Per què la dreta vol que odiïs la política
Quan la dreta diu que la política no serveix, el que realment diu és que tu no serveixes. Ho diu mentre concentra el poder, debilita els contrapoders i menysprea els espais on es construeixen consensos i decisions col·lectives.
Volen fer-nos creure que la democràcia és ineficaç per desanimar-nos a defensar-la. Ens venen un fals dilema entre eficàcia i participació, com si una democràcia viva fos un obstacle per gestionar bé. Però és justament al revés: sense democràcia, sense debat obert i control ciutadà, la gestió no és ni justa, ni transparent, ni eficaç.
Quan es menysprea una institució democràtica s’ataca el dret de la ciutadania a decidir sobre el seu futur. I això no és cap anècdota: és una de les batalles més importants del nostre temps.
És un discurs calculat d’una dreta que pretén buidar de sentit les institucions representatives. Amb cinisme, presenten els plens com a “teatre”, els parlaments com a “llocs on es crida molt” i la deliberació com a “pèrdua de temps”. No és casualitat: forma part d’una estratègia ben orquestrada per sembrar desconfiança, desmobilitzar la gent i obrir la porta a governs autoritaris.
Per què ataquen les institucions democràtiques? Perquè funcionen. Ja que són dels pocs llocs on la majoria pot disputar el poder als interessos d’una minoria privilegiada. Els parlaments, els ajuntaments, la feina dels sindicats, dels moviments socials i dels partits polítics són eines per posar límits als abusos i garantir drets. Són espais de control i exigència de responsabilitats.
Desacreditar les institucions vol dir desarmar la ciutadania. Si es ridiculitza la deliberació, es buida la participació. Si es demonitzen els representants públics, s’erosiona la confiança en el vot. Si es criminalitza la protesta, es limita el dret a organitzar-se. I sense debat, sense democràcia, sense organització i sense control, uns pocs imposen la seva agenda sense resistència.
Umberto Eco advertia, al seu Ur-Fascismo, que l’autoritarisme no sempre arriba amb botes i uniformes: sovint es disfressa de simplisme, antipolítica i discurs antiintel·lectual. El menyspreu pel debat racional, l’antiparlamentarisme, la por a la diferència o l’obsessió per una identitat tancada són símptomes que avui tornen a ressorgir.
La dreta menysprea la política perquè vol governar sense límits. Serveix els interessos d’una elit econòmica que rebutja regles, impostos i drets socials. Prefereixen decisions preses en despatxos tancats, no en plens oberts. Volen substituir el debat per decrets, la representació per algoritmes, el conflicte polític per silenci obedient.
Tal com recordava Robert Dahl, la democràcia no és només un procediment, sinó un ideal: la convicció que els assumptes comuns s’han de decidir col·lectivament, amb igualtat i pluralisme. Però aquest ideal s’erosiona quan es ridiculitza el debat, es banalitza el conflicte i es promou l’antipolítica com a solució.
Volen que deixem de creure-hi per deixar de participar-hi. Perquè una ciutadania crítica, organitzada i activa els incomoda. Els plens els molesten quan donen veu als qui no en tenen. La democràcia molesta quan posa límits al poder d’uns pocs.
Per això, davant del descrèdit, necessitem més democràcia, no menys. Més participació, més transparència, més espais on la paraula tingui força. Més veïns parlant als plens, més associacions actives, més ciutadania empoderada. Participar, deliberar i disputar idees no són gestos simbòlics: són actes de resistència davant els qui voldrien que ens resignéssim. La democràcia no es defensa sola. Si no la defensem nosaltres, ningú ho farà.
Per això avui, més que mai, cal reivindicar la política amb veu alta i clara. Només a través de la política —entesa com a exercici col·lectiu del poder i recerca del bé comú— podem defensar allò que és de tots: la democràcia i els avanços socials.
La història ens ho recorda: la mobilització política i social transforma la realitat. Cap dret no ha caigut del cel. La jornada laboral de vuit hores, el sufragi femení, la sanitat o l’educació pública i gratuïta són conquestes de generacions que van decidir organitzar-se i lluitar.
És una conquesta diària que requereix la nostra implicació. No n’hi ha prou amb votar cada quatre anys. Cal organitzar-se, debatre, protestar, proposar i construir una opinió pública informada i exigent. Només així serem veritablement amos del nostre futur.
Davant del descrèdit, participació. Davant del silenci, veu. Davant de la por, acció.Que no ens robin la paraula. Que no ens prenguin la democràcia.
Oscar Cereijo Méndez
Secretari de Formació del PSIB i regidor de l’Ajuntament de Palma
