Blog – Full Width

Vint anys d’una llei pionera

Fa vint anys que el nostre país va aprovar una llei pionera, que no només va canviar una realitat jurídica, sinó que ha contribuït a canviar la mentalitat de la ciutadania sobre un assumpte capital: la violència contra les dones. La Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, va ser un assoliment legal, però, sobretot, fou una assoliment social: per la conscienciació en el moment de la seva tramitació, per la participació de la societat civil, particularment del moviment feminista, i per la unanimitat política que va suscitar.

L’assassinat d’Ana Orantes va marcar un punt d’inflexió. La seva aparició televisiva, la repercussió del seu testimoni i el fet que fos assassinada uns dies després de contar la seva experiència va provocar una commoció tan enorme que donar-hi una resposta va esdevenir imperatiu. La violència que va patir Ana Orantes, i que han patit i pateixen tantes dones, estava emmarcada dins l’àmbit privat, en el domèstic, en què una parella havia de resoldre de portes per a dins. No obstant això, a partir de la seva entrevista va saltar al debat públic i es van posar en marxa els mecanismes per a prendre mesures que poguessin posar fi a la roda de la violència en què estaven sumides tantes dones.

Aquesta diferència, passar de privat a públic, no és en absolut fútil. Molt al contrari, és el que genera el gran canvi respecte a la forma en què la societat veu aquesta realitat. És el que permet també que moltes dones que passaven i passen per una situació similar puguin identificar-se i identificar-la; i no tan sols elles, sinó també els seus entorns. En aquest aspecte, l’empenta de les organitzacions feministes, que venien reivindicant en la seva agenda aquest assumpte com a prioritari, va ser decisiva. De la mateixa forma va ser també fonamental l’obstinació del president José Luis Rodríguez Zapatero i la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, que varen liderar la iniciativa política des de la perspectiva de conjuminar a totes les sensibilitats.

Una vegada posat el focus en una realitat social tan dura com evident, el pas necessari era treballar en una llei que perseguís la violència de gènere, que donés recursos a les dones per a sortir-ne, que les protegís, que sensibilitzés, que formés adequadament a totes les persones professionals que intervenen en les diferents fases del procés i que, en definitiva, posés a les administracions al capdavant de la cerca de solucions. Parlem d’una problemàtica complexa que requeria un tractament integral, des de múltiples perspectives, perquè el seu abordatge fos el més eficaç possible. Igualment, havia de portar aparellat un gran acord polític, no sols per a tirar endavant la millor llei, sinó per a reflectir i posar de manifest la presa de consciència per part de tots els actors implicats. Llançar aquest missatge conjunt i d’unitat a tota la ciutadania era imprescindible. Sense el compromís de totes i tots no hauria estat possible aconseguir el suport que aquesta llei ha tingut ni tampoc hauríem pogut estendre el seu missatge a tots els espais.

Vint anys després, les dones han de continuar estant en el centre de les nostres polítiques. Enfrontem reptes sobre els quals hem de continuar treballant: la violència sexual, l’econòmica, la digital, la vicària. Són qüestions que formaran part de la renovació del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere que, de bell nou, serà fruit de la negociació entre els grups polítics amb un ample consens. Tirar-ho endavant és un exercici de responsabilitat, a més d’una mostra de la importància del parlamentarisme i de com des de posicions diferents poden aconseguir-se grans acords, perquè cada víctima està molt present en la ment de totes les persones que ens dediquem a lluitar contra la violència masclista, sigui quin sigui l’àmbit en què ens trobem. D’altra banda, la nostra responsabilitat des de les institucions és, igualment, posar tots els mitjans i identificar i abordar totes les millores pendents en cada baula del sistema.

Desafortunadament, en aquesta ocasió el consens polític no aconseguirà la unanimitat a causa de l’existència d’un negacionisme que mata. Ens hi hem d’enfrontar amb fermesa i determinació. Hem de garantir que tot l’esforç fet i tot el que s’ha aconseguit no caigui en sac foradat, sinó que s’afermi i evolucioni. Hem assistit a la transformació del sistema de justícia, de les Forces i Cossos de Seguretat, dels serveis socials, del sistema penitenciari o del sistema d’atenció sanitària, i encara podem i hem d’incidir més en àmbits com la coeducació. No ens podem permetreperdre tots aquests avanços. A més, en el context actual de polarització i d’avenç de l’extrema dreta, Espanya és una referència i un far per al feminisme internacional. La nostra legislació ens ha col·locat a l’avantguarda en la lluita contra la violència contra les dones i en la senda que la igualtat formal es transformi en igualtat real. El nostre compromís s’enfortirà ara més que mai perquè som conscients del paper que juguem. El Govern d’Espanya és el que no ha deixat a ningú enrere en cap de les crisis a què ha hagut d’enfrontar-se, i no farem una excepció davant l’amenaça del retrocés reaccionari. Tractarem de sumar en aquesta tasca a quantes més persones, institucions, organismes, entitats, empreses… s’hi vulguin afegir perquè així més possibilitats tindrem de sobreposar-nos a aquest moment.

Després d’aquests vint anys d’aplicació de la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere som conscients dels aspectes a millorar i a incloure, però també que moltes dones poden mirar endavant amb esperança. Continuarem treballant amb la confiança que la unió i el compromís de totes i tots contra la violència masclista és l’únic camí possible per aconseguir una societat plenament lliure i igualitària.

Aina Calvo
Secretària d’Estat d’igualtat i contra la violència de gènere

La crisis de la vivienda: desigualdades y dilemas

La vivienda ha roto todos los esquemas mentales y contratos sociales establecidos. El aumento desmedido y predatorio de los precios ha dejado sin sentido el refranero. Las casas ya no cuestan un riñón: hace tiempo que el valor este órgano en el mercado negro (30.000€) dejó de dar para la entrada. El Gordo de Navidad está más escuchimizado que nunca y de aquel premio que daba para comprar catorce casas ya no da ni para una. Mientras seis de cada diez casas se compran a tocateja, el único prospecto de miles de jóvenes no es conseguir una casa en una inmobiliaria, sino en un tanatorio.

Propietarios y apátridas: dos realidades opuestas

Datos y más datos que ahondan en una sensación compartida por todos. La vivienda se ha ido al carajo. Y ahora, ¿qué hacemos? Eso cuesta más decidirlo. El debate del “¿y ahora qué?” debe convivir con la disonancia cognitiva de que, independientemente de cuántas casas tienes, nadie llega, aparentemente, a final de mes, o al menos eso me dice mi casero.

Mientras el PP replica que las zonas tensionadas eliminan oferta del mercado, el mercado ha desaparecido sin haber declarado nada, al menos el 95% de este que ya se encuentra por encima de los 900€. ¿El resultado? Dejar la vivienda a ricos y desesperados.

Y así se va agrandando la brecha entre aquellos que compraron en su día y aquellos que no sueñan con comprar jamás. Apátridas y propietarios que contemplan el mundo con miradas bien distintas, con miedos y perspectivas cada vez más distantes. Mientras unos luchan por el derecho a la vivienda, otros reivindican el derecho a mercantilizarla sin ningún riesgo.

Vivienda: ¿un bien esencial o una inversión?

Miradas distintas de las que surgen villanos y mártires. Como otras veces, al otro lado del charco se puede vislumbrar nuestro futuro, donde las editoriales se llenaban de condenas al asesinato del CEO de una de las principales aseguradoras médicas en EE.UU, las redes sociales se llenaban de personas anónimas que veían al asesino como un mártir. Desigualdades que ven nacer nuestro lado más mezquino.

No vengo a relatar soluciones, haberlas hay muchas, casi todas ellas dentro del largo plazo. La pregunta no es cual es la línea de trabajo, sino cómo de valientes nos atrevemos a ser.

El futuro de la vivienda: preguntas sin respuesta

Pero pese a no querer aburrir con respuestas, quiero acabar con preguntas.

Si cuando hay sequía no dejamos regar campos de golf ni rellenar piscinas, en una emergencia habitacional, ¿debemos permitir comprar segundas, terceras, cuartas, o sucesivas residencias cuando cada vez más gente no alcanza a comprar una?

Si tener una vivienda para alquilar vale más la pena que un trabajo, ¿los “pequeños” propietarios son clase media?

Tras un lustro de repartir gratis zanahorias sin resultado, ¿cuándo empezaremos a utilizar el palo?

Pepe Martínez
Secretario de estrategia electoral y política de vivienda de JSIB
Regidor de l’Ajuntament de Palma.