Blog – Full Width | Fundació Gabriel Alomar

Records d’un viatge de solidaritat a Galícia després del Prestige

nov. 08, 2025

per Antoni Torres

Records d’un viatge de solidaritat a Galícia després del Prestige

El desembre del 2002 vaig rebre una telefonada de Presidència:
“El president voldria tenir una reunió amb el conseller i amb tu demà matí, a primera hora.”

L’endemà, Francesc Antich ens explicà que des del Ministeri els havien demanat una col·laboració: o bé enviar ajuda econòmica, o bé equip humà per netejar un tram de la costa gallega afectada pel desastre del Prestige. Aquell mateix matí m’encarregaren de viatjar a la Corunya per veure de primera mà quina de les dues opcions seria més útil per als ajuntaments i les zones afectades.

Aquella va ser la primera de moltes reunions per organitzar i fer el seguiment de la nostra actuació. A la Corunya, en una trobada breu, ens oferiren la possibilitat d’escollir entre diversos ajuntaments de la Costa da Morte on podríem establir el nostre dispositiu.

Després de visitar mitja dotzena de municipis, el que més facilitats oferia —sobretot pel tema dels allotjaments— era Camariñas. Així ho vaig comunicar en tornar a Mallorca, en una nova reunió amb el president. Antich ens encomanà preparar el dispositiu i, com ja era habitual en ell, insistí molt que es preveiés també la participació de voluntaris de Menorca, Eivissa i Formentera a més dels de Mallorca.

Poc abans de Nadal, en una altra reunió, li presentàrem tot el dispositiu. Havíem mantingut trobades amb Salut, amb els bombers del Consell, de Palma i de l’Aeroport, i amb les agrupacions de Protecció Civil.

Organitzàrem un sistema setmanal de relleus amb 50 voluntaris, acompanyats sempre per alguns bombers, un metge, un ATS i membres de Protecció Civil. Tots havien rebut abans una breu formació per preparar-se per a la feina de neteja a la costa.

A Presidència decidírem obrir un registre per a totes les persones de les Illes Balears que volguessin anar a donar un cop de mà. Des del primer moment hi hagué una resposta massiva. La gent telefonava, escrivia, s’oferia de tot cor. Com solia dir en Francesc Antich: “Aquestes coses són les que fan que un se senti orgullós de la seva terra.”

Passades les festes de Nadal, començaren els viatges setmanals de voluntaris. En total, més de 1.600 persones hi participaren, moltes d’elles utilitzant les seves vacances o el seu temps lliure per ajudar a netejar aquella costa castigada pel petroli.

Amb motiu del Dia de les Illes Balears, organitzàrem una gran convidada al poble de Camariñas. Hi vingué una nombrosa delegació amb escolars, artesans i fins i tot un equip d’handbol. Era la nostra manera d’agrair-los l’acollida i de compartir amb ells un moment de germanor després de mesos tan durs. Aquell poble, que havia patit una catàstrofe ambiental sense precedents, s’havia convertit en una part molt estimada de la nostra història col·lectiva.

El president també volgué veure de prop la feina dels voluntaris. Viatjà a Camariñas, on fou rebut amb la Danza de Arcos, el ball tradicional que només es balla el dia del Carme. Aquella fou una ocasió única, una mostra d’agraïment profunda cap al poble de les Illes Balears.

Possiblement, pel fet d’haver estat batle d’un municipi petit, Francesc Antich entenia molt bé la magnitud del problema i la impotència dels ajuntaments gallegs davant un desastre d’aquella mida. Les anades a Galícia continuaren fins al maig del 2003. Són molts els voluntaris que encara ho recorden amb emoció. Veure la mar negra era duríssim, però també ho era, en positiu, veure l’empenta i la solidaritat dels milers de voluntaris vinguts de tot Espanya. Entre tots aconseguírem que aquella preciosa costa tornàs a estar neta, amb molt d’esforç, sí, però també amb resultats extraordinaris.

Aquella experiència no va quedar en un simple gest institucional. D’aquella aventura nasqueren amistats que encara perduren. En aquests vint anys que han passat des del Prestige, no són poques les vegades que s’ha vist en Francesc Antich sopant o passant una bona estona amb els seus amics gallecs a algun restaurant d’Algaida. Ara molts d’ells ja estan jubilats, però continuen venint a Mallorca, i sempre que hi venen, fan una parada obligada per veure el president que tant els ajudà.

Per això, el passat mes d’octubre, en un tram del Camino de los Faros, s’inaugurà un monòlit en homenatge a aquell gran home que va fer possible que la solidaritat de les Illes Balears arribàs fins a l’altra punta d’Espanya.

Ell, que era un gran caminador, estaria molt orgullós de veure com els senderistes s’aturen davant la seva pedra i llegeixen qui va ser aquell Francesc Antich.

Antoni Torres era el director general d’Interior al primer Govern de Francesc Antich

El llarg camí per constitucionalitzar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs

oct. 27, 2025

per Maria Duran

El llarg camí per constitucionalitzar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs

La decisió sobre la maternitat pertany a les dones. L’avortament lliure i voluntari és un dret que es deriva del dret que tenen les dones a determinar si volen ser mares i quan. La Convenció sobre l’eliminació de tota forma de discriminació envers les dones, a l’article 16, reconeix el dret de les dones a decidir de manera lliure i responsable sobre la seva maternitat.

Són molts els condicionants que una dona ha de tenir en compte a l’hora de decidir. L’embaràs, en primer lloc, suposa un canvi en el cos, en la salut física i psicològica, així com en les circumstàncies diverses com la salut, l’edat, la manca d’independència econòmica o la residència en un país estranger. A més, és significativa la posició que adopti l’home que ha contribuït a l’embaràs, factors que no es poden ignorar.

Els i les socialistes hem tingut en compte que la dona és qui ha de decidir. Per això, quan es va constituir el primer govern socialista de la democràcia, sorgit de les eleccions del 28 d’octubre de 1982, es va presentar l’any 1983 una llei orgànica que despenalitzava l’avortament en els casos de greu risc per a la salut física o psíquica de la dona, violació o greus danys al fetus. Aquesta llei no va entrar en vigor fins a l’any 1985, a causa del recurs d’inconstitucionalitat presentat per 55 diputats del Partit Popular. El Tribunal Constitucional, en la Sentència núm. 53/1985, va declarar la constitucionalitat de la llei.

Aquesta llei presentava mancances: l’avortament seguia estant penalitzat, excepte en els tres casos esmentats. La dona o el personal sanitari incorregut en delicte, llevat que poguessin justificar que l’avortament havia tingut lloc dins un dels tres supòsits.

A la Unió Europea, la majoria de països membres tenien lleis de terminis, algunes recorregudes al Tribunal Europeu de Drets Humans. Va ser determinant per a les lleis de terminis la Sentència núm. 181 dictada pel Tribunal el 20 de març de 2007 en el cas Tysiac, on s’establia que els obstacles a la realització d’un avortament voluntari dins els terminis establerts a la llei vulneraven el dret al respecte a la vida privada, segons l’article 8 de la Convenció Europea dels Drets Humans.

Aquesta sentència va motivar un canvi legislatiu a Espanya, ja que el Tribunal Constitucional espanyol equiparava el dret a la intimitat personal i familiar de l’article 18 de la Constitució Espanyola amb el dret a la vida privada de l’article 8 de la Convenció.

L’any 2010, el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir l’aprovació pel Parlament de la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta llei va introduir a l’ordenament jurídic espanyol el dret a la salut sexual i reproductiva, i més concretament, a l’avortament voluntari fins a la setmana 14 i fins a la 22 en els supòsits de fetus amb greus danys incompatibles amb la vida. Va despenalitzar els avortaments, quedant només penalitzats de forma residual els avortaments contra la voluntat de la dona.

Aquesta llei té un eix central que no s’havia regulat abans: dues terceres parts del text es dediquen a la formació en salut sexual i reproductiva, la prevenció d’embarassos no desitjats i les infeccions de transmissió sexual.

El Grup Parlamentari Popular va interposar recurs d’inconstitucionalitat contra la llei. No obstant això, el Tribunal Constitucional, mitjançant la Sentència 44/2023, de 9 de maig, va declarar la constitucionalitat de la norma. La sentència reconeix que la interrupció voluntària de l’embaràs forma part del contingut constitucionalment protegit del dret fonamental a la integritat física i moral, reconegut a l’article 15 de la Constitució Espanyola.

El govern socialista de la legislatura anterior va completar la Llei 2/2010 amb mesures per fer més efectiu i garantista el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, evitant que hi hagi dones que hagin de desplaçar-se a una altra comunitat autònoma per exercir-lo. La Llei Orgànica 1/2023, de 28 de febrer, que modifica la Llei Orgànica 2/2010, aborda la salut sexual —especialment la salut menstrual— i regula l’objecció de consciència, establint l’obligació de les comunitats autònomes de mantenir un registre dels professionals sanitaris objectors, que no poden practicar interrupcions en la sanitat pública i alhora fer-ho en la privada. També introdueix mesures específiques per a dones que necessiten atenció en el postpart o en cas de mort perinatal, així com l’accés als mètodes anticonceptius d’urgència.

La desobediència de la presidenta de la Comunitat de Madrid a la Llei Orgànica 1/2023, en relació amb la publicació del registre d’objectors de consciència, juntament amb el creixent neofeixisme cada vegada més antifeminista i regressiu respecte a la consideració de les dones com a éssers humans, ha dut el govern actual a impulsar una reivindicació històrica del feminisme: garantir constitucionalment el dret a l’avortament voluntari.

El passat 14 d’octubre, el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de reforma de la Constitució Espanyola que modifica l’article 43, referit al dret a la protecció de la salut, amb un nou apartat:
«Es reconeix el dret de les dones a la interrupció voluntària de l’embaràs. L’exercici d’aquest dret serà, en tot cas, garantit pels poders públics, assegurant la seva prestació en condicions d’igualtat efectiva, així com la protecció dels drets fonamentals de les dones.»

Tot i ser un avenç important, i malgrat que el Tribunal Constitucional ha reconegut la constitucionalitat del dret d’avortar, si es vol blindar plenament aquest dret, hauria d’estar recollit al Títol I, Capítol II, Secció 1a, que regula els drets fonamentals i les llibertats públiques.

Maria Duran Febrer
Jurista feminista

Memòria i flors per les víctimes del franquisme a Palma

oct. 20, 2025

per Redacció

Memòria i flors per les víctimes del franquisme a Palma

Aquest 1 de novembre a les 12 h, us convidam a participar en un acte obert al Cementiri de Palma, davant el Mur de la Memòria. Un espai públic de dignificació i reconeixement a les víctimes de la repressió franquista, impulsat per l’Associació Memòria de Mallorca i amb la col·laboració de Honest.

Lectura pública de noms

Com cada any, es durà a terme una lectura simultània de noms de les víctimes, oberta a totes les persones que hi vulguin participar. La lectura es farà per ordre d’arribada. Cadascú podrà posar veu als noms inscrits a les planxes del mur, que recullen una part de la memòria col·lectiva silenciada durant dècades.

Ofrena floral col·lectiva

Convidam tothom a participar també en una ofrena floral col·lectiva. Cadascú pot dur-hi les seves flors. No es tracta només d’un gest simbòlic: és una manera senzilla però poderosa de recordar, reconèixer i compartir el dol. Que cada nom tengui la seva flor.

Visita guiada i explicació del memorial

L’acte inclourà una visita guiada a l’espai i una explicació dels seus diferents elements: el Mur dels Afusellaments, la Placeta de les Fosses, les escultures commemoratives i els textos de Llorenç i Margalida Capellà. Un recorregut pels espais i símbols que donen cos a la memòria democràtica de Palma.

L’espai Mur de la Memòria és fruit d’una iniciativa ciutadana sorgida el 2011 i mantinguda gràcies al compromís col·lectiu. Recull els noms de centenars de persones —milicians i civils, homes i dones, identificats i anònims— assassinats per la repressió feixista durant la Guerra Civil i el franquisme.

Més que un monument, és un lloc de memòria activa, reparació i dignitat. Un lloc on la història recupera la veu de les víctimes i les torna a fer presents. Un lloc que convida a pensar, escoltar i recordar, sense por ni complexos.

Aquest 1 de novembre, feim memòria col·lectiva. Participa-hi. Tothom hi és convidat.

oct. 16, 2025

per Carmen Orte

Educar en temps de pornografia digital

Com a investigadora en educació i com a ciutadana, em preocupa profundament la manera com els adolescents aprenen avui sobre la sexualitat i les relacions humanes. Internet, que havia de ser una eina d’accés al coneixement, s’ha convertit també en un espai on molts joves configuren la seva identitat afectiva i sexual a partir de models i imatges que poques vegades compten amb una mediació adulta o educativa.

Aquesta reflexió parteix dels resultats d’una recerca que vaig presentar recentment a la 16a Conferència Europea de Prevenció (EUSPR 2025), sota el títol Adolescent Exposure to Sexually Explicit Internet Material: Risks, Parental Influence and Preventive Strategies. Es tracta d’una revisió sistemàtica de vint-i-quatre estudis europeus que analitzen l’impacte del consum de pornografia entre adolescents i el paper que hi exerceixen les famílies com a possible factor de protecció.

Una exposicióprimerenca i generalitzada

Les dades recollides mostren que entre un 50% i un 90% dels adolescents han estat exposats a continguts pornogràfics, amb diferències notables segons el gènere i l’edat. Els nois presenten nivells d’exposició molt més alts que les noies, i els percentatges més elevats es concentren entre els quinze i els divuit anys. Aquest accés, sovint sense filtres ni acompanyament, coincideix amb una etapa clau del desenvolupament personal i relacional.

En la majoria d’estudis revisats, les reaccions emocionals predominants són negatives o neutres, especialment entre les adolescents. En canvi, les respostes positives apareixen sobretot en nois amb consums recurrents. Aquesta diferència de percepció revela una experiència marcada per la desigualtat de gènere que travessa també altres àmbits de la socialització.

Conseqüències psicològiques i socials

La revisió evidencia que el consum freqüent de pornografia s’associa amb problemes d’ansietat, estrès i insatisfacció corporal, així com amb actituds més permissives respecte a les relacions sexuals i amb una iniciació sexual més precoç. En alguns casos, també s’hi vinculen conductes de risc com el no ús del preservatiu, el sexting o el consum d’alcohol i drogues abans de mantenir relacions sexuals.

Però més enllà de les conductes individuals, el que m’interessa remarcar és com aquest consum influeix en la construcció de valors i representacions col·lectives sobre el desig, el consentiment o el poder dins les relacions. Diversos estudis apunten que els nois tendeixen a reproduir rols de dominació, mentre que les noies expressen una creixent voluntat de distància respecte a aquests esquemes. Això mostra que la pornografia no transmet només continguts explícits, sinó també missatges simbòlics que consoliden o qüestionen els estereotips de gènere.

Des d’una perspectiva pedagògica i social, podem afirmar que la pornografia actua com un agent de socialització paral·lel, capaç d’omplir el buit que deixa una educació afectivosexual insuficient o inexistent. Quan no hi ha diàleg, els adolescents aprenen a través d’un relat visual que separa el sexe de l’afecte, el desig de la cura i el plaer de la responsabilitat.

El paper de les famílies i de l’educació

Un dels resultats més importants de la nostra recerca és la confirmació que les famílies poden actuar com a agents preventius si assumeixen un paper actiu i dialogant. Les dades mostren que quan hi ha comunicació basada en el respecte i l’afecte, o quan s’educa en la gestió de la privacitat, el risc de consum habitual o de conductes associades disminueix.

En canvi, els models de control o prohibició estricta, sense espais de confiança, poden provocar l’efecte contrari: incrementar la curiositat i la recerca autònoma de continguts. Aquest resultat, que pot sorprendre, ens recorda que l’educació sexual no pot fonamentar-se en la por o la censura, sinó en la paraula, la proximitat i l’acompanyament.

La pornografia no hauria de ser un tema tabú a les llars ni tampoc als centres educatius. Les famílies i els docents necessiten eines per poder parlar d’aquest fenomen amb naturalitat, i treballar de manera coordinada des d’una mirada crítica i adaptada a l’edat dels joves. Des de fa anys defenso la necessitat d’incorporar una alfabetització pornogràfica crítica dins els programes d’educació sexual, és a dir, una formació que permeti distingir la ficció de la realitat, el desig representat del vincle afectiu real.

La societat com a espai educatiu

El debat sobre la pornografia no pot reduir-se a una qüestió privada o moral. Parlam d’un repte social i polític que implica com socialitzam els adolescents en un món on la intimitat es fa pública i l’exposició del cos es converteix en moneda de canvi. La resposta no hauria de ser el silenci o la prohibició, sinó la construcció d’una educació afectivosexual integral que abasti escola, família i mitjans de comunicació.

Com a societat, necessitam entendre que l’educació en sexualitat és una política de salut pública i de convivència democràtica. Sense referents adults i sense espais de diàleg, la pornografia es converteix en la principal font d’informació sobre el sexe i les relacions, amb totes les conseqüències que això comporta per al desenvolupament emocional i relacional dels joves.

Cap a una nova alfabetització afectiva

Durant l’estat d’emergència sanitària, el consum de pornografia a Espanya va augmentar un 61% per damunt de la mitjana mundial. Aquesta dada, obtinguda en un altre dels estudis del nostre equip, mostra fins a quin punt l’aïllament i la hiperconnectivitat van accelerar un procés que ja era estructural.

No es tracta de demonitzar ni de censurar, sinó d’ensenyar a mirar amb ulls crítics. L’educació ha d’ajudar els joves a identificar els rols de gènere que la pornografia reprodueix, a comprendre la diferència entre ficció i realitat, i a construir relacions basades en el respecte, la igualtat i el consentiment.

El paper dels adults és fonamental. Els pares, els mestres, els professionals de la salut i els mitjans de comunicació hem d’assumir que educar en l’afectivitat i el desig és una tasca compartida. No és només una qüestió de coneixements, sinó de valors i de responsabilitat col·lectiva.

Conclusions

L’exposició dels adolescents a continguts sexuals explícits reflecteix les tensions i les mancances del nostre temps: la manca de diàleg intergeneracional, la precarietat emocional i la confusió entre intimitat i exhibició. Però també ens ofereix l’oportunitat de repensar l’educació en clau democràtica, centrada en la llibertat i el respecte.

A partir del treball amb famílies en els últims 20 anys del nostre grup de recerca GIFES de la Universitat de les illes Balears, hem comprovat que el paper de la família és essencial per prevenir els riscos associats al consum de pornografia. I, sobretot, que la millor estratègia preventiva és una educació afectivosexual integral, crítica i compartida.

La pornografia digital no és només un producte cultural; és un reflex —deformat— de la societat que la produeix. I el nostre deure com a educadors, investigadors i ciutadans és no amagar aquest mirall, sinó aprendre a mirar-hi amb consciència i responsabilitat.

Per Carmen Orte, catedràtica de Pedagogia Social (UIB)

oct. 06, 2025

per Pedro Homar

Cent anys i una mateixa raó de ser

Celebrar un centenari obliga a mirar enrere, però també a alçar la vista cap endavant. El 4 d’octubre de 1925, a Mallorca, es fundava la Unió General de Treballadors de Balears. Avui, cent anys després, continuem defensant la mateixa idea: que cap progrés pot considerar-se just si no inclou millores reals per a la vida de les persones treballadores.

L’escenari històric que va veure néixer aquella primera UGT no era fàcil. Veníem d’un segle XIX convuls, en què la repressió sistemàtica contra les societats obreres havia estat la norma. Però, tot i les clausures, les persecucions i les dictadures, els treballadors i treballadores d’aquesta terra varen persistir. El 1925, amb Lorenzo Bisbal Barceló al capdavant, es constituïa formalment la UGT de Balears, hereva de moltes lluites prèvies i esperançada en un futur millor.

Però aquell somni va quedar interromput per la dictadura franquista, que no només va suprimir llibertats sinó que va perseguir, empresonar i assassinar dirigents sindicals. La UGT va ser pràcticament esborrada del mapa durant dècades. Va caldre esperar a 1975, amb la mort del dictador, per tornar a reconstruir-la. I va ser aleshores quan moltes de les persones que avui homenatjam es posaren a la feina de refer el sindicat des de zero. Sense recursos, però amb molta convicció. Sense garanties, però amb molta memòria.

Des d’aleshores, la UGT ha estat una presència constant en tots els àmbits de la vida laboral a les Illes Balears. Ens hem consolidat com la primera força sindical de l’arxipèlag, amb més de 15.000 afiliats i afiliades i una xarxa de 2.400 delegats i delegades actius als centres de feina. Però no ens defineix només la força numèrica, sinó la capacitat de diàleg, la voluntat de transformació i la defensa de valors que no poden perdre’s: la justícia, la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

Avui, al 2025, no podem donar per descomptats ni els drets ni les llibertats. A diferència del 1925, el món s’ha globalitzat, però el risc d’involució democràtica continua present. Ens trobam davant un panorama mundial ple de contradiccions: desigualtats estructurals, populismes reaccionaris, guerres d’agressió, negacionisme climàtic i social, atacs als drets humans. I també, en molts casos, la desafecció ciutadana cap a les institucions públiques i els valors democràtics.

És per això que aquest centenari no és només una celebració, sinó també una responsabilitat. Davant els discursos que menyspreen la política i el compromís col·lectiu, davant les veus que qüestionen la utilitat dels sindicats, nosaltres responem amb una certesa: la UGT és i continuarà essent una eina imprescindible per garantir justícia social, equitat i diàleg.

Allà on hi hagi una injustícia, hi serem. Allà on calgui defensar drets, hi serem. I allà on s’hagi d’obrir espais de negociació i pacte, també hi serem. La UGT és, i ha estat sempre, un agent actiu en la construcció del sistema democràtic, i com a tal ens correspon exercir la nostra veu amb responsabilitat.

En aquest segle de trajectòria, moltes persones han fet possible que la UGT sigui avui el que és. Gràcies a una xarxa de delegats i delegades que cada dia representen amb dignitat els treballadors i treballadores dels seus centres de feina. Gràcies també a les estructures sectorials i territorials, que garanteixen presència, escolta i acció a cada racó del territori. Però també, i molt especialment, gràcies als qui ja no són a primera línia i continuen formant part de la UGT per convicció.

És el cas dels companys i companyes de la Unió de Jubilats i Pensionistes. Un col·lectiu actiu, compromès, imprescindible. Que aporten experiència, memòria i coneixement. Que organitzen activitats, tallers, actes de reivindicació i continuen defensant el sistema públic de pensions, la sanitat universal i la dignitat de la vellesa. Ells, que ja no necessiten suport sindical en la seva vida laboral, continuen afiliats per principis. Perquè creuen en la força col·lectiva.

Els reptes que tenim al davant són molts. Des de la transició ecològica justa fins a la defensa d’un sistema públic de pensions sostenible. Des de la lluita per la igualtat real entre dones i homes fins a la regulació de les noves formes de treball digital. Però hi ha un fil que ho cus tot: la defensa del treball digne com a eix fonamental de qualsevol societat democràtica.

Ens toca fer sentir la nostra veu, ara més que mai. Com deia un vell polític europeista en un acte recent: els que creiem en Europa, els que creiem en el progrés, no podem romandre callats. Els que defensem el diàleg i la cohesió social hem de continuar actius, valents, ferms.

Diuen que no es pot construir futur sense memòria. Nosaltres afegim que no hi pot haver memòria sense projecte de futur. I la UGT, avui més que mai, té projecte. Té força. Té motius. I té, sobretot, la convicció que la seva raó de ser continua sent tan vigent com el primer dia.

Pedro Homar, secretari general de la UGT Illes Balears

Llorenç Bisbal Romualdo, compromís socialista i memòria democràtica

oct. 04, 2025

per Redacció

Llorenç Bisbal Romualdo, compromís socialista i memòria democràtica

Llorenç Bisbal Romualdo, veterà militant socialista i figura vinculada a la memòria històrica i al moviment sindical de les Illes Balears, ha mort. Regidor de l’Ajuntament de Palma durant l’etapa de govern de Ramon Aguiló, va destacar per la seva trajectòria de compromís amb els valors democràtics i l’organització obrera, així com pel vincle directe amb una de les figures clau del socialisme illenc: el seu padrí, Llorenç Bisbal, primer batle republicà de Palma i dirigent històric del PSOE balear.

Nascut en una família profundament arrelada al moviment obrer, Llorenç Bisbal Romualdo va militar al Partit Socialista i a la UGT des d’abans del final de la dictadura franquista. La seva activitat sindical i política va estar marcada pel treball a peu de carrer, la defensa dels drets dels treballadors i el suport a la reconstrucció de la vida democràtica a les Illes després del franquisme. L’any 2010, la UGT de les Illes Balears li va atorgar la Menció del Primer de Maig en reconeixement a la seva trajectòria sindical i a la seva dedicació continuada a les causes socials.

Durant la dècada de 1980 va exercir com a regidor socialista a l’Ajuntament de Palma, en el marc del primer govern municipal progressista sorgit després de les eleccions democràtiques, encapçalat per Ramon Aguiló. Des d’aquesta responsabilitat institucional, va contribuir a impulsar polítiques públiques orientades a la millora dels serveis i a l’enfortiment del teixit social de la ciutat.

Més enllà de l’àmbit institucional, Llorenç Bisbal Romualdo mantingué fins al final una actitud activa envers la preservació de la memòria democràtica. L’any 2022 va participar en la presentació de la biografia Llorenç Bisbal: memòria d’un batle republicà, centrada en la figura del seu padrí, qui va exercir la batlia de Palma durant la Segona República i esdevingué una icona del socialisme balear fins que fou represaliat pel règim franquista. La seva intervenció en aquell acte posava de manifest la importància de no deslligar les lluites actuals del llegat dels qui les encetaren dècades enrere.

Amb la seva mort desapareix una veu de memòria i coherència que, al llarg de dècades, va saber mantenir viu el fil del socialisme històric a Mallorca, des dels temps difícils de la clandestinitat fins a la consolidació de les institucions democràtiques. Figures com la de Llorenç Bisbal Romualdo representen un testimoni directe del vincle entre generacions i de la persistència dels ideals d’igualtat i justícia social.

Tanatori: 4 d’octubre de 2025 a Son Valentí, Palma, de 17.00 a 20.00 hores.

info@gabrielalomar.org

Blog – Full Width