Un nou temps per a la dependència
Hi ha decisions polítiques que s’entenen millor quan deixam de mirar el BOE i miram dins una casa.
Una dona de setanta anys que cuida el seu home. Una filla que surt de la feina i comença una segona jornada amb sa mare. Una treballadora que redueix la jornada perquè qualcú ha d’acompanyar son pare al metge. Una família que fa números per saber si pot pagar unes hores d’ajuda. I una persona que necessita suport per dutxar-se, sortir al carrer o simplement continuar vivint a ca seva.
D’això parla realment la dependència.
I per això la reforma aprovada aquest setembre al Congrés dels Diputats és molt més que una modificació legislativa. Parla de quin país volem ser quan envellim o quan deixam de poder fer tots sols allò que havíem fet tota la vida. Però també parla de política, de prioritats i de què fan els governs quan han de decidir on posen els recursos públics.
Convé recordar-ho perquè de vegades sembla que els grans avanços socials simplement passen. I no. Darrere hi ha decisions polítiques.
L’any 2006 un govern socialista va aprovar la Llei de dependència i va incorporar un nou dret al nostre Estat del benestar. Fins aleshores, quan una persona perdia autonomia, la resposta depenia en gran mesura dels recursos econòmics de la família i de la disponibilitat d’algú per cuidar.
I aquest “algú” tenia, gairebé sempre, nom de dona.
Mares, filles, esposes, germanes. Dones que han cuidat durant anys sense sou, moltes vegades renunciant a una feina o reduint la seva jornada i, per tant, els seus ingressos i les seves pensions futures. Durant massa temps hem anomenat amor, obligació familiar o simplement normalitat a una feina imprescindible per sostenir la vida.
La Llei de dependència va començar a canviar aquesta lògica: les cures deixaven de ser un assumpte que cada família havia de resoldre com pogués i passaven a ser també una responsabilitat pública.
Aquell dret, però, no ha tengut un camí fàcil. Quan el Partit Popular va arribar al Govern d’Espanya, la dependència va patir les retallades. El 2012 es va suspendre el nivell acordat de finançament estatal, que no es recuperaria fins al 2021.
I retallar en dependència no esborra la necessitat de les cures. Algú continua havent d’ajudar aquella persona a aixecar-se, menjar, rentar-se o anar al metge. Les retallades simplement traslladen aquesta responsabilitat de l’Estat a les famílies i, dins les famílies, massa sovint a les dones.
Amb els governs progressistes s’ha fet el camí contrari: recuperar finançament, incrementar recursos i ara, vint anys després de l’aprovació de la primera llei, tornar a ampliar drets.
La reforma arriba acompanyada de més de 6.200 milions d’euros addicionals per als anys 2026 i 2027. L’any que ve l’Estat invertirà en dependència pràcticament el doble que el 2025 i la seva aportació arribarà al 50% del finançament públic del sistema.
Un pressupost és una declaració de prioritats. Aquests doblers són ajuda a domicili, professionals, assistents personals, centres de dia, menys espera i famílies que poden respirar. I són també dones que poden deixar de ser l’única xarxa que sosté una situació de dependència.
La reforma, a més, actualitza la manera d’entendre les cures. Reforça l’atenció en el propi entorn, l’assistència personal, els productes de suport i les adaptacions de l’habitatge; reconeix millor el dret de les persones a decidir on i amb qui volen viure i redueix burocràcia. Amb el grau I de dependència es reconeixerà automàticament un 33% de discapacitat, i amb els graus II i III, un 65%.
Són canvis que comparteixen una mateixa idea: una persona dependent no deixa de tenir projecte de vida ni capacitat per decidir sobre ella.
I arribats aquí convé mirar cap a les Illes Balears, perquè hi ha una contradicció política difícil d’explicar.
Durant aquesta legislatura Marga Prohens i el seu Govern han denunciat una vegada i una altra que l’Estat no aportava prou doblers per finançar la dependència a les Illes Balears. Ho han convertit en argument polític contra el Govern d’Espanya. Ara el Govern progressista de l’Estat respon precisament amb allò que reclamaven: més de 6.200 milions addicionals i el compromís d’arribar al 50% del finançament públic del sistema.
I què va fer el Partit Popular quan aquesta reforma es va votar al Congrés? Es va abstenir. Vox hi va votar en contra.
És difícil trobar un exemple més clar de la distància entre el discurs i els fets. A Balears reclamen més finançament i responsabilitzen Madrid de les mancances del sistema; quan un govern progressista posa els recursos damunt la taula per corregir-les, el seu partit no dona suport a la reforma.
Ara Prohens tendrà els recursos que reclamava. I, per tant, també tendrà menys excuses. La responsabilitat del Govern balear és convertir aquests doblers en més professionals, més serveis, més atenció domiciliària i menys espera. Les famílies que necessiten una prestació de dependència no viuen de declaracions ni de confrontacions entre administracions. Necessiten que els drets arribin a temps.
I això també explica per què importa qui governa.
Fa vint anys un govern socialista va decidir que la dependència havia de deixar de ser un problema que cada família resolgués com pogués i havia de convertir-se en un dret de ciutadania. Després vengueren les retallades. Amb els governs progressistes es va recuperar el finançament i ara s’amplia aquell dret i s’hi posen més recursos.
No és una qüestió menor ni una simple successió de governs. Són models diferents sobre què ha de fer l’Estat davant les necessitats de les persones.
I aquesta és, per a mi, la qüestió de fons. Durant massa temps hem organitzat les cures confiant que sempre hi hauria una dona disponible per assumir-les. Construir un sistema públic de dependència també significa rompre amb aquesta idea.
Cuidar forma part dels afectes, però garantir que ningú hagi de renunciar a la seva vida per poder cuidar, i que ningú quedi desatès perquè la seva família no pot fer-ho, és una responsabilitat col·lectiva.
I això també és política.
