Institucions, dignitat i democràcia: sobre la presidència del Parlament i la seva degradació
La democràcia no és només un sistema de normes. És, sobretot, una cultura política. Una manera d’entendre el poder, d’exercir-lo i de limitar-lo. I en aquest sentit, les institucions no són simples estructures administratives: són espais simbòlics que expressen els valors compartits d’una comunitat política.
El Parlament, com a representació directa de la sobirania popular, és probablement el lloc on aquesta dimensió es fa més visible. No és només una cambra legislativa. És l’escenari on es construeix el debat públic, on es confronten projectes de societat i on es materialitza la pluralitat democràtica. Per això, la seva presidència no és una funció qualsevol. És una magistratura cívica.
Presidir el Parlament implica assumir una responsabilitat que va més enllà de la gestió dels debats o del compliment del reglament. Implica custodiar la dignitat de la institució, garantir la igualtat de les paraules i actuar com a garant d’un ordre democràtic que només es sosté si és percebut com a just i equilibrat. El president no és la veu d’una majoria. És la garantia de totes.
Aquesta exigència no és formal. És profundament política. Perquè la neutralitat institucional no és absència d’ideologia, sinó compromís amb unes regles del joc que permeten que totes les ideologies puguin expressar-se en condicions d’igualtat. Quan aquesta neutralitat es trenca, el Parlament deixa de ser un espai comú i esdevé un instrument de part.
És en aquest punt on la situació actual del Parlament de les Illes Balears adquireix una gravetat que no pot ser menystinguda. No ens trobam davant d’un conflicte polític ordinari, ni davant d’una simple tensió entre grups parlamentaris. El que està en qüestió és la funció mateixa de la presidència i, amb ella, una part essencial de la qualitat democràtica de la institució.
El problema no rau en les idees. En democràcia, les idees —totes— han de poder ser defensades dins el marc de la convivència. Però tampoc no podem ignorar que el perfil ideològic del president del Parlament no és neutre en la manera com exerceix el càrrec.
Ens trobam davant un dirigent situat en coordenades d’extrema dreta, amb posicionaments públics reiterats contraris al feminisme, a les polítiques d’igualtat, a la diversitat afectiva i sexual, i amb discursos que qüestionen consensos bàsics com l’emergència climàtica o els drets reproductius. Aquest marc ideològic no seria, per si sol, objecte de crítica institucional. Tothom té dret a viure com vulgui si ho fa en el marc de la convivència.
El conflicte sorgeix quan, en l’exercici del càrrec de President del Parlament, fa ostentació i proselitisme del seu ideari fins a l’extrem d’avantposar-lo a la institució que representa condicionant així l’exercici de les seves funcions.
I això és, precisament, el que ha succeït de manera reiterada. No parlam d’hipòtesis, sinó de fets. Un president del Parlament imputat que es troba pendent de judici oral per un presumpte delicte d’odi vinculat a actuacions produïdes en l’exercici del càrrec; un president que ha impedit la presència de la bandera LGTBI a la institució que representa, negant el reconeixement institucional a una part de la ciutadania; un president que ha utilitzat actes institucionals, com el discurs del Dia de les Illes Balears, per projectar missatges de caràcter ideològic excloent, fomentant la xenofòbia i allunyats de la funció integradora que hauria de presidir aquest tipus d’intervencions.
Aquests episodis no són anecdòtics. Són expressió d’una manera d’entendre la institució. I és aquí on apareix el veritable problema: quan qui ha d’encarnar la neutralitat institucional projecta les seves conviccions des de la presidència fins al punt d’erosionar aquesta funció d’arbitratge. Quan el càrrec deixa de contenir l’individu i és l’individu qui colonitza el càrrec.
Aquesta inversió de papers no és menor. Té conseqüències profundes. En primer lloc, desfigura la naturalesa de la institució. El president deixa de ser un garant per convertir-se en actor, i amb això es debilita la confiança en la imparcialitat dels procediments. En segon lloc, altera el clima democràtic. Quan la presidència contribueix a la confrontació en lloc de moderar-la, es normalitza una política de la crispació que empobreix el debat públic i deteriora la convivència.
Però hi ha una dimensió encara més rellevant. La democràcia no només es defensa amb lleis, sinó amb límits. Límits que sovint no són escrits, però que són imprescindibles: la contenció en l’exercici del poder, el respecte a l’adversari, la consciència del paper institucional que s’ocupa. Quan aquests límits es travessen, no només es produeix una disfunció institucional; es posa en risc la cultura democràtica mateixa.
En aquest sentit, el que avui es viu al Parlament de les Illes Balears no pot ser interpretat com una simple anomalia conjuntural. És un símptoma. El símptoma d’una manera d’entendre la política que no reconeix la diferència entre governar i dominar, entre representar i imposar, entre exercir el poder i instrumentalitzar-lo.
I aquí és on el pensament progressista té una responsabilitat clara. No es tracta només de criticar conductes concretes, sinó de reivindicar un model institucional. Un model que entén les institucions com a espais de trobada, no de trinxera; com a garanties de pluralisme, no com a eines de confrontació; com a expressions d’una comunitat política que es reconeix en la seva diversitat.
Defensar la dignitat del Parlament és, en el fons, defensar una idea exigent de democràcia. Una democràcia que no es conforma amb la mera aritmètica parlamentària, sinó que exigeix qualitat en les formes, responsabilitat en els comportaments i coherència entre el que es representa i el que es fa.
Per això, la qüestió de la presidència no és accessòria. És central. Perquè en la manera com s’exerceix aquest càrrec es reflecteix —i es condiciona— el conjunt del sistema institucional.
Quan qui ha de garantir la neutralitat no ho fa, quan qui ha de preservar la dignitat la compromet, quan qui ha de representar a tothom actua com a part, la conclusió no pot ser ambigua. No es tracta d’una discrepància. Es tracta d’una incompatibilitat.
I en democràcia, les incompatibilitats institucionals no es gestionen amb resignació. Es resolen amb responsabilitat.
