Blog

Compromís amb la memòria democràtica i la seva defensa

La Fundació Gabriel Alomar dona suport a l’esmena a la totalitat registrada pels grups parlamentaris del PSIB-PSOE, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem a la proposició de llei presentada per Vox i avalada pel PP per derogar la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics de les Illes Balears.

L’esmena presentada recupera íntegrament el text de la Llei 2/2018, de 13 d’abril, actualment vigent, i es presenta com una resposta directa a la voluntat del Govern de PP i Vox de “lliurar la memòria democràtica a l’oblit” i desmuntar les polítiques públiques que garanteixen la reparació i el reconeixement de les víctimes del franquisme.

Des de la Fundació Gabriel Alomar, recordam que la memòria històrica no és patrimoni d’una ideologia, sinó una obligació moral, jurídica i democràtica amb les generacions passades, presents i futures. És un dret fonamental reconegut per instàncies internacionals com l’ONU, que estableixen que les víctimes de greus vulneracions dels drets humans tenen dret a la veritat, a la justícia i a la reparació.

Una esmena que reclama coherència i responsabilitat institucional

Durant el registre de l’esmena, el diputat socialista Omar Lamin va recordar que la llei de memòria democràtica va ser aprovada amb més d’un centenar d’esmenes del mateix PP, fet que evidencia la incoherència de la seva derogació. Lamin va qualificar d’“hipòcrita” l’actitud del Govern i va denunciar que Marga Prohens incompleix els acords amb l’oposició en favor d’un pacte amb l’extrema dreta de Vox.

Maria Ramon, diputada de MÉS per Mallorca, va alertar del retrocés que suposa eliminar la llei, qualificant-lo de “desmantellament dels consensos” i d’“abandonament de les famílies de les víctimes”. Va recordar que la memòria democràtica és un compromís amb els drets humans i no una qüestió partidista.

En la mateixa línia, Josep Castells, portaveu de Més per Menorca, va denunciar que derogar aquesta norma representa un “acte de negacionisme institucional” que “pretén esborrar una part fonamental de la nostra història recent”. Va advertir que “no es pot construir una societat democràtica sòlida sobre el silenci, l’oblit i la impunitat”.

Des d’Unides Podem, el diputat José María García va remarcar que aquesta actuació del Govern balear “va contra tota la societat”, ja que suposa un incompliment dels estàndards internacionals i de les resolucions de Nacions Unides en matèria de drets humans i memòria.

Una posició clara de la Fundació Gabriel Alomar

La Fundació Gabriel Alomar considera imprescindible mantenir viva la memòria democràtica com a eina de construcció col·lectiva, de defensa dels valors republicans i de dignificació de totes les persones que patiren la repressió, l’exili, l’empresonament o l’assassinat durant la dictadura franquista.

Ens sumam a la crida dels grups d’esquerres i de les entitats memorialistes per rebutjar qualsevol pas enrere en la lluita per la veritat, la justícia i la reparació. És responsabilitat de les institucions garantir el dret de les víctimes i dels seus familiars a ser reconeguts i a no tornar a ser silenciats.

La derogació de la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics no és només una maniobra política: és una agressió a la dignitat col·lectiva, a la democràcia i als drets humans. Davant això, la Fundació reafirma el seu compromís amb la memòria històrica com a pilar fonamental de la societat que volem construir.

Ofensiva socialista per salvar la Llei de Memòria Democràtica

El PSIB-PSOE ha posat en marxa una ofensiva institucional per evitar que es derogui la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics de les Illes Balears. Davant l’anunci del pacte entre el Partit Popular i Vox per eliminar una de les normatives més avançades en matèria de veritat, justícia i reparació a l’Estat espanyol, els socialistes han activat una estratègia transversal que inclou mocions als ajuntaments, una iniciativa parlamentària i l’exigència de continuar amb projectes clau com el IV Pla de Fosses i el Memorial de la Dignitat.

Un precedent democràtic amenaçat

Aprovada l’any 2018, la Llei 2/2018 fou concebuda com una eina per reconèixer les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura, condemnar explícitament el franquisme i garantir polítiques públiques de memòria com ara les exhumacions, identificacions i actuacions pedagògiques. En aquests anys, el marc normatiu ha permès a les Balears situar-se com un referent estatal en justícia històrica, implicant institucions, societat civil i professionals en un treball conjunt reconegut arreu.

Amb l’acord pressupostari entre el PP i Vox per al 2025, aquest consens democràtic es veu greument amenaçat. L’eliminació de la norma implicaria un retrocés en les exhumacions, la paralització de processos d’identificació, l’abandonament dels espais de memòria i la invisibilització institucional del patiment de les víctimes i les seves famílies.

Compromís socialista amb la veritat, la justícia i la reparació

Per respondre a aquesta amenaça, el PSIB-PSOE ha activat un front polític i institucional. S’ha elaborat una moció tipus que s’està presentant als ajuntaments i institucions de l’arxipèlag. El text proposa sis punts clau: el rebuig explícit a la derogació de la llei, l’exigència de mantenir les polítiques públiques de memòria, el suport actiu a les famílies i entitats memorialístiques i la continuïtat de les iniciatives locals per preservar espais, documents i activitats de sensibilització dirigides a les noves generacions.

Aquest compromís es visualitza també en la petició d’inaugurar el Memorial de la Dignitat i la celebració d’un acte civil d’homenatge institucional. A més, el PSIB-PSOE exigeix la publicació immediata dels estudis i informes elaborats del IV Pla de Fosses, que actualment romanen ocults per decisió del Govern presidit per Marga Prohens.

Un pacte incomplert i una memòria amenaçada

Els socialistes recorden que aquest intent de derogació suposa també una ruptura amb el compromís adquirit públicament per part del PP. El desembre de 2024, després d’una crisi política i institucional, el Govern balear es va comprometre amb les forces progressistes a mantenir intacta la Llei de Memòria. L’incompliment d’aquest acord és considerat una “traïció manifesta” i un “menyspreu cap a les víctimes i la història del nostre poble”.

En paraules del secretari de Nous Drets, Cooperació i Migracions, Omar Lamin, “farem un front comú a cada un dels ajuntaments i institucions per defensar la memòria democràtica”. La consellera socialista Bea Gamundí i el regidor Francesc Dalmau han denunciat també que l’actual Govern incompleix amb la societat civil i actua únicament per satisfer interessos de l’extrema dreta. “Denunciam l’abandonament de les polítiques de memòria democràtica d’un govern totalitarista i els hi plantarem cara”, ha afirmat Dalmau.

Una crida a la responsabilitat institucional

La moció impulsada pel PSIB-PSOE defensa que la memòria democràtica “no és una opció partidista, sinó un deure de país”. Recordar les víctimes no divideix, sinó que fa justícia i construeix una societat més justa i lliure. Els socialistes insisteixen que desmuntar aquest consens suposa un gir cap al revisionisme i la negació de la dictadura, imposat per Vox i assumit pel PP, i denuncien l’ús de la memòria com a moneda de canvi política.

Des de la Fundació Gabriel Alomar, que neix amb vocació de salvaguardar valors com la llibertat, la democràcia i la justícia social, es reivindica la necessitat de preservar el llegat democràtic i continuar amb les polítiques de memòria que garanteixen el reconeixement institucional a qui va ser perseguit per defensar els drets humans. Davant l’intent de desmantellar aquest consens, la resposta ha estat clara: memòria, dignitat i justícia, sempre.

20N, cinquanta anys després: contra el silenci

El novembre de 1975, al llit de l’hospital de La Paz de Madrid no agonitzava només el dictador, Francisco Franco, sinó també el règim que representava, la fràgil figura que el seu entorn sostenia amb vida des de feia dies entre “partes” mèdics indesxifrables era la metàfora d’un sistema que mai havia deixat de ser tan sinistre i sanguinari com el primer dia, pocs mesos abans (el setembre) el dictador encara havia signat les seves darreres sentències de mort enmig de la desafecció de la joventut del país, que anhelava la llibertat de la que no es podia gaudir sota el franquisme, no es podien expressar en públic les idees, les dones no gaudien dels mateixos drets que els homes, no es podien comprar segons quins llibres ni es podien veure les pel·lícules que s’estrenaven a la resta d’Europa, fins al punt que era bastant comú a la península creuar la frontera de França per anar al cine, un fet que es recorda amb romanticisme per part dels que ho varen viure però que té un punt d’absurd en consonància amb el que era el propi règim franquista en el context europeu de 1975: absurd, anacrònic, antic, un llast per a la prosperitat de tot un país.

El règim franquista va néixer d’un cop d’estat militar contra la voluntat del poble expressada a les urnes, per no voler acceptar el triomf del Front Popular el 1936, i per no reconèixer els valors i les esperances que inspiraven la República del 14 d’abril, per tant, violant la legalitat i al mateix temps la voluntat popular, només la victòria militar amb la imprescindible ajuda dels règims de Hitler i Mussolini i la brutal repressió practicada durant i després de la Guerra Civil, mantinguda amb major o menor intensitat fins a la mort física del dictador, explicaven l’existència del règim, i aquest pecat original del règim, la il·legitimitat d’origen, la barbàrie en que es va fonamentar per jo expliquen l’obsessió que tingué la vella dictadura en silenciar el que havia passat, sobretot després de la desfeta dels seus aliats naturals, nazis i feixistes italians, escombrats de la història per les nacions democràtiques, les mateixes que havien abandonat a la república espanyola.

Quan l’amic americà permeté al franquisme normalitzar-se al context internacional, aconseguint així un aliat dòcil i submís als dictats dels interessos militars dels Estats Units, els dirigents de la dictadura intentaren dissimular el seu esperit i naturalesa, passant per distintes etapes però no deixant de ser mai un règim condicionat pel seu naixement violent i per la seva identificació amb els feixismes derrotats a la Segona Guerra Mundial. Pot ser per això van donar tanta importància a reescriure la seva pròpia història, i després de la mort del dictador, a oblidar els desastres, la repressió, la misèria, la fam, la manca de llibertat, en nom de la reconciliació. El franquisme havia de morir amb el seu primer representant perquè era un anacronisme, injustificable des de qualsevol punt de vista, il·legítim i violent, impedia la llibertat del poble espanyol i limitava el progrés del país. La democràcia va ser possible perquè en un moment donat el poble es va expressar clarament als carrers, als centres de treball, a les universitats. L’oposició democràtica pressionava des de la clandestinitat demostrant que després de 40 anys hi havia una altra Espanya possible, lliure, democràtica, amb valors moderns i compatibles amb la resta d’Europa; la seva pressió va ser clau per assolir la llibertat i la democràcia que vendrien després de 1975, a tots aquells lluitadors i lluitadores devem també un reconeixement públic.

La generació de la guerra estava marcada pels horrors viscuts i per la brutal venjança dels vencedors; la dels seus fills va créixer entre la fam de la postguerra i el “desarrollismo”, que va semblar un miracle en el context d’una dictadura incompatible amb la modernitat d’Europa els anys 60, i va decidir fer la Transició acceptant el silenci a canvi de democràcia, pot ser un error, però no una traïció. I finalment, els nets de la Guerra Civil som els que hem hagut de reivindicar la memòria, lluitar contra l’oblit i argumentar que els condicionants de 1975 ja no hi són com per seguir tergiversant o silenciant la veritat de la dictadura franquista. 50 anys després de la mort de la figura que va liderar els colpistes, va simpatitzar amb Hitler i es va humiliar davant els Estats Units de la guerra freda, sembla increïble que haguem de seguir debatent, discutint, sobre la necessitat de recordar, dignificar, a les víctimes d’aquell règim, i explicar la veritat sobre el que va significar pel país.

El silenci va tenir una utilitat política evident pel franquisme, serví per negar la seva falta de legitimitat d’origen, serví per oblidar les seves aliances amb el sinistre eix Berlín-Roma, serví per integrar dins la democràcia i l’Europa dels anys 1970 als hereus del règim franquista sense haver de donar explicacions, però aquell temps ha passat, 50 anys després no podem seguir acceptant que s’exigeixi el silenci, per les víctimes, per la veritat però sobretot pel futur del país. És clar que hi ha forces polítiques que creuen que el silenci els és útil políticament, perquè així veuen créixer les seves aspiracions, per això mateix i en nom de la democràcia, avui, 50 anys després, hem de reivindicar que es parli, s’analitzi, es debati, s’expliqui la Guerra Civil i el franquisme, amb la seva crua realitat. Sols fent aquest exercici posarem les bases per a un futur de democràcia i prosperitat, de llibertat i esperança, que a Espanya només es va poder albirar quan un 20 de novembre de 1975 un sinistre fiscal de la repressió feixista reconvertit en president del govern, aparegué a la televisió per anunciar que “Franco ha muerto”. El país seguí en silenci, però darrera les portes i finestres tancades de les cases particulars s’obrien botelles de cava, o del que es tenia, i es brindava perquè, a la fi, aquelles portes i persianes es podrien obrir sense por.

Cosme Bonet
Secretari d’Organització del PSIB-PSOE