Blog – Full Width

Torna el PP del “pelotazo”

Torna el PP del “Pelotazo”

El Decret de “simplificació” ens retorna al passat més fosc

El Decret Llei 3/2024 és un exemple paradigmàtic de l’ús malèvol del llenguatge que fa el Partit Popular per fer-nos combregar amb rodes de molí, i que ens empassolem sense remugar un paquet de mesures que suposen tornar als anys més foscos de la nostra història. Una època que tots pensàvem que havíem deixat enrere definitivament. Com solem dir els socialistes, cap dret o avanç aconseguit està blindat per sempre: s’han de seguir lluitant i defensant en tot lloc i moment. I per desgràcia això s’està tornant a complir.

Per emmascarar la gran endemesa que suposa aquest Decret Llei, les màquines de Consolat idearen una gran comèdia que es va iniciar amb la reunió de la famosa “Mesa per al pacte social i polític per a la sostenibilitat de les Illes Balears”, el primer gran acte en que s’escenificà una sobtada i inèdita preocupació de la Presidenta per la massificació turística, i que acabà amb un anunci de creació d’una comissió d’experts encarregats d’estudiar “amb dades” si això de la massificació és una sensació o és real. Cap mesura concreta fou posada sobre la taula, malgrat la impostada unanimitat recollida sobre la necessitat de posar “límits”. A la sessió parlamentària de dimarts 28 ja vérem que bàsicament la “Mesa” fou una eina per a limitar, si, posar límits, a l’impacte polític que havia de tenir, i tengué, la multitudinària manifestació que convocà el Banc del Temps de Sencelles. Limitar l’impacte i intentar desviar-ne la responsabilitat cap als partits d’esquerres.

I mentre tot això passava, s’operava el segon acte de la gran obra: l’anunci fet pel Vicepresident d’una nova normativa que suposava avançar en una administració més eficient i “simplificada”. I com ha fet la dreta amb el concepte de “llibertat”, ara es vesteix de “simplificació administativa” un dels majors i més ben armats atacs a la governança, el territori, els espais protegits, la transparència en la gestió pública i la prevalença de l’interès general per sobre del particular. Sense despentinar-se i amb un punt de supèrbia que ens retrotreuen a aquells “meravellosos anys” d’un Partit Popular sense manies que no deixava res per verd, i que tots sabem com varen acabar.

Darrere l’eufemisme de “simplificació administrativa”, el Decret Llei 3/2024 aprovat en el Consell de Govern de divendres dia 24 de maig modifica, sense cap tipus de participació pública ni debat parlamentari, més de 50 lleis, que suposen directament engreixar l’especulació immobiliària, augmentar la massificació a tots els nivells i reduir molts de controls que les administracions tenien en qüestions tan sensibles com les activitats en espais naturals protegits, l’ús de les platges i el litoral, la despesa de les empreses del sector públic instrumental, l’accés de la ciutadania a la informació pública i els tràmits d’audiència en determinats expedients. I de passada contribueix a seguir consolidant determinades preferències sobre l’escola concertada. I, evidentment, “pegar foc” a la Comissió de Medi Ambient de les Illes Balears. I encara que el més cridaner és la mesura de la legalització de les edificacions fora d’ordenació en sòl rústic, hi ha moltes altres accions que rompen tots els acords sobre la protecció territorial i ambiental a les nostres illes.

Diguem-ho clar: deixar fer xalets a fora vila sense cap límit de mida, com fa la Disposició derogatòria, no té res a veure amb la simplificació administrativa. Redefinir el concepte de “sòl urbanitzable” per permetre classificar com a tal espais que ara són sòl rústic protegit, com fa l’article 54, en té poc de simplificació. Deixar construir en zones inundables com fa l’article 15, malgrat les desgràcies que hem hagut de patir per mor dels riscos hidrològics recents, no és tampoc res que tengui que veure amb facilitar tràmits. Ni ho és eliminar controls per aquelles despeses de fins a 1 milió d’euros que fan les empreses públiques, com preveu l’article 5. Eliminar la part substancial de la Llei 10/2023, de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears, duita al Parlament per Iniciativa Legislativa Popular, no és tampoc res que millori l’agilitat de l’administració. Eliminar els plans tècnics de caça per als vedats no sembla tampoc massa proper a la simplificació. Com tampoc ho és deixar fer aparcaments a foravila sense cap limitació.

El Partit Popular amb aquest Decret Llei ha trencat els consensos que, en matèria territorial, ambiental i de transparència de l’administració, havíem anat consolidant a les nostres Illes, tal i com ha intentat fer amb la qüestió educativa i lingüística. I ho fa per afavorir la seva xarxa d’interessos, emprant de forma populista les eines que la nostra democràcia ens ha donat. Farà falta, de nou, la mobilització social i política que sempre que ha fet falta ha actuat com a fre als excessos insaciables de l’especulació i la depredació territorial. Hi serem.

Jaume Mateu

Secretari de Mobilitat Sostenible del PSIB-PSOE

Cent anys de la Casa del Poble de Palma per Antoni Vidal Nicolau

Cent anys de la Casa del Poble de Palma

Fa cent anys, es va inaugurar l’edifici de la Casa del Poble de Palma, el 20 de gener de 1924, i  va ser un dels més emblemàtics de l’eixample de Palma. El projecte de construcció de la Casa del Poble s’inicià a partir de la donació que el 1918 feu el financer Joan March. Aquest edifici acollí les societats obreres d’ideologia socialista i inicialment també les anarcosindicalistes i s’impulsaren reivindicacions com la de la jornada legal de les vuit hores i es fomentà l’associacionisme obrer en sectors que fins aleshores no comptaven amb un sindicat.

La primera pedra es col·locà el 20 de gener de 1920 i, quatre anys més tard s’inaugurà oficialment l’edifici de dues plantes, projectat per l’arquitecte Guillem Forteza. Fins al 1936 fou la seu de les societats obreres adherides a la UGT i de l’Agrupació Socialista de Palma. Era una de les cases del poble més modernes d’aleshores. A la planta baixa hi havia l’habitatge del conserge, el cafè,  set despatxos, la seu del patronat de la Casa del Poble, les dependències de la cooperativa obrera i de l’escola obrera. A la primera planta hi havia set despatxos més, la sala de lectura i la biblioteca. També hi havia un teatre amb 450 localitats.

Entre 1924 i 1936 tengué un paper clau en la promoció d’activitats dedicades a les classes treballadores. Per exemple, impulsà l’entitat Salud y Cultura que promovia les activitats culturals i l’exercici físic. Fins i tot, en els últims anys disposà d’un gimnàs per a la pràctica esportiva dels militants. A més, s’hi constituí una càtedra de teatre que escenificà nombroses obres teatrals i també una coral que participava en els actes festius.

Amb la proclamació de la República i fins al juliol 1936 tengué un funcionament molt actiu i fou seu de multitud de societats obreres. Per una banda, promogué conferències on es divulgava no només la ideologia obrerista sinó també altres temàtiques com l’higienisme, el foment de l’educació, el coneixement científic i fins i  tot l’educació sexual. A la vegada, oferia cursos de mecanografia, comptabilitat i càlcul  pels afiliats a les societats obreres. S’hi celebraven els actes públics de les societats obreres i dels partits d’esquerres, com a mítings i altres esdeveniments. Per exemple, el febrer de 1935 s’hi instal·là la capella ardent de Llorenç Bisbal, líder del socialisme històric de Mallorca. El 4 de juny de 1936 dos membres de la Falange feren explotar un potent artefacte en un dels finestrals de l’edifici. Hi hagué set ferits.

La nit del 18 al 19 de juliol de 1936 s’hi concentrà un important grup d’obrers que hi acudí per escoltar les notícies que la ràdio emetia sobre la sublevació militar del nord d’Àfrica i la Península i s’intentà infructuosament que el governador civil autoritzàs l’entrega d’armes a les forces obreres. A les set i mitja del matí del 19 de juliol militars rebels a la República ocuparen l’edifici i detingueren  dirigents i militants que eren a dins. Així, la Casa del Poble fou ocupada per la Falange que la convertí en el Cuartel José Antonio on es torturà a dirigents i militants de partits de les esquerres.

El 1937, la Falange abandonà l’edifici i aquest passà a ser propietat de la Delegació Nacional Sindical que, el 1954, hi situà l’Escola-sindical Verge de Lluc. El 1975 quan el Franquisme donava els últims alens, es procedí al seu esbucament amb l’excusa del seu mal estat, però la realitat era que, per una banda, no hi havia interès per part de les autoritats de destinar unes despeses per a la seva rehabilitació, i, per una altra, també es volia impedir que l’edifici retornàs als seus orígens, la seu de les organitzacions obreres de Palma.

Amb la recuperació de la democràcia, es retornà el patrimoni sindical històric a les principals centrals sindicals i el solar de l’antiga Casa del Poble fou propietat del Ministeri de Treball que ho va vendre a inversors privats. Actualment, un fons d’inversió pretén construir-hi un edifici plurifamiliar de 36 habitatges, 54 aparcaments, 36 trasters i 3 ascensors.

Des del 2021 el col·lectiu Amics de la Casa del Poble ha iniciat un procés de reivindicació del solar com a un referent de la Memòria Històrica de Palma. El col·lectiu també assenyala aquest projecte immobiliari com un exemple del fenomen de la gentrificació que pateix la barriada d’Arxiduc. Els Amics de la Casa del Poble han duit a terme un seguit d’iniciatives com exposar la situació del solar davant l’Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca i el Govern Balear i es proposà que es fes una permuta perquè la propietat del solar de la Casa del Poble obtingués un altre espai on poder desenvolupar el seu projecte immobiliari. Així, el solar podia ser dedicat, per una banda, a preservar la memòria històrica de la Casa del Poble, i, per una altra, a equipaments socioculturals de la barriada. També per iniciativa del col·lectiu s’inclogué el solar en el catàleg d’Espais i Itineraris de Memòria i Reconeixement democràtics de les illes Balears.

Ara que es compleixen cent anys de la inauguració de l’edifici de la Casa del Poble és important reivindicar el paper clau que tengué per les classes treballadores i, per la qual cosa, seria també una reparació històrica que el solar es dedicàs a finalitats socials i recreatives de l’eixample de Palma, talment com es feu durant els anys que fou propietat de les organitzacions obreres de Palma.

Antoni Vidal Nicolau

Historiador. Autor del llibre “La Casa del Poble de Palma”

Ucraïna, símptoma del signe dels temps per Pere Joan Pons

Ucraïna, símptoma del signe dels temps

Durant la darrera dècada, Europa ha viscut crisis consecutives externes que avui ens ensenyen un món més polaritzat, on el Dret internacional és ignorat i a on la resolució dels conflictes per la força guanya crèdit amb forces cada vegada més autoritàries.

Forces que sembla que menyspreen sense problema un ordre internacional basat en la democràcia i en el respecte dels Drets Humans. Ucraïna n’és un bon símptoma, un mirall que ens mostra la nostra unitat, però també la realitat asimètrica en relació a altres conflictes actuals a les portes d’Europa.

En 15 anys, hem passat d’una crisi financera, econòmica i social global a un món en crisi de valors, amb una clara erosió de les democràcies arreu del planeta, amb una forta polarització i una manca de respecte per la resolució de conflictes de forma negociada i pacífica. La pau, en certa manera, està més amenaçada que mai perquè la democràcia també ho està.

El conflicte és avui un factor transversal, global, que té tendència a créixer. Al nostre continent, hem passat de la guerra freda a una agressió del somni imperial de Putin envers a una Ucraïna que, des de l’atac del 21 de febrer del 2022, és més europea que mai després de temps de creure que podríem comprar amb una Rússia europea, la realitat ho ha desmentit.

Quines lliçons podem extreure d’aquest símptoma global de degradació dels mecanismes que ens vam donar per garantir la pau després de la segona guerra mundial? Cap a quin model ens dirigim, o simplement estam en un moment d’enfrontament acarnissat entre les democràcies liberals i els nous règims autoritaris i populistes que fins i tot treballen des de les grans democràcies planetàries?

La primera és que Europa està en una situació complexa, perquè té una amenaça política, militar i existencial a les seves portes que ha deixat tancada tota oportunitat de diàleg. Però al mateix temps, té una oportunitat per créixer i aprofundir en el projecte europeu, lògicament amb clares amenaces.

La segona és l’impacte asimètric d’aquest conflicte en un món global. Si Ucraïna ha rebut tot el suport després de l’atac de Putin, la reacció internacional a les accions d’Israel a Gaza no han estat al mateix nivell, i això ha tornat a mostrar a molts de països del sud global que els valors occidentals són a la carta, i que per tant, el tracte a la crisi de Gaza no té res a veure amb la crisi d’Ucraïna.

La tercera lliçó té a veure amb el futur europeu. Els darrers 15 anys han demostrat que la UE necessita més cohesió econòmica, fiscal i comercial per una banda. Per una altra, necessita una acció conjunta i cohesionada en matèria de transició demogràfica, energètica i ecològica. I per suposat, necessita una profunda reconfiguració de la seva operabilitat política i militar.

La suma d’aquests tres pilars, conjuntament amb l’adhesió de més països al projecte europeu, ens ha de permetre ser un projecte més reconegut  globalment tant a nivell polític, econòmic com energètic.

Ucraïna és el símptoma de tots aquests factors. Ens confronta amb l’erosió de la democràcia a les nostres portes a la vegada que ensenya la necessitat d’una política de transició energètica conjunta, i per suposat d’una necessitat d’un projecte totalment alineat amb l’ordre internacional.

Els riscs i les debilitats són evidents, perquè tres anys després no hi ha diàleg possible entre Moscou i Kiev, les negociacions de pau han fracassat i algunes veus ja mencionen la idea d’un conflicte congelat a curt, mig i llarg termini.

Ucraïna ha mostrat una resposta majoritàriament unitària dels països de la UE i occidentals contra un país agredit i una població assetjada. Aquesta resposta ha estat

molt lenta i poc vigorosa en el cas de Gaza, i això també demostra que aquesta crisi de valors, aquesta erosió de la democràcia i els seus valors, també s’aplica als països occidentals.

Per tant, si el camí era Ucraïna, la resposta en les crisis posteriors queda en entredit i demostra que fins i tot en el marc dels valors universals que defensa la Unió Europea, treballam a la carta, amb les nostres contradiccions ben evidents des del passat 7 d’octubre. Ucraïna, és per tant un símptoma, del que hem de fer en el marc dels nostres valors, però que si ens desdibuixem com a Gaza fem un signe de complicitat amb les amenaces de les democràcies liberals i els seus valors.

Pere Joan Pons.

Senador. Viceportaveu del Grup Socialista a la Comissió Mixta Congrés-Senat per a la UE.Vicepresident de l’Assemblea Parlamentària de l’OSCE.