Dones amb empenta: 50 anys de democràcia amb nom propi
La Fundació Gabriel Alomar reivindica el paper actiu de les dones socialistes de les Illes Balears en la construcció del país democràtic que som avui
El 1975 començava a Espanya una nova etapa. Amb la dictadura tocant a la fi, s’obria camí un procés complex, carregat d’esperança, per recuperar les llibertats. El que avui coneixem com a Estat democràtic no va néixer sol: es va construir a través de la implicació directa de milers de persones que, des de l’anonimat o les institucions, varen posar cos i ànima en la transformació del país. Entre elles, moltes dones socialistes de les Illes Balears que —malgrat les dificultats, els obstacles o el silenci que sovint envolta el seu nom— varen contribuir amb empenta i visió a fer possible la democràcia.
Aquest 2025, la Fundació Gabriel Alomar vol fer memòria d’algunes d’aquestes dones que, des de pobles, ciutats, sindicats, aules o càrrecs públics, varen obrir pas. No ho varen tenir fàcil. No hi havia referents, ni espais oberts per a elles, ni tan sols garanties d’igualtat. Però varen entrar, varen parlar, varen decidir. I el país va canviar.
A Eivissa, una catedràtica de Filosofia arribada des de Madrid el 1965 marcava amb la seva manera d’ensenyar generacions d’alumnes. Maria de los Llanos Lozano no es va limitar a fer classes: va assumir responsabilitats polítiques, va ocupar llocs a l’Ajuntament i va deixar una petjada intel·lectual i cívica que encara avui ressona. La seva vida recorda que la cultura i l’educació són formes profundes de transformació democràtica.
A Palma, Marita Frau s’incorporava al PSOE en la clandestinitat, l’any 1975, quan ser dona, jove i socialista era una combinació incòmoda per al règim. Anys després es convertiria en la primera diputada socialista al Parlament de les Illes Balears i dirigiria el Centre d’Estudis Gabriel Alomar, un espai fonamental per recuperar la memòria del socialisme illenc. Varen ser anys intensos, de recollir testimonis, organitzar debats i posar les idees a caminar.
També a Palma, Marta Llompart s’enfrontava a la repressió franquista: detinguda a Madrid el 1976 per la seva tasca com a administrativa del PSOE, la seva militància no es va aturar. Al contrari: va continuar a primera línia des de la UGT i des de l’Ajuntament, on va impulsar mesures de participació ciutadana i millorà serveis públics des de la gestió d’EMAYA.
A Calvià, Felisa Cuenca reivindicava drets laborals quan encara era difícil que una cambrera de pis aixecàs la veu. Ho va fer des del sindicat, des de l’Ajuntament i des de les aules per a adults, alfabetitzant companyes que havien estat excloses de tota formació. Sabia que només amb coneixement i organització es podia fer front als abusos.
A Ciutadella, Maria Bagur imaginava una ciutat més educativa i accessible. Com a regidora, impulsà les primeres escoletes municipals i defensà el territori davant pressions urbanístiques. Quan es va negar a permetre la urbanització de Cala Macarella, un dels promotors li recordà que li podria passar qualsevol cosa. Però ella no va cedir. Ni tan sols quan fou agredida físicament per una senyora de l’alta societat després d’una intervenció al ple. Perquè defensar l’interès general era, per a ella, una convicció profunda.
A Formentera, Encarnación Magaña arribava des del País Valencià amb una herència política familiar i una clara voluntat de canvi. Des de les institucions pitiüses, va liderar àrees de turisme, igualtat i medi ambient. Va defensar el Parc Natural de ses Salines i va apostar per polítiques de serveis socials en una illa encara molt marcada per les desigualtats.
I més enllà del món local, Teresa Riera mostrava que el coneixement i la política poden anar de la mà. Matemàtica, doctora en informàtica, professora universitària i eurodiputada, va posar el seu saber al servei de les institucions. Va presidir el PSIB, va ser una veu activa en política científica europea i va promoure iniciatives per a la igualtat dins del partit i arreu.
Aquestes són només algunes de les moltes dones que han fet possible, des del socialisme, la democràcia que avui coneixem. No varen esperar que les convidassin a participar: varen ocupar l’espai, varen proposar, varen incidir. I ho varen fer amb intel·ligència, convicció i coratge. Amb elles, la democràcia va ser més completa. Amb elles, el futur continua obert.
