Pablo Iglesias i Mallorca: el dol socialista de 1925 a través de Bisbal i Jaume
El 9 de desembre de 1925 moria a Madrid Pablo Iglesias Posse, fundador del PSOE, de la UGT i del diari El Socialista. La seva desaparició física va generar un impacte profund arreu de l’Estat, especialment entre les organitzacions obreres, que el consideraven el referent moral i polític de tota una generació. A Mallorca, la resposta no es va fer esperar. El setmanari socialista El Obrero Balear, publicat a Palma, li va dedicar un número monogràfic en data 18 de desembre de 1925, amb cartes, articles, necrològiques i reflexions de destacats militants i dirigents de l’illa. MIRA AQUÍ EL OBRERO BALEAR DE 1925.
Entre aquestes veus hi destaquen dues de fonamentals: Llorenç Bisbal Barceló i Alexandre Jaume Roselló, membres del Comitè Nacional del PSOE per les Balears i figures clau del socialisme insular durant les primeres dècades del segle XX. Les seves contribucions a aquell número especial representen no només un homenatge íntim i polític a Pablo Iglesias, sinó també un retrat precís del moment en què el moviment obrer mallorquí s’estava consolidant com a força organitzada.
Llorenç Bisbal: “Descansa, Pablo Iglesias, descansa”
L’article signat per Llorenç Bisbal, titulat Pablo Iglesias. ¡No quería vivir muerto!, és un homenatge profundament emocional. Bisbal reconeix que la mort d’Iglesias li ha provocat un dolor tan intens que “el alma se nos ha roto en pedazos”. A través d’un relat carregat d’admiració personal, presenta la figura d’Iglesias com una mena de guia moral, algú que “nos inspiraba a todos, nos enseñaba y educaba en la lucha noble de las ideas”.
El record esdevé més íntim quan Bisbal explica la seva correspondència amb Iglesias. L’havia conegut en persona feia tres anys i l’impressionà veure’l “recostado en la cama, tan enfermo, que me pareció un cadáver con vida y gran lucidez mental”. Iglesias llegia tots els números d’El Obrero Balear i acostumava a escriure cartes plenes de consells. En una d’aquestes, datada l’1 de desembre de 1924, i després que Bisbal li demanàs que descansàs, Iglesias li contestà: “Yo descansaré cuando muera. Antes no puedo hacerlo. Sería vivir muerto”.
La frase va quedar gravada en la memòria del dirigent mallorquí i dona títol al seu article. Bisbal entén que Iglesias no volia una vida desvinculada de la lluita social, i per això conclou que “ya has muerto, descansa en tu fría tumba, mientras nosotros te lloramos… Descansa Pablo Iglesias, descansa… Sí, un muerto que vives y vivirás eternamente en el alma de los trabajadores irredentos”.
El text també serveix per defensar la cultura popular. Davant les veus que menystenien Iglesias per la seva manca d’estudis formals, Bisbal respon: “¿Escasa cultura un hombre que ha sido el verdadero preceptor social de las masas, el que las ha educado societaria y políticamente…?”. I afegeix que cap “sabio” no ha fet sentir el desig de saber “a las masas ignorantes y trabajadoras” com ho havia aconseguit ell, a través d’un sistema senzill i pràctic.
Alexandre Jaume: un retrat polític del líder
L’article d’Alexandre Jaume, titulat En la muerte de Pablo Iglesias, és més analític i polític. Jaume considera que Iglesias ocupa un lloc equivalent al de figures com Salmerón o Pi i Margall, malgrat no haver pogut tenir accés a la mateixa formació acadèmica. Segons ell, “el valor político más alto que ha desfilado en estos tiempos por el escenario de la vida pública”, no per la seva eloqüència, sinó per la “austeridad inmaculada” i el “ideal que sustentaba”.
Un dels fragments més colpidors del seu text descriu amb claredat la trajectòria vital d’Iglesias: “El proceso de su vida ha sido un proceso de lucha y de dolor. Conoció el hospicio, la cárcel y las persecuciones, y los procesos judiciales le persiguieron despiadadamente. Su noble frente fué aureolada por la calumnia y la difamación”.
També subratlla la seva perseverança, fins i tot durant la malaltia: “Durante su lecho de dolor iba escribiendo sus artículos tan plenos de optimismo… y desde ese mismo lecho seguía todo el movimiento socialista español e internacional en sus más pequeños detalles”.
Jaume recorda una anècdota personal: després d’haver publicat un article on apuntava que la monarquia podia revifar si sabia renovar-se, Iglesias li replicà en una carta enviada a Bisbal: “comentó y combatió mi optimismo”. Aquest episodi l’impressionà profundament, no només perquè Iglesias el llegia i hi reflexionava, sinó perquè, malgrat el seu estat, continuava discutint ideològicament les estratègies del moviment.
L’article conclou amb una reflexió que apel·la a transformar el dol en acció col·lectiva i a continuar la lluita inspirant-se en la trajectòria d’Iglesias, sense quedar paralitzats per la tristesa.
Els autors: dues veus fonamentals del socialisme illenc
La significació d’aquests dos textos guanya encara més valor si es té en compte qui eren els seus autors.
Llorenç Bisbal (1876–1935), nascut a Alcúdia i establert a Palma, fou sabater, sindicalista i dirigent històric de la UGT. Fundador de la Federació de Societats Obreres de Palma, director d’El Obrero Balear i primer batle republicà de Palma el 1931, va ser també el primer secretari general de la UGT de Balears. Conegué personalment Pablo Iglesias i mantingué una relació epistolar continuada amb ell. Representa la figura del militant forjat en la lluita obrera directa, compromès amb l’organització i la pedagogia política.
Alexandre Jaume (1879–1937), nascut a Montevideo i vinculat a Palma des de ben jove, era advocat i intel·lectual, amb formació a Barcelona, València, Madrid, Roma i París. Va passar del liberalisme al socialisme el 1919 i esdevingué una figura central en el pensament polític de l’esquerra mallorquina. Va dirigir El Obrero Balear, va ser batle interí el 14 d’abril de 1931 i diputat socialista a Corts durant la Segona República. El 1936 fou empresonat pels revoltats i afusellat al cementeri de Palma el febrer de 1937.
Un document clau per entendre la cultura socialista de l’època
Els articles de Llorenç Bisbal i Alexandre Jaume, publicats el 18 de desembre de 1925 al número especial de El Obrero Balear, constitueixen un testimoni històric de gran valor. A través d’ells es pot resseguir:
– La manera com el moviment obrer mallorquí conceptualitzava la figura d’Iglesias
– El paper de la premsa obrera com a espai d’educació política
– El pas de la devoció emocional al compromís militant
– L’articulació entre vida personal, ideologia i acció col·lectiva
Més enllà de la crònica del dol, els textos deixen constància d’una ètica de combat, d’una fe profunda en la transformació social i d’un vincle directe entre Mallorca i el socialisme espanyol del primer terç del segle XX.
