69% dels desplaçaments que es fan en cotxe tenen com a origen i destinació el mateix municipi, cosa que indica que fàcilment els podriem fer a peu o en bicicleta. Per altra banda, resulta del tot necessari potenciar molt més el transport públic, perquè sigui una opció totalment vàlida per a la major part dels viatges diaris. I això passa sobretot per donar-li el paper que pertoca, i facilitar-ne el seu ús i implantació, donant-li preferència envers el transport privat tant en la política d’inversions com en la mateixa gestió de la xarxa viària. Per exemple establint carrils preferents per als busos, els famosos carrils BUS-VAO. I en paral·lel, dissenyant polítiques de dissuassió de l’ús del cotxe que acompanyin aquest desplegament del transport públic.

Treballar sota aquest prisma és també l’aposta del Pla Director de Mobilitat. Així, dels 20 punts percentuals que caldria rebaixar del transport privat per dur-lo a uns nivells més raonables, el mateix pla proposa fomentar l’ús del transport públic perquè passi del 8% al 13%; i a la vegada establir polítiques per augmentar els viatges a peu del 33% actual al 42%; així com implantar una infraestructura ciclista prou adequada com perquè la mobilitat en aquest mode avanci del 2% al 9%. Aquesta seria, definitivament, la recepta necessària. No només per a reduir l’impacte climàtic del transport, sino també per fer de les nostres ciutats i pobles entorns molt més amables i saludables per viure.

L’aposta és clara, la mateixa Unió Europea ha anunciat un gran acord davant l’emergència climàtica, el EU Green Deal, que serà la clau de volta de totes les polítiques comunitàries els propers anys. A les Balears, l’agenda 2030 serà també el referent com a estratègia a desplegar en matèria de sostenibilitat. La mobilitat, com veim, hi tendrà un paper clau. Siguem valents i apostem, d’una vegada, per un vertader canvi de model,

Jaume Mateu Lladó és Director General de Mobilitat i Transport Terrestre del GOIB

per

Frente al discurso populista, socialdemocracia

Socialdemocracia

Hasta hace poco el tema principal de toda tertulia política giraba entorno a la pérdida de hegemonía del bipartidismo. Fenómeno que se ha ido produciendo de manera gradual en todas las democracias de nuestro entorno. Esta situación, junto con la consecuente aparición de nuevos actores en el panorama político, se convirtió en el objeto de debate. Con el tiempo la cuestión se fue concretando en diferentes vertientes. Ahora las tertulias abordan temas como el futuro incierto de los partidos convencionales, el auge de los discursos populistas, o la necesidad de adaptarse a una nueva política sin mayorías y de gobiernos de pactos. Estos son sólo una parte de aquellos temas que determinarán en los próximos años la existencia de muchos partidos políticos, tradicionales o nuevos, en un panorama cambiante. La política que conocíamos fundamentada en unos patrones establecidos durante años desaparece, y da paso a una política cuyo marco de desarrollo está aún por definir.

La tónica general de partidos mayoritarios que se alternaban en el poder se ha truncado. Nuevas fuerzas han aparecido, u otras tradicionalmente poco representadas han experimentado un auge. Ello responde a la desconfianza respecto de los partidos clásicos y la apuesta por alternativas. La sociedad ha experimentado cambios que la han llevado a cuestionar el papel de su participación en la vida política, y a reclamar más relevancia en la toma de decisiones. El discurso convencional en la política sin duda se ha visto alterado de forma irreversible. A pesar de los factores positivos como las demandas de mayor participación ciudadana, o la inquietud por tratar temas hasta ahora ocultos bajo el discurso político clásico, el balance también implica aspectos negativos. Formas de discurso que también rompen con lo establecido surgen pero con un objetivo diametralmente opuesto que pretende erosionar los valores democráticos. Es el caso del mensaje de los partidos políticos de perfil extremista que han surgido al paso de estos cambios. Su discurso se articula en una crítica a las estructuras democráticas tradicionales, a las que acusa de corruptas y de haber trabajado en pro de los intereses de los partidos antes que del ciudadano. Argumentarios de corte populista que, sin entrar a analizar la complejidad de la situación actual, solamente otorgan respuestas fáciles a una ciudadanía que reclama soluciones. La veracidad queda relegada a un segundo plano. Sus formas pueden aparentar defender el interés de la mayoría, cosa que fácilmente les permite llegar a todas las clases sociales. Favoreciendo de este modo la construcción de un sentimiento unitario de pueblo. Un discurso que identifique a un nosotros, como pueblo, indivisible y unido, frente a un ellos como los causantes de todos nuestros males. No obstante, tras sus palabras se esconde una estructura mucho más compleja, con elementos que promueven un ideario reaccionario y totalitario. Dado que ese ellos no es otro que todo aquel que no entre en el marco normativo de su reaccionaria moral y su ultraliberalismo económico.

El argumentario radical ataca todo aquello que constituye la base de las actuales democracias: los pilares del Estado del Bienestar, y el Estado de Derecho fundamentado en la libertad.

Un análisis formal de dichos discursos debe diferenciar tres momentos clave: el schok o reconocer el caos, la identificación del culpable, y la asimilación del discurso total. El populismo transmite una sensación de catastrofismo con el que representa a las democracias. En su visión caótica acusan a los partidos convencionales de no gobernar según el interés general, y señalan a la democracia como el mecanismo que les permitió hacerse con el poder. Así consideran que las instituciones democráticas son parte del problema, y que su existencia sólo favorece a los partidos tradicionales y a sus socios. Para los radicales, la propia democracia en sí es el un problema. Por ello dan al ciudadano una visión caótica de la realidad, que señala al culpable, la democracia. Aunque su crítica no es directa, y ataca sus pilares sin ir contra ella frontalmente. Es aquí cunado entramos en el segundo momento del discurso, identificar al culpable. Las pensiones, las ayudas sociales, y el entramado de servicios públicos en general son presentados como pozos sin fondo de dinero del contribuyente. Así como también critican las instituciones democráticas a través del argumento de la sobredimensión de la administración. Todos ellos, elementos a abatir por su ideario económico ultraliberal. Sus dardos se dirigen también contra sujetos sociales como: el feminismo, el colectivo LGTBIQ, la población inmigrante, o los sindicatos, al no cumplir con sus estándares morales. Todo aquello que represente más democracia, más igualdad, más servicios públicos, o más calidad de vida significa para ellos un viejo mundo de derroche innecesario. Siempre sustentado por los partidos gobernantes hasta el momento, con intereses puestos en ello. El discurso consta ya de problema, causa, y culpable. Es aquí cuando el discurso ofrece respuestas para todo. Su mensaje acontece un discurso total que sirve para justificar cualquier medida por inmoral que sea, siempre y cuando combata los males que ellos señalan. Recortar en calidad democrática, servicios públicos, o limitar derechos básicos son propuestas que adoptan un perfil pragmático frente al problema. La solución deja de medirse en patrones de moralidad o ética, para asumirse como imprescindible ante tal caos. Es en esta fase, cuando el ideario de ultraderecha, que nutre a estos partidos, empieza a calar en la sociedad.

El argumentario radical ataca todo aquello que constituye la base de las actuales democracias: los pilares del Estado del Bienestar, y el Estado de Derecho fundamentado en la libertad. Desde la Segunda Guerra Mundial, la clase media se ha alzado como la clase predominante, al abrigo del Estado Social. La sociedad europea goza de unas tasas de igualdad y desarrollo como nunca antes se habían visto. El gran peso de las políticas que han permitido esto se debe principalmente a partidos de corte de socialdemócrata. Su apuesta por una Europa más justa ha impulsado durante décadas programas sociales siempre cuestionados por conversadores y liberales. Pero con la llegada de la crisis la socialdemocracia dejó de ser percibida por la sociedad como la herramienta útil que había sido hasta el momento. Se produjo el desplome de la clase media, y el grave empeoramiento de las condiciones de vida de las clases menos pudientes. Todo ello fue acompañado de medidas políticas de austeridad, aplicadas en muchos casos por partidos de centro-izquierda. Este escenario brindó la posibilidad de que el populismo se hiciera un hueco, aglutinando la decepción y descontento de la ciudadanía.

Los retos que el futuro de Europa afronta pasan desde el Brexit, a la creciente desaceleración económica que acrecenta la brecha entre clases sociales. Ante esta situación, y para detener el avance de los radicalismos, se hace necesario un discurso centrado en los hechos, que aporte soluciones. Un discurso que diste del populista centrado en las hipótesis fatalistas. La socialdemocracia está llamada a reivindicar su legado como mejor arma contra la mentira. Sin su firme compromiso con la igualdad de oportunidades, la justicia en las relaciones sociales y laborales, y el desarrollo del estado del bienestar, Europa jamás habría alcanzado las cotas de paz social y libertad en las que hoy en día vivimos. Un contexto político-social que ahora se ve amenazado.

Los y las socialdemócratas deben responder sin miedo a las falacias del populismo extremista, y para ellos basta con que se manifiesten como lo que son: partidos que han dotado de dignidad, libertad, y prosperidad al continente europeo

La defensa de la unidad en la diversidad, la justicia, y de la democracia en general debe plantar cara al pragmatismo inmoral del extremismo. Para ello hay que mitigar la decepción y el desapego ciudadano mediante políticas efectivas que reviertan las medidas de austeridad implementadas durante la crisis. Es necesario que los partidos de centro-izquierda se presenten como un mecanismo útil, capaz de escuchar al ciudadano y elevar sus reivindicaciones en medidas sociales de calado. Desde las instituciones en las que gobiernen se deben construir soluciones valientes para combatir las brechas que la actual globalización produce en muchos sectores económicos y sociales. La socialdemocracia tiene enfrente un reto muy importante para los próximos años: que la Europa progresista, democrática, y laica, no desaparezca consumida por el miedo y la mentira.

Es necesario romper con la idea de que el discurso populista, del que se abanderan los partidos de ultraderecha, puede aislarse. Las redes sociales y la hiperconectividad de la sociedad están permitiendo que su mensaje se extienda mucho más allá de los medios tradicionales. Es precisamente a través de las redes donde el discurso cobra fuerza y difícilmente es contrarrestado. Megáfonos que brindan la oportunidad de difundir un relato sobre la realidad totalmente tergiversado. Enfrentar su discurso en espacios públicos de debate es lo que permite que quienes defendemos desde la socialdemocracia un proyecto más inclusivo, y más democrático podamos exponer la vacuidad de sus argumentos. Es cara a cara frente a ellos y ante la sociedad donde sin miedo debemos reivindicar nuestros esfuerzos. Para poder mostrar con hechos el trabajo realizado durante años en pro de una Europa más social, y poder combatir un discurso que sólo divide y fomenta el odio. Los y las socialdemócratas deben responder sin miedo a las falacias del populismo extremista, y para ellos basta con que se manifiesten como lo que son: partidos que han dotado de dignidad, libertad, y prosperidad al continente europeo, y lo van a seguir haciendo.

Jesús Granado es investigador en filosofía y militante socialista de Palma.

per

Col·laboració amb la Fundació Rafael Campalans

El vicepresident de la Fundació Gabriel Alomar, Cosme Bonet, s’ha reunit amb el president de la Fundació Rafael Campalans, José Montilla, i la directora de la Fundació, Esther Niubó, per compartir experiències i estudiar vies de col·laboració entre ambdues fundacions.

Aquesta primera trobada és el punt de partida per concretar diverses mesures amb l’objectiu de treballar conjuntament per difondre el pensament socialista democràtic, la seva història i desenvolupar activitats encaminades a la dinamització de idees, reflexions i propostes de la visió progressista.

D’aquesta manera, Bonet ha incidit que “la Fundació Gabriel Alomar vol impulsar la fundació mitjançant línies de treball similars a la Fundació Rafael Campalans que fa anys que treballa amb l’organització de jornades i la creació d’informes i estudis de formació”. A més, ha destacat que “aquesta és una de les primeres reunions que volem tenir amb altres fundacions de l’òrbita socialista”.

La Fundació Centre d’Estudis Socials i Desenvolupament Gabriel Alomar nasqué l’any 2006 amb l’objectiu prioritari de fomentar el coneixement i la difusió del pensament socialista. Pretén generar un espai de diàleg i de reflexió, un marc on les persones de pensament progressista puguin compartir les seves aportacions. Un mitjà per impulsar un debat actiu per tal de donar respostes innovadores als reptes que planteja la societat balear d’avui.

La Fundació Gabriel Campalans es va constituir el 1979 i té com a objectiu principal la difusió del pensament socialista democràtic. Desenvolupa la seva feina al voltant de cinc grans eixos: impulsar la reflexió entorn al federalisme; seguir l’evolució del debat sobre la socialdemocràcia; elaborar estudis sobre polítiques de benestar; oferir idees per tal d’avançar en la construcció europea; i avaluar i elaborar propostes d’implementació de polítiques d’immigració.

La Fundació Gabriel Alomar vol impulsar la fundació mitjançant línies de treball similars a la Fundació Rafael Campalans que fa anys que treballa amb l’organització de jornades i la creació d’informes i estudis de formació

per

Emergència Feminista

Des de que tenim una llei integral contra la violència de gènere el fenomen de la violència contra les dones ha deixat de ser un problema privat per convertir-se en públic.

Registrar els feminicidis dins l’àmbit afectiu ens ha permès dimensionar una violència que quedava invisibilitzada i reduïda a les quatre parets d’una casa i a un trist succés a nivell dels mitjans de comunicació.

Des de que hi ha estadístiques oficials, mil devuit dones han estat assassinades a Espanya. Trenta set a Balears. Només aquest 2019 45 dones han estat assassinades a Espanya. 

La violència de gènere es qualsevol acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tingui o pugui tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces, la coacció o privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com en la privada. Per dir-ho d’altre manera, és la violència que s’exerceix contra les dones pel fet de ser dones. És una violència estructural, motivada pel masclisme que és incomparable, per la seva naturalesa, a qualsevol altre tipus de violència que es pugui exercir dins l’àmbit domèstic.

Aquest estiu ha estat un estiu tràgic. Un intent d’assassinat per atropellament a Ciutadella, altre dona roman en estat crític després de ser agredida per la seva parella a Campos amb un martell i na Ika Hoffmann era assassinada per la seva parella a la Colònia de Sant Jordi.  Sacramento Roca era fins ara la darrera dona assassinada per violència masclista a Balears. Tenia 36 anys quan va ser assassinada per la seva ex parella mentre es trobava en el seu lloc de feina el 16 de novembre de 2016.

Des de que hi ha estadístiques oficials, mil devuit dones han estat assassinades a Espanya. Trenta set a Balears. Només aquest 2019 45 dones han estat assassinades a Espanya.

Aquests assassinats a les nostres illes i els que s’han produït arreu de l’estat han provocat protestes sota el lema “emergència feminista”. Emergència per la violència infligida als fills i filles  per causar el major patiment a la mare, emergència pels casos que coneixem d’agressions agressions sexuals, que veiem com repunten els mesos d’estiu, emergència per la tracta i l’explotació sexual de dones i nines, per l’assetjament, pels xantatges…

Les dones no podem ser tractades com a ciutadanes de segona i estam fartes de les situacions de desigualtat i violència estructural. Estam cansades de viure amb por, de sortir amb por de casa, cansades de les agressions sexuals, de les manades. No podem normalitzar aquestes situacions ni condemnar les dones a conviure amb el terrorisme masclista.

Durant aquests anys el Govern de les Illes Balears amb na Francina Armengol al capdavant ha impulsat polítiques feministes compromeses. Amb iniciatives pioneres de coeducació a les escoles o garantir un any de feina a les dones víctimes de violència masclista. El Partit Socialista sent ràbia i indignació per aquestes situacions, però tenim un ferm compromís i determinació en seguir reforçant la lluita contra la violència masclista, redoblant els esforços per garantir la igualtat entre dones i homes a tots els àmbits de la societat i garantir la integritat física de les dones, la seva llibertat i autonomia.

Ens feim ressò de les reivindicacions feministes que s’han manifestat arreu de l’estat i a les nostres illes i per això seguirem treballant en el Pacte Social contra les violències masclistes i intensificar esforços per acabar amb els assassinats de dones a la nostra comunitat, posant l’èmfasi en la la prevenció i en l’educació de les noves generacions i en la formació de tots els professionals implicats en l’atenció de les dones víctimes.

A diferència del PP que renega del feminisme del 8 de Març el Partit Socialista sí l’abraça i recull les vindicacions expressades als carrers. És la quarta onada que clama contra la violència masclista, les agressions sexuals, les discriminacions al mercat de treball, a l’àmbit domèstic, el feminisme que es declara abolicionista i contrari a la mercantilització dels cossos de les dones, contrari al lloguer de ventres.

Lluitar contra la violència masclista és més que posar-se a una pancarta. És demostrar amb fets i doblers que s’aposta per les víctimes i els seus fills. Posant recursos perquè tenguin oportunitats i surtin de la violència, perquè els seus fills i filles que hagin quedat orfes tenguin una pensió, treballant a les escoles nous models de relacions entre els sexes,  per prevenir la violència, les agressions. És treballar adoptant els marcs legislatius adequats, com la Llei d’Igualtat entre dones i homes. Lluitar contra la violència masclista implica també no pactar amb partits negacionistes de la violència de gènere que condicionen partides pressupostàries i desmantellen els instituts de la dona. 

Amb la irrupció de forces d’extrema dret que arrosseguen a les altres, veiem que no només fan una batalla semàntica per desdibuixar el concepte, sinó que també van després a minvar els recursos i a difuminar els «Institutos de la Mujer» com estan fent a Andalusia,Madrid o sense anar més enfora, al mateix Consell d’Eivissa suprimint l’organisme d’igualtat després del traspàs de competències del Govern cap els Consells. En aquest sentit les tres dretes representen amb alguns petits matisos una ofensiva reaccionària i patriarcal contra les conquestes i les lluites de les dones. Perquè aquests grups no posin en qüestió totes aquestes polítiques necessitam d’un suport massiu a les polítiques progressistes per poder frenar-los i continuar avançant i desenvolupant l’agenda feminista i de transformació social que necessitam. 

El Partit Socialista ens mantindrem fermes combatent qualsevol iniciativa, campanya o plantejament que contribueixi a justificar la violència de gènere o que promogui el qüestionament de les lleis d’igualtat i contra la violència masclista, així com de les eines normatives que ens hem dotat per combatre-la.

Silvia Cano Juan és secretària d’igualtat i memòria democràtica del Psib-Psoe i portaveu al grup Socialista del Parlament de les Illes Balears

per

El camí de la solidaritat en el marc de l’Agenda 2030

El camí de la solidaritat en el marc de l’Agenda 2030.

Les notícies que ens arriben dels racons més diversos del món, però també des d’altres indrets del continent europeu i fins i tot d’Espanya, semblen confirmar que, darrerament, estarien ocupant un espai cada cop més visible una sèrie de discursos que, posant l’accent en unes o altres qüestions, tenen alguns trets en comú.  Tots ells tracten d’enfrontar un “nosaltres” essencialitzat contra uns “ells” difusos, reproduint en el llenguatge de la post-veritat aquella distinció de l’alemany Carl Schmitt entre “amics” i “enemics” (i obviant on va conduir a Europa, i al món, aquesta visió de la política). Tots ells extreuen impuls polític de l’explotació interessada de les diferents fractures existents en tota societat, així com d’agitar la confrontació —des de concepcions excloents del món: etnicistes, sexistes, classistes, homòfobes…— amb tot allò o tots aquells que voldrien situar fora de la societat, amb una hipotètica promesa: d’aquesta manera—si fóssim només “nosaltres”…—tot seria més fàcil.

Davant d’aquestes postures, basades en últim lloc en la hostilitat i en una discriminació radical camuflada a vegades sota un discurs falsament igualitari, caben dues respostes molt clares. En primer lloc, no podem oblidar que la salut d’una democràcia —i d’un Estat de dret— es decideix no només en l’exercici de la regla de les majories, sinó també en el respecte a les minories i en l’atenció i el suport donats als col·lectius més vulnerables. La qualitat d’un sistema democràtic es mesura, precisament, per com un país es relaciona amb aquests “altres”; més concretament, es mesura per la seva capacitat per reconèixer-los i tractar-los no como “altres”, sinó com a persones. En segon lloc, mai insistirem prou en el fet que, en un món globalitzat com és el nostre, les fronteres entre l’“aquí” i l’“allà” es van difuminar ja fa temps, i que la seguretat i el benestar “dins” depenen estretament d’allò que passi “fora”: un “fora” que és ja virtual i que no es troba “en un altre lloc”, sinó en una dimensió espai-temporal compartida que, com a tal, ens afecta molt directament, ens agradi o no. I això no val només en relació amb els nostres veïns més propers (el Mediterrani, per exemple), sinó també en relació amb el Sahel, i amb l’Amèrica Llatina, i amb l’Orient Mitjà, i en la situació dels drets humans a Filipines…

No podem oblidar que la salut d’una democràcia —i d’un Estat de dret— es decideix no només en l’exercici de la regla de les majories, sinó també en el respecte a les minories i en l’atenció i el suport donats als col·lectius més vulnerables.

Per tot això, avui més que mai, les polítiques de cooperació internacional i, en particular, la cooperació per al desenvolupament, juntament amb l’acció humanitària, segueixen essent essencials. I això és així per molts motius. Ho són perquè són un instrument privilegiat per tal de fer arribar la nostra solidaritat a aquelles persones que més ho necessiten. Així ho entén, i ho ha entès sempre, la ciutadania espanyola, que en els Eurobaròmetres sobre la qüestió destaca sempre pel seu fort recolzament a aquest objectiu d’interès general.

Ho són també perquè només a través d’aquestes eines podrem protegir bens públics globals (el medi ambient, la pau i la seguretat, l’estabilitat financera…) dels que depenen directament la nostra salut, el nostre entorn i el nostre territori, la nostra economia i, en resum, el nostre futur com a país. Només mitjançant la concertació bilateral i l’enfortiment de les estructures multilaterals de decisió serem capaços d’abordar de manera eficaç reptes y desafiaments que, per la seva magnitud, la seva dimensió transnacional i la seva complexitat, cap Estat pot ja enfrontar en solitari.

En darrer lloc, i com a conseqüència de totes les consideracions anteriors, ho són perquè cristal·litzen el lloc i el paper que creiem que Espanya ha d’ocupar en el món si no vol caure en la irrellevància. I això passa per consolidar-se com un actor fiable i responsable, amb capacitat d’iniciativa, compromès amb l’estabilitat dels nostres països socis, amb la governança global i amb un desenvolupament humà inclusiu i sostenible.

Des de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID) treballem precisament per tal de convertir l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible acordats pel conjunt de la comunitat internacional en l’horitzó que guiï la nostra tasca. El nostre objectiu és ajudar els nostres països socis a identificar aquestes escletxes i desigualtats que fracturen les seves societats i contribuir a resoldre-les mitjançant el reforç institucional, la capacitació i el suport en la implementació de polítiques públiques inclusives i en la prestació de serveis socials bàsics per a tota la ciutadania, sense deixar ningú enrere. Es tracta d’identificar conjuntament objectius i reptes compartits per tal de cooperar en la seva gestió eficaç. I no només en l’àmbit internacional: creiem fermament que la cooperació per al desenvolupament del segle XXI ha d’estar fortament arrelada en la generació d’aliances per al desenvolupament que permetin mobilitzar tot l’immens potencial de coneixements, experiència i bones pràctiques de què disposem al país, així com tots els recursos necessaris per a la consecució d’unes metes tan ambicioses. I això, en un Estat descentralitzat i en una societat dinàmica i plural como la nostra, significa ser capaços de generar i d’oferir com a Agència —des de la humilitat, però amb tota la convicció— una palanca catalitzadora i una plataforma de diàleg i intercanvi amb la cooperació descentralitzada (Comunitats Autònomes i ens locals), amb ONGs per al desenvolupament i fundacions, amb universitats i centres d’investigació, sindicats, empreses i la resta d’actors de la societat civil. I significa, també, atorgar un lloc central a la cooperació cultural i a l’educació per al desenvolupament. Amb això, esperem poder contribuir a la consolidació d’un “nosaltres” global, basat en la solidaritat dins i fora de les nostres fronteres, i capaç de posar unes bases perdurables per a construir un món més humà, més respectuós, més pacífic i més just.

Aina Calvo Sastre és directora de la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo i patrona de la Fundació Gabriel Alomar.

    Etiam magna arcu, ullamcorper ut pulvinar et, ornare sit amet ligula. Aliquam vitae bibendum lorem. Cras id dui lectus. Pellentesque nec felis tristique urna lacinia sollicitudin ac ac ex. Maecenas mattis faucibus condimentum. Curabitur imperdiet felis at est posuere bibendum. Sed quis nulla tellus.

    ADDRESS

    63739 street lorem ipsum City, Country

    PHONE

    +12 (0) 345 678 9

    EMAIL

    info@company.com

    Cart