L’Orfeó Proletari i La Balanguera.
El juliol de 1936 es podia sentir la melodia de La Balanguera pels carrers de Palma, faltava molt poc perquè s’iniciàs la tragèdia que destruiria aquell món i marcaria les futures generacions del país, però en aquell moment, aquell estiu, un insigne ciutadà palmesà escrivia: “nuestro coro canta las estrofas de La Balanguera, una de las mejores poesías de Alcover, admirablemente musicada.” Qui signava aquestes paraules era Alexandre Jaume, al darrer número que sortiria de El Obrero Balear, “Defensor de la clase obrera”, en el seu any XXXVII, el 17 de juliol de 1936. L’exdiputat socialista continuava relatant les melodies que estava assajant l’Orfeó Proletari: “El del triste y sentimental de L’Emigrat me llegó al alma. Canto perfecto, ajuste irreprochable, sin un solo desentono”. Concloïa amb eufòria: “El Orfeón Proletario será, en breve el mejor Orfeón de Mallorca.” Malhauadament, els cants dels obrers i els repertoris en català, ben aviat serien silenciats pel cop d’estat feixista.
Alexandre Jaume contava que era una nit calorosa, asfixiant, i que a proposta de Jaume Garcia anaren fins a la Casa del Poble a sentir com assajava aquell Orfeó, creat un any abans. El Obrero Balear de 30 d’agost de 1935 havia relatat la presentació de l’Orfeó Proletari, el 24 d’agost de 1935, a un saló d’actes ple, amb nombrosa assistència de dones (fet que sorprèn al redactor del setmanari socialista), es presentava la nova agrupació musical, camises i bruses blanques amb un estel de cinc puntes vermell brodat sobre el pit, saludant al públic amb el puny en alt. Ignasi Ferretjans dirigí unes paraules de presentació i a continuació feren solemne entrega de l’Estendard de l’Orfeó, del que fou “madrina” Maria Plaza (esposa d’Andreu Crespí Salom), acompanyada del propi Alexandre Jaume, el color que llueix és el vermell, amb una inscripció: “Orfeón Proletario de la Casa del Pueblo”, rodejant una lira i un estel de cinc puntes, disseny de Vicenç Torres. Se li col·loca la primera corbata de l’Estendard, obsequi d’Alexandre Jaume i amb la inscripció:” Alejandro Jaume, en obsequio al Orfeón Proletario.”
El primer director fou Jacint Torrandell, que dirigí el cant que donà inici a la trajectòria d’aquell Orfeó: Salut als cantors. Seguiren, sempre segons El Obrero Balear, “Muntanyes Pirenaiques” i tot seguit “La Internacional”, que el públic seguí dempeus i amb el puny alçat. L’Orfeó hagué d’oferir una nova cançó, en aquest cas la “Marsellesa de la Paz”. Altres actuacions musicals completaren aquella vetllada tan significada.
Durant l’any següent l’Orfeó Proletari guanyà protagonisme, però també fou objecte d’un dels episodis més dolorosos d’aquells temps, ja que un bomba llençada a la Casa del Poble per elements de Falange Española, causà sis ferits entre els cantaires, que estaven reunits allà per assajar, entre ells un infant d’un any i el director, Jaume Dalmau, tot i que la víctima més greu fou Reyes Díaz, amb una ferida al cap que va haver de ser intervinguda, esposa del militant de Joventuts Socialistes Miquel Rigo. Va ser aquest mateix qui el 1986, a una entrevista amb Llorenç Capellà, contava el seu pas per l’Orfeó Proletari, explicant el repertori que interpretaven com l’Emigrant, Salut Cantors, La Internacional o La Balanguera, de la que assegurava a l’entrevista que “ja s’identificava com a himne de la mallorquinitat.”
Gairebé un any després de la seva presentació, Alexandre Jaume s’emocionava al sentir el cant de “La Balanguera” i animava des de les pàgines de El Obrero Balear: “Hay que agotar nuestros cantos vernáculos, algunos de ellos sumamente bellos. A través de ellos se proyecta el alma de Mallorca.” A través de la música de l’Orfeó l’antic diputat constituent voldria despertar l’esperit de Mallorca i anima a recórrer els pobles de l’illa, deixant sentir a tots ells les cançons mallorquines. Lligava aquest despertar amb la futura aprovació d’un Estatut (“Mallorca sin las trabas que la ahogan, con la libertad que constitucionalmente podria aconseguir, sería un emporio de riqueza. Para alcanzar eses fin necesitamos antes crear el ambiente propicio.”).
L’Orfeó Proletari havia de representar Mallorca a l’Olimpíada Popular de Barcelona, era un més dels set orfeons que mallorquins embarcaven hores abans del cop d’estat del 18 de juliol cap a la ciutat comtal, fugint, sense saber-ho, de la brutal repressió que els militars i elements feixistes iniciarien dies després a l’illa dels grans cementiris sota la lluna. Els somnis de Jaume de despertar l’esperit de Mallorca a través de la música de l’Orfeó Proletari i el seu repertori mallorquí hauria d’esperar anys i la mort del dictador, mentre, els versos d’Alcover amb música d’Amadeu Vives sobreviurien a la llarga nit del franquisme, sobreviurien a la prohibició d’emprar la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i esdevindrien un símbol, fins al punt de ser declarada oficialment, el 1996, himne de Mallorca. La Balanguera segueix representant l’ànima mallorquina, així ho sentim, 90 anys després, igual que ho sentí Alexandre Jaume.
