Un viatge personal per la memòria: la guia de Francisco Acuñas
Francisco Acuñas Espejo és politòleg, fill d’emigrants, i autor d’un llibre que neix de la necessitat de mirar enrere. Amb Odiseo es Ulises. Pequeña guía para la memoria, ha convertit una investigació personal en una eina col·lectiva. A través de la història de la seva padrina, represaliada durant la postguerra, Acuñas ha construït una guia que acompanya qualsevol persona en el procés de fer valer els drets que encara reconeix la Llei de Memòria Democràtica.
En aquesta entrevista per a la Fundació Gabriel Alomar, Acuñas explica com aquest projecte sorgeix de l’enyor, de la memòria familiar i d’un llarg recorregut entre arxius, associacions i institucions.
Des de l’enyorança fins a la recerca
“El principal motiu és que tots els que som emigrants o fills d’emigrants patim un síndrome reconegut: el síndrome de noviciat o d’Ulises”, explica Acuñas. “Durant tota la vida tenim aquesta qüestió d’enyorança de la nostra terra.”
Aquest sentiment va dur-lo a iniciar una recerca de més de vint anys, visitant periòdicament la península per reconstruir la història familiar. “Em va passar gust d’investigar aquestes coses d’enrere. I un cop acabat, vaig veure que el llibre tenia una segona prestació: servir com a guia per aplicar la memòria històrica.”
Acuñas no només volia relatar uns fets, sinó també oferir un camí. “El llibre permet fer el contrari del que es pretén a Balears: en lloc d’eliminar la memòria històrica, reivindicar-la.”
Fer valer els drets per sobre dels governs
A partir de la seva experiència personal, Acuñas va aconseguir un reconeixement oficial per part del Ministeri de la Presidència, aleshores encapçalat per Félix Bolaños. “Vaig anar a Moncloa i em van rebre molt bé. Va ser un procés llarg, però al final vaig obtenir la declaració de reconeixement i reparació personal per a la meva padrina.”
Aquesta acció, diu, demostra que és possible activar els mecanismes de l’Estat fins i tot quan les institucions autonòmiques mostren desinterès o bloquegen polítiques de memòria. “Els drets dels familiars de persones represaliades poden estar per damunt dels governs locals. Això està garantit per la llei estatal.”
A través del llibre, Acuñas ofereix un itinerari pràctic. “Hi ha una guia de capítols que et diu com has de fer per recopilar la informació, preparar-la i tramitar-la. I això, tot i els obstacles, pot funcionar.”
La història d’una dona represaliada
Tot comença amb la seva padrina. “Ella té la culpa de tot”, diu. “Era una dona avançada per al seu temps. Va ser presidenta de la secció femenina del PSOE del seu poble, Fuente de Piedra, Malaga.”
Amb l’inici de la Guerra Civil, va ser detinguda i sotmesa a un consell de guerra juntament amb deu dones més del poble. “La van empresonar i finalment la van afusellar a la tanca del cementiri de Sant Rafael, una de les fosses més grans d’Europa.”
Acuñas va contactar amb l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Gràcies a aquesta col·laboració, va poder identificar el cos de la seva padrina mitjançant proves d’ADN. “Va ser una recerca molt interessant. I tot ho vaig trobar als arxius militars, que tenen una gran capacitat de conservació documental.”
El llibre com a eina de transmissió
L’obra, autopublicada, ha tingut un recorregut peculiar. “Vaig comprar cent exemplars a un preu reduït i els vaig repartir a familiars i agrupacions polítiques. Volia que arribàs a les mans de qui pogués necessitar-lo.”
A més de relat personal, Odiseo es Ulises és també una eina pedagògica i política. “És útil. No només perquè explica una història, sinó perquè indica com fer un procés complet d’aplicació de la Llei de Memòria Democràtica. Des de recollir la informació fins a obtenir un reconeixement.”
Un acte íntim i polític
Tot i que assegura que no ha fet aquest llibre amb intencions polítiques, Acuñas reconeix la càrrega que du implícita. “M’ha agradat molt fer-ho. Però em fa ràbia que encara hi hagi polítics que no en vulguin saber res.”
Considera que aquest reconeixement és una eina poderosa, especialment quan es posa en qüestió l’existència mateixa d’aquest tipus de memòria. “Si feim una guia, podem passar per damunt de governs que volen invisibilitzar. Simplement cal atrevir-se.”
“Això som jo”
Quan se li demana pel futur del llibre, Acuñas no parla de vendes ni de presentacions. “Jo l’he fet perquè m’ha agradat molt fer-lo. I perquè el resultat final val la pena.”
Odiseo es Ulises no és només un llibre. És el testimoni d’un viatge íntim cap a la memòria, però també un instrument pràctic per exercir un dret. Una proposta per combatre l’oblit des de l’experiència personal. I un exemple de com la persistència individual pot fer front al silenci institucional.
