Memòria democràtica: explicar tota la història
El Govern de les Illes Balears ha decidit impulsar la instal·lació de nous Murs de la Dignitat als municipis d’Artà, Inca, Santa Maria del Camí, Ses Salines, Sóller, Maó i Eivissa, en record de les víctimes dels bombardejos produïts durant la Guerra Civil espanyola. La iniciativa dona continuïtat al memorial inaugurat el passat mes de juliol al passeig Sagrera de Palma, dedicat a les víctimes civils dels bombardejos de l’aviació republicana.
Vull començar per una afirmació que no hauria d’admetre cap discussió: totes les víctimes civils de la Guerra civil espanyola mereixen respecte, reconeixement i dignitat. També, evidentment, les persones que varen morir com a conseqüència dels bombardejos de l’aviació republicana. Però reconèixer totes les víctimes no significa explicar la història a trossos. I aquest és precisament el problema de la iniciativa que està impulsant el Govern de Marga Prohens.
No es pot parlar dels bombardejos republicans sobre Mallorca com si fossin un episodi autònom, desconnectat del seu context històric. No es pot parlar de la Guerra civil sense explicar el cop d’estat militar de juliol de 1936 contra un Govern legítim i unes institucions democràticament constituïdes. No hi havia dues legalitats enfrontades. Hi havia un ordre constitucional democràtic i hi va haver qui es va aixecar militarment contra ell. El fracàs parcial d’aquell cop va provocar una guerra de tres anys i la victòria dels colpistes va donar pas a gairebé quatre dècades de dictadura.
Això no és una interpretació partidista. És història.
I és aquí on apareix la profunda hipocresia política del Govern actual. El mateix Govern que ha impulsat la derogació de la Llei de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears ara es presenta davant la ciutadania com a impulsor de polítiques de memòria. Però no de tota la memòria. D’una determinada memòria.
La memòria democràtica no consisteix a triar del passat allò que políticament ens convé recordar i deixar de banda allò que ens incomoda.
Mallorca va ser una important base d’operacions de l’aviació del bàndol colpista. Des dels aeròdroms de la nostra illa varen partir avions que varen bombardejar poblacions de Catalunya, el País Valencià i Andalusia i varen causar milers de víctimes. Si volem parlar de bombardejos, parlem-ne. Parlem de tots.
Parlem de les famílies mallorquines que varen perdre els seus éssers estimats sota les bombes republicanes i donem-los el reconeixement que mereixen. Però parlem també de les persones que varen morir sota les bombes dels avions que sortien de Mallorca. Expliquem qui bombardejava, des d’on ho feia i en quin context històric es produïen aquells atacs. Això és memòria democràtica.
I no oblidem una diferència fonamental. Durant gairebé quaranta anys de dictadura, les víctimes i els morts del bàndol vencedor varen tenir reconeixement institucional, homenatges, monuments i espais de memòria. Mentrestant, les víctimes de la repressió franquista varen ser condemnades al silenci i moltes varen continuar enterrades en fosses i cunetes, sense que les seves famílies poguessin recuperar-les. Aquesta desigualtat també forma part de la història.
El que no és memòria democràtica és utilitzar unes víctimes per construir un relat d’equidistància que la història no sosté.
Encara avui, a les Illes Balears, hi ha famílies que no saben on són els seus familiars assassinats pel franquisme. Encara cercam persones desaparegudes. Encara obrim fosses. Encara intentam posar nom a restes humanes enterrades durant dècades. Encara hi ha famílies que esperen poder recuperar els seus morts i donar-los una sepultura digna.
Aquesta és la nostra realitat l’any 2026. I el més difícil d’entendre és que encara haguem d’explicar aquesta realitat. Que encara haguem de justificar per què una democràcia té l’obligació de cercar els seus desapareguts. Que encara haguem de defensar el dret d’una família a saber on és el seu pare, el seu padrí o el seu germà. Que encara hi hagi qui qüestioni una realitat que les mateixes fosses ens mostren cada vegada que s’obren.
Perquè les fosses no són una opinió. Quan una excavació treu a la llum persones enterrades sense identificar, restes amb evidències de mort violenta o víctimes que varen ser executades i ocultades, no estam davant un relat ideològic. Estam davant fets. Davant persones que varen existir, varen ser assassinades i varen desaparèixer, i davant famílies que durant dècades no varen poder recuperar els seus cossos.
Com pot ser que, gairebé noranta anys després del cop d’estat i més de cinquanta anys després de la mort del dictador, encara ens costi assumir col·lectivament una realitat tan elemental? No es tracta de reobrir ferides. Es tracta, precisament, de tancar dignament aquelles que mai no es varen poder tancar.
Per això resulta especialment difícil d’acceptar que el Govern pretengui donar lliçons sobre dignitat i memòria mentre ha intentat desmantellar el marc legal que va permetre convertir la memòria democràtica en una política pública de les Illes Balears.
La Llei 2/2018 va crear, entre altres instruments, la Comissió Tècnica de Memòria i Reconeixement Democràtics, com a espai de coordinació i participació de les administracions públiques, els ajuntaments, les entitats memorialistes, les associacions de víctimes i el món acadèmic. Resulta revelador que ara es vulguin impulsar memorials municipi per municipi sense situar aquest debat en el marc de participació i rigor històric creat precisament per abordar aquestes polítiques públiques.
La derogació de la Llei 2/2018, impulsada per PP i Vox, ha estat recorreguda pel Govern d’Espanya davant el Tribunal Constitucional i la vigència i aplicació de la norma derogadora es troben actualment suspeses. Però, més enllà del debat jurídic, hi ha una pregunta política que no podem eludir: Quina memòria democràtica vol construir aquest Govern?
Una memòria democràtica no pot començar per esborrar la llei que la protegia i continuar seleccionant després quines víctimes mereixen convertir-se en política institucional. No podem acceptar una memòria a la carta.
La memòria democràtica ens obliga a mirar el passat sencer: a reconèixer totes les víctimes, però també a explicar les causes, les responsabilitats i les conseqüències; a recordar els morts sota les bombes, però també els assassinats a les cunetes, els desapareguts, els empresonats, els represaliats i els que varen haver de fugir. I, sobretot, a no confondre mai reconciliació amb equidistància.
Des del PSIB-PSOE defensarem sempre el reconeixement de totes les víctimes. Precisament per això exigim que qualsevol memorial, homenatge o política pública que pretengui recordar els bombardejos de la Guerra Civil espanyola ho faci amb rigor, amb participació de les entitats memorialistes i dels especialistes i sense amputar el context històric. No tenim por de tota la història. Perquè reconèixer totes les víctimes exigeix, precisament, explicar tota la història.
