Celestí Alomar i la política
Aquestes paraules sobre Celestí Alomar volen reivindicar la seva trajectòria política, però sobretot la seva manera d’entendre la política.
La participació política d’en Celestí va ser llarga i intensa, i va arribar a un dels seus moments culminants quan va assumir la Conselleria de Turisme durant el primer Pacte de Progrés, entre el 1999 i el 2003. En aquella legislatura es va posar damunt la taula la creació d’un impost sobre les estades als allotjaments turístics: l’ecotaxa. La proposta va provocar un enfrontament frontal entre el Govern d’esquerres i el sector hoteler, amb tot el seu entorn d’operadors internacionals i organitzacions vinculades a la indústria turística.
Tots sabem que el problema no era econòmic. Un euro per estada no representava una dificultat real per als turistes, com després es va demostrar, ni tampoc per als hotelers. El sistema de gestió era relativament senzill i, fins i tot, alguns establiments hi varen sortir guanyant. Tampoc no era un problema jurídic: el Tribunal Constitucional va reconèixer la potestat del Govern balear per implantar aquell impost.
Si no era un problema econòmic, ni de gestió, ni jurídic, quina era la raó d’aquell enfrontament tan intens? La resposta és clara: el que estava en disputa era el poder polític. És a dir, Establir qui tenia la capacitat i la legitimitat de decidir sobre el sistema turístic de les Illes Balears.
Es discutia si el turisme havia de continuar governat gairebé exclusivament pels interessos empresarials o si, per contra, havia de ser considerat una activitat col·lectiva, sotmesa a les lleis i a la regulació democràtica. Una activitat que genera beneficis, però també amb conseqüències ambientals, socials, territorials i econòmiques que afecten el conjunt de la societat i que, per tant, han de ser regulades pel Govern autonòmic, que és qui en té les competències i la legitimitat democràtica.
Dins el Govern de Francesc Antich hi havia persones amb una llarga trajectòria política i una gran capacitat d’anàlisi que varen entendre que allò era un autèntic pols pel poder i que l’esquerra no el podia perdre. El Govern va mantenir fermament la seva posició, tot i que va intentar en nombroses ocasions arribar a un acord amb el sector hoteler. El consens no va ser possible, malgrat els darrers intents de negociació poc abans de la seva implantació.
Aquell conflicte polític el va guanyar el Govern. L’ecotaxa es va implantar, va funcionar i va demostrar que les institucions públiques podien obtenir recursos del turisme per reparar, almenys en part, els problemes que la mateixa activitat turística havia provocat.
En aquella batalla hi va haver un pal de paller: el lideratge ferm i tenaç de Celestí Alomà.
En Celestí no anava de bromes. Tothom que el va conèixer en aquelles circumstàncies ,sap que, en els moments de lluita i de tensió era una persona dura, resistent i exigent. No acceptava febleses ni tolerava maniobres que poguessin desestabilitzar la política que defensava. Aquesta actitud va ser decisiva per mantenir el pols amb un sector hoteler que disposava d’una enorme capacitat econòmica, mediàtica i política per enfonsar-lo i fer claudicar el govern de progrés.
Tot això definia, en el fons, la seva manera d’entendre la política. Per a en Celestí, la política no consistia únicament en gestionar l’administració. Per gestionar ja hi ha professionals i perfils tècnics. Ell entenia que la política serveix, sobretot, per afrontar i resoldre els conflictes que estructuren una societat, un pais.
Per això s’hi dedicava i per això estava disposat a fer els esforços que fossin necessaris. Entenia la política com laestió d’un conflicte democràtic entre poders i interessos, en el qual el poder que representa l’interès general ha d’estar per damunt dels poders amb interessos sectorials, per forts, intensos i extensos que siguin.
Lamentablement, aquella determinació no va tenir continuïtat. Des del 2003 no varem tenir les condicios per expressar un posicionament polític tan clar ni un enfrontament tan creatiu amb el sector turístic. S’ha prioritzat la politica d’intentar arribar permanentment a consensos amb el sector, però massa sovint aquest consens no ha fet progressar l’inyerés general- con en el cas dels creuers- i ha acabat semblant feblesa i subordinació.
Crec que les pròximes eleccions haurien de servir per rectificar, recuperar la primacia de l’interès general i reivindicar aquella manera valenta, exigent i d’esquerres, d’entendre la política que va representar Celestí Alomar.
